Avui com ahir. Res no canvia.

Era el 28 de desembre i en llegir la noticia vaig pensar que seria una d'aquestes bromes estúpides que publiquen alguns mitjans. Però no, no és cap innocentada. Ho vaig poder comprovar a la web de la “Asociación de Militares Españoles” (AME) que amb data 28 publica un article per denunciar les ofenses que les Fuerzas Armadas en Cataluña han rebut.

Amb una prosa que recorda al NO-DO, aquesta associació que s’ auto defineix com una associació lliure i independent de militars, proposa l’ús de la força contra el Govern de la Generalitat i contra tots els catalans sobiranistes.

A l’article, hi podem llegir el seu anàlisi i conclusions:

(…) queja contra lo que parece extraordinariamente una peligrosísima, inadmisible, intolerable y total dejación por parte de los poderes públicos correspondientes en relación con los hechos que se vienen produciendo tanto en la región de Cataluña (…) las declarada y manifiestas intenciones de separatismo por parte del gobierno de la Generalidad (…).

La Asociación de Militares Españoles considera estos hechos la frontera última de lo que no se puede traspasar y que pudiera terminar en un conflicto civil entre españoles que resultara en la desintegración de España, dando lugar a una situación que deviniera, (…) necesariamente irreversible, en el cumplimiento de la misión que la Constitución Española, basada en la soberanía nacional -que reside en el pueblo español y no en el Parlamento Nacional, no se olvide-, asigna a los Ejércitos.

Igualmente, confía en, y espera, que tanto el Gobierno como quien tiene la más alta función constitucional para ello, adopten todas aquellas medidas que sean precisas para que se imponga el imperio de la ley y se aplique el rigor de la misma a cuantos, de una u otra manera, de palabra o de obra, por comisión u omisión, actúen conscientemente fuera de la Carta Magna (…) dentro de la que es y debe seguir siendo la única Nación de los españoles: ESPAÑA.

Això està escrit avui, desembre del 2012, en ple segle XXI. Una amenaça clara i gens subtil.

Res no canvia. És l’esperit i l’estil de “Las Juntas Militares de Defensa” de principis del segle XX. Han passat 100 anys. Però per a un exèrcit espanyol hereu directe de l’exèrcit vencedor del cop d'estat militar del 1936, fill i continuador de l’esperit franquista, que va imposar la seva transición a la democracia, tot vigilant i controlant el procés, garant del “atado y bien atado” del dictador mort al seu llit, exèrcit i “fuerzas y cuerpos de seguridad del estado” que van passar de defensar la dictadura a defensar la democràcia sense que mai hagin estats depurats ni qüestionats, per aquest exèrcit nou i europeu res no canvia.

És l’esperit tant estimat pels nacionalistes espanyols, de dretes i esquerres, que la milícia no hi entén de colors polítics, tal i com recordava a les seves memòries el President de la II República Espanyola Manuel Azaña: “es una ley en la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Continua sent aquell exèrcit del segle XIX que vestit de “ralladillo” i amb espardenyes va perdre les últimes colònies d'ultramar. No va aprendre res de la crisi del 98. Continua sent l’exèrcit de José Millán-Astray, el dels crits "Viva la muerte" "Muera la inteligencia", fundador de La Legión Española, l’anomenat “Tercio” que va perdre les guerres del Marroc i del Sàhara i només va guanyar la seva guerra civil.

En democràcia, l’exèrcit està sota les ordres del poder polític. No té autonomia, no pot fer res sense l’aval del govern. Fa dos segles que l’exèrcit espanyol salva Espanya i encara no se n'ha sortit. Continua ancorat al passat sense assabentar-se que avui, al segle XXI, no és més que una peça al servei d'Europa. No s’ha assabentat encara que Espanya no és més que una peça de la Unió Europea.

Ara és l’hora !!

Ahir va ser un dia que s’estudiarà a les escoles de la futura República Catalana. Ahir, al Parlament autonòmic català, es va viure una jornada històrica. Ahir van començar a caure les caretes dels parlamentaris, es van començar a definir d'una forma clara i entenedora el dos grups que tenim al Parlament: el dels nacionalistes catalans i el dels nacionalistes espanyols.

Es va començar perquè encara hi ha grups, o polítics, que no s’han assabentat  que a Catalunya avui el doble joc ja no té cabuda, que s’han de definir, que han de dir clarament a quin grup pertanyen, que han de dir què son.

Ahir, 22 de desembre de 2012, vam assistir al posicionament clar de 74 diputats a favor de l’Estat propi, l’Estat català, i de 28 diputats a favor de l’España una, grande y libre.

El trist és el grupet dels que encara no s’han assabentat, dels que encara creuen que poden nadar i guardar la roba. Els 20 diputats del PSC-PSOE que estan a favor del dret a decidir, o no ho estan. Que ells també volen decidir una Espanya federal, o no. Ni ells ho saben, perdo, si que ho saben però no poden dir-ho públicament: decidiran el que decideixi el PSOE. El seu problema és que el Sr. Rubalcaba ja ho ha dit: “Diremos que no, siempre, a un referéndum en Cataluña”.

Després estan els 13 de ICV-EUiA que tampoc és defineixen. Volen mantenir indefinidament el seu estatus de partit progre i modern, sense mullar-se, així tots contents. Dret a decidir si, però quin?. El seu portaveu ho va dir al candidat a la investidura: nosaltres (ICV-EUiA) volem el dret a decidir però no accepten el seu dret a decidir, per què primer volen aprofundir en les negociacions amb Espanya?.

Al Parlament autonòmic de Catalunya li falten aquests 33 diputats. Els hem de demanar, exigir, que és defineixin d'una vegada.

Ahir els catalans vam fer un pas de gegant. La Nació és un fet real, no és una ideologia. Tots els catalans que creiem que som una Nació hem d'alçar-nos i junts caminar vers el futur. Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un estat foraster té el dret, i l’obligació, a organitzar-se en un estat independent.

Ara és l’hora.

Doble joc

L’11 de setembre d'aquest any, i les posteriors eleccions del novembre, han tingut la gran virtut de marcar una claríssima línia de posicionament. Ja no hi ha lloc pel doble joc, les bones paraules que amaguen intencions no tant bones, el dir una cosa aquí i una altra allà, el definir-se segons qui escolta. Ara ja no, o caixa o faixa.

És molt senzill, estàs a favor de l’Estat propi, l’Estat català?  ¿estàs a favor de la llibertat i plenitud de Catalunya? o pel contrari estàs a favor de què Catalunya continuï per sempre com una comunitat més, una de les 17 Comunidades Autónomas,  d'Espanya. I no importa com es disfressi: estat federal, estat federal asimètric, confederal (?), autonomia plena, no importa. Catalunya sotmesa a Espanya, una, grande y libre.

Fixeu-vos si és senzill, tant senzill que fa por. Els polítics, periodistes, comunicadors, politòlegs, tertulians, intel·lectuals, pensadors, gent de la cultura o la faràndula, etc, etc, han de definir-se, han de dir a favor de què estan i això els hi fa por, perquè ara començaran a caure les caretes, ara sabrem realment què en pensen o de qui cobren, a qui s’han venut l’ànima.

Estem als inicis d'aquest procés purificador i esclaridor, però ja comencem a veure nacionalistes que no passen d'autonomistes, a catalanistes profundament espanyolistes, autonomistes que frisen per l’Estat espanyol, a gent d'esquerres moderns i avançats amb les mateixes idees i tics que els seus antecessors del 36, a gent de la dreta moderada absolutament intransigents amb la unidad territorial,.....

Torna a ser molt senzill, només cal mirar els mitjans de comunicació i quin posicionament prenen. Premsa, ràdio i televisió estan en peu de guerra defensant els seus amics i els seus interessos. I aquí és on es veu de qui cobren el sou els “periodistes i comunicadors” com defensen aferrissadament els interessos de l’amo. És tant fàcil manipular un periodista “famós” o un programa de debat “plural”, on no paren de parlar del procés polític, de debatre’l, però casualitats de la vida sempre sota un to no massa favorable, amb “especialistes” reticents, en el millor dels casos, al procés nacional. On és més esfereïdor és a la televisió, la gran màquina de manipulació de masses. Podem fer un llistat amb les diferents TV, programes, convidats, a qui representen o de quines idees semblen aquests convidats i quin posicionament real defensen,

Dels polítics ni parlar-ne, mireu-vos- els en calma, què diuen però sobre tot que fan, o proposen fer o no deixen fer.

La resta, incloent-hi a cadascun de nosaltres com a ciutadans d'aquest País, hem de decidir-nos i actuar amb conseqüència: què som?  què volem?  què fem per aconseguir-ho? 

El dia que els catalans ens decidim sincerament, i fins a les darreres conseqüències, a realitzar un moviment alliberador de Catalunya serem nacionalistes catalans i amb aquest nom serem reconeguts, i acceptats, arreu del món.

En canvi, si el món no arriba a parlar mai dels nacionalistes catalans, serà perquè mai no ens haurem mogut per alliberar Catalunya.

Aquesta tardor hem iniciat el camí final vers la llibertat, però Catalunya ens necessita a tots.

Catalanofòbia (I)

catalanofòbia

f. [LC] Aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català.

(Institut d’Estudis Catalans)

  

Assistim a l’expressió de la incredulitat per part de periodistes, polítics, politòlegs i de la població de Catalunya davant la resposta que des dels mitjans de comunicació, del Govern i de la classe política espanyola en general s'està donant a la nova situació política que vivim a Catalunya.

“No entenen res” expressen sorpresos alguns benintencionats.  “Ho estan empitjorant”  es queixen certs unionistes.  La veritat és senzilla. Només cal repassar l’historia d'Espanya  la seva evolució i el seu comportament davant del “problema catalán”.

Res del que diuen ara, res en la seva resposta, res del seu comportament reflecteixen cap tipus d'evolució  No pot haver-hi diàleg, el simple fet de dialogar i negociar significa que l'estructura del seu artificial edifici “patrio” trontolla. La “unidad del territorio y de la lengua” no es toquen, amb això no es juga, no importen les conseqüències per a Espanya, ho tenen clar: "Antes una España roja que una España rota" de José Calvo Sotelo, líder de la dreta,  o  “La única solución al problema catalán es la guerra”, de Ramiro de Maeztu, periodista socialista.

Perquè res del que ara vivim és nou. A l'exigència de llibertat per part de Catalunya la resposta ha estat sempre la mateixa: no.  I no importen les conseqüències. No a la llengua, no a la fi de l’espoli econòmic, no a la fi de l’espoli cultural, no a la justícia social i a la solidaritat d'Espanya en vers Catalunya.

Octubre de 1899. “La Correspondencia Militar”, òrgan de l’exèrcit, ofereix la solució al tancament de caixes:

“No es posible gobernar que de un modo: por medios dictatoriales, que el Gobierno tiene al alcance de la mano (....) Comiéncese por considerar al catalanismo como delito de traición a la Patria, y echen todo el peso de la Ley sobre los que, merced al disfraz autonómico profesan aquellos ideales (....) Cóbrense los tributos y realícense los embargos, empleando la fuerza en vez de la persuasión; media docena de escarmientos bastarán para que se calmen los catalanistas más obcecados. Haga público el Gobierno su firme propósito de ahogar en sangre cuantas algaradas pretendan determinados elementos promover en Cataluña sobre la base del separatismo disfrazado que allí se inicia (....) con la prudencia que hasta ahora se ha observado no es posible gobernar”

La resposta a l’incipient catalanisme per part de l’Estat espanyol va ser unànime, va tenir la virtut d'unir a les dretes i a l’esquerres espanyoles en front l’enemic comú: Catalunya.

Gener de 1900. El diputat del Partido Liberal Bernabé Dávila, ministre de Governació amb Alfons XIII i senador vitalici, presenta una interpel·lació al Senat:

“se proceda con aquella energía con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin pérdida de tiempo, a los tribunales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución”

El delicte i motiu de la interpel·lació és la pastoral que el Bisbe va fer demanant que en els actes litúrgics i en l’ensenyament del catecisme s’utilitzés el català.

El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.

Estat propi o independència

Dins del llarg procés vers la llibertat nacional els defensors de la unitat d'Espanya comencen a articular el seu discurs desprès del sotrac i ensurt que els va representar el passat onze de setembre. El discurs l’articulen en tres o quatre idees bàsiques, sent una d'elles que el President Mas és un mentider.

Repeteixen constantment que menteix quan diu que farà un referèndum perquè segons la seva lògica és il·legal i per tant no el podrà fer.  Com repetien constantment, abans de les eleccions, que el President de la Generalitat mentia als “innocents” manifestants perquè realment no vol la independència de Catalunya, resulta que només vol l’Estat propi i es veu que no és el mateix

Ja sé que en aquesta època que m’ha tocat viure les coses ja no són com són, no es poden dir pel seu nom. Hem de buscar, sempre, el políticament correcte, encara que ens faci caure en el ridícul.

Estat propi o independència. Em pot explicar algú, amb el diccionari a la mà, quina és la diferencia final?  si no porten al mateix lloc?  si no són dos expressions de la mateixa idea?.  Està clar que l’important és marejar la perdiu i que la gent acabi confonent les coses, acabi enganyada i manipulada. Ara, no us enganyeu, els unionistes si que saben que és exactament el mateix, aquest és el motiu de les campanyes de difamació i confusió.

Si no vaig errat l’Estat espanyol va ratificar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU, que va entrar en vigor el 23 de març de 1976, on en l’Article 1 es diu que “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”.

Els redactors del document sabien que els Estats tindrien temptacions restrictives i per evitar-ho van especificar en l’Article 5 que “Res en aquest Pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un Estat perquè pugui emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualssevol dels drets o llibertats que hi queden reconeguts .....”

Per lligar-ho encara una mica mes  “No s’hauran d'admetre restriccions o menyscabaments a cap dels drets humans fonamentals reconeguts ..... amb el pretext que aquest Pacte no els reconeix, o que els reconeix en menor mesura”.

Està clar, l’Estat espanyol reconeix el dret a l’autodeterminació de tots els pobles dins del seu ordenament jurídic. En la Constitució espanyola queda indicat que “Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno.”  L’Estat té l’obligació de respectar i aplicar les seves pròpies lleis, encara que no li agradin.

Aquesta és la realitat: si el poble de Catalunya ho vol, de forma pacífica, democràtica i conforme al dret, exercirem el nostre dret a l’autodeterminació i ens independitzarem d'Espanya  Crearem el nostre Estat propi, l’Estat català.

Atacs i contra atacs

En aquests últims 50 anys el catalans hem anat amb el lliri a la mà. Com a societat cansada i moralment vençuda hem desenvolupat, en resposta a la pressió de la dictadura, uns anticossos que ens han portat a una situació en què desconfiem i malpensem de qualsevol cosa relacionada amb el que podríem denominar assumptes dels Ministeris de d’Interior i de Defensa.

Aquesta situació, que no és més que un dels molts reflexes de la manca de “sentit d’estat” que patològicament patim els ciutadans catalans i, el què encara és més greu, també el pateixen els nostres polítics, ens ha portat a què avui encara considerem als Mossos d’Esquadra, policia autonòmica catalana formada a Catalunya, com un cos estrany, antisocial i antidemocràtic pel sol fet de ser i/o representar l’autoritat. Qui aplica la llei. Quasi, quasi un caprici innecessari.  Aquesta reflexió ve del tracte que reben com a cos de seguretat per part dels ciutadans però sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

Aquí tal vegada està la mare dels ous. Quan es parla de la Policia Nacional o de la Guardia Civil  tothom té molt clar, ells, els ciutadans, els periodistes i els polítics, que és parla de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, espanyol lògicament, son part intrínseca de l’estat, mani qui mani sigui el PP o el PSOE, i per tant intocables.

El problema està en quan parlem dels Mossos d’Esquadra.  Què son?  cossos de seguretat de l’Estat?  no, Catalunya no és un estat.  Cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado?  legalment no ho sé, ara del què estic segur, és que a la pràctica diària no tenen aquesta consideració pel sistema.   Per què,?  molt senzill, per  a l’Estat espanyol són una molèstia, un mal de cap, un problema, quelcom a aniquilar, un cos innecessari perquè a España qui vetlla per la seguretat, són los cuerpos y fuerzas de seguridad, no policies de fireta.

I nosaltres catalans, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació, no desaprofitem una sola ocasió per tirar-nos pedres a la nostra teulada, teulada de vidre per cert. Aprofitem qualsevol ocasió per atacar i desprestigiar als funcionaris que vetllen per la nostra seguretat i a qui exigim que en un moment donat es juguin la seva vida per a nosaltres.  Que no es mal interpreti res. La policia democràtica ha de ser controlada i supervisada i si comet accions punibles, castigada en rigor. El que no accepto és el dubte permanent sobre la seva “democràcia” , sobre les seves pràctiques, el seu tarannà, el ficar-se amb ells perquè, en el fons, és rendible i fa modern.  Una campanya constant, sistemàtica i planificada des que es va fundar el 1983.

Com exemple, l’últim cas protagonitzat pels mossos. Durant els aldarulls produïts per alguns manifestants el dia de la vaga general, una manifestant, Esther Quintana, va rebre un impacte a la cara que li va provocar la pèrdua d’un ull. Davant d’aquest lamentable i irreparable fet per a la víctima,  l’opinió generalitzada va ser atacar al cos de Mossos d’Esquadra. Però no per esbrinar els fets, qui, com, on, perquè s’havia produït el llançament i quin material s’havia utilitzat. I si finalment existien responsabilitats, exigir-les. Des d’un inici vam assistir de nou al linxament públic de tota la institució de la policia catalana.  Ara, dies desprès, assistim a un espectable on el que menys preocupa és la víctima, l’objectiu es el desprestigi de la institució i del Conseller responsable.

I aquí és on anem amb el lliri a la mà.  A qui li molesta la sola existència de la policia catalana?  qui la vol fer desaparèixer?  qui constantment està desprestigiant-la?  per què qualsevol “problema” relacionat amb el cos de mossos te tanta repercussió a tots el mitjans , premsa, radio i TV, de l’Estat?  qui està torpedinant les seves actuacions?

“Algú”, dins del mossos, va deixar que el Conseller Puig fes la seva compareixença amb uns informes interns falsos. Va deixar que el Conseller defensés als funcionaris i després va filtrar més informació i imatges on es pot veure que el que defensava el conseller no era cert. Al Conseller li van fer el llit. De moment avui el Cap de Recursos Operatius dels Mossos ha estat cessat per amagar informació al seu superior. No vull ser suspicaç, però és coincidència que aquest Comissari de la Brigada Mòbil de la policia catalana provingués de la Policia Nacional? 

Hem de demanar responsabilitats, però de forma responsable. Deixem d’anar amb el lliri a la mà i caure constantment en el paranys.  Una última reflexió, qui són els que amb més vehemència demanen la destitució del Conseller?  quins partits són??

6 de Desembre

Fa 34 anys que anàvem a les urnes per ratificar, o no, la Constitución Española. Una constitució que per a la majoria de catalans, i d'espanyols,  era acabar amb el mal somni de la dictadura militar del general Franco.

A Catalunya va anar a votar el 67% dels electors i 2,7 milions van dir: si. Els catalans acceptaren la Constitución Española. Ho van fer perquè en aquell moment volien passar pàgina d'una dictadura que havia arrasat Catalunya, amb milers de morts al camp de batalla, a l’exili, a les presons i camps de concentració, amb tortures, davant els pelotones de fusilamiento, de casi 40 anys de repressió.

Avui però els catalans no tenim res a commemorar, aquests 34 anys han estat un nou engany de l’Espanya una, grande y libre. Una Constitució que ens ha portat a on avui estem: una comunitat autònoma de les 17 de l’Estat espanyol. Catalunya, espoliada, sotmesa als seus capricis. Catalunya sotmesa per una constitució pensada i escrita pels hereus del general Franco. Hereus, de dretes i d'esquerres,  que constantment ens retallen els drets polítics, lingüístics, històrics, socials, econòmics. Ens arruïnen i espolien de forma constant, sistemàtica i planificada. Les nostres empreses i petits comerços es veuen abocats al tancament, els treballadors a l’atur, casi 1 de cada 4 catalans a l’atur, els país és una ruïna d'on els joves preparats fugen i, aleshores, què ens quedarà pel futur si la nova generació marxa?  res, la ruïna, el buit absolut.

Cap govern pot sostenir-se si no és amb el consentiment, entusiasta o resignat, de la població. Per això resulta cert que “cada poble té el govern que es mereix”.

Avui, 34 anys després, els catalans no en tenim cap dubte: la Costitución Española del 1978 no és la nostra, no és la que Catalunya necessita. Per sobreviure com a poble, com a societat, per mantenir l’estat del benestar i evitar acabar com un país tercermundista on només hi ha uns quants rics i moltíssims pobres, sense classe mitjana, per evitar la ruïna total i definitiva a què estem abocats, només tenim una solució: l’Estat propi, l’Estat català. Amb la nostra Constitució feta a mida nostra, amb regeneració democràtica, regeneració política, regeneració econòmica, sense espoli, amb futur.

Si som incapaços de dir: prou!! ja no consenteixo ni em resigno!!, jo treballo per l’Estat propi. No ens queixem, mereixem la ruïna.

N'hi ha que tenen sort

Joan Herrera és un home amb sort. També ho és el seu partit ICV-EUiA, del que és Secretari General. I el motiu de la seva bonaventura és molt senzill. No diu res, no és compromet a res i li riuen les gràcies perquè pensen que està al seu costat i volen fer-se’l seu.

Això bé a compte de les últimes eleccions, campanya i resultats inclosos. Ell i el seu partit son considerats favorables a les tesis sobiranistes de Catalunya perquè estan a favor del “dret a decidir”.  I a ell ja li va bé. No s’ha de posicionar, els demés li fan la feina.  Però, què vol dir estar a favor del dret a decidir?  Qui no hi està si és mínimament democràtic? Només faltaria!!  Clar que està a favor. El que no explica és el que accepta decidir. 

No sé el motiu de que els partits nacionalistes, que en aquestes eleccions del 2012 han presentat una proposta clara de realitzar una consulta per tal de que els catalans decidim si volem constituir-nos en un nou estat, és dir que Catalunya deixi de ser una autonomia del Regne d’Espanya per esdevenir un estat propi, l’Estat català, consideren a ICV-EUiA com un partit nacionalista favorable a l’Estat català. 

Ja abans de la campanya electoral ho deia molt clar, ell i el seu partit son federalistes. Mai va decantar-se per un referèndum per l’Estat propi, sempre trobava que faltava alguna cosa, que la pregunta sola era poc important, sempre hi afegia lo veritablement important. Això si, el seu és un federalisme modern, avançat, integrador, solidari, respectuós, catalanista, però federats dins l’Estat espanyol. A la campanya ho van tornar a dir: “Dret a decidir si. Drets socials també”. 

Davant dels resultats fan la seva lectura i exigeixen a ERC que no faci President de la Generalitat a l’Artur Mas perquè és de dretes i per tant vol fer més retallades. En paraules senzilles, volen repetir el tripartit perquè és el que el poble demana. Segons la seva suma els vots de l’esquerra guanyen als de la dreta (vots catalanistes s’entén). 

Al dret a la independència dels catalans anteposen els drets socials de tots els espanyols (catalans inclosos). I no es tracta d’una perspectiva més d’esquerres o de dretes. Del que es tracta es que no estan d’acord amb l’anàlisi que posa com a principal culpable de la fallida de l’estat del benestar a Catalunya, i per tant de les retallades, a l’espoli que patim per part d’Espanya. Espoli que amb unes xifres benignes està xifrat en 45 milions d’euros cada dia. Del que és tracta és que no estan d’acord en que sense llibertat nacional mai tindrem llibertat social. 

Els nacionalistes farem bé de no comptar amb ells. ICV-EUiA s’apuntaran al carro vencedor, però no faran res per ajudar. Fixem-nos en el que li ha passat al PSOE-PSC, els dirigents van per un camí i les bases i els votants per un altre. Si no que l'hi preguntin a C's que ha sabut pescar en les aigües regirades del socialisme. Juan Herrera no vol caure en el mateix parany, la seva indefinició és calculada, que no siguin els nacionalistes els qui li donin un crèdit que no té. 

Tota solució als problemes socials de Catalunya que s’intenti serà per força parcial, interina i ineficaç. El fons de la qüestió no és social sinó polític.

Felicitats President

El felicito President Artur Mas perquè la seva aposta per iniciar el camí que ens porti als catalans a recuperar el nostre lloc entre les nacions lliures del món ha estat un èxit. 

Ha fet front a la incomprensió i atacs dins del seu propi partit i coalició, dels de l’oposició nacionalista i com és lògic dels unionistes i d’Espanya. Oposició per la seva aposta clara: Catalunya és una nació que té dret a esdevenir un nou estat dins la comunitat europea. 

Assistirem a la fortíssima pressió mediàtica que ens caurà damunt per convèncer-nos de que els catalans volem ser espanyols, que Artur Mas ha perdut i ha de dimitir. 

Perdut? Aquestes eleccions han estat històriques. En aquestes eleccions CiU passa de les seves propostes autonomistes, pacte fiscal inclòs, a proposar fer una consulta al poble de Catalunya per esdevenir un Estat propi, que es miri com es miri només té un significat: independència. 

Retrocés electoral?  CiU ha passat de 62 diputats autonòmics a 50 d’independentistes. Ha perdut 12 !! exclamen joiosos els partidaris de l’Espanya una, grande y libre.  No sé, l’abans partit autonomista, casi traïdor, venut als interessos de Madrid ha tret 50 diputats quan es presenta amb la seva proposta d’Estat propi.  És el millor resultat de l’historia d’un partit sobiranista a unes eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya. 

El catalans hem dit no al procés? No sé, el 2010 la suma de CiU, ERC i Si era de 76 diputats. En aquesta suma estan els catalanistes, amb pacte fiscal, i els independentistes.  El 2012 la suma de CiU, ERC i CUP és de 74 diputats independentistes.  

Parlament autonòmic català 2012, diputats per l’Estat propi 54,82% (74), unionistes 35,55% (48), no se sap que son  9,63% (13). Demà amb els resultats definitius de vots, no d’escons, veurem quin recolzament té la proposta del President d’anar cap a l’Estat propi. 

Felicitats President, la seva proposta per l’Estat propi ha estat recolzada pel poble de Catalunya. Ara comença la feina feixuga, ara comença el treball constant, sense defalliments. Compti amb mi.

Novembre

23 de novembre de 1905, el setmanari Cu-Cut! publica un acudit de Junceda en què ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols i la pèrdua de les colònies de Cuba, Filipines i Puerto Rico en 1898, a partir del banquet de celebració de la victòria a les eleccions de la Lliga Regionalista:  Banquet de la Victòria.

25 de novembre de 1905, uns 300 oficials de l’exèrcit espanyol destrossen i calen foc a la redacció del setmanari Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. Sota la pressió dels militars el govern suspèn la publicació del Cu-Cut! per cinc mesos i crea la Ley de Jurisdicciones de represión de los delitos contra la pátria y contra el ejército.

Davant d’aquets fets, el futur President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, aleshores Tinent Coronel del cos d’enginyers, es posiciona públicament contra l'acció dels militars. Arran d'això el van traslladar com a càstig a Santoña (Cantàbria). El 1907 abandona l’exèrcit i és elegit diputat per Solidaritat Catalana. Posteriorment funda el partit Estat català.

25 de novembre 2012, avui iniciem el procés que portarà a Catalunya a constituir-se en un nou estat europeu, l’Estat català.

AL FRONTÓN CONDAL

-¿Què se celebra aquí, que hay tanta gente?.

- El Banquet de la Victoria.

- ¿De la victoria?  Ah, vaya, serán paisanos.

Amb mi que no hi comptin

Han esperat a l’última setmana de la campanya electoral. Per fi ha aparegut la campanya de desprestigi i assetjament personal. Quan no hi ha arguments per combatre democràticament a l'adversari, per a alguns l'enemic, es recorre a la seva destrucció personal. Quan no es pot amb les seves idees es destrueix a la persona.

Assistim a les campanyes contra la família Pujol, no oblidem que contra Jordi Pujol els hi va funcionar prou bé, contra CDC i en particular contra l’Artur Mas. Per què? Senzill. La seva proposta de que Catalunya esdevingui l’estat numero 28 de la UE toca en el més profund de l’espanyolitat, de dretes i d’esquerres.

Com sempre utilitzen un diari per llançar les acusacions, per cert, quan s’acabaran les filtracions d’investigacions policíaques secretes? Per què sempre es filtren als mateixos mitjans? Sempre radicalment anti catalans?

No sé que hi ha de cert, però avui no m’importa. No m’importa si el President de la Generalitat té comptes en paradisos fiscals. No m’importa si el seu partit, com tots, s’ha finançat de forma irregular. Els que podien posar fre a aquesta situació no ho han fet quan disposaven de majories absolutes al Parlament de Madrid, que és l’únic que ho pot fer.

I no m’importa per dos raons. Primera, perquè aquest President ha iniciat el procés cap a la recuperació de la nostra dignitat, el camí de la llibertat, el procés que portarà a Catalunya a constituir-se en un nou estat europeu, l’Estat català. I jo, personalment, anteposo aquesta meta a qualsevol acusació no provada i si és certa tampoc m’importa si ell aconsegueix arribar a bon port.

Segona, perquè si és cert, si les acusacions acaben demostrant se, no m’importa perquè el nou Estat català ja passarà comptes als culpables. Aleshores, i no abans, exigiré a la nova justícia catalana que investigui i castigui, si és el cas, les possibles accions penals. Quan siguem lliures, sense ingerències foranies i interessades. A més, els catalans exigirem unes noves lleis de com fer política, economia, sanitat, etc.

Quan siguem lliures el nostre País, Catalunya, passarà comptes, no abans. No permetré que una practica habitual, desgraciadament habitual a totes les formacions polítiques, impedeixi la independència. Amb mi que no hi comptin.

Demanant el vot

Haig d'admetre que, per sort, he pogut comprovar que la meva capacitat de sorpresa segueix intacta. El temps i l'experiència no me l'han embrutit tornant-me insensible als petits detalls de la vida que et sorprenen i et fan reflexionar, després rius o plores, depèn.

Ho dic per la campanya electoral del 25N. He vist un fet, he escoltat unes declaracions per ser més exacte, que m’han sorprès. Primer va ser el candidat López Tena de Solidaritat quan va demanar, en una entrevista a TV3, el vot per a CiU abans que per a ERC. El vot dels independentistes que no el votarien a ell, va aclarir. Després a estat la candidata Georgina Rieradevall de les CUP qui ha demanat el vot dels indecisos per a CiU abans que per a ERC.

És curiós. No sé si en altres eleccions es donava el cas de que els candidats d’un partit demanessin el vot per a un altre partit, que no era el seu lògicament, i menys els vots dels indecisos. Si més no, fa que pensar.

Duquesa de Alba

Mira per on, els catalans ja som culpables d'una nova malifeta. La Duquesa de Alba està trista per culpa nostra. El diari ABC publica unes interessants confessions de la Duquesa on afirma que “El que passa a Catalunya és molt poc patriota”, declaració que el diari emmarca amb una portada a tot color.

Haig de confessar que estic trist. Trist de que em consideri poc patriota.

Des de principis dels anys setanta que arrossego l’estelada amb la il·lusió del convenciment, que intento participar en l’agitació política de l’ara anomenat sobiranisme. Molts anys defensant, o intentant-ho, al meu país, a la meva pàtria. La meva, Catalunya. I ara resulta que una veritable patriota em retreu que no és suficient, que encara ho sóc molt poc.

I estic trist perquè segurament té raó doncs encara lluito pel mateix, un Estat català lliure i just amb els seus ciutadans.

Després he pensat que tal vegada la qüestió rau en que tenim amors diferents. Ella, la Duquesa, està enamorada de la seva pàtria, Espanya, cosa que lamento confessar que jo no, jo estimo Catalunya.

El que ja no entenc és que si tant l’estima, ella que disposa de més títols que cap altre noble en tot el món, cinc vegades duquessa, divuit vegades marquesa, vint comtessa, vescomtessa, comtessa-duquessa i condestablessa, i catorze vegades Gran d'Espanya, la principal terratinent i una de les fortunes de l’estat, com és possible que no faci res per la gent que tant s’estima. Perquè no fa res pels ciutadans, perquè no fa res per fer-los sortir de la immigració. Perquè no inverteix la seva fortuna, poder i influencia, en reconvertir el sud de la seva España en una regió productiva, on viure amb dignitat i no pendents del subsidi. Tal vegada perquè viu a la capital, a Palau que deien abans, amb una monarquia i noblesa que continua mantenint els seus privilegis mentre manté al ciutadans en un règim semi feudal.

Segurament parlem de dues pàtries i de dues maneres de ser patriota.

La llengua

La llengua catalana continua sent avui una arma política. Parlar català és resistència. L’idioma és l’instrument bàsic de la supervivència.

La gran fal·làcia de l’assimilisme espanyol és l’anomenat “bilingüismo en Cataluña”. Volen fer-nos creure que el catalans parlem “naturalment” dos idiomes, com si tinguéssim dues llengües maternes, com si fóssim fills de dues mares.

Catalunya no és un país bilingüe. Cap nació, cap poble lliure ho és. La “segona llengua”, la que no és la pròpia, sempre és la de l’ocupant, la del colonitzador.

Qui s’ha domiciliat a Catalunya i “no vol” entendre el català és un enemic.

De l’Olivera a la Syriza i viceversa

És un mal congènit en el nacionalisme català. Perdem més temps mirant el que fan els de fora i emmirallant-nos en les “seves” propostes, que analitzant el nostre País per buscar solucions pròpies al “nostre” problema: Espanya.  Tradicionalment el mirall ha estat el País Basc, després Itàlia, amb la seva “olivera”, a l’agost era  Grècia amb la nova coalició d'esquerres anomenada syriza i, ara,  de nou sembla que tornem a l’olivera.

Ahir es va presentar en societat una nova alternativa d'esquerres nacionalista.  Nova? realment no ho sé, particularment el discurs que van fer em sona, com si ja ho hagués sentit diverses vegades al llarg del temps. Son antics dirigents, amb molta responsabilitat en la situació actual del nostre País, ex ERC, ex PSC i curiosament un polític en actiu a ICV-EUiA .

Aquesta nova proposta és fonamenta en que “necessitem entrar en una dinàmica no de disgregació, sinó de retrobament" amb una clara vocació de ser  "una referència progressista d'esquerra nacional". Com és lògic tot ho fan pel nostre bé, i del país, oferint-nos "patriotisme, responsabilitat, generositat i visió de futur".

El trist és que les quatre figures polítiques que van fer la presentació no tenen res de noves, fa anys que s'arrosseguen, en el bon sentit de la paraula, per la política . Ni ells ni les seves propostes sonen com a noves, a més em preocupa que tradicionalment han anteposat el progressisme d'esquerra a la qüestió nacional i alguns d'ells segueixen lligats al progressisme espanyol.

Ara, a Catalunya, l’objectiu és la llibertat nacional. Hem encetat decididament el llarg i dur camí cap l’Estat català. Primer pas indispensable per a la llibertat social. Perquè les esquerres espanyoles sempre ens diran que el nacionalisme és un perjudici burgès i de dretes. Però només el nacionalisme dels altres, no toqueu el seu nacionalisme espanyol, imperialista i feudal.

El dia que els catalans ens decidim sincerament, i fins a les darreres conseqüències, a realitzar un moviment alliberador de Catalunya serem “nacionalistes catalans” i amb aquest nom serem reconeguts, i acceptats, arreu del món.

No necessitem una “Syriza ni una Olivera a la catalana”  ni males copies de solucions foranes. Necessitem solucions catalanes per a Catalunya. L’única coalició possible és la de tots els nacionalistes catalans que pensen en clau nacional. El problema és Espanya, la solució l’Estat català. Aleshores serà quan els catalans construirem el nostre model de país i la nostre societat.

Manifests

Per fi !!  ara ja poden respirar tranquils tots els progressistes d'esquerres espanyols, el PSOE els ha mobilitzat!!.  Després de l’ensurt i la falta de reacció al PSOE ja saben que fer per frenar “el nacionalisme exacerbat” (dels catalans clar).

Tots els intel·lectuals, periodistes, artistes, economistes i progres de bé han fet públic un manifest espontani al diari El Pais denunciant el “creixent secessionisme"  que, segons un anàlisi seu molt acurat, és una maniobra de manipulació per part dels nacionalistes (catalans) i molt especialment de CiU.

Ens acusen de mentir i inventar-nos coses que no són, com el dèficit fiscal, del que afirmen que "Ni Catalunya està sotmesa a un espoli per part d'Espanya, ni el comú dels espanyols alberga un sentiment de menyspreu cap a ella".

Com a bons ciutadans preocupats, i llestos, ens ofereixen a la resta la gran solució: “un millor encaix institucional per a Catalunya, d'un finançament més just i de la federalització del deteriorat Estat de les autonomies” i tot per salvaguardar “la norma suprema la solidaritat interterritorial”

Perquè ens entenguem, del que es tracta és de continuar controlant la font d'ingressos de la seva “España una” que ells, el PSOE, saben que sense el dèficit fiscal interregional de Catalunya (altrament dit espoli) no te solució ni futur. Bé, de futur econòmic l’Estat espanyol no en té.

És curiós que aquests ciutadans tant preocupats pel benestar dels catalans no hagués dit res durant els 33 anys d'espoli que portem acumulats amb la seva Constitució del 1978. També resulta curiós que alguns d'aquests progressistes preocupats també firmessin un manifest contrari a l’Estatut del 2006.

D’Espanya ni dretes ni esquerres. Els dos defensen el mateix, el mite de la unitat d'Espanya  que no és més que una esgarrifosa presó de pobles.

El fet de que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.

Qui paga, no mana

No les utilitza ningú, però les fan amb els nostres impostos, les mantenen amb els nostres impostos i ara les rescataran amb els nostres impostos. Mentrestant els catalans paguem peatges a les empreses catalanes (¿?) unionistes que no volen perdre els seus privilegis.

Parlem repetidament del problema d'Espanya com un problema de detalls. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d'Espanya.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/foment-prepara-banc-dolent-autopistes-fallida-2241669

Montilla i la vergonya

Si no fos perquè el Sr. José Montilla va ser President de la Generalitat em faria pena i riure, però ho va ser, i aleshores el que em fa és vergonya.

Primer van ser les seves afirmacions per desprestigiar el dret a decidir dels catalans tot dient que “Franco també organitzava referèndums, era la modalitat preferida dels dictadors” , què pretenia? comparar a l’actual President de la Generalitat amb el dictador Franco?

Patètic, el seu trist afany d’afalagar com sigui al seu amo i senyor del PSOE el fa perdre els papers i la memòria. Si he entès el seu raonament només els dictadors i els partits totalitaris organitzen referèndums. Caram quin desengany. Perquè el també exPresident de la Generalitat Pascual Maragall, del seu mateix partit PSOE-PSC, va organitzar un referèndum vinculant: el 18 de maig de 2006 per ratificar l’Estatut.

Suposo que també és un dictador totalitari l’exPresident espanyol Felipe González per haver convocat un referèndum el 1986 per ratificar la permanència d’Espanya a l’OTAN, cosa que per cert el PSOE si havia oposat quan estava l’oposició.

Que trist i vergonyós per a Catalunya haver estat governada durant set anys per un partit dictatorial, perquè Sr. Montilla, el seu partit PSOE és l’únic que organitza referèndums.

Després s’ha despenjat amb una nova sentencia: "Madrid no ens roba” per afegir immediatament “però Catalunya és tractada injustament, i aquesta és una veritat objectiva.”

Patètic, perquè no s’està de reconèixer que   “Això de 'Madrid roba' i el de l'espoli fiscal hi ha gent que ho diu perquè té alguns arguments per dir-ho, entre altres, un finançament insuficient i l’ incompliment de les inversions a Catalunya que assenyala l'Estatut"

Caram, reconeix que l’Estat incompleix sistemàticament els acords de l’estatut de finançament i inversions i a més que els que ho diuen tenen argument per fer-ho. Perquè ho nega doncs?

Un català pot ésser nacionalista o internacionalista, socialista, comunista o conservador, el que vulgui. Allò que no pot fer mai és deixar de considerar-se català abans que altra cosa.

Si ens quedem on som, morim

"Els empresaris són els que millor han intuït que el que cal és anar una passa per endavant", va dir en Francesc Homs, i va rematar   "són ells, els empresaris, qui més predisposats estan a entendre un procés de les característiques que enceta Catalunya".

Ho deia fent referència al procés cap a l’Estat propi iniciat per la societat civil catalana.

Aquest vigatà, Secretari General de la Presidència i Portaveu del Govern de la Generalitat, encara va mes lluny i afirma  que  “Si ens quedem on som, morim”.

Si senyor. Alguns empresaris ho sabem des de fa molt temps, massa temps. Perquè nosaltres ens juguem els nostres diners i patrimoni, i responem dels treballadors de les nostres empreses, ja vàrem descobrir fa molts anys que Espanya és un mal negoci. No vull estendrem en un memorial de greuges de com tracta l’estat a les Pime catalanes, o de com les mal tracte, però al tancar l’any 2011 a Catalunya hi havia un 1,30% menys d'empreses que al 2010. No sembla gaire, però son 7.927 empreses menys, que ja no existeixen.

¿Quantes de menys tindrem al acabar aquest 2012?, segons els indicadors de dissolució de societats mercantils aquest setembre ja superem en 10 % l’acumulat de l’any passat. ¿On ens condueix la política econòmica i empresarial de l’Estat?  ¿on ens condueix continuar sent una comunitat autònoma sense cap tipus de poder real per fer lleis que ajudin a les nostres empreses?  ¿per evitar que tanquin?  ¿per salvar els llocs de treball?

Els petits empresaris de Catalunya, som el 99% de les empreses catalanes, sabem fa massa temps que només amb un estat propi, un Estat català, Catalunya serà econòmicament viable i només si el nostre Govern és econòmicament viable podrà mantenir l’estat del benestar.