Duquesa de Alba

Mira per on, els catalans ja som culpables d'una nova malifeta. La Duquesa de Alba està trista per culpa nostra. El diari ABC publica unes interessants confessions de la Duquesa on afirma que “El que passa a Catalunya és molt poc patriota”, declaració que el diari emmarca amb una portada a tot color.

Haig de confessar que estic trist. Trist de que em consideri poc patriota.

Des de principis dels anys setanta que arrossego l’estelada amb la il·lusió del convenciment, que intento participar en l’agitació política de l’ara anomenat sobiranisme. Molts anys defensant, o intentant-ho, al meu país, a la meva pàtria. La meva, Catalunya. I ara resulta que una veritable patriota em retreu que no és suficient, que encara ho sóc molt poc.

I estic trist perquè segurament té raó doncs encara lluito pel mateix, un Estat català lliure i just amb els seus ciutadans.

Després he pensat que tal vegada la qüestió rau en que tenim amors diferents. Ella, la Duquesa, està enamorada de la seva pàtria, Espanya, cosa que lamento confessar que jo no, jo estimo Catalunya.

El que ja no entenc és que si tant l’estima, ella que disposa de més títols que cap altre noble en tot el món, cinc vegades duquessa, divuit vegades marquesa, vint comtessa, vescomtessa, comtessa-duquessa i condestablessa, i catorze vegades Gran d'Espanya, la principal terratinent i una de les fortunes de l’estat, com és possible que no faci res per la gent que tant s’estima. Perquè no fa res pels ciutadans, perquè no fa res per fer-los sortir de la immigració. Perquè no inverteix la seva fortuna, poder i influencia, en reconvertir el sud de la seva España en una regió productiva, on viure amb dignitat i no pendents del subsidi. Tal vegada perquè viu a la capital, a Palau que deien abans, amb una monarquia i noblesa que continua mantenint els seus privilegis mentre manté al ciutadans en un règim semi feudal.

Segurament parlem de dues pàtries i de dues maneres de ser patriota.