Dissabte ens vam despertar amb l’intent
de cop d’estat a Turquia. La nit de divendres, a quarts de
dotze, l’exèrcit turc feia realitat el seu cinquè cop d’estat des de la
fundació de la República de Turquia "per restablir l'ordre constitucional,
la democràcia, els drets humans i les llibertats", tot acusant al
president Tayyip Erdogan de "traïdor que ha establert un règim autoritari
de la por”. Una vegada més l’exèrcit s’elegeix com a garant de la democràcia,
modernització i secularització de la República fundada per Mustafa Kemal
Atatürk, l’heroi de la guerra d’alliberament i d’independència el 1923.
Han passat 24 hores i, per les noticies
que ens filtren, tinc la sensació d’assistir a un 23F a la turca. Vint minuts després de
l’anunci militar, Erdogan, curiosament en llibertat, fa una crida a la
resistència per salvar la democràcia. Resulta curiós que el president Erdogan
es trobés de vacances a 500 km d’Ankara i que el militars colpistes no el
detinguessin com a primera mesura per garantir l’efectivitat del cop d’estat. La
crida a la resistència de la societat civil és ràpidament difosa per part
dels imans religiosos des de les mesquites, els seguidors del president omplen
els carrers en nom d’Al·là. A dos quarts de tres de la nit, tres hores després
del seu inici, el govern dóna per fracassat el cop d’estat.
Curiositats d’un cop d’estat fora de tot
manual. En una mirada ràpida al desenvolupament dels fets resulta curiós que en
un cop d’estat per derrocar el President de la República cap unitat dels rebels es dirigís al balneari on, sense
una protecció especial, es trobava de vacances Erdogan. Com sembla curiós que
dos punts claus de qualsevol intervenció militar com són els mitjans de comunicació,
molt especialment la TV, i els aeroports fossin recuperats per la població
civil, sense lluita, tan sols dues hores desprès. És curiós també que un exèrcit
acostumat a utilitzar la força de forma indiscriminada contra la població
civil, tant la turca com la kurda, hagi permès ser derrotat sense defensar-se.
De moment ens informen de tres-cents morts, la majoria soldats, linxats i
alguns decapitats, per una població civil desarmada. També és curiós que cap
unitat de l’exèrcit no colpista hagi
intervingut per frenar l’intent dels seus companys.
Erdogan ja té les mans lliures per fer un pas de clau més a la concentració de poder. En les seves primeres
declaracions afirma que “aquest aixecament és un gran regal de Déu per a
nosaltres. Perquè l'Exèrcit serà netejat i podrem fer-los pagar el preu més
alt”. La repressió ja ha començat. De moment 3.000 militars arrestats; 2.700
jutges, de tots els estament judicials, destituïts; ha canviat els consellers
del Consell Superior de Jutges i Fiscals, i tot en cinc hores. Ja parla de reinstaurar la pena de mort tan apreciada en les repúbliques, i monarquies,
islàmiques. El sistema constitucional i judicial del país modificat per la via directa. Ara té les mans lliures per
fer neteja d’opositors polítics, fins el punt d’exigir als Estats Units l’extradició immediata de Fethullah Gülen,
el seu gran enemic polític, que, curiosament, disposa de molts seguidors dins l’Administració
de justícia. Erdogan ha anat concentrant poder en les seves mans des que va arribar
a la presidència, ara les té lliures per fer el que vulgui, amb el recolzament dels
seus seguidors “que han salvat la democràcia”. A partir d’ara l’exèrcit ja no
serà un problema en el seu camí per canviar Turquia.
Erdogan ja té les mans lliures per avançar en la seva islamització de Turquia. L’iman Fethullah Gülen va ser
aliat d'Erdogan el 2002 i el va ajudar a guanyar les eleccions amb al seu
moviment religiós moderat i modernitzador, de gran acceptació entre les classes
mitjanes. Una vegada en el poder Erdogan va anar decantant-se per una
islamització de l’estat, d’arrels laiques, apropant-se a una població majoritàriament
rural i tradicional. Ara el seu ex aliat pot representar l’últim obstacle
polític i religiós seriós en el seu camí per convertir-se en un president
vitalici, que restableixi la fe islàmica en tota plenitud. Tal vegada somia en
ser un nou Atatürk.
Com ha respost la U.E.? Com és habitual, sense una
resposta ràpida i clara, amb ambigüitat, hi té massa en joc. Aliat incòmode, però
aliat, Turquia manté una guerra secular contra els kurds, va obrir les
fronteres per que arribessin el refugiats a
Europa i quan li va interessar, desprès de negociar i obtenir compensacions, les va tornar a tancar. Un aliat que comprava el petroli embargat
a l’Estat Islàmic, a qui permetia moure’s tranquil·lament per les seves
fronteres. Un aliat que va lliscant cap a un estat totalitari, no respectuós amb els drets humans, però que és necessari per als creadors de l’Europa dels mercats. Turquia representa la possible última gran
incorporació a aquesta Europa en fallida; 80 milions de consumidors potencials,
una font de mà d’obra barata amb una situació geoestratègica privilegiada.
Amb l'excusa de garantir i assentar la
democràcia a Turquia, ara que no ens vinguin amb la necessitat que formi part
de la U.E. No necessitem més aliats incomodes i molt menys socis
incòmodes. La Unió Europea està a la UVI, necessita refundar-se i Turquia
no és precisament el model necessari.
Falta
informació, esperem a veure com es desenvolupen les properes hores i dies. Però
no em trec del cap el record del 23F, el cop d’estat reeixit que va canviar la
nostra història.
