El “cas Mas” i el cas “els 18 del 3%”

Han passat sis dies de l’anomenada operació Pika –els 18 del 3%– i tot confirma que va ser el primer acte de la posada en escena de l’obra principal cas Mas –sense desmerèixer Ortega i Rigau–. Que el 3% només era el preludi d’una obra teatral –contra Mas– que el govern central voldria que fos un monòleg, el de la fiscalia.

Els titulars dels diaris confirmen que les detencions arbitràries eren el recordatori de qui mana. Divendres, dia 3, comentava a “Els 18 del 3%” alguns dels motius per al manteniment del famós cas 3% sense tancar per part del govern de l’Estat. Un d’aquests motius és que, mentre no es tanqui als jutjats, l’utilitzen com a comodí permanent. Aquest cop ha servit per emmarcar el judici a Mas i els seus còmplices. Per recordar al públic la maldat intrínseca del protagonista, que, com és ben sabut, s’ha inventat el procés per tapar i amagar la seva incommensurable corrupció i la del seu insaciable partit. Era important recordar-ho al públic per evitar que s’escandalitzi davant d’un judici polític. Era imprescindible lligar l’expresident de la Generalitat amb la corrupció. L’Estat no jutja un polític; jutja un corrupte. Repassem els titular dels mitjans escrits com a resum de les notícies amb què ens van bombardejar.

Primer acte, dijous, dia 2: “La Guardia Civil acaba de detener a varios dirigentes de la cúpula de CDC vinculados a la trama del 3%” és el titular que publica El Español a les 9 del mati. En un ampli reportatge ple de detalls –un brillant exercici de periodisme d’investigació capaç de donar notícies que encara no s’han produït– que permet a un dels detinguts assabentar-se de la seva detenció abans que es produeixi. Èxit total. La notícia és ràpidament difosa per tots els mitjans. Comença a caure, de nou, merda damunt CDC, Mas, PDeCAT… Pocs es qüestionen la notícia. Són 18 convergents detinguts per la Guardia Civil. Al·leluia!, exclamem joiosos alguns mitjans i partits catalans disposats a treure’n suc.

Dues hores després, el titular del Jutjat d’Instrucció número 1 del Vendrell, responsable de les detencions, emet un comunicat en què remarca que no ha ordenat cap detenció. No importa: el mal està fet.

Dimarts, dia 3: “El 3% apunta a Mas” és el gran titular de capçalera de La Razón, Abc, El País. El Mundo l’amplia a “la CDC de Mas”. A casa nostra no volen ser menys. La Vanguardia i Ara titulen “el 3% esquitxa CDC”, i El Periódico, com El Mundo, amplia el titular i ens diu “Golpe a la CDC de Mas y Trias”. La coincidència de titulars és curiosa. Fi de la segona escena del primer acte de l’obra. Els 18 detinguts són posats en llibertat; l’endemà el cas ja no serà titular, ja no toca. Ens han preparat per al segon acte.

Segon acte, dilluns, dia 6: Mas assegut al tribunal davant el jutge. Aviat arribarà la tan desitjada foto. Rajoy i el PP, únic garants d’Espanya, jutgen el prevaricador Mas. Gràcies a les televisions tots els bons espanyols podran dormir tranquils, podran gaudir de primera mà com l’Estat acaba amb el responsable del 3% que ha arruïnat Catalunya i els catalans. Recordem-ho, no es jutja un càrrec polític per un acte polític, es jutja un extorsionador.

Dimarts, dia 7: La foto de Mas, imputat, davant el jutge. La segona escena d’aquest acte comença amb la imatge de l’expresident de la Generalitat assegut al banc dels acusats. El titulars varien segons necessitats. El més curiós, el de La Razón, que ens explica, abans d’acabar l’obra, com finalitzarà el tercer acte: “Veredicto por unanimidad”, aclarint, per si algú dubtava del significat, que els vots del president i d’un jutge –contraris al procés– seran claus per a “una sentencia sin discrepancias”. ¿Pressió a la imparcialitat dels jutges? No.

A partir d’aquí, l’obra –el judici a un president de la Generalitat de Catalunya i a dos membres del seu Govern pel delicte polític de dur a terme una consulta democràtica– continuarà en aquest segon acte amb constants recordatoris del caràcter corrupte del principal protagonista, com avui [dimecres] fa algun mitjà. Ara, que ja estem de ple en el desenvolupament del cas contra Mas, el cas 3% ja no té importància, és el comodí. Ara toca parlar de desobediència i prevaricació. Ara toca parlar de persecució als que no pensen com Mas. La sobredosi d’importància donada al testimoni estel·lar de la fiscalia –pels mitjans unionistes, i no tant– es ben patent, no paga la pena encaparrar-s’hi.

Tercer acte, la sentància: ¿a qui defraudarà? És l’únic dubte: ¿quin serà el desenllaç? Els titulars, condemnatoris o absolutoris, ja estan escrits a les direccions del mitjans. És un cas polític, la interpretació de la sentència serà en clau política. No importa la veritat ni la justícia. Fa dos mil cinc-cents anys un grec ens va avisar que la veritat és la primera víctima de la guerra.

Els catalans també sabem ésser lluitadors, però solem equivocar-nos d’enemic. Tan sols hi ha una cosa que fa por a l’Estat: la unitat dels catalans per aconseguir un objectiu, la independència. No ens equivoquem d’enemic. La depuració de responsabilitats, si hi són, ha de ser feina de la justícia de la República catalana. No hi ha d’haver amnistia ni prescripció per delictes de corrupció, ni dels coneguts ni dels que coneixerem.

Els 18 del 3%

Estrenem el febrer amb detencions massives anunciades a la premsa abans que el mateix jutge sabés que les ordenaria realitzar. Molt normal en la democràcia espanyola. El grup d’intel·ligència responsable de la lluita antisecessionista catalana prepara el guió del nou cas, el govern de l’Estat hi dona el vistiplau –Soraya Sáenz de Santamaría, a més de vicepresidenta i ministra per les Administracions Territorials, té el control sobre el CNI, el servei secret espanyol–, fiscals i jutges són instruïts segons necessitats del cas. Finalment el guió es filtra als mitjans de comunicació amb instruccions clares. No per repetida i sobreexplotada la jugada té garantit l’èxit.

Dijous era el cas dels 18 del 3%. Continuació del cas 3% de CDC i/o Pujol, que encara té molt de suc. Els nervis van trair els guionistes, perquè la premsa més fidel va anunciar la detenció de divuit dirigents de CDC abans que el jutge del Vendrell, encarregat del cas, tingués noticia que havia de detenir-los. Tant li fa. Els titulars de la tarda i nit de tots els mitjans –contraris i favorables al procés– eren els que havien previst. Un mes de febrer del 2005 –fa 12 anys– va començar el cas 3%. Pasqual Maragall, per defensar-se de la seva mala gestió en l’enfonsament del Carmel, al Parlament va acusar CDC de “tenir un problema amb el 3%” , tot repetint un titular d’El Periódico del mateix dia i sense cap prova. Tant de suc dona aquest guió del 3% que dotze anys després encara continua pendent de judici. No importa, el mal està fet i ha calat en la societat catalana. De forma subtil “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”.

Fa mandra analitzar les portades dels diaris d’avui divendres –l’endemà– i les notícies de ràdio i televisió. Sempre és el mateix, sempre són els mateixos. Mentre em queia damunt la notícia, em van venir al cap els possibles objectius del cas dels 18 del 3%

Objectius estratègics:

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que roben.

Tranquil·litzar els seus: Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.

Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!

Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic destructiu. Al segle XXI encara triomfa.

Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.

Objectius tàctics:

Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.

Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i Daniel De Alfonso.

Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.

Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–, alcaldessa de Barcelona gràcies al cas Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que acabarà amb la majoria independentista.

Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes  És un clar avís: si et posiciones, rebràs.

El nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.

El NO no farà campanya?

Un dels arguments per desacreditar el Referèndum diu que els partidaris del NO no faran campanya. És l’argument dels qui és lamenten que el Referèndum –en majúscula perquè és únic, és el de la nostra independència– no serà ni vàlid ni democràtic perquè tan sols hi participaran –amb arguments– els partidaris del SÍ, ja que els partidaris dels NO s’abstindran de participar-hi perquè és il·legal per inconstitucional. Ho lamenten fal·laçment, perquè en el fons són contraris que se celebri. El que realment busquen es sembrar dubtes sobre la seva viabilitat i validesa, ja que l’argument complet que fan córrer és que les lleis i la comunitat internacional invaliden un referèndum en el qual només s’expressi i participi una de les parts. Diaris, ràdios i televisions repeteixen, mitjançant experts tertulians i col·laboradors, aquest mantra tan fals com les altres “veritats” que cada dia ens expliquen. Fals per dos raons: la primera, perquè és fals en el seu enunciat. La comunitat internacional reconeixerà un referèndum d’autodeterminació –independència– si tot el seu procés està plantejat i es porta a terme amb garanties democràtiques perquè els partidaris del SÍ i els del NO puguin expressar-se amb igualtat de condicions. Serà problema dels partidaris del NO si s’abstenen i no volen participar.

La segona raó és que el NO sí que farà campanya, ja l’està fent. De forma constant i sistemàtica, cada dia, tothora, ens bombardegen amb arguments, més o menys subtils, del NO a convocar el Referèndum i pel NO quan sigui l’hora d’anar a votar. Diaris, ràdios i televisions omplen diàriament les pàgines i espais informatius amb els seus arguments contraris, amb afirmacions contundents, de mitges veritats, de falsedats, de manipulació, atacant el procés sobiranista, posicionant-se en contra del nostre dret a ser una nació lliure; és la campanya del NO iniciada fa anys, just en el mateix moment en què els catalans vam dir prou.

És la desinformació com a arma de combat a favor del NO. Tots els diaris d’àmbit estatal –lògicament– sense importar la seva pretesa tendència ideològica ens informen sobre els arguments del NO –no a la convocatòria, NO com a resposta a la pregunta–, i en aquesta santa croada se’ls han unit de forma desacomplexada els diaris catalans amb interessos amb el poder de Madrid, La Vanguardia i El Periódico, i també de forma més subtil, mitjançant opinions personals dels seus col·laboradors, diaris suposadament sobiranistes. De les televisions, ni parlar-ne. A Catalunya les televisions espanyoles copen l’audiència. Es consumeix majoritàriament televisió unionista: Tele 5, Antena 3, La 1, Cuatro, La Sexta, cada dia, a totes hores, durant tot l’any fan campanya pel NO. La cadena d’en Godó –8TV–  també s’apunta, més subtilment, a argumentar pel NO. De TV3 em fa mandra comentar-ne res. Tan sols tinc un qualificatiu: vergonya. I una pregunta: per què ho permeten? Les ràdios estan en el mateix paradigma que les televisions. Les majoritàries pertanyen a grups de comunicació espanyols o a catalans unionistes –Lara i Godó– i de les emissores de la CCMA podem fer la mateixa reflexió que de TV3.

És el SÍ qui no està fent campanya. Hem de posar-nos les piles. Fins setembre hem de fer un gran esforç d’imaginació i feina pedagògica per explicar el SÍ. El sí que farem el Referèndum, i el perquè del SÍ a la pregunta. El Govern no ha començat, els partits tampoc. Som la societat civil que hem de fer-ho constantment, dia a dia, a totes hores. L’argument bàsic és l’econòmic. El cost de pertànyer a l’Estat espanyol, les possibilitats econòmiques de l’Estat català. L’única possibilitat de recuperar l’estat del benestar perdut per la mala praxis del govern de l’Estat és la independència. Hem d’explicar a tort i a dret els avantatges socials de la independència, atur, sanitat, educació, ajudes a la dependència, economia, treball, infraestructures… És el nostre deure com a catalans no dependents. Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?

“Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?”  Pau Claris

Mossos: policia política o democràtica

Aquests dies estem gaudint de l’últim espectacle per desprestigiar i erosionar la reputació dels Mossos d’Esquadra. Són objectiu comú de dos col·lectius en principi oposats, inclòs enemics, com són el poder de l’Estat i els antisistema. Es tractaria d’una òpera bufa sinó fos pel substrat ideològic de tots dos col·lectius en l’objectiu que tenen de carregar-se a la policia catalana. Els molesta per motius diferents, però tenen un objectiu comú.

El govern de l’Estat no accepta que a Catalunya disposem d’un cos de policia propi que s’escapi del seu control. Perquè ens entenguem, el que li agradaria al Govern de l’Estat és un cos de Mossos com el que hi havia durant el franquisme, amb una mica més de competències,  i prou. No accepta que no estigui a les seves odres directes, no accepta que disposi de totes les competències d’una policia per desenvolupar plenament la seva feina, no accepta que sigui una policia democràtica.  L’Estat , a partir de la seva ideologia unitària i centralista,  vol fer desaparèixer els Mossos d’Esquadra i substituir-los pels cossos de seguretat de veritat:  Les seves Policia nacional i Guardia civil. El seu somni és buidar els Mossos de contingut, deixar-los sense competències efectives, com una policia de fireta. Els odia perquè son la policia nacional catalana, la seva sola existència els molesta perquè son una estructura d’estat.

Els antisistema tenen un enemic de manual: les forces repressives del sistema capitalista. Defineixen a totes les policies com el braç armat de l’oligarquia dominant. Són el seu enemic natural, a vegades gasten més energies en anar contra la policia que en contra el mateix sistema governant. Forma part de l’ADN de la seva ideologia anarco marxista –el que ja és en si mateix una gran contradicció ideològica- aprofiten totes les ocasions que se’ls presenten per atacar i desprestigiar els cossos policials. Els apliquen la màxima de que a l’enemic ni aigua.

Els nostres parlamentaris antisistema –un oxímoron ideològic- no poden ser diferents. Dins l’amalgama de grups que conformen la CUP ni ha de diferents posicionaments sobre la independència de Catalunya, però majoritàriament prioritzen fer una revolució dins l’Estat actual que porti a una societat “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrada i no patriarcal”,  abans que prioritzar la consecució de l’Estat català com a primer pas indispensable per a les millores socials. La CUP, com a bon antisistema anticapitalista, odia als Mossos.  Prioritzen la lluita per destruir l’actual estat de dretes,  i substituir-lo pel seu d’esquerres  –sota la seva exclusiva ideologia, lògicament-  abans que prioritzar la lluita d’alliberament nacional en que la majoria de la societat catalana ens trobem, tant de dretes com d’esquerres, units en un mateix objectiu. Sota aquest prisma pot ser lògic que acusin els Mossos de tots el mals, reals i/o imaginaris, no son la seva policia nacional catalana, a voltes em pregunto si els cupaires es consideren nacionalment catalans.

La CUP, a partir de la seva ideologia,  no vol acabar amb els Mossos per substituir-los per un altre policia, sinó per substituir el seu component democràtic. Fa fredor escoltar a parlamentaris del Parlament català exigir la dimissió del Conseller d’Interior de la Generalitat per una detenció efectuada pels Mossos a ordres d’un jutge. Demanen la dimissió perquè el Conseller –un polític- no va donar ordres de com actuar al cos de Mossos –policia- davant l’ordre judicial. Fa fredor perquè el que estan dient aquests parlamentaris de la CUP és que volen substituir la policia democràtica que obeeix la llei,  per una policia que obeeix els dictats dels polítics. Perquè ens entenguem, d’acord amb la seva ideologia d’extrema esquerra, volen convertir a policia catalana en una policia política, com la STASI, la SECURITATE, el KGB, o qualsevol altre. Aquí els extrems es toquen, perquè el seu model de policia coincideix també amb la d’ideologia d’extrema dreta, com la GESTAPO, la PIDE o la BRIGADA POLITICO SOCIAL. Volen una policia política supeditada a les ordres del poder polític.

Els extrems es toquen i col·laboren. Un govern de dretes –amb polítiques d’extrema dreta- com és el PP, d’un estat monàrquic amb una oligarquia de concepció feudal –com és Espanya- fa la pinça amb els antisistema –socialistes, llibertaris, republicans- per destruir a la policia catalana.

Que no ens diguin que han de desobeir. Els funcionaris de la Generalitat no han de desobeir, han d’obeir unes noves lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. I en el supòsit de que els funcionaris del nostre Govern es vegin en la necessitat de desobeir la llei –espanyola-  només ho poden fer una vegada, la definitiva.

* Cartell trobat a Internet, origen desconegut.

PSOE i salari mínim

Congratulacions, el PSOE ja té justificació per a la coronació de Rajoy com a president d’Espanya. Joia i felicitacions en les files socialistes: gràcies a la seva pressió, el govern del PP s’ha vist obligat a acceptar una pujada espectacular del salari mínim interprofessional. El 2017 l’SMI serà de 707,60€ mensuals. Lluny ens quedaran els 655,20€ actuals, la pujada històrica és del 8%. Seran 52,40€ de més al mes! Els socialistes del PSOE respiren tranquils; acaben de justificar el seu sacrifici en la votació per fer possible la presidència de Mariano Rajoy. Els treballadors ja estem tranquils davant el nou futur. Els sindicats sembla que també.

Alegria entre el 19% d’aturats de l’Estat. Si troben feina, ja saben què cobraran, o no. El que, particularment, trobo curiós és aquest triomfalisme. D’acord que és l’increment més alt des de l’any 2005 –7,9%– però és que les xifres no em quadren. Resulta que actualment 5,9 milions d’assalariats cobren per sota del salari mínim interprofessional de 655,20€. És a dir, el 35% dels treballadors cobren menys de “la quantia retributiva mínima que percebrà el treballador referida a la jornada legal de treball, sense distinció de sexe o edat dels treballadors, siguin fixos, eventuals o temporers” que fixa cada any el govern, cosa que em fa témer que el proper any superarem amb escreix aquest percentatge, ja que l’SMI pujarà aquest 8%, però els sous que es pagaran no passaran de l’1,5% amb tota seguretat. Per tant, més treballadors cobrant per sota el salari mínim.

El sindicats podrien acceptar l’SMI del 2017, per sota del que ells “exigien” –800€–, si anés acompanyat d’una altra mesura: que l’SMI sigui real. Acabar amb aquesta vergonya de 5,9 milions de treballadors amb salaris inferiors. Però no. Els sindicats majoritaris tornaran a callar i acceptar. Tenen massa a perdre si s’enfronten al govern o als seus respectius partits germans. No ens ha de sorprendre que en la nostra societat avançada del segle XXI recuperem un tipus de pobre: el pobre amb feina. Igual que al segle XIX, el salari és per permetre sobreviure, res més. Aquesta és la primera mesura que proposaria als sindicats, la segona és exigir sous dignes, no de supervivència. Una pregunta, si a Barcelona llogar un pis per 700€ és quasi una ganga, a què juguem tots plegats amb 707€?

Espanya és el país de l’OCDE en el qual més ha crescut la desigualtat des de l’inici de la crisi, tan sols per darrere de Xipre i catorze vegades més que la menyspreada Grècia. L’Estat va tancar 2015 superant el 22% dels seus habitants en risc de pobresa –el 2016 ja arriba al 30%–. El 15% de treballadors són pobres, i la taxa de pobresa entre les persones en atur se situa en el 45%. Les xifres aclaparen, més de 3,5 milions de ciutadans viuen en pobresa severa, amb ingressos per sota de 334€ mensuals. Un nou rècord de la Marca España: contribueix amb l’11% al total europeu de gent en pobresa i exclusió. Més val no parlar de les pensions per jubilació o viduïtat.

Govern i oposició continuen obcecats amb el cas català mentre el seu país s’enfonsa. Trista realitat que els ciutadans han de patir. Ben adoctrinats pels seus representants polítics i pels mass media, els diuen que han d’estar preocupats per la santa unitat d’Espanya i per vetllar que els insolidaris catalans no marxem del seu paradís. La veritat és que en part tenen raó. Els que governen, els que han governat i els que ho volen fer no qüestionen les estructures de l’Estat, no pensen en la definició d’un nou model que posi fi a la manca endèmica d’industrialització, modernització i redistribució. Govern i oposició no els diuen tota la veritat del que pot passar amb la independència de Catalunya. Si ara Espanya fot pena amb les dades exposades –tan sols una part de la realitat– què passarà quan perdin el 19% del PIB que representa Catalunya?

Mariano Rajoy Brey “Cunctator”

Democràtic, pacífic i conforme al dret –internacional- és com vam dissenyar el nostre procés d’autodeterminació. El juliol del 2010, gràcies a les retallades a l’estatut, el sentiment independentista va començar a despertar en àmplies capes de la societat catalana en la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. La resposta social a la sentencia del Tribunal Constitucional d'Espanya, sobre el text de l'Estatut de Catalunya de 2006, va iniciar el camí. L’Estat, mitjançat el seu Tribunal Constitucional, desmuntava el text català i deixava ben clar que de nació només hi ha “la Nación espanyola” i repetia fins el deliri -catorze vegades- l’aclaridora frase de “indissoluble unidad de la Nación española”. Fou la gota que va fer vessar el got. Mai agrairem prou al nacionalisme espanyol els seus recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut de 2006, PP contra 187 articles i PSOE contra 112 articles. Podem imitar a Piqué i dir: “Gracias TC, contigo empezó todo”.

La resposta de l’Estat va ser la previsible: menysprear la resposta massiva i ridiculitzar-nos una mica més. No s’ho van prendre seriosament, per què ho havien de fer? En els últims 31 anys no els hi havíem donat motius. No va ser fins després de la demostració de força de l’11 de setembre de 2012, en que un milió i mig de ciutadans vam reclamar “Catalunya, nou estat d'Europa”, que l’Estat no es posa les piles. L'expresident Aznar afirma que amb els nacionalistes catalans no s'ha de "transigir" sinó "derrotar-los" i avisa als contraris a la unitat d'Espanya que pagaran un preu "molt alt". Les veus del nacionalisme espanyol sonen altes i desvarien exigint mesures contundents i immediates contra el separatisme català,  molt especialment contra la seva bestia negra, en qui personifiquen tots els mals, el President Artur Mas. El president de govern espanyol, Mariano Rajoy, sembla mirar-s’ho amb calma.

Democràtica, pacífica i conforme al dret –espanyol- és com va dissenyar Mariano Rajoy la resposta de l’Estat al separatisme català. Lluny dels titulars, editorials i articles incendiaris, Rajoy deixa fer. Sense deixar-se influir pels que exigeixen, dins del seu partit i del PSOE, una resposta dràstica, ell sembla no fer res. Li reclamen que actuï com els anteriors presidents de govern, del PSOE i del PP, amb energia i contundència, amb tota la força i violència de l’estat, així és com van derrotar al separatisme basc. Fins el punt que a Catalunya mateix ens creiem que tenim acorralat a Rajoy, que no sap com reaccionar. Greu error. Rajoy sap, com nosaltres, que en el segle XXI, un estat membre de la UE, no pot reaccionar amb violència a un problema pacífic d’arrels democràtiques. Sap que només pot utilitzar vies democràtiques, i que hi ha més democràtic que les lleis i el dret jurídic? Lleis i dret jurídic espanyol, naturalment, que per això és un estat democràtic membre de la UE.

Després d’atacs furibunds sembla que l’estratègia de Rajoy comença a ser reconeguda. Excepte els més extremistes, ja ningú posa en dubte la seva resposta al desafiament català. Ofegament econòmic i desinversió de l’Estat a Catalunya; recuperar l’anterior divisió de la societat civil catalana entre “dretes i esquerres” –burgesos nacionalistes dolents Vs. poble d’esquerres bo- i no entre “sobiranistes i espanyolistes” tot impulsant un lerrouxisme del segle XXI; judicialització de la resposta de l’Estat a qualsevol iniciativa catalana, aplicant les lleis, tot fent de noves si és necessari, per tal de que no sigui la resposta partidista d’un govern, sinó la resposta legal i conforme al dret “nacional”; desprestigi constant i sistemàtic dels principals líders del procés; potenciació, i creació, de qualsevol alternativa contraria al procés sorgida de la societat civil catalana.

És una estratègia a llarg termini en front a la de confrontació directa i immediata. És l’estratègia d’una persona àmpliament ridiculitzada tant a Espanya com a Catalunya. L’acusaven de no fer res, d’incapaç, de no saber actuar amb fermesa, de no atrevir-se a prendre decisions i actuar, l’acusaven de ser “l’ajornador”. Espero estar equivocat, però sempre he pensat que era un judici erroni sobre Rajoy. Ell, un anodí registrador de la propietat, com un altre gallego que ens va governar 40 anys, no es precipiten mai, no prenen decisions immediates. Rajoy actua de forma subtil, "para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Així ho ha entès el poder oligàrquic espanyol, el que realment mana i governa. L’esquerra ha fet un nou pacte amb la dreta, com l’any 1978, per una nova transició que garanteixi l’estabilitat d’Espanya. “Una y grande” que lo de “libre” ja no cal. Si al 1978 el vell poder de l’oligarquia econòmica i política franquista va pactar amb l’esquerra socialista i comunista com perpertuar-se en el poder de la nova Espanya democràtica, ara, al 2016, PP i PSOE pacten com perpetuar espoli econòmic i cultural a Catalunya. Sense Catalunya l’actual Espanya desapareix, i la nova oligarquia econòmica i política sorgida de la segona restauració borbònica no ho pot permetre.

Rajoy ha desenvolupat una estratègia per evitar la nostra victòria més que per aconseguir la seva. A Mariano Rajoy l’acusaven de ser “l’ajornador” (cunctator). Com acusaven els seus conciutadans a Quintus Fabius Maximus “Cunctator”, el cònsol i general romà que es va negar a enfrontar-se de forma directa a Anníbal. Ridiculitzat en el seu moment, després va ser considerat l’heroi que va salvar a Roma del desastre. Ara, Rajoy, considera que ja està ben preparat. Disposa de la unió política amb la recent incorporació del PSOE a la seva estratègia, el 73% dels diputats al Parlament espanyol són nacionalistes a ultrança, les propostes d’entesa amb Catalunya estan bloquejades. Disposa de tots els mitjans de comunicació, dels mass media, al seu servei. Els que podien ser dubtosos, La Vanguardia, El Periódico o la CCMA, estan controlats. Disposa de “catalans de seny”, de dretes i d’esquerres, disposats a fer de “quinta columna”. Disposa dels serveis d’intel·ligència ben desplegats i infiltrats. Ara pot començar la quàdruple ofensiva: persecució judicial –institucions, polítics, càrrecs electes, funcionaris i població civil “insurrecte”-; persecució mediàtica, desprestigi dels representants públics del procés; manipulació i intoxicació de l’opinió pública; oferiment de “la pastanaga”, mitjançant els catalans de seny, d’unes millores immillorables en el reconeixement del fet diferencial català.

Depèn de nosaltres, del poble, la nostra victòria que és la seva derrota. Només depèn de nosaltres que la seva estratègia fracassi. Hem d’actuar amb intel·ligència i prudència, sense perdre mai de vista l’objectiu primari del procés. La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que posi un condicionant davant, no pot dir-se independentista.

El procés, devorador de partits

El procés ho ha tornat a fer: ha clarificat la incoherència d’un partit polític. Aquest cop li ha tocat al PSOE, el partit de referència de l‘esquerra progre espanyola i catalana. Aquest cap de setmana s’ha visualitzat definitivament que el partit està, com a mínim, dividit en dos. D’una part els 96 membres -40%- del comitè federal que no accepten abstenir-se i fer president a Rajoy, junt amb la militància defraudada representada per José Antonio Rodríguez, alcalde de Jun –Granada-, amb les seves 94.000 firmes per convocar un congrés extraordinari. De l’altre part 139 membres del comitè, un bon grapat de federacions territorials i els vells de la vella guàrdia, embolcallats pels aspirants a esdevenir la nova vella guàrdia i gaudir de les mateixes prebendes. Els votants, com sempre, no tenen veu.  El procés és l’origen i causa de la ruptura? No. Però és una part important i l’aglutinador del desenllaç. L’excusa idònia per emmascarar el cop d’estat intern i la traïció a les promeses electorals. És la manifestació del anticatalanisme primigeni de tot nacionalista espanyol que ho empara, i ho permet, tot.

És el que té el procés, tard o d’hora obliga a tothom, particulars i partits, a definir amb claredat el seu posicionament respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Perquè aquesta és una de les claus de tot el que està succeint al PSOE: què fer amb la qüestió catalana? A la fi aquesta pregunta ha estat l’aglutinant dels diversos sectors que volien, per raons diverses, fer president a Rajoy. El sector que únicament vol mantenir el seu statu quo; personatges com González, Guerra, Boyer, Chaves, Bono, Ibarra, Rubalcaba, Griñan... còmodament instal·lats en l’oligarquia econòmica, fa molts anys que van deixar de ser socialistes. El sector dels funcionaris, del partit o d’alguna de les administracions públiques, personatges que sense el sou oficial no sabrien que fer, que li deuen tot a l’aparell del partit, doncs mai han treballat en l’empresa privada; còmodament instal·lats en la seva mediocrecitat. El sector de la federació Andalusa del PSOE, que volia fer fora a Sánchez pel mateix motiu que van fer fora a Borrell, per ser dos secretaris generals elegits en unes primàries i fora del control del viejo aparato del “grup dels sevillans” sorgit del Congrés de Suresnes; còmodament instal·lats en els centres de control de poder del partit, els cacics del cortijo andalús, el graner dels vots del PSOE. El sector dels futurs imputats, dirigents ficats fins el coll en casos de corrupció que veien com s’aproximava el dia en que haurien d'asseure's en el banc dels acusats, personatges dels casos Malaya –el cas de corrupció urbanística més gran d’Espanya-, Edu, Invercaria, Facturas UGT, o dels ERE, tots curiosament d’Andalusia, una part de la llista negra de la corrupció en el PSOE: més de 320 càrrecs investigats -162 a Andalusia-  i 76 condemnats en més de 240 casos; còmodament instal·lats  en el pacte de fer president al candidat del PP a canvi de que els fiscals “les afinen” els seus casos.

La governabilitat de l’Estat i el bien de España són els arguments de Susana Diaz i dels vells barons per, primer, defenestrar a Pedro Sánchez  i, segon, abstenir-se per fer president el candidat del PP Mariano Rajoy. L’argument utilitzat és de qualsevol manual de manipulació: despertar la por, i a ser possible, irracional. En aquest cas han utilitzat la por als separatistes catalans. El mantra àmpliament difós en els mitjans de comunicació propers a Felipe González –Prisa amb El País- o propers al PP ha estat el pacte secret de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans per aconseguir la seva investidura. Intolerable. No importa que sigui mentida, li va costar el càrrec a Sánchez. Després l’argument per acabar de despertar la por: és imprescindible un govern a Espanya per frenar la secessió de Catalunya. Susana Díaz ho diu ben clar: “no se puede trocear la riqueza de España”. O com deia un altre “Asturias no podrá pagar sus pensiones con la independencia de Catalunya”. Veiem que l’axioma “España, antes roja que rota” a mutat per “España, antes del PP que rota”. És el nacionalisme espanyol, que no és de dretes o esquerres, senzillament és espanyol. Mai falla, quan el govern central té problemes treu l’espantall català i tots a una, com Fuenteovejuna.

El PSOE ha decidit que per sobre el dret universal a l’autodeterminació, preval el dret de la metròpoli sobre la colònia. Catalunya ha de continuar mantenint un estat corrupte i ineficaç. Estat fet, segons ells, per manar, no per treballar. Les incoherències s’han acabat: “España, Una, Grande y Libre”. Quaranta anys de dictadura franquista, quaranta anys de la segona restauració de la monarquia borbònica i bipartidisme. Vuitanta anys d’anorreament del catalanisme cultural i polític. Els analistes i politòlegs espanyols no entenen la decisió antinatural del PSOE, sospiten que hi ha alguna cosa d’amagat que no entenen. No entenen o no volen expressar en veu alta. Per frenar Catalunya tot si val.

El PSOE s’ha tret la màscara, amb la negació a l’autodeterminació ha enterrat definitivament l’últim vestigi fundacional. Com va enterrar el marxisme, el federalisme, l’OTAN, l’obrerisme, els sindicalisme –UGT-, la democràcia interna... de les quatre sigles només li queda una: “E” d’España.

Ara només falta Podemos pendent de pronunciar-se amb claredat: accepta el procés d’autodeterminació català? Podemos, i el seu satèl·lit Catalunya Sí que es Pot, són els únic actors polítics que falta que responguin. Sense ambigüitats. Si o no. La manca de resposta és una resposta.

Parlem repetidament del problema d’Espanya com un problema de detalls: atur, corrupció, pobresa, frau. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d’Espanya.