Davant la mort d’un polític poderós o, almenys, que va
disposar de “poder”, és habitual veure com els seus adversaris més acèrrims el
lloen i el magnifiquen, com si glorificant la seva figura, ells, adversaris
generalment mediocres, superats pel mort, puguin xuclar i apropiar-se de part
d’aquesta suposada gloria, i aleshores no semblar tan poca cosa, tan
insignificants.
És la sensació que tinc, que sempre he tingut, quan
escolto parlar del Duc de Suárez. Els dubtes em venen de lluny. Adolfo Suárez
González fou un polític que va jugar un important paper en la historia
d’Espanya, però sempre he pensat que fou més un peó (molt hàbil això si) que un
gran estratega.
Governador
Civil, Director General de Ràdio Televisió Espanyola, Ministre Secretario General del Movimiento. El
que és del tot segur és que fou un polític fidel al règim del General Franco,
del que era un admirador i servidor modèlic. Igual que és del tot segur que quan
van bufar els vents del canvi, l’aparell del poder franquista, polític i
econòmic, no podia fer màxim responsable del Movimiento un personatge dubtós de la seva absoluta confiança. Eren
moments d’incerteses, de posar en marxa el
atado y bien atado del Caudillo,
i necessitaven algú que fes possible la transición.
Necessitaven un actor pel gran guinyol que preparaven.
L’operació
reforma, o modélica transición, no va ser altre cosa que el que diu el seu
mateix nom: reforma. Les elits del
poder eren molt conscients que un cop mort el dictador Espanya seria molt ben
rebuda a Europa i al “món occidental”. Només era necessari un petit canvi
formal: convertir el règim sorgit del victoriós cop d’estat del 36, règim
dictatorial que en les seves acaballes encara tenia prou força per afusellar
dissident polítics, en un sistema democràtic homologable als països de la CEE. Reformar les estructures de poder, que
tot canviés per tal que no canviés res.
Aquí és
on apareix Suárez. Un cop desaparegut Carrero Blanco, home poc propens a
entendre les “servituds“ de la democràcia, i mort el dictador al llit, és el
moment de consolidar l’estructura de poder a l’Espanya dissenyada pels
franquistes, és la gran oportunitat de negoci per a les seves elits econòmiques.
Espanya
havia de ser una democràcia europea integrada a la CEE i a l’OTAN. Per tant,
s’havien de fer reformes polítiques i legals, canviar de dalt a baix la
constitució, legalitzar els partits polítics i sindicats, consolidar la figura
del successor designat a dit pel dictador i fer les reformes econòmiques imprescindibles
per tal que el “nou” règim fos acceptat a Europa.
És sota aquesta perspectiva que dubto quan aquests dies escolto
lloar la valentia de Suárez per legalitzar el Partido Comunista de España. Valentia? No: obligació. En totes les
democràcies europees els partits comunistes eren legals. A més, era la millor manera
de tenir-los controlats, de forma pública, sense fer mal.
Més lloances. El seu control de l’exèrcit i dels sectors
més ultra dretans. Lògic, per això el van escollir. Qui podia garantir que no
es traïa el legado del Generalísimo? Qui podia tranquil·litzar
els sectors més antidemocràtics?
Senzill: el Secretario General del Movimiento, garant de la puresa ideològica. Perquè ens entenguem, el seu càrrec era còpia del responsable
en cap de les camises negres de Mussolini.
Més. Consolidació
de la figura del successor en la Jefatura
del Estado, el rei, com a màxim garant de la nova democràcia, com abans ho havia
estat Franco. En aquesta tasca va rebre la adhesió incondicional de les forces
polítiques acabades de legalitzar. Van claudicar esperonades per un futur
d’esplendor, de futures possibilitats de poder polític i econòmic, i van
contribuir decisivament a la reforma.
Tant de les reformes polítiques com de les econòmiques.
I encara
gran audàcia i valentia de Suárez? No: simplement un polític sense escrúpols,
bon gestor de la feina encarregada i hàbil conductor del guió que els poders
reals del franquisme li havien encomanat. L’única valentia, que no era al guió,
va ser el reconeixement de Josep Tarradellas. Reconeixement forçat pel milió de
catalans que l’11 de setembre de 1977
vam omplir Barcelona, engalanada en la seva immensa majoria amb senyeres i
domassos als balcons, per demanar el
restabliment de la Generalitat, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya del 1932. Tal vegada va demostrar més habilitat que valentia. Va
parar el cop i va desviar i controlar la situació amb el café para todos.
Però amb
el seu reconeixement del legítim successor del President de la Generalitat
afusellat “pels seus”, Suárez va fer l’únic reconeixement implícit de la
legalitat republicana i, per tant, de la seva pròpia il·legalitat.
Els
demòcrates no li devem res al Duc de Suárez, com probablement tampoc els devem res
a les “grans figures” de la transició. L’aparell de l’Estat franquista va
passar integrament al nou Estat democràtic, sense depuracions ni exigències de
justícia. La policia, l’exèrcit, la justícia, l’administració, només van
canviar d’insígnies: a la bandera hi van canviar l’àguila per la corona. El
poder econòmic i polític que ho sustentava i controlava va continuar igual i,
gràcies a Suárez, amb un esplendorós futur.
Hem de
recordar que la societat espanyola, i catalana, estava cansada, submisa,
espantada. Tenia motius per estar-ho. La modélica
transición española va costar més de 700 morts.