El procés, devorador de partits

El procés ho ha tornat a fer: ha clarificat la incoherència d’un partit polític. Aquest cop li ha tocat al PSOE, el partit de referència de l‘esquerra progre espanyola i catalana. Aquest cap de setmana s’ha visualitzat definitivament que el partit està, com a mínim, dividit en dos. D’una part els 96 membres -40%- del comitè federal que no accepten abstenir-se i fer president a Rajoy, junt amb la militància defraudada representada per José Antonio Rodríguez, alcalde de Jun –Granada-, amb les seves 94.000 firmes per convocar un congrés extraordinari. De l’altre part 139 membres del comitè, un bon grapat de federacions territorials i els vells de la vella guàrdia, embolcallats pels aspirants a esdevenir la nova vella guàrdia i gaudir de les mateixes prebendes. Els votants, com sempre, no tenen veu.  El procés és l’origen i causa de la ruptura? No. Però és una part important i l’aglutinador del desenllaç. L’excusa idònia per emmascarar el cop d’estat intern i la traïció a les promeses electorals. És la manifestació del anticatalanisme primigeni de tot nacionalista espanyol que ho empara, i ho permet, tot.

És el que té el procés, tard o d’hora obliga a tothom, particulars i partits, a definir amb claredat el seu posicionament respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Perquè aquesta és una de les claus de tot el que està succeint al PSOE: què fer amb la qüestió catalana? A la fi aquesta pregunta ha estat l’aglutinant dels diversos sectors que volien, per raons diverses, fer president a Rajoy. El sector que únicament vol mantenir el seu statu quo; personatges com González, Guerra, Boyer, Chaves, Bono, Ibarra, Rubalcaba, Griñan... còmodament instal·lats en l’oligarquia econòmica, fa molts anys que van deixar de ser socialistes. El sector dels funcionaris, del partit o d’alguna de les administracions públiques, personatges que sense el sou oficial no sabrien que fer, que li deuen tot a l’aparell del partit, doncs mai han treballat en l’empresa privada; còmodament instal·lats en la seva mediocrecitat. El sector de la federació Andalusa del PSOE, que volia fer fora a Sánchez pel mateix motiu que van fer fora a Borrell, per ser dos secretaris generals elegits en unes primàries i fora del control del viejo aparato del “grup dels sevillans” sorgit del Congrés de Suresnes; còmodament instal·lats en els centres de control de poder del partit, els cacics del cortijo andalús, el graner dels vots del PSOE. El sector dels futurs imputats, dirigents ficats fins el coll en casos de corrupció que veien com s’aproximava el dia en que haurien d'asseure's en el banc dels acusats, personatges dels casos Malaya –el cas de corrupció urbanística més gran d’Espanya-, Edu, Invercaria, Facturas UGT, o dels ERE, tots curiosament d’Andalusia, una part de la llista negra de la corrupció en el PSOE: més de 320 càrrecs investigats -162 a Andalusia-  i 76 condemnats en més de 240 casos; còmodament instal·lats  en el pacte de fer president al candidat del PP a canvi de que els fiscals “les afinen” els seus casos.

La governabilitat de l’Estat i el bien de España són els arguments de Susana Diaz i dels vells barons per, primer, defenestrar a Pedro Sánchez  i, segon, abstenir-se per fer president el candidat del PP Mariano Rajoy. L’argument utilitzat és de qualsevol manual de manipulació: despertar la por, i a ser possible, irracional. En aquest cas han utilitzat la por als separatistes catalans. El mantra àmpliament difós en els mitjans de comunicació propers a Felipe González –Prisa amb El País- o propers al PP ha estat el pacte secret de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans per aconseguir la seva investidura. Intolerable. No importa que sigui mentida, li va costar el càrrec a Sánchez. Després l’argument per acabar de despertar la por: és imprescindible un govern a Espanya per frenar la secessió de Catalunya. Susana Díaz ho diu ben clar: “no se puede trocear la riqueza de España”. O com deia un altre “Asturias no podrá pagar sus pensiones con la independencia de Catalunya”. Veiem que l’axioma “España, antes roja que rota” a mutat per “España, antes del PP que rota”. És el nacionalisme espanyol, que no és de dretes o esquerres, senzillament és espanyol. Mai falla, quan el govern central té problemes treu l’espantall català i tots a una, com Fuenteovejuna.

El PSOE ha decidit que per sobre el dret universal a l’autodeterminació, preval el dret de la metròpoli sobre la colònia. Catalunya ha de continuar mantenint un estat corrupte i ineficaç. Estat fet, segons ells, per manar, no per treballar. Les incoherències s’han acabat: “España, Una, Grande y Libre”. Quaranta anys de dictadura franquista, quaranta anys de la segona restauració de la monarquia borbònica i bipartidisme. Vuitanta anys d’anorreament del catalanisme cultural i polític. Els analistes i politòlegs espanyols no entenen la decisió antinatural del PSOE, sospiten que hi ha alguna cosa d’amagat que no entenen. No entenen o no volen expressar en veu alta. Per frenar Catalunya tot si val.

El PSOE s’ha tret la màscara, amb la negació a l’autodeterminació ha enterrat definitivament l’últim vestigi fundacional. Com va enterrar el marxisme, el federalisme, l’OTAN, l’obrerisme, els sindicalisme –UGT-, la democràcia interna... de les quatre sigles només li queda una: “E” d’España.

Ara només falta Podemos pendent de pronunciar-se amb claredat: accepta el procés d’autodeterminació català? Podemos, i el seu satèl·lit Catalunya Sí que es Pot, són els únic actors polítics que falta que responguin. Sense ambigüitats. Si o no. La manca de resposta és una resposta.

Parlem repetidament del problema d’Espanya com un problema de detalls: atur, corrupció, pobresa, frau. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d’Espanya.

Preparem-nos, l’hora és a punt d’arribar

La República catalana ja té data de naixement: màxim 30 de setembre. El 6 d’octubre, el Parlament autonòmic català va aprovar que: “El Parlament de Catalunya insta el govern a la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, com a molt tard el setembre del 2017”. Ja no hi ha marxa enrere. Hem posat data pública al desafiament definitiu a l’Estat espanyol. En un termini màxim d’onze mesos, els catalans que ens considerem nacionalistes, tindrem que posar tot allò que faci falta per tirar endavant, i defensar, el que va començar, de forma massiva i transversal, en la manifestació de l’11 de setembre de 2012 convocada sota el lema “Catalunya, nou estat d'Europa”.

Data màxima perquè el part pot avançar-se: l’Estat el pot provocar prematurament. El nostre procés de independència està planificat a la catalana; amb tot detall, mirant de no ferir a ningú, que cap sector pugui sentir-se dolgut –inclòs els unionistes-, cercant la perfecció absoluta. És el nostre procés, el que ens ha de fer independents. Però l’Estat espanyol també té el seu propi procés per evitar el nostre. Utilitza, i utilitzarà, tots els ressorts de que disposa per evitar que marxem. És la seva lluita per aturar-nos qui pot provocar l’espurna que faci esclatar definitivament la situació. Aleshores tota la planificació a mesos vista no servirà per a res, s’haurà produït el xoc. Quan en un procés de independència salta aquesta espurna és qüestió d’hores, o dies, que es resolgui definitivament el contenciós. La feina de mesos o anys es concentra en aquestes hores o dies: independència o submissió. Llibertat o anorreament.

L’espurna pot ser la causa contra la presidenta del Parlament de Catalunya per desobediència al TC. L’objectiu de l’Estat és la inhabilitació de Carme Forcadell del seu càrrec com avís i mesura de coacció contra possibles noves accions -com també ho és el cas dels quatre inculpats en el “Cas 9N”-. Recordem que per al govern són mers funcionaris de l'Estat, ja que les nostres institucions són unes institucions de l’ordenament territorial espanyol. L'ordre de cessament en la seva funció de Presidenta serà el punt de no retorn. Ja no tindrem altre sortida: o plantem cara o taquem la barraca.

Quan la presidenta del Parlament rebi la notificació de la seva inhabilitació serà l’hora de demostrar que realment volem l’Estat català. Davant la inhabilitació podem fer dues coses: el Parlament ho accepta, Carme Forcadell se’n va a casa –el procés és mort- o Carme Forcadell declara que és Presidenta del Parlament per elecció dels parlamentaris, representants electes del poble de Catalunya, que no accepta la inhabilitació –és una declaració de independència, la famosa DUI, de facto- i ella continua amb les seves funcions amb tota normalitat. És l’espurna que farà esclatar el conflicte, el traslladarà a un altre dimensió.

Quina serà la resposta de l’Estat? Donarà ordre de detenció de la Presidenta? Dissoldrà el Parlament? Inhabilitarà a tots els parlamentaris que van votar favorablement? Suspendrà l’Estatut? El que l’Estat no pot fer és no fer res, serà la seva derrota. Si la seva resposta és absolutament desproporcionada, serà la seva derrota. Si la seva resposta és violenta, serà la seva derrota. Pot optar per una resposta política i intel·ligent que ens compliqui el procés als independentistes i donar temps a que la situació es podreixi a Catalunya.

Quina serà la resposta dels 2.300.000 catalans que vam votar SI el 9N? Ens esperarem a que els parlamentaris decideixin si accepten la inhabilitació? Deixarem sols als parlamentaris davant l’Estat? Ens posarem a les ordes del President de la Generalitat per defensar les nostres institucions? Continuarem pendents i obedients al partidisme caïnita? La societat catalana ha d’exigir una resposta digna dels seus representants i defensar-la amb totes les seves conseqüències. El conflicte no és tant sols per qüestions polítiques, històriques i/o econòmiques. És per crear un nou estat que defensi i pensi en els seus ciutadans, en el seu benestar, en una societat de tots i per a tots, no tan sols per a unes castas endogàmiques.

Preparem-nos, l’hora és a punt d’arribar. L’hora de demostrar al Món que els catalans ens mereixem la independència. L’hora de demostrar-nos a nosaltres mateixos el que som capaços de donar per la llibertat de la nostra nació.

Ara és hora, segadors.

Ara és hora d'estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

PSOE: Cop d’estat a l’andalusa

Dissabte 1 d’octubre es reuneix el “Comité Federal” del PSOE dividit en dos. Sembla que el grup parlamentari també ho està. El que no sabem és si la militància i, especialment, els votants també ho estan, de dividits. Dividits per una qüestió: fa el PSOE –Partido Socialista Obrero Español- president Mariano Rajoy? Permet amb la seva abstenció en la investidura que torni a governar? Amb tot el que representa Rajoy? (*)

En l’anomenat Congrés de Suresnes del PSOE, l’octubre de 1974, el “grup dels sevillans” es va apropiar el poder del partit. Aquell grup que recollia les aspiracions i plantejaments polítics dels militants de “l’interior”, dels que s’oposaven a la dictadura dins d’Espanya, enfront del històrics militants del "sector exterior”, còmodament refugiats en l’exili, va imposar la seva estratègia. Era el moment històric idoni marcat per tres dates: Desembre de 1973, mor en un atemptat l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol, home de confiança del general Franco per planificar i dirigir la transició de dictadura a democràcia amb la successió de Joan Carles I com a rei d’Espanya. Abril de 1974, es produeix la Revolució dels Clavells a Portugal, on un grup de joves oficials, majoritàriament capitans de l’exèrcit colonial, va dur a terme un cop d’estat contra la dictadura i va facilitar la instauració d’una democràcia parlamentaria. La tercera data era el mateix 1974, en aquells moments Franco tenia 82 anys i una salut feble. Era el moment de la renovació i de canvi en la política i orientació ideològica del PSOE. Era el moment de preparar-se per la futura democràcia. La CEE volia a España dins del seu mercat.

Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves encapçalaven aquell grup de militants de la federació andalusa que no era, de llarg, la més nombrosa en número de militants. A l’executiva escollida en aquell congrés, al costat dels tres dirigents sevillans, també hi apareixien Nicolás Redondo i José María Benegas, de la federació de Bizkaia. Una de las grans derrotades va ser la federació de Madrid.

Arribada la transició democràtica el PSOE va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions del 1982, Felipe González va ser escollit president de govern, amb Alfonso Guerra de vicepresident. El partit socialista va repetir la majoria absoluta en les dues eleccions següents. Finalment, en les de l’any 1996, va ser derrotat per Aznar. Van ser catorze anys de domini absolut de Felipe i el seu clan dels sevillans. Van ser anys de “quien se mueva no sale en la foto”. Anys de despotisme, d’implantació del nepotisme com a pràctica habitual. Anys que van acabar amb aquell grup de joves sevillans practicant les mateixes formes de fer política de la vella oligarquia del regim franquista a qui volien expulsar.

En els anys següents s’ha produït el bipartidisme dissenyat i pactat en la “modélica transición”. Alternança en el poder entra la dreta del PP i l’esquerra del PSOE. La resta de partits de l’Estat eren mers comparses en un guió ben establert. Guió escrit pels poders fàctics de la dictadura: poder econòmic i poder de l’estructura administrativa de l’estat, amb el beneplàcit dels militars –cada cop amb menys pes- i de les velles famílies polítiques d’Espanya. El PSOE va ser engolit per aquest poder “real”. Aquell grup de joves dirigents del 1982 van sortir per cames del govern per culpa de la corrupció. Casos com l’AVE, Flick, Kio, Filesa, Rumasa, Paesa, Expo, Roldan, Cooperativa PSV, Petromocho, Palomino, Guerra.... tots ells casos econòmics, o els de caire polític com els dels fons reservats, Cesid, Mengele, Lasa i Zabala o GAL, formen part d’una llarguíssima llista que no té res a envejar a l’actual del PP.

Avui aquells joves socialistes, González, Guerra, Chaves, Bono, Rubalcaba... formen part de l’oligarquia econòmica d’Espanya. Enriquits no sabem com, amb les seves cadires als consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX, ja no són ni joves ni socialistes. Formen part del residu tòxic de la Transició, dinosaures que es neguen a retirar-se. Acostumats a l’ “ordeno y mando” no volen perdre ni una quota de poder. González, Guerra, Chaves son els nous cacics andalusos, han fet d’Andalusia el seu cortijo particular i, de passada, del PSOE Andalús. Des d'Andalusia han exercit en el passat el seu poder, com a veritables señoritos, ara el volen mantenir, tenen a Susana Díaz de mayoral.

Mantenir el poder. No importa si és a costa del partit, no importa si és a costa de la ideologia, no importa si és a costa dels votants. L'única cosa que importa és el poder pel poder, i els beneficis que dona. Segurament també influiran en les seves accions els favors que ells deuen a les empreses de l'IBEX. Favors que els van permetre enriquir-se, com a Felipe amb les seves possessions a Punta Cana o Marrakech. Son aquests personatges que, amb l’ajut d’amics que també deuen favors, com Luís Cebrián propietari del Grup Prisa editor d’El País, i dels nous joves àvids de poder del partit, qui han posat preu al cap del Secretari General Pedro Sánchez. La guerra bruta –caïnita-, les traïcions, la difamació estan servides.

Volien obligar al Secretari General a acceptar l’abstenció del PSOE en la investidura de Rajoy. La trampa era de manual. Pedro Sánchez es convertiria en el “traïdor” que va fer president a Rajoy El que va permetre més retallades socials i econòmiques. El que acabaria d’enfonsar electoralment el partit. El que seria defenestrat en el pròxim congrés, d’on sorgiria un nou líder immaculat per dirigir el partit en la oposició i preparar-se per governar. Un nou líder acceptat i imposat pels vells dinosaures, els que fan i desfan.

Curiós que Pedro Sánchez, Secretari General elegit pels militants en unes primàries, tingui aquesta oposició del vell aparell del partit? Com la que va tenir Josep Borrell, també elegit en unes primàries, i que va durar un any en el càrrec? Un era de la federació de Madrid; l’altre, de la de Catalunya. Tots dos es van enfrontar als clans de Sevilla i de Bilbao, tots dos van guanyar les primàries amb el suport de la militància, però no comptaven amb l’aprovació dels padrinos del partit.

Curiós que la federació del PSOE amb més casos de corrupció conspiri, amb els vells dinosaures, per donar el govern al partit més corrupte de la història recent? Què poden esperar els militants i votants, no andalusos, de Susana Díaz? Una Susana Díaz que farà bé de no confiar-se. Té tots els números per no ser la primera dona presidenta de govern. Roma no paga traïdors.

Pedro Sánchez ha dimitit. Una gestora serà la responsable de decidir que fa amb Rajoy. L’ex-secretari general podrà tornar a presentar-se per recuperar el càrrec en el pròxim congrés del PSOE. Ja no serà el traïdor, sinó que podrà ser –segons el que succeeixi els pròxims mesos- l’home íntegre, de paraula, el que dóna, i escolta, la veu a la militància. El líder necessari per regenerar el partit i convertir-lo en el referent progressista del segle XXI. Si Pedro presenta batalla, vindran uns mesos divertits. Mentrestant nosaltres hem d’aprofitar el temps: referèndum o referèndum.

(*) La victòria dels mutants: arriba el PE