N'hi ha que tenen sort

Joan Herrera és un home amb sort. També ho és el seu partit ICV-EUiA, del que és Secretari General. I el motiu de la seva bonaventura és molt senzill. No diu res, no és compromet a res i li riuen les gràcies perquè pensen que està al seu costat i volen fer-se’l seu.

Això bé a compte de les últimes eleccions, campanya i resultats inclosos. Ell i el seu partit son considerats favorables a les tesis sobiranistes de Catalunya perquè estan a favor del “dret a decidir”.  I a ell ja li va bé. No s’ha de posicionar, els demés li fan la feina.  Però, què vol dir estar a favor del dret a decidir?  Qui no hi està si és mínimament democràtic? Només faltaria!!  Clar que està a favor. El que no explica és el que accepta decidir. 

No sé el motiu de que els partits nacionalistes, que en aquestes eleccions del 2012 han presentat una proposta clara de realitzar una consulta per tal de que els catalans decidim si volem constituir-nos en un nou estat, és dir que Catalunya deixi de ser una autonomia del Regne d’Espanya per esdevenir un estat propi, l’Estat català, consideren a ICV-EUiA com un partit nacionalista favorable a l’Estat català. 

Ja abans de la campanya electoral ho deia molt clar, ell i el seu partit son federalistes. Mai va decantar-se per un referèndum per l’Estat propi, sempre trobava que faltava alguna cosa, que la pregunta sola era poc important, sempre hi afegia lo veritablement important. Això si, el seu és un federalisme modern, avançat, integrador, solidari, respectuós, catalanista, però federats dins l’Estat espanyol. A la campanya ho van tornar a dir: “Dret a decidir si. Drets socials també”. 

Davant dels resultats fan la seva lectura i exigeixen a ERC que no faci President de la Generalitat a l’Artur Mas perquè és de dretes i per tant vol fer més retallades. En paraules senzilles, volen repetir el tripartit perquè és el que el poble demana. Segons la seva suma els vots de l’esquerra guanyen als de la dreta (vots catalanistes s’entén). 

Al dret a la independència dels catalans anteposen els drets socials de tots els espanyols (catalans inclosos). I no es tracta d’una perspectiva més d’esquerres o de dretes. Del que es tracta es que no estan d’acord amb l’anàlisi que posa com a principal culpable de la fallida de l’estat del benestar a Catalunya, i per tant de les retallades, a l’espoli que patim per part d’Espanya. Espoli que amb unes xifres benignes està xifrat en 45 milions d’euros cada dia. Del que és tracta és que no estan d’acord en que sense llibertat nacional mai tindrem llibertat social. 

Els nacionalistes farem bé de no comptar amb ells. ICV-EUiA s’apuntaran al carro vencedor, però no faran res per ajudar. Fixem-nos en el que li ha passat al PSOE-PSC, els dirigents van per un camí i les bases i els votants per un altre. Si no que l'hi preguntin a C's que ha sabut pescar en les aigües regirades del socialisme. Juan Herrera no vol caure en el mateix parany, la seva indefinició és calculada, que no siguin els nacionalistes els qui li donin un crèdit que no té. 

Tota solució als problemes socials de Catalunya que s’intenti serà per força parcial, interina i ineficaç. El fons de la qüestió no és social sinó polític.

Felicitats President

El felicito President Artur Mas perquè la seva aposta per iniciar el camí que ens porti als catalans a recuperar el nostre lloc entre les nacions lliures del món ha estat un èxit. 

Ha fet front a la incomprensió i atacs dins del seu propi partit i coalició, dels de l’oposició nacionalista i com és lògic dels unionistes i d’Espanya. Oposició per la seva aposta clara: Catalunya és una nació que té dret a esdevenir un nou estat dins la comunitat europea. 

Assistirem a la fortíssima pressió mediàtica que ens caurà damunt per convèncer-nos de que els catalans volem ser espanyols, que Artur Mas ha perdut i ha de dimitir. 

Perdut? Aquestes eleccions han estat històriques. En aquestes eleccions CiU passa de les seves propostes autonomistes, pacte fiscal inclòs, a proposar fer una consulta al poble de Catalunya per esdevenir un Estat propi, que es miri com es miri només té un significat: independència. 

Retrocés electoral?  CiU ha passat de 62 diputats autonòmics a 50 d’independentistes. Ha perdut 12 !! exclamen joiosos els partidaris de l’Espanya una, grande y libre.  No sé, l’abans partit autonomista, casi traïdor, venut als interessos de Madrid ha tret 50 diputats quan es presenta amb la seva proposta d’Estat propi.  És el millor resultat de l’historia d’un partit sobiranista a unes eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya. 

El catalans hem dit no al procés? No sé, el 2010 la suma de CiU, ERC i Si era de 76 diputats. En aquesta suma estan els catalanistes, amb pacte fiscal, i els independentistes.  El 2012 la suma de CiU, ERC i CUP és de 74 diputats independentistes.  

Parlament autonòmic català 2012, diputats per l’Estat propi 54,82% (74), unionistes 35,55% (48), no se sap que son  9,63% (13). Demà amb els resultats definitius de vots, no d’escons, veurem quin recolzament té la proposta del President d’anar cap a l’Estat propi. 

Felicitats President, la seva proposta per l’Estat propi ha estat recolzada pel poble de Catalunya. Ara comença la feina feixuga, ara comença el treball constant, sense defalliments. Compti amb mi.

Novembre

23 de novembre de 1905, el setmanari Cu-Cut! publica un acudit de Junceda en què ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols i la pèrdua de les colònies de Cuba, Filipines i Puerto Rico en 1898, a partir del banquet de celebració de la victòria a les eleccions de la Lliga Regionalista:  Banquet de la Victòria.

25 de novembre de 1905, uns 300 oficials de l’exèrcit espanyol destrossen i calen foc a la redacció del setmanari Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. Sota la pressió dels militars el govern suspèn la publicació del Cu-Cut! per cinc mesos i crea la Ley de Jurisdicciones de represión de los delitos contra la pátria y contra el ejército.

Davant d’aquets fets, el futur President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, aleshores Tinent Coronel del cos d’enginyers, es posiciona públicament contra l'acció dels militars. Arran d'això el van traslladar com a càstig a Santoña (Cantàbria). El 1907 abandona l’exèrcit i és elegit diputat per Solidaritat Catalana. Posteriorment funda el partit Estat català.

25 de novembre 2012, avui iniciem el procés que portarà a Catalunya a constituir-se en un nou estat europeu, l’Estat català.

AL FRONTÓN CONDAL

-¿Què se celebra aquí, que hay tanta gente?.

- El Banquet de la Victoria.

- ¿De la victoria?  Ah, vaya, serán paisanos.

Amb mi que no hi comptin

Han esperat a l’última setmana de la campanya electoral. Per fi ha aparegut la campanya de desprestigi i assetjament personal. Quan no hi ha arguments per combatre democràticament a l'adversari, per a alguns l'enemic, es recorre a la seva destrucció personal. Quan no es pot amb les seves idees es destrueix a la persona.

Assistim a les campanyes contra la família Pujol, no oblidem que contra Jordi Pujol els hi va funcionar prou bé, contra CDC i en particular contra l’Artur Mas. Per què? Senzill. La seva proposta de que Catalunya esdevingui l’estat numero 28 de la UE toca en el més profund de l’espanyolitat, de dretes i d’esquerres.

Com sempre utilitzen un diari per llançar les acusacions, per cert, quan s’acabaran les filtracions d’investigacions policíaques secretes? Per què sempre es filtren als mateixos mitjans? Sempre radicalment anti catalans?

No sé que hi ha de cert, però avui no m’importa. No m’importa si el President de la Generalitat té comptes en paradisos fiscals. No m’importa si el seu partit, com tots, s’ha finançat de forma irregular. Els que podien posar fre a aquesta situació no ho han fet quan disposaven de majories absolutes al Parlament de Madrid, que és l’únic que ho pot fer.

I no m’importa per dos raons. Primera, perquè aquest President ha iniciat el procés cap a la recuperació de la nostra dignitat, el camí de la llibertat, el procés que portarà a Catalunya a constituir-se en un nou estat europeu, l’Estat català. I jo, personalment, anteposo aquesta meta a qualsevol acusació no provada i si és certa tampoc m’importa si ell aconsegueix arribar a bon port.

Segona, perquè si és cert, si les acusacions acaben demostrant se, no m’importa perquè el nou Estat català ja passarà comptes als culpables. Aleshores, i no abans, exigiré a la nova justícia catalana que investigui i castigui, si és el cas, les possibles accions penals. Quan siguem lliures, sense ingerències foranies i interessades. A més, els catalans exigirem unes noves lleis de com fer política, economia, sanitat, etc.

Quan siguem lliures el nostre País, Catalunya, passarà comptes, no abans. No permetré que una practica habitual, desgraciadament habitual a totes les formacions polítiques, impedeixi la independència. Amb mi que no hi comptin.

Demanant el vot

Haig d'admetre que, per sort, he pogut comprovar que la meva capacitat de sorpresa segueix intacta. El temps i l'experiència no me l'han embrutit tornant-me insensible als petits detalls de la vida que et sorprenen i et fan reflexionar, després rius o plores, depèn.

Ho dic per la campanya electoral del 25N. He vist un fet, he escoltat unes declaracions per ser més exacte, que m’han sorprès. Primer va ser el candidat López Tena de Solidaritat quan va demanar, en una entrevista a TV3, el vot per a CiU abans que per a ERC. El vot dels independentistes que no el votarien a ell, va aclarir. Després a estat la candidata Georgina Rieradevall de les CUP qui ha demanat el vot dels indecisos per a CiU abans que per a ERC.

És curiós. No sé si en altres eleccions es donava el cas de que els candidats d’un partit demanessin el vot per a un altre partit, que no era el seu lògicament, i menys els vots dels indecisos. Si més no, fa que pensar.

Duquesa de Alba

Mira per on, els catalans ja som culpables d'una nova malifeta. La Duquesa de Alba està trista per culpa nostra. El diari ABC publica unes interessants confessions de la Duquesa on afirma que “El que passa a Catalunya és molt poc patriota”, declaració que el diari emmarca amb una portada a tot color.

Haig de confessar que estic trist. Trist de que em consideri poc patriota.

Des de principis dels anys setanta que arrossego l’estelada amb la il·lusió del convenciment, que intento participar en l’agitació política de l’ara anomenat sobiranisme. Molts anys defensant, o intentant-ho, al meu país, a la meva pàtria. La meva, Catalunya. I ara resulta que una veritable patriota em retreu que no és suficient, que encara ho sóc molt poc.

I estic trist perquè segurament té raó doncs encara lluito pel mateix, un Estat català lliure i just amb els seus ciutadans.

Després he pensat que tal vegada la qüestió rau en que tenim amors diferents. Ella, la Duquesa, està enamorada de la seva pàtria, Espanya, cosa que lamento confessar que jo no, jo estimo Catalunya.

El que ja no entenc és que si tant l’estima, ella que disposa de més títols que cap altre noble en tot el món, cinc vegades duquessa, divuit vegades marquesa, vint comtessa, vescomtessa, comtessa-duquessa i condestablessa, i catorze vegades Gran d'Espanya, la principal terratinent i una de les fortunes de l’estat, com és possible que no faci res per la gent que tant s’estima. Perquè no fa res pels ciutadans, perquè no fa res per fer-los sortir de la immigració. Perquè no inverteix la seva fortuna, poder i influencia, en reconvertir el sud de la seva España en una regió productiva, on viure amb dignitat i no pendents del subsidi. Tal vegada perquè viu a la capital, a Palau que deien abans, amb una monarquia i noblesa que continua mantenint els seus privilegis mentre manté al ciutadans en un règim semi feudal.

Segurament parlem de dues pàtries i de dues maneres de ser patriota.

La llengua

La llengua catalana continua sent avui una arma política. Parlar català és resistència. L’idioma és l’instrument bàsic de la supervivència.

La gran fal·làcia de l’assimilisme espanyol és l’anomenat “bilingüismo en Cataluña”. Volen fer-nos creure que el catalans parlem “naturalment” dos idiomes, com si tinguéssim dues llengües maternes, com si fóssim fills de dues mares.

Catalunya no és un país bilingüe. Cap nació, cap poble lliure ho és. La “segona llengua”, la que no és la pròpia, sempre és la de l’ocupant, la del colonitzador.

Qui s’ha domiciliat a Catalunya i “no vol” entendre el català és un enemic.

De l’Olivera a la Syriza i viceversa

És un mal congènit en el nacionalisme català. Perdem més temps mirant el que fan els de fora i emmirallant-nos en les “seves” propostes, que analitzant el nostre País per buscar solucions pròpies al “nostre” problema: Espanya.  Tradicionalment el mirall ha estat el País Basc, després Itàlia, amb la seva “olivera”, a l’agost era  Grècia amb la nova coalició d'esquerres anomenada syriza i, ara,  de nou sembla que tornem a l’olivera.

Ahir es va presentar en societat una nova alternativa d'esquerres nacionalista.  Nova? realment no ho sé, particularment el discurs que van fer em sona, com si ja ho hagués sentit diverses vegades al llarg del temps. Son antics dirigents, amb molta responsabilitat en la situació actual del nostre País, ex ERC, ex PSC i curiosament un polític en actiu a ICV-EUiA .

Aquesta nova proposta és fonamenta en que “necessitem entrar en una dinàmica no de disgregació, sinó de retrobament" amb una clara vocació de ser  "una referència progressista d'esquerra nacional". Com és lògic tot ho fan pel nostre bé, i del país, oferint-nos "patriotisme, responsabilitat, generositat i visió de futur".

El trist és que les quatre figures polítiques que van fer la presentació no tenen res de noves, fa anys que s'arrosseguen, en el bon sentit de la paraula, per la política . Ni ells ni les seves propostes sonen com a noves, a més em preocupa que tradicionalment han anteposat el progressisme d'esquerra a la qüestió nacional i alguns d'ells segueixen lligats al progressisme espanyol.

Ara, a Catalunya, l’objectiu és la llibertat nacional. Hem encetat decididament el llarg i dur camí cap l’Estat català. Primer pas indispensable per a la llibertat social. Perquè les esquerres espanyoles sempre ens diran que el nacionalisme és un perjudici burgès i de dretes. Però només el nacionalisme dels altres, no toqueu el seu nacionalisme espanyol, imperialista i feudal.

El dia que els catalans ens decidim sincerament, i fins a les darreres conseqüències, a realitzar un moviment alliberador de Catalunya serem “nacionalistes catalans” i amb aquest nom serem reconeguts, i acceptats, arreu del món.

No necessitem una “Syriza ni una Olivera a la catalana”  ni males copies de solucions foranes. Necessitem solucions catalanes per a Catalunya. L’única coalició possible és la de tots els nacionalistes catalans que pensen en clau nacional. El problema és Espanya, la solució l’Estat català. Aleshores serà quan els catalans construirem el nostre model de país i la nostre societat.

Manifests

Per fi !!  ara ja poden respirar tranquils tots els progressistes d'esquerres espanyols, el PSOE els ha mobilitzat!!.  Després de l’ensurt i la falta de reacció al PSOE ja saben que fer per frenar “el nacionalisme exacerbat” (dels catalans clar).

Tots els intel·lectuals, periodistes, artistes, economistes i progres de bé han fet públic un manifest espontani al diari El Pais denunciant el “creixent secessionisme"  que, segons un anàlisi seu molt acurat, és una maniobra de manipulació per part dels nacionalistes (catalans) i molt especialment de CiU.

Ens acusen de mentir i inventar-nos coses que no són, com el dèficit fiscal, del que afirmen que "Ni Catalunya està sotmesa a un espoli per part d'Espanya, ni el comú dels espanyols alberga un sentiment de menyspreu cap a ella".

Com a bons ciutadans preocupats, i llestos, ens ofereixen a la resta la gran solució: “un millor encaix institucional per a Catalunya, d'un finançament més just i de la federalització del deteriorat Estat de les autonomies” i tot per salvaguardar “la norma suprema la solidaritat interterritorial”

Perquè ens entenguem, del que es tracta és de continuar controlant la font d'ingressos de la seva “España una” que ells, el PSOE, saben que sense el dèficit fiscal interregional de Catalunya (altrament dit espoli) no te solució ni futur. Bé, de futur econòmic l’Estat espanyol no en té.

És curiós que aquests ciutadans tant preocupats pel benestar dels catalans no hagués dit res durant els 33 anys d'espoli que portem acumulats amb la seva Constitució del 1978. També resulta curiós que alguns d'aquests progressistes preocupats també firmessin un manifest contrari a l’Estatut del 2006.

D’Espanya ni dretes ni esquerres. Els dos defensen el mateix, el mite de la unitat d'Espanya  que no és més que una esgarrifosa presó de pobles.

El fet de que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.

Qui paga, no mana

No les utilitza ningú, però les fan amb els nostres impostos, les mantenen amb els nostres impostos i ara les rescataran amb els nostres impostos. Mentrestant els catalans paguem peatges a les empreses catalanes (¿?) unionistes que no volen perdre els seus privilegis.

Parlem repetidament del problema d'Espanya com un problema de detalls. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d'Espanya.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/foment-prepara-banc-dolent-autopistes-fallida-2241669

Montilla i la vergonya

Si no fos perquè el Sr. José Montilla va ser President de la Generalitat em faria pena i riure, però ho va ser, i aleshores el que em fa és vergonya.

Primer van ser les seves afirmacions per desprestigiar el dret a decidir dels catalans tot dient que “Franco també organitzava referèndums, era la modalitat preferida dels dictadors” , què pretenia? comparar a l’actual President de la Generalitat amb el dictador Franco?

Patètic, el seu trist afany d’afalagar com sigui al seu amo i senyor del PSOE el fa perdre els papers i la memòria. Si he entès el seu raonament només els dictadors i els partits totalitaris organitzen referèndums. Caram quin desengany. Perquè el també exPresident de la Generalitat Pascual Maragall, del seu mateix partit PSOE-PSC, va organitzar un referèndum vinculant: el 18 de maig de 2006 per ratificar l’Estatut.

Suposo que també és un dictador totalitari l’exPresident espanyol Felipe González per haver convocat un referèndum el 1986 per ratificar la permanència d’Espanya a l’OTAN, cosa que per cert el PSOE si havia oposat quan estava l’oposició.

Que trist i vergonyós per a Catalunya haver estat governada durant set anys per un partit dictatorial, perquè Sr. Montilla, el seu partit PSOE és l’únic que organitza referèndums.

Després s’ha despenjat amb una nova sentencia: "Madrid no ens roba” per afegir immediatament “però Catalunya és tractada injustament, i aquesta és una veritat objectiva.”

Patètic, perquè no s’està de reconèixer que   “Això de 'Madrid roba' i el de l'espoli fiscal hi ha gent que ho diu perquè té alguns arguments per dir-ho, entre altres, un finançament insuficient i l’ incompliment de les inversions a Catalunya que assenyala l'Estatut"

Caram, reconeix que l’Estat incompleix sistemàticament els acords de l’estatut de finançament i inversions i a més que els que ho diuen tenen argument per fer-ho. Perquè ho nega doncs?

Un català pot ésser nacionalista o internacionalista, socialista, comunista o conservador, el que vulgui. Allò que no pot fer mai és deixar de considerar-se català abans que altra cosa.

Si ens quedem on som, morim

"Els empresaris són els que millor han intuït que el que cal és anar una passa per endavant", va dir en Francesc Homs, i va rematar   "són ells, els empresaris, qui més predisposats estan a entendre un procés de les característiques que enceta Catalunya".

Ho deia fent referència al procés cap a l’Estat propi iniciat per la societat civil catalana.

Aquest vigatà, Secretari General de la Presidència i Portaveu del Govern de la Generalitat, encara va mes lluny i afirma  que  “Si ens quedem on som, morim”.

Si senyor. Alguns empresaris ho sabem des de fa molt temps, massa temps. Perquè nosaltres ens juguem els nostres diners i patrimoni, i responem dels treballadors de les nostres empreses, ja vàrem descobrir fa molts anys que Espanya és un mal negoci. No vull estendrem en un memorial de greuges de com tracta l’estat a les Pime catalanes, o de com les mal tracte, però al tancar l’any 2011 a Catalunya hi havia un 1,30% menys d'empreses que al 2010. No sembla gaire, però son 7.927 empreses menys, que ja no existeixen.

¿Quantes de menys tindrem al acabar aquest 2012?, segons els indicadors de dissolució de societats mercantils aquest setembre ja superem en 10 % l’acumulat de l’any passat. ¿On ens condueix la política econòmica i empresarial de l’Estat?  ¿on ens condueix continuar sent una comunitat autònoma sense cap tipus de poder real per fer lleis que ajudin a les nostres empreses?  ¿per evitar que tanquin?  ¿per salvar els llocs de treball?

Els petits empresaris de Catalunya, som el 99% de les empreses catalanes, sabem fa massa temps que només amb un estat propi, un Estat català, Catalunya serà econòmicament viable i només si el nostre Govern és econòmicament viable podrà mantenir l’estat del benestar.