Una província espanyola que ja no ho és

Avui, 16 d’octubre, fa 40 anys estava de guàrdia a l’Av. de les Drassanes –fent-me un hombre,  com deien els militars de l’època- i quan la noticia va saltar,  va passar desapercebuda per la majoria de la població. El Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides confirmava el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació per tal d’acabar amb la colonització espanyola. Després l’ONU va proposar un referèndum d'autodeterminació com a solució del conflicte.

La història ja la coneixem. Mal moment per l’Espanya franquista amb el dictador al llit de mort, mal moment pels sahrauís, i gran jugada d’en Hassan II que en plena guerra freda va saber aprofitar l’oportunitat. Marroc era un aliat massa important per l’OTAN. El poble sahrauí s’ho va creure –que farien un referèndum d'autodeterminació- , el govern espanyol ho va prometre quan governava el PSOE de Felipe González –el mateix PSOE que encara avui accepta el dret d’autodeterminació dels pobles- i el Marroc s’hi va negar des del primer moment. Avui encara esperen.

Recordo que els sahrauís eren espanyols, tenien el seu D.N.I., que així ho deia, i quan el Marroc va declarar la seva intenció d’annexionar-se el territori, l’Estat es va preparar per defensar-lo. No explicaré l’opereta que es va desenvolupar amb l’exèrcit en alerta màxima -amb les armes a la mà per defensar la provincia-, la utilització massiva de camps de mines, ni el viatge llampec del futur rei Joan Carles I per visitar les tropes i prometre el seu suport i el del govern per a la seva defensa del territorio español. Al novembre Hassan II va iniciar la Marxa Verda i fins avui.

Tot això em fa pensar en l’exaltació del nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, 40 anys després respecte a Catalunya i a la nostra deriva nacionalista. Ara que ja no ens poden enviar un militar a reprimir-nos per la força de les armes, ens envien la Constitución Española, el Fiscal General del Estado nomenat pel Rei, els tribunals de justícia i finalment el Tribunal Constitucional com a màxim intèrpret de la seva Constitució i garants, tots ells, de la unidad.

La Constitució, diuen, no permet fer un referèndum a Catalunya. Curiós, tampoc ho permetia la de l’època i el govern franquista el volia fer –només al Sàhara- a l’any 1975. Una part d’Espanya no pot separar-se, diuen, segons les lleis espanyoles ni internacionals. Continua sent curiós perquè a l’any 1975 van abandonar la província amb la cua entre les cames i crec que les lleis espanyoles vigents tampoc ho permetien. La mateixa corona borbònica que va anar a El-Aiún a prometre tot allò que volien escoltar sobre la unidad de la pàtria i que “España cumplirá sus compromisos" és la que els va abandonar, i és la mateixa que ara torna a parlar-nos de unidad  perquè gaudim d’una història y destinos comunes.

Tot això en fa pensar que la propera província espanyola que deixarà de ser-ho és Catalunya. Fa 40 anys si m'ho haguessin dit no sé si m’ho hagués cregut. A pesar de la meva militància separatista era un somni pensar que en unes eleccions autonòmiques un partit, o unes candidatures, que és presentessin per primera vegada amb un programa clar i detallat per proclamar la República Catalana obtinguessin el 48% dels vots emesos.

Sols depèn de nosaltres, com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? La llibertat nacional, la independència, és quelcom difícil i arriscat, hauria de ser el nostre objectiu únic i primordial. Sense la República catalana mai tindrem justícia social a Catalunya.