Un procés democràtic, pacífic i conforme al dret

El procés per la independència d’una nació pot fer-se de moltes maneres. No existeix una fórmula preestablerta, i així ha estat al llarg dels segles per a tots aquells pobles sotmesos que un dia van dir prou i van lluitar per la seva llibertat i dignitat.

Cada poble ha hagut de triar el seu propi camí. De vegades a base de cometre errors i haver de començar de nou. Bàsicament, però, sempre ha existit un component violent en el procés de separació d’un territori de la seva metròpoli, encara que hi ha exemples de processos absolutament pacífics.

En el nostre cas, l’actual procés per la independència de Catalunya, és el poble qui arrossega la classe política, l’establishment, i a les organitzacions socials i cíviques enquistades i complaents amb l’actual situació de submissió i indefensió de la nostra Nació, en el procés per constituir-nos en un nou Estat d’Europa lliure i sobirà. Únic senyor del seu propi destí: l’Estat català.

Aquest procés l’ha engegat el poble i ha anat agafant força sota tres principis bàsics que el defineixen perfectament com a un model del segle XXI dins d’una Europa democràtica i defensora dels drets humans. El procés per la independència de Catalunya és democràtic, pacífic i conforme al dret internacional.

Tota aquesta reflexió em ve al cap arran de les declaracions, i el començament d’algunes accions, que volen trencar un dels tres: pacífic.

Amb el nerviosisme de qui es veu constantment superat per la situació, els representants polítics dels que volen que tot continuï igual, fidels vassalls del poder central, han expressat el que realment pensen i secretament anhelen: que la pau a Catalunya es trenqui, que les diferents comunitats i sensibilitats (lingüístiques, culturals, socials) que convivim sense problemes, es trenquin.

Volen confrontació i violència. La verbal la posen ells cada dia i a tota hora, perquè es l’únic llenguatge que entenen. Les paraules i la raó els fan por perquè amb paraules se saben incapaços de defensar l’indefensable. Volen i busquen la divisió, la por, acabar i rebentar aquest procés democràtic i pacífic.

Per aquest motiu, a finals de novembre, un parlamentari del Parlament català (Jordi Cañas de C’s) va expressar la seva ràbia quan sense poder contenir-se va deixar anar: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”. Una amenaça gravíssima. És un avís d’intencions del que faran? Els unionistes espanyols actuaran com els unionistes anglesos a Irlanda? Ens avisa que si es necessario para la unidad de España practicaran el terrorisme? Tal i com l’Estat espanyol ja a fet en altres temps no gaire llunyans?

Una ràbia per un fet que no podran evitar, la independència, que avui a traït a un altre parlamentari (Alícia Sánchez-Camacho de PPC) quan avisa que “La Gran Bretanya també ha suspès una autonomia. La de l'Ulster”. És el model de procés violent al que sembla preferirien enfrontar-se.

Preparem-nos per a una escalada verbal sense precedents. De joc brut. Ara ja saben la data i el temps que els queda. Preparem-nos per resistir, pacíficament i democràticament, es un llenguatge que no entenen i els supera. Com deia la meva àvia davant les situacions difícils: “noi, pit i collons”.

Una foto per a la Història

Fa just una setmana una fotografia em va impactar. Era la foto de la família unionista feliç celebrant plegats les bondats de la seva Constitución que els havia de permetre avortar de soca-rel qualsevol deriva nacionalista catalana. Cares de felicitat, rialles, cava, brindis i complicitat. 

Ahir un altra foto em va tornar a impactar. És la fotografia dels representants dels partits polítics catalans que acompanyen el President Mas en l’anunci de la data i pregunta que, segons mandat del Parlament autonòmic català, ens permetrà votar en un referèndum per la independència de la nostra Nació.

Posat seriós, cares d’alegria continguda, conscients del moment i del pas històric del que són protagonistes. És la fotografia del ventall d’opcions i de maneres de veure la societat al nostre país. Des de les posicions més de dretes fins a les més d’esquerres. Des de l’UDC fins a les CUP, tot passant per CDC, ERC i ICV. Una amplíssima majoria dels actuals representants parlamentaris. Com és lògic només faltaven els que van fer-se la foto, fa set dies, amb la Delegada de Gobierno. Els que neguen el fonament de la democràcia: la participació dels ciutadans mitjançant el seu vot.

Una fotografia que ja ha passat a la història i com a tal sortirà en tots els llibres de text de la futura República catalana. Ahir els nostres representants van donar el penúltim pas en l’enfrontament polític amb el caduc Estat espanyol.

Tal vegada la pregunta no és la millor, ni la data la que més ens agradaria (almenys a mi). Però són la data i la pregunta que hem permetran votar “Sí” a la independència de Catalunya.

Ara ens caurà damunt l’apocalipsi, la campanya de la por i la demagògia absoluta, de l’enfrontament i les amenaces. Ens esperen 11 mesos de pressió absoluta per part del Gobierno de España i dels seus còmplices a casa nostra. De la intoxicació massiva mitjançant uns mitjans de comunicació majoritàriament contraris al procés. 

Se’ns ha girat feina, molta feina. Començant pel Govern, tots hem de fer molta pedagogia, explicar sempre i a tot arreu el que implica quedar-se a l’Estat espanyol i el que implicarà l’Estat català. Avantatges i desavantatges. Com serà el procés i a quin model de societat més lliure, més justa, més solidària ens portarà. Seran 11 mesos de bogeria, apassionants. 

(Escrit sota l’emoció, sense gaire reflexió, que ja vindrà a partir de dilluns...)

5 de desembre i la Constitució

Dia trist, aquest 5 de desembre de 2013. No perquè sigui el dia abans en què l’Estat espanyol commemora la seva Constitución democràtica, redactada sota la tutela directa del poder polític, econòmic i militar de l’”antic règim”, tot seguint els dictats del “todo atado y bien atado”.

No, no és per això, que ben pensat ho podria ser. Més aviat és trist pels militants i votants de bona fe del PSC que encara creien en la vigència de la “C”.

El líder indiscutible i indiscutit del PSC, Sr. Navarro, no ha trobat ni millor dia ni millor manera de deixar clar el posicionament del seu partit que anar a celebrar el dia de la Constitución (per cert, un dia abans) amb els ferms admiradors i defensors de la seva puresa. 

La foto és meravellosa. És la foto de la família unionista feliç perquè finalment el nen díscol ha tornat a casa, com en aquell anunci de torrons, que vuelve a casa por Navidad. En aquestes dates nadalenques, el PSC per fi ha posat seny i ha deixat clar qui estima (com en aquella pregunta idiota de qui s’estima més el nen: “el papa o la mama?”). El Sr. Navarro s’estima més la madre patria, la seva España unitària i unificadora encara que ell la somiï federal. Algun dia es despertarà i descobrirà qui són els reis, però ja serà tard i el mal ja estarà fet.

Trist veure els somriures de complicitat del líder del partit socialista català amb la líder de l’espanyolisme més desacomplexat, Sra. Camacho, líder d’un partit fundat per un incombustible ministre del dictador que tenia les mans tacades de sang de la seva època de Ministre de l’Interior. Compartint brindis amb el representant del nou Lerrouxisme, Sr. Rivera. Tots tres ben cofois sota la tutela de la delegada de Gobierno, tant democràtica ella que dona suport i medalles a organitzacions feixistes que estarien prohibides en qualsevol democràcia europea. 

En ple procés d’alliberament del que en teoria era el seu poble, Catalunya, escull el bàndol de la por, del continuisme en l’espoli cultural i econòmic i s’alia definitivament amb els que volen una Catalunya sotmesa i submisa, callada.

És la foto del poder polític espanyol, i militar, reunits amb “els bons colonitzats”, bons catalanets amb influències polítiques a la seva província*. 

Una foto val més que mil paraules.

*Província: A l'antiga Roma, territori sotmès a la jurisdicció d'un magistrat romà desprès de la seva conquesta.

9 de novembre. Menorca, Gibraltar i altres coses.

Els catalans, que som tant de recordar dates, tenim el 9 de novembre en l’oblit. El 9 de novembre de 1712. La data en si mateixa segurament no té cap importància, però representa la confirmació d’un fet.

Aquell dia, un tal John Campbell, segon duc d'Argyll, va prendre possessió de l'illa de Menorca en nom d’Anna Estuart, reina de la Gran Bretanya, d'acord amb les clàusules secretes del tractat d'Utrecht, que posava fi a la participació d’Anglaterra en la Guerra de Successió.

Mapa anglès de Menorca 1736

L’armistici entre la Gran Bretanya i la Corona de Castella i França es va acordar l’agost de 1712, i pel novembre el anglesos ja ocupaven Menorca, encara que el tractat no se signaria fins l’abril de 1713. També es quedaven definitivament el penyal de Gibraltar, que havien conquerit l'agost de 1704. Per cert, entre els expedicionaris s'hi trobava un batalló de catalans que va desembarcar a Catalan Bay.

Després els tres contendents van signar un seguit de tractats de pau per garantir la fi de la intervenció anglesa, que deixava les mans lliures a Felip d’Anjou, Felip V de Castella, per acabar la guerra, encara que va necessitar tot l’ajut del seu avi, Lluis XIV de França, per poder imposar-se.

Per tal de tenir oportunitat de derrotar als catalans, i l'Arxiduc Carles d'Àustria, la Corona castellana va fer un seguit impressionant de renúncies que incloïen la pèrdua de Sicilia (a favor de Savoia), una sèrie de fortaleses en el nord dels Països Baixos i la "barrera" de Neuchâtel. També va cedir Güeldres del Nord a Brandeburg.

El gran enemic, l'Arxiduc Carles d'Àustria, rep de Felip V, a canvi de renunciar a qualsevol pretensió a la corona castellana, els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya. És a dir: el que quedava de “l’imperi europeu”.

Trobo curiosa la facilitat amb la que un rei d’origen francès utilitza un territoris que pertanyien als comtes-reis catalans com a moneda de canvi per posar-se al cap la corona castellana. Res sorprenen si tenim present que 53 anys abans un altre rei castellà també havia “regalat” el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya als francesos.

És la constatació que els reis castellans no han considerat mai com a seves, com Espanya, les terres del que ara anomenem Països Catalans ni els territoris que controlaven: Sicília, Nàpols i Sardenya.

Han transcorregut 300 anys d’aquells fets i sembla que finalment els catalans hem decidit desfer-nos d’uns governants que ens consideren aliens a la seva naturalesa, que ens tenen per uns eixelebrats que sense motiu ens entossudim a parlar una llengua diferent, a tenir uns costums, unes lleis i un tarannà diferents, a voler fer la nostra vida segons la nostra voluntat. Uns governants, que siguin de la ideologia que siguin, ens utilitzen per munyir-nos a base d’impostos, i d’empobrir-nos per tal de poder construir el seu país i continuar amb la seva estructura econòmica i social de tipus feudal. Que ens tracten com el que som, una colònia.

És l’hora de recuperar la dignitat com a catalans reconstruint el nostre Estat: la República catalana. Això ens portarà recuperació social, econòmica, estructural, moral, ideològica, cultural. Ens portarà la llibertat i ens donarà l’estatus per poder tractar de tu a tu, sense intermediaris, amb la resta de nacions lliures del món.

Expulsaran de la Lliga de futbol els equips catalans? El CCN respon 05/10/12

No en fem prou amb el pacte fiscal? El CCN respon 20/08/12

Duran i l’11 de Setembre

He de reconèixer que en Josep Antoni Duran i Lleida té la virtut de sorprendre’m. Ho ha tornat a fer. No amb la seva fugida a Panamà per no assistir a la Via Catalana per la independència, sinó per la utilització matussera que s’ha atrevit a fer del President Francesc Macià.

En Duran, davant la veu majoritària del seu poble, s’atreveix a utilitzar les paraules d’en Macià: "S'ha de renunciar a part dels ideals pensant en l’interès d'un poble", traient-les del context en el què van ser pronunciades. No explica que el President Macià hi va afegir “avui és el dia més trist de la meva vida”.  Sap que el moment històric en què van ser pronunciades no té res, absolutament res, a veure amb el moment actual. Francesc Macià va renunciar al seu somni d’una República catalana per la manca de suport intern i la traïció dels republicans espanyols.

¿Com s’atreveix, en Duran, a comparar-se (apropiant-se indignament de les seves paraules) amb Francesc Macià, que va fer el possible i l’impossible per la Llibertat, en majúscules, de la seva Nació?

Al líder d’Unió hem de exigir-li que digui clarament què votarà en el referèndum. Tot fa pensar que votarà NO a la independència, NO a l’Estat català. A part de seguir dins d’Espanya, què vol?  Al seu partit, UDC, li hem de exigir el mateix, que parli clarament i digui què votarà: SI o NO.  El partit està d’acord amb en Duran i farà campanya pel NO a la llibertat de la seva Nació?

Sr. Duran, el català que es desnacionalitza voluntàriament, i renega de la seva història, no arriba mai a ésser un català normal ni un castellà normal. És foraster a la seva Pàtria, un exiliat perpetu.

Vargas Llosa, una obsessió.

Jorge Mario Pedro Vargas Llosa ho ha tornat a fer. Ha tornat a carregar contra els nacionalistes catalans deixant anar una de les seves perles: "El nacionalisme és una tara, un tornar a la tribu". Cal remarcar l’adjectiu catalans, doncs aquest escriptor peruà, Premi Nobel de Literatura, té una mena d’odi irracional al sentiment catalanista. Per acabar d’adobar-ho, per si algun dels seus lectors habituals a El País no se n’ha assabenta, els prevenia que el nacionalisme al llarg de la història ha causat "matances bestials”. És una obsessió que té amb Catalunya.

És ben curiós que aquest home perdi els nervis davant d’unes demostracions de comportament democràtic i pacífic com les dels nacionalistes catalans a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 o després de la Via Catalana de l’11 de setembre d’enguany. Dues fites absolutament clarificadores, doncs des de la consulta d’Arenys el 2009 si alguna cosa diferencia i caracteritza el moviment nacional que viu Catalunya és el seu caràcter pacífic, democràtic i integrador.

Segurament confon el sentiment nacionalista que la majoria de catalans expressem, amb el “seu” nacionalisme: excloent, totalitarista i imperialista (però sense imperi) après a la capital del seu País d’adopció, que considera que Catalunya és de España, perquè son perfectament conscients que no és España.

És ben curiós que Vargas Llosa, nascut quatre mesos abans del cop d’estat del general Franco, no consideri el nacionalisme espanyol com a perillós i no l’utilitzi mai com a referent del mal al costat dels alemanys i japonesos. Ben curiós quan ell és descendent de pares mestizos i criollos. Es a dir, descendent de les classes socials que van fer la revolució nacionalista a tot Amèrica per independitzar-se del Rei d’Espanya i ho van aconseguir. Considera el general Antonio José de Sucre, comandant de les tropes secessionistes a la batalla d’ Ayacucho, o a Simón Bolivar uns nacionalistes tarats?

Ell, com a peruà, hauria de ser conscient que Espanya no és una unitat nacional, sinó una unitat geogràfica que compren una pluralitat de nacions, entre elles Portugal, però que amb la seva independència fa que Espanya no arribi ni a unitat geogràfica. La nomenada España una no és una nacionalitat, és una esgarrifosa presó de Nacions. 

DNI català

Un efecte dels 300 anys sense estat, ni govern, ni capacitat legislativa és l’efecte de mimetisme que patim els catalans respecte a la manera de fer espanyola i que ens porta a acceptar i adoptar com a pròpies formes o costums totalment alienes al nostre tarannà.

En aquest cas em refereixo al Documento Nacional de Identidad (D.N.I.) obligatori per a tots els ciutadans espanyols.

Amb el desig per dotar-nos d’estructures pròpies, i abandonar les espanyoles, adoptem el model de l’Estat del que volem desfer-nos sense cap reticència, ni tan sols qüestionant-nos si el seu model és vàlid o correcte per a Catalunya, si va en contra de l’esperit que va permetre’ns dotar-nos d’un Parlament i unes lleis absolutament revolucionàries i avançades en l’Europa dels segles X i XI, lleis hereves del dret romà.

Qui s’ha preguntat per que és necessari un Document Nacional d’Identitat (D.N.I.), amb el nom directament traduït del castellà, al nou Estat català? Per quins motius volem que sigui obligatori? Què aportarà? Per a què serveix realment?

El dictador Franco va imposar la seva obligatorietat l’any 1944 com un mitjà de control de la població. L’any 1976 l’Estat amplia l’edat i el fa obligatori a partir dels 14 anys. Tots els ciutadans de l’Estat estem fitxats i controlats de forma preventiva i ara amb el nou document electrònic, dotat d’un xip, les possibilitats de control de l’Estat sobre els individus és infinita. Això és el que volem pels ciutadans de la República catalana?

Si fem una ràpida ullada als estats on és obligatori algun tipus d’identificació podem observar un fet curiós: són estats que fa pocs anys eren dictadures totalitàries, o encara ho son, o que tenen un passat ple de pronunciamientos i cops d’estat militars. En aquesta llista (sense ser exhaustiva) podem trobar, a més d’Espanya, països com Alemanya, Itàlia, Rússia, República Popular de la Xina, Portugal, Cuba, Sudàfrica, Israel i els estats del centre i el sud d’Amèrica. Tots amb un passat recent, o present, de control de la població i de privació de les llibertats més fonamentals.

També és curiós que si busquem els països (sense ser exhaustius tampoc) on els seus ciutadans no son fitxats preventivament trobem Dinamarca, Irlanda, Australia, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit, majoritàriament de cultura anglosaxona,  i Japó.

Hem de començar a pensar amb mentalitat d’Estat. Però el nostre, el català, no una mala còpia. Lluitem per la llibertat col·lectiva, que sense les llibertats individuals no es possible.

La Pàtria som els homes, cal crear una Pàtria a la mida d’homes lliures.

L’oblit de l’estimada.

Demà farà 35 anys de la mort de Josep Maria Batista i Roca. Patriota català, lluitador independentista.

Barcelona, 1895-Barcelona, 1978. Historiador, etnòleg i polític. Aquest és el resum que en fa La Gran Enciclopèdia Catalana. Dels seus intensos 83 anys, poca cosa més en diu.

De la seva amplíssima activitat social i política, n’explica que fou l’“introductor de l'escoltisme als Països Catalans, i el 1927 fundà l’organització dels Minyons de Muntanya”, que fou el “creador de l’agrupació patriòtica Palestra (1930)” per acabar recordant que fou “promotor de l' Anglo-Catalan Society” i que el “El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya”, del que més endavant seria el president.

Poca cosa més, en Batista i Roca continua molestant. És un altre dels grans desconeguts que fan nosa a l’statu quo del nostre País.

Tota una intensa vida dedicada a la defensa de Catalunya, des de la lluita contra la Dictadura de Primo de Rivera, el recolzament a Francesc Macià quan proclama la República Catalana el 14 d'abril de 1931 o l’empresonament en el vaixell Uruguai junt amb el president Companys per la seva participació en el fets del 6 d'octubre de 1934 no compten, com tampoc que fou un nacionalista que, abans de l’exili, a l’exili i de nou a Catalunya quan torna l’any 1976, va dedicar la vida a l’expansió del seu pensament: ser català implica dignitat i llibertat. 

Tota la seva vida la va destinar a defensar i a estimar Catalunya. Es mereix aquest oblit? 

“El poble català era un poble moralment desfet, sense columna vertebral; calia refer-ho tot”.
Josep Maria Batista i Roca

Cada poble té el que es mereix?

Avui he anat al metge, metgessa per ser més exactes, i en veure el bronzejat que lluïa li he preguntat si havia estat de vacances. Sí - ha respost - quatre dies a la platja i quatre dies a Alemanya, visitant la meva filla.

Com fa temps que ens coneixem, i m’aguanta com a pacient, ha volgut aclarir-m’ho una miqueta més. És que la meva filla treballa a Frankfurt, és doctora com jo, saps? – m’ha dit - se’n va anar a treballar amb el seu marit, que també és metge.

Això m’ha fet pensar. El meu millor Amic, així en majúscules (ens vam conèixer a pàrvuls, amb la bata de “ralladillo” típica dels escolapis) té dues filles. Una, sociòloga, sempre ha treballat a “Europa”: França, Itàlia, Anglaterra. L’altre, publicista, després d’un llarg període de “becariat” a Barcelona, se’n va anar a treballar a Alemanya, amb la seva parella, enginyer industrial. Després a Anglaterra.

Un altre bon amic, també amb dues filles curiosament, es troba en la mateixa situació. Una filla, comunicació audiovisual, la té a Bilbao i l’altre, especialista en psicologia infantil, a Toronto, també amb la seva parella, també enginyer industrial.

He continuat refrescant la memòria pensant en coneguts i familiars i el resultat és esfereïdor. És com un “comunicat de guerra”, un llistat de baixes, de gent que ja no hi és Desapareguts.

Quantes famílies a Catalunya estan igual? Quantes tenen familiars, parents, amics, coneguts, companys, que han marxat fora de Catalunya per treballar?

Si marxar és trist, si veure com els teus conciutadans han d’emigrar per guanyar-se la vida és trist, encara ho és més quan els que marxen son els joves més preparats: el futur del País.

Amb un atur juvenil proper al 53%, el primer trimestre de l’any, què podem esperar? Alhora em pregunto, si els més preparats per estudis o formació professional marxen, qui farà de metge? Qui de mestre? Qui d’advocat? Qui de funcionari? Qui de tècnic? Qui de torner fressador? Qui d’electromecànic? Qui de polític o periodista?

Espanya s’encamina al col·lapse econòmic i a la fallida. Un president del Govern, progressista, ho va dir fa anys: “Espanya està destinada a ser la Florida d’Europa”.  Que traduït vol dir: un país de serveis i cambrers perquè vinguin els jubilats europeus. D’hotels, bars, restaurants i l’Eurovegas, de sol i platja, en el que la industria i/o el teixit industrial de les Pimes no hi té cabuda ni futur. I així estem ara.

Hem format els nostres joves, a costa de molts impostos, i quan els tenim preparats els obliguem a marxar per tal que altres “societats” es beneficiïn de la seva formació, del seu treball. Encara més patètic i penós és que el nostre “autogovern autonòmic” no hi pot fer res. No pot fer les lleis, no pot disposar dels diners dels impostos, no pot fer polítiques actives per evitar-ho. Seguim lligats a un Estat foraster que ens sagna econòmicament, culturalment i generacional.

Diuen que cada poble té el que es mereix. Ara tenim la que pot ser l’última oportunitat. Només un Estat propi, la República catalana, ens permetrà capgirar la situació i redreçar-la. 

Els unionistes desconcertats.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013 (III)

El moviment anomenat sobiranista té desconcertats els unionistes catalans. Van quedar desconcertats el passat 11 de setembre, i sobrepassats pels resultats electorals del 25 de novembre de 2012. Ara, després del concert del 29 de Juny al Camp Nou, continuen amb la seva particular visió del problema “real” de Catalunya i dels seus ciutadans.

Però no ens confonguem, tant el PP-PPC com Cs saben molt bé què està passant a la societat catalana, què és el que volem i quin és el nostre objectiu. Una cosa és el que ells diuen i un altra cosa molt diferent el que pensen i temen. 

Albert Rivera (Cs) qualifica el Concert per la Llibertat de “míting musical” i critica que TV3 l’hagi retransmès. Curiós que digui que el concert no representa els catalans quan poquíssimes vegades TV3 arriba a una quota del 33% (sense ser un partit de futbol, és clar). 

La seva companya de viatge, Alícia Sánchez Camacho (PP-PPC), va encara més lluny i també s’horroritza davant “l'aquelarre de la ruptura i l'exclusió”. El seu problema, el de l’Albert Rivera i de tants d’altres “buenos catalanes”, és que tenen por de la realitat. Senten vertigen quan pensen en allò que la societat inevitablement farà i no podran evitar. Tremolen davant l’11 de setembre, la cadena humana, les manifestacions, però sobretot davant la conscienciació de mobilització permanent. Alícia Sánchez Camacho afirma que el President de la Generalitat busca “la Catalunya de l'exclusió, del sectarisme i la divisió”.

És curiós que siguin aquests personatges, i els partits que representen, els únics que parlin de sectarisme i divisió. De por.

Per a ells tot el moviment sobiranista, i el Concert per la Llibertat en particular, només busquen el confrontament dins la societat catalana:  “Malgrat alguns facin exercicis televisius de força, hi ha una Catalunya silenciosa que vol ser catalana i espanyola i no trencar amb els llaços familiars, culturals i històrics amb la resta d'Espanya”.

Curiós. Només ells parlen de confrontació entre ciutadans, cultures, llengües, societats, pobles....Tal vegada perquè no tenen arguments i tenen por de la llibertat de Catalunya.

Menteixen, enganyen i manipulen tot el que poden i més. I no només ells, PPC i Cs, sinó els unionistes de tots els colors i partits.

És molt senzill. Per nosaltres, catalans, servir el propi País és la manera més eficaç, i a l’abast de tothom, de servir la humanitat.

Per nosaltres, catalans, Catalunya és la Nació, Europa podria ésser l’estat, i Espanya és l’obstacle.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013 (II)

El PSC, immers en les seves contradiccions, ha respost davant l’èxit del Concert per la Llibertat del dissabte al Camp Nou com ens té acostumats: amb més contradiccions, com si no sabessin què fer per sortir d’una situació incòmode. No ho tenen clar?

Pérez Rubalcaba (PSOE) ho té clar:  retocar la Constitució espanyola i buscar un encaix amb Catalunya “per contrarestar l'impacte de l'independentisme”

El PSOE ho té clar:  “Entre tots hem de sacsejar la coctelera, perquè al final en surti un model que anomenarem federal, però que no distarà tant de l'actual sistema autonòmic”.

Pere Navarro (PSOE-PSC) ho té clar. Actua com l’Herrera, diu el que pensa que la gent vol escoltar, però no queda clar el que ell pensa de debò. Emulant el personatge de l’escriptor Tomasi di Lampedusa en El Gatopardo "Si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï"

En nom del dret a decidir vol “recupera la millor tradició del catalanisme federalista”. És a dir, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Perquè l’Espanya federal del PSOE-PSC seguirà sent “Una, Grande y Libre” com en els millors anys del franquisme.

Les seves declaracions no tenen desaprofitament: "estem absolutament disposats a acostar-nos a ERC quan deixin de ser còmplices de les retallades de CiU i quan prioritzin el seu calendari social”.

Com l’Herrera d’ICV tapen la seva incòmoda realitat, alienats amb l’unionisme més ranci en contra de la República catalana, tot apel·lant a les imprescindibles mesures per evitar el col·lapse social i econòmic de la societat catalana. El que no volen dir ni acceptar és que la imprescindible regeneració política, econòmica i social només és possible amb lleis i mesures fetes pels catalans amb lleis catalanes. I, les lleis, només les fan els estats, només les farà la República catalana.

Tampoc ha entès res, o no vol entendre, el moviment sobiranista actual a Catalunya. Ara, el 2013, i després de la manifestació de l’11 de setembre passat i de les eleccions del 25 de novembre, els ciutadans estan amatents i no confien en una “casta” de dirigents polítics que els ha defraudat en massa ocasions. Ara, el 2013, ja no és com l’any 1977, quan els partits polítics van fer prevaler els seus interessos de partit per sobre els de Catalunya després de la manifestació d’un milió de persones l’11 de setembre. Manifestació multitudinària quan encara no feia ni dos anys de la mort del dictador.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013

Joan Herrera (ICV), davant el resultat del Concert per la Llibertat, fa les seves conclusions. Una vegada més diu el que pensa que la gent vol escoltar, però no queda clar el que ell pensa de debò.

Per a ell, els organitzadors i el públic assistent, així com el públic espectador mitjançant la retransmissió de TV3, “demana el dret a decidir per dir quina és la solució a les relacions molt degradades amb l'Estat” i que, segons les seves anàlisis i aspiracions, aquest dret ha “de ser transversal i no només per decidir les relacions amb l'Estat sinó també amb el món econòmic”.

Amb el seu partidisme habitual afirma que ICV busca respostes polítiques en “altres actors a l'Estat espanyol” que estiguin a favor del dret a decidir de Catalunya, com Izquierda Unida. Llàstima que el seu amic i diputat Gaspar Llamazares ja ho va deixar molt clar al gener:

“Tenim molt clar que volem conviure dins d'una Espanya plural i democràtica. El meu objectiu no és la separació, és que continuem convivint junts d'una altra manera  (....)  quan sorgeixi la possibilitat de celebrar-se la consulta, llavors defensarem una via en comú, el federalisme, que visquem en comú tots els pobles d'Espanya”.

Joan Herrera està a favor del dret democràtic a votar en un referèndum, així com els seus socis de federació Izquierda Unida, però se li acaba el temps i ja va sent hora que digui d’una forma clara i sense floritures si ell personalment, i el seu partit ICV, estan a favor de la independència de Catalunya: de la República catalana.

Sr. Herrera, no vulgui jugar més amb nosaltres. La imprescindible regeneració política, econòmica i social només és possible una vegada Catalunya sigui un estat independent. I la independència depèn de nosaltres, de la mateixa societat civil que està empenyent el procés sobiranista.

De la mateixa societat civil que no busca “solucions a les relacions molt degradades amb l'Estat “  sinó que busca la llibertat, la independència del seu país: Catalunya.

Ofec econòmic

L’ofec econòmic a què l’Estat sotmet la Generalitat no s’atura. És un ofec constant, sistemàtic i planificat.

L’Estat obliga la Generalitat a complir un % de dèficit que no acompleix ni ell mateix. Tampoc li permet crear impostos, i si ho fa els prohibeixen. El Govern central no traspassa els diners que esta obligat per llei traspassar, i retarda les inversions previstes, i aprovades, o directament no les fa. Retarda tant com vol els pagaments acordats.

Tot per doblegar econòmicament la nostra voluntat de resistència.

Per pagar les nòmines dels funcionaris i treballadors de l’administració catalana, les factures dels proveïdors, les despeses en ajudes i benestar, etc., la Generalitat ha d'esperar que el Govern central traspassi els diners i, quan ho fa, és com si fes caritat. Però són diners que hem lliurat els catalans a l’Estat en forma d'impostos.

Estrenyen  tant que obliguen la Generalitat a demanar un préstec al Govern espanyol, el mateix que es queda el 43% dels impostos pagats pels catalans. Préstec que la Generalitat ha de tornar amb un 6% d'interès  mentre que Espanya es finança a l’1%.

Perquè ens entenguem, l’Estat espanyol recapta els impostos a Catalunya. Després envia a Catalunya els diners necessaris perquè la Generalitat pagui les despeses, però ho fa quan i com vol. A més, segons el seu ofec planificat, en la quantitat que vol. Sistemàticament és queda el 43% dels nostres impostos i no traspassa la quantitat suficient per la despesa del Govern català (cosa de la qual n’és conscient). Resultat? Caos econòmic a Catalunya.

I no parlo de xifres irrisòries. El dèficit fiscal reconegut pel Govern de la Generalitat, i tots els partits catalans, oscil·la entre el 8,5% i el 10% anual. El Conseller d'Economia va fer públic un estudi on reconeix que en 24 anys el dèficit acumulat ha estat de 214.000 milions d’€. A l’any 2009 (últim any de l’estudi) són 17.000 milions d’€.

Per valorar la magnitud de les xifres hem de tenir present que el pressupost consolidat de la Generalitat per al 2012 era de 29.727 milions d’€.

Per sortir de la crisi i garantir el benestar dels ciutadans calen tres mesures: Una, recaptar tots els impostos. Dues: invertir a Catalunya el 100% dels impostos pagats pels catalans. Tres: fer unes noves lleis de transparència i control que permetin la regeneració política. Totes tres son molt senzilles, només cal voluntat política real per fer-ho.

Un petit detall, primer hem de ser capaços de constituir-nos en un nou Estat: l’Estat català. L’Estat espanyol no permetrà mai cap d'aquestes tres mesures.

Prou retallades

La indignació creix. La gent, esperonada per la seva pròpia necessitat o perquè ja no suporta aquesta realitat, comença a perdre la por i surt al carrer a protestar. Aquesta protesta és el primer pas en la presa de consciència que cal lluitar, que ningú regala res.

Barcelona, com a tot l’Estat, una vegada més s’ha omplert de la gent corrent que poca cosa té però que ho està perdent tot, expressant la seva indignació envers una situació que no ha provocat, que li ha vingut imposada per tercers, però que és qui la pateix. Atur, precarietat, empobriment, desnonaments, indefensió, indiferència mentre que els causants, i els còmplices que els ho permeten i s’enriqueixen amb ells, continuen enriquint-se encara més, dient el que s’ha de fer, dictant les lleis, fent pagar als altres la seva cobdícia, els seus errors, la seva mala praxi.

Tan sols hi trobo a faltar un detall. A Barcelona la indignació en contra de les retallades i les polítiques restrictives del Govern, tenen dos punts diferencials amb la resta de l’Estat: la Comunitat autònoma de Catalunya no pot fer lleis, les lleis només les fa l’Estat, ni pot cobrar els impostos. No pot fer cap llei en contra de la corrupció, la desmesurada voracitat dels poders econòmics, del deteriorament de les condicions laborals, res de res. La Generalitat, davant d'aquesta situació, només pot pal·liar la manca de diners amb retallades i impostos. L’Estat no li permet generar més efectiu per tal d'ofegar la econòmicament, no li accepta l'impost sobre els dipòsits bancaris ni l’euro per recepta. A la Generalitat només li deixa fer retallades per l’alt cost polític que representa pel propi Govern català.

El detall que trobo a faltar és la manca de protesta al carrer d'aquest fet diferencial. La Generalitat està obligada a retallar per culpa de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Segons el propi Govern català el 43% dels impostos pagats se'ls queda l’Estat, 17.000 milions d'euros l’any. Amb els diners pagats pels catalans com impostos, si Catalunya comptes amb els impostos dels catalans, no farien falta retallades a Catalunya.

Però L’Estat recapta els impostos i dona els diners a Catalunya. El problema és que els diners que inverteix i traspassa son insuficients per fer front a la despesa necessària, i l’Estat ho sap. Al poble de Catalunya se li ha d'explicar molt, i molt bé la situació actual des del vessant econòmic. La majoria de ciutadans desconeixen la situació real de les finances i les causes que ens hi han portat. Són ciutadans que l’única informació que reben és a través dels mitjans de comunicació unionistes, que a Catalunya són majoria absoluta.

No entenia, abans del 25-N, perquè el Govern no ho explicava clarament. Penso, com a única explicació plausible, que no ho feia perquè no volia destruir la seva futura relació amb ERC i ICV explicant les destrosses del tripartit en el vessant econòmic si creia que els necessitaria per tirar endavant el projecte nacional. Però ara, després del 25-N amb la clara victòria dels sobiranistes i amb ERC donant suport al Govern, si que no ho entenc gens ni mica. Se m’escapa.

La majoria dels manifestants desconeixen que les retallades, les baixades de sous als funcionaris, la pèrdua de poder adquisitiu, la incertesa en el treball, l’atur, el no arribar a fi de mes, els desnonaments, la pèrdua de benestar, tot això que els preocupa, com a la majoria de catalans, tenen l’origen en l’espoli fiscal i en el 43% dels nostres impostos que es queda Espanya.

Penso que el Govern té l’obligació d'informar la població, oficialment, de la realitat. No sé perquè la Generalitat no ho fa, com tampoc ho fa, de forma dura, clara, concisa i sense embuts, ERC com a partit majoritari de l’oposició.

La resta de partits no ho faran mai perquè son contraris a l’Estat català. Ells ho amaguen i diuen que la culpa és de les tonteries nacionalistes, tonteries catalanistes com TV3, l’escola en català, les ambaixades, la promoció exterior... És aquest missatge, que fa anys que practiquen, el que predomina en àmplies capes de la població.

Ens creiem que ho tenim fet, que el SI en un referèndum està garantit. Ho creiem perquè les enquestes ho diuen. Quines enquestes? Fetes per qui? Publicades on?

Hem d'exigir al Govern de la Generalitat, als partits del Govern CiU, al primer partit de l’oposició ERC, i als partits que vulguin acabar amb l’espoli, que expliquin amb tots els mitjans disponibles al seu abast, constantment, de forma clara i contundent, la situació econòmica de Catalunya i l’efecte del dèficit fiscal sobre la vida quotidiana de tots els ciutadans. Si no ho fan, continuaré sense entendre-ho. 

Corrupció? sí senyor!!

Llegeixo en un diari que el President Mas convoca per la setmana que ve una cimera anticorrupció. Sembla que es reunirà amb la presidenta del Parlament de Catalunya, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el fiscal superior de Catalunya, els síndics de Comptes i de Greuges i el director de l'Oficina Antifrau.

Sembla que el nostre President està preocupat per “l'acumulació” de casos de corrupció i irregularitats en el finançament de partits, tant a l'Estat com a Catalunya, que considera pot tenir “conseqüències greus”,

Digueu-me cínic però em sona a la cançó de l’enfadós.

Parlem una mica de corrupció. Fins fa pocs dies teníem clar, perquè sembla que assistim a una revisió de la història, que a l’època franquista, fins a la mort del dictador l’any 1975, el sistema polític era genèticament corrupte. Tots esperàvem que amb la democràcia arribarien aires nous.

A l’any 1977 es van convocar les primeres eleccions postfranquistes a Espanya. Curiosament les eleccions les guanya un partit, UCD, muntat i finançat per mantenir intactes les estructures econòmiques, polítiques, socials, judicials i militars de la dictadura. El “atado y bien atado” del dictador. També pot resultar curiós que aquest partit fos liderat per Adolfo Suárez “Ministro Secretario General del Movimiento”.

Escurçant les reflexions, podem dir que els mateixos que havien manat durant 38 anys ho continuaven fent (després del pertinent “cambio de chaqueta”).

A les eleccions del 1982 guanya el PSOE de Felipe González. Què fan? Regeneració democràtica? No. Nous aires? No. Es converteixen en uns alumnes aplicats de la corrupció i el poder. No faré una llista, només dos noms: Juan Guerra i Rumasa. És l’Espanya del “pelotazo”, que deixa en bolquers la “España picaresca del Siglo de Oro”.

Amb tot això, i després de milers de milions robats, i alternances al Govern de l’Estat, arribem als nostres dies. I ja estic cansat de sentir parlar de corrupció. Estic cansat que els partits polítics s’exclamin i exaltin davant la corrupció del contrari i facin cas omís de la pròpia. Estic cansat que ens prenguin per idiotes exclamant que això s’ha d’acabar. Molt Honorable President Artur Mas, si m’ho permet, faré unes reflexions per si alguna d’elles li serveix.

Primer, felicitats per no invitar a la cimera a cap partit polític. Els polítics fan les lleis i vostè vol acabar amb la corrupció dels polítics: per tant, millor que no s’assabentin de res. Permeti’m dir de pas que penso que la corrupció política està instal·lada a les cúpules i a l’estructura dels partits. Personalment tinc l’honor de conèixer a molts polítics de base, dels que fan la feina dura i difícil (alcaldes, regidors, militants, que ni figuren ni volen fer-ho) que només busquen la millora del seu País.

Segon, si considerem que la corrupció política i econòmica, que van lligades, li costa a l’Estat i a Catalunya molts milions d’euros anuals i estem en època de retallades, és imprescindible acabar amb aquesta sagnia, conceptes morals a part.

La corrupció és molt senzilla (tracta de la cobdícia humana) i ja ve de lluny (a la Bíblia ja en parlen). Tractem-los a tots amb la màxima duresa: corruptors, corruptibles i entitats o particulars beneficiats per ambdues parts. Li proposaria analitzar, per si poden ser bones mesures, unes quantes idees.

Comencem per: Justícia ràpida. Nomenar jutges i fiscals especialitzats, i preparats, per lluitar contra la corrupció. Que no depenguin dels partits. Amb els equipaments, infraestructures i personal necessaris. Aplicació dràstica del secret sumarial.

Corruptes i corruptors: Tractar-los amb el màxim rigor i als condemnats, com als terroristes, fer-los complir les penes íntegrament. Confiscació dels bens i diners obtinguts. Obligació de tornar íntegrament el bens obtinguts i en cas contrari penes de presó per desacatar la sentència. Investigació de l’entorn familiar. Inhabilitació a perpetuïtat dels càrrecs públics implicats. Inhabilitació a perpetuïtat per ocupar càrrecs en l’empresa privada.

Partits i polítics: Llei de finançament de partits. Limitacions a la despesa. Obligació de fer públiques les aportacions que reben els partits a partir d’1€. Llei d’incompatibilitats de donacions a partits polítics. Llei d’incompatibilitats pels càrrecs públics.

Parlament: Llei de comissions parlamentaries. Penes de presó duríssimes per les persones que declarin davant d’una comissió parlamentaria i menteixin.

No ho sé President, el problema que veig és que sé que vostè vol la regeneració política de Catalunya, perquè va lligada a la recuperació nacional, però el Parlament de Catalunya no és més que un dels 17 Parlaments autonòmics del Regne d’Espanya i que no pot fer absolutament cap llei per acabar amb la corrupció.

Per tant Molt Honorable President permeti’m un consell, no perdi el temps. Amb Espanya no hi ha res a fer. Anem ràpids cap a l’Estat propi, l’Estat català, i quan puguem fer les lleis fem-les ben fetes per impossibilitar al màxim la corrupció i per fer pagar, perquè no acceptarem una amnistia, les accions dels actuals corruptes i corruptors.

26 de gener. Dos records oposats.

Demà, 26 de gener, a Catalunya tenim dues dates per recordar.

Una, 26 de gener de 1641, Batalla de Montjuïc. Es va lliurar a la muntanya de Montjuïc de la ciutat de Barcelona set mesos més tard del Corpus de Sang del juny de 1640.

La batalla, un dels episodis de la Guerra dels Segadors, es resolgué amb una victòria catalana contundent i la massacre de les tropes espanyoles, que van haver de fugir fins a Tarragona.

Els espanyols, amb més de 1.500 baixes, no van emprendre l’assalt a Barcelona. Els catalans tingueren poquíssimes baixes, 32 morts i altres tants ferits. La companyia dels Estevens fou la que resultà més malparada, entre ells, el seu capità Ambrosi Gallart.

“Les banderes de Castella, poc abans desplegades al vent en senyal de la seva victòria, caminaven caigudes i trepitjades als peus dels seus enemics, on molts ni per trofeus i adorns del triomf les alçaven; a tanta desestima es van reduir”

[Francisco Manuel de Melo, escriptor i historiador portuguès, que va participar en la guerra contra Catalunya amb l’exèrcit de Felip IV].

La segona, 26 de gener de 1939, ocupació de Barcelona. Les tropes espanyoles del general Franco van ocupar Barcelona. Les tropes van entrar a la capital de Catalunya per l'Avinguda Diagonal.

“Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalan plantea el problema estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias practicas de aquella abrogacion. Importa por consiguiente restablecer un regimen de derecho público que de acuerdo con el principio de unidad de la patria devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”.

[Decret del 5 d’abril de 1938 firmat pel General Francisco Franco a Burgos, derogant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1932. El decret va ser signat el primer dia que les tropes trepitjaven terres lleidatanes].

El dimecres 23 de gener serà una nova data a recordar. El Parlament autonòmic català va aprovar, amb els vots espanyols en contra, que Catalunya, encara sotmesa, té dret a esdevenir, de nou,  un estat sobirà i independent.

El 26 de gener és una data de record pels homes i dones que van donar la seva vida i llibertat per Catalunya, i per aquells que encara avui estan disposats a fer-ho.

La llibertat és l’única utopia eternament desitjable. Els catalans hem posat data a la nostra utopia.

Vergonya !!!

Vergonya cavallers, vergonya !!!

Vergonya per la CUP, a qui ha traït?  A qui van enganyar en les passades eleccions els nomenats independentistes d'esquerres? 

A qui els van votar perquè eren independentistes i avui han vist com 2 dels 3 diputats s’han alienat amb l’espanyolisme més ranci i amb els unionistes?  Avui han dit "no" a la declaració de sobirania del Parlament autonòmic català?

O avui han traït els votants que abans que independentistes són d'esquerres i han vist com 1 dels 3 votava a favor?  Gent d'esquerres, tant d'esquerres i internacionalista, que prefereixen estar sota el domini de la dreta espanyola, la d'un estat foraster, que mai tindran prou força com per canviar-la.

Perquè ahir no era hora de jugar a la política, ahir era molt senzill.  Era si o no.  Catalunya sotmesa té dret a esdevenir un estat sobirà i independent?  Era Catalunya o Espanya.

Els 2 parlamentaris catalans que s’han abstingut en la votació de Declaració de Sobirania del Parlament autonómic de Catalunya o, pitjor encara, els 5 que han marxat covardament a l’hora de votar, han donat el seu vot al Reino de España.

Del PSOE-PSC ho esperava, PP-PPC i C’s no s’amaguen mai. Però les CUP avui han fet el trist paper que fèiem els independentistes als anys 70 i 80. Discussions surrealistes, decisions inexplicables, posicionaments raríssims, escissions continues perquè ”jo tinc la veritat absoluta”.  Companys de les CUP, mireu-vos els quatre argument publicats justificant lo injustificable, mireu-vos les declaracions argumentant el vostre vot, patètiques.

Els independentistesen en els anys 80 i 90 ens vam cavar la nostra pròpia tomba amb les mateixes actuacions d'avui, no hem après, no heu après res de l’historia.

Quan l’amo parla, el criat obeeix (II)

Per aquells catalanistes que militen o recolzen a Unió Democràtica de Catalunya avui no és un bon dia.

Per aquells que encara tenien dubtes, perquè són de bona fe, avui tampoc és un bon dia.

L’actual líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, a traït la memòria de tots aquells catalanistes militants d’UDC que al llarg de l’historia han patit la repressió dels nacionalistes espanyols, de dretes i esquerres, ha traït a un dels seus antecessors en el càrrec. A traït a Manuel Carrasco i Formiguera que destacà per la seva defensa de Catalunya.

Manuel Carrasco i Formiguera condemnat a mort en un judici sumaríssim realitzat el 28 d'agost de 1937 pels militars revoltats contra la República espanyola, afusellat el 9 d'abril de 1938 pels seus idearis catalanistes després de patir la persecució d'anarquistes i comunistes republicans pel seu ideari cristià. Dretes i esquerres units en la defensa del mite d'Espanya  mite terrible que només coneix la mort dels que no accepten el domini de la “Una, grande y libre”.

Avui Duran i Lleida declara sense complexos, traient-se la careta, que “defensaria i votaria no” si s’arriba a fer un referèndum sobiranista a Catalunya.

I de pas, covard al ser conscient de la seva traïció, diu que UDC “hauria de decidir”. Ell ja ho ha fet.

Ho han fet els seus amos d'Espanya, aquells a qui rendeix “pleitesia”, els poders econòmics i polítics espanyols i els poders econòmics unionistes catalans. Què vol ser un nou virrei?  com el compte de Santa Coloma? També es canviarà el nom, com tants d'altres il·lustres catalans que s’avergonyeixen de ser de províncies? Es farà dir José Antonio?

Ésser català avui és una tria, una elecció voluntària i arriscada que demana lucidesa i coratge. No n’hi ha prou per haver nascut a Catalunya per dir-se català. No és català tothom qui vol, sinó només aquell que té la lucidesa i el coratge necessari per ésser-ho, sense importar on ha nascut.  El món és d'aquells pocs que saben on van i tenen el pit i coratge per anar-hi, per lluitar, per donar-ho tot.  Avui a Catalunya ens treballem el futur en llibertat, llibertat per a la Nació i pels homes que la formen. Avui els catalans anem cap a la llibertat.

Avui aquest home hauria de fer un acte de lucidesa per a Catalunya i dimitir.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/610084-duran-soposa-a-una-consulta-en-que-nomes-es-pugui-votar-independencia-si-o-no.html

Quan l’amo parla, el criat obeeix (I)

Per aquells que encara tenien dubtes, perquè són de bona fe, avui no és un bon dia.

Pobre Joan Herrera, se li ha acabat el bon rotllo. Els d’ICV-EUiA volien mantenir el seu estatus de partit progre i modern, sense definir-se mai clarament, així tots contents. El seu portaveu ja ho va dir al candidat a la investidura Artur Mas: nosaltres (ICV-EUiA) volem el dret a decidir però no accepten el seu dret a decidir, perquè primer volen aprofundir en les negociacions amb Espanya.

Molts van confondre els seus desitjos personals amb la realitat i joiosos exclamaven: Iniciativa també està per l’Estat propi!!   també vol el referèndum!!

Aquest era la trampa, la gran estafa. ICV sempre a dit si a un referèndum per decidir, el que no deia és el que decidiria.

Però avui Catalunya ja no accepta indefinicions, el temps dels covards ha passat, la pregunta és clara i la resposta també, o caixa o faixa que deien els nostres avis. A favor de què estem:  Estat propi, Estat català, o de continuar com una autonomia més del regne d’Espanya (centralista, autonòmica, federal, federal asimètrica, és igual: España, una grande y libre).

ICV volia rascar uns quants vots més al PSC mantenint aquesta manca de concreció, però la realitat és tossuda i fa mal. Els espanyols saben molt bé el que es juguen, que sense Catalunya tenen un gravíssim problema, que Espanya s’enfonsa sense Catalunya, que tornen als anys 50.

Davant Catalunya no hi ha diferencies ideològiques. No hi ha ni esquerres ni dretes, només hi ha Espanya i la seva sacrosanta unitat. Per sobre dels pobles, per sobre de les llibertats, per sobre de la democràcia. Izquierda Unida (IU) ho sap, tal com sap que ICV és la seva sucursal federada a Catalunya. Com el PSC del PSOE, com el PPC del PP.

I el seu amo, IU-Espanya, ha decidit per a ells.

Avui el diputat Gaspar Llamazares ho ha dit alt i clar: la seva formació és partidària que Catalunya celebri el referèndum d'independència. Ara bé, si és celebra, IU formarà part del bloc del no.

 "Tenim molt clar que volem conviure dins d'una Espanya plural i democràtica. El meu objectiu no és la separació, és que continuem convivint junts d'una altra manera"  (....)  "quan sorgeixi la possibilitat de celebrar-se la consulta, llavors defensarem una via en comú, el federalisme, que visquem en comú tots els pobles d'Espanya”

Per si no queda prou clar:  "No som favorables a la independència. No votarem la independència, votarem el federalisme i votarem la convivència a Espanya”. 

Prou mentides, prou auto enganys.  A partir minut 40:30 del vídeo cauen les caretes.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/los-desayunos-de-tve/desayunos-tve-gaspar-llamazares-diputado-iu/1657126/

Espanya no és res més que la disfressa del racisme castellà. Espanya s’enfonsarà, però no amollarà.