Mossos: policia política o democràtica

Aquests dies estem gaudint de l’últim espectacle per desprestigiar i erosionar la reputació dels Mossos d’Esquadra. Són objectiu comú de dos col·lectius en principi oposats, inclòs enemics, com són el poder de l’Estat i els antisistema. Es tractaria d’una òpera bufa sinó fos pel substrat ideològic de tots dos col·lectius en l’objectiu que tenen de carregar-se a la policia catalana. Els molesta per motius diferents, però tenen un objectiu comú.

El govern de l’Estat no accepta que a Catalunya disposem d’un cos de policia propi que s’escapi del seu control. Perquè ens entenguem, el que li agradaria al Govern de l’Estat és un cos de Mossos com el que hi havia durant el franquisme, amb una mica més de competències,  i prou. No accepta que no estigui a les seves odres directes, no accepta que disposi de totes les competències d’una policia per desenvolupar plenament la seva feina, no accepta que sigui una policia democràtica.  L’Estat , a partir de la seva ideologia unitària i centralista,  vol fer desaparèixer els Mossos d’Esquadra i substituir-los pels cossos de seguretat de veritat:  Les seves Policia nacional i Guardia civil. El seu somni és buidar els Mossos de contingut, deixar-los sense competències efectives, com una policia de fireta. Els odia perquè son la policia nacional catalana, la seva sola existència els molesta perquè son una estructura d’estat.

Els antisistema tenen un enemic de manual: les forces repressives del sistema capitalista. Defineixen a totes les policies com el braç armat de l’oligarquia dominant. Són el seu enemic natural, a vegades gasten més energies en anar contra la policia que en contra el mateix sistema governant. Forma part de l’ADN de la seva ideologia anarco marxista –el que ja és en si mateix una gran contradicció ideològica- aprofiten totes les ocasions que se’ls presenten per atacar i desprestigiar els cossos policials. Els apliquen la màxima de que a l’enemic ni aigua.

Els nostres parlamentaris antisistema –un oxímoron ideològic- no poden ser diferents. Dins l’amalgama de grups que conformen la CUP ni ha de diferents posicionaments sobre la independència de Catalunya, però majoritàriament prioritzen fer una revolució dins l’Estat actual que porti a una societat “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrada i no patriarcal”,  abans que prioritzar la consecució de l’Estat català com a primer pas indispensable per a les millores socials. La CUP, com a bon antisistema anticapitalista, odia als Mossos.  Prioritzen la lluita per destruir l’actual estat de dretes,  i substituir-lo pel seu d’esquerres  –sota la seva exclusiva ideologia, lògicament-  abans que prioritzar la lluita d’alliberament nacional en que la majoria de la societat catalana ens trobem, tant de dretes com d’esquerres, units en un mateix objectiu. Sota aquest prisma pot ser lògic que acusin els Mossos de tots el mals, reals i/o imaginaris, no son la seva policia nacional catalana, a voltes em pregunto si els cupaires es consideren nacionalment catalans.

La CUP, a partir de la seva ideologia,  no vol acabar amb els Mossos per substituir-los per un altre policia, sinó per substituir el seu component democràtic. Fa fredor escoltar a parlamentaris del Parlament català exigir la dimissió del Conseller d’Interior de la Generalitat per una detenció efectuada pels Mossos a ordres d’un jutge. Demanen la dimissió perquè el Conseller –un polític- no va donar ordres de com actuar al cos de Mossos –policia- davant l’ordre judicial. Fa fredor perquè el que estan dient aquests parlamentaris de la CUP és que volen substituir la policia democràtica que obeeix la llei,  per una policia que obeeix els dictats dels polítics. Perquè ens entenguem, d’acord amb la seva ideologia d’extrema esquerra, volen convertir a policia catalana en una policia política, com la STASI, la SECURITATE, el KGB, o qualsevol altre. Aquí els extrems es toquen, perquè el seu model de policia coincideix també amb la d’ideologia d’extrema dreta, com la GESTAPO, la PIDE o la BRIGADA POLITICO SOCIAL. Volen una policia política supeditada a les ordres del poder polític.

Els extrems es toquen i col·laboren. Un govern de dretes –amb polítiques d’extrema dreta- com és el PP, d’un estat monàrquic amb una oligarquia de concepció feudal –com és Espanya- fa la pinça amb els antisistema –socialistes, llibertaris, republicans- per destruir a la policia catalana.

Que no ens diguin que han de desobeir. Els funcionaris de la Generalitat no han de desobeir, han d’obeir unes noves lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. I en el supòsit de que els funcionaris del nostre Govern es vegin en la necessitat de desobeir la llei –espanyola-  només ho poden fer una vegada, la definitiva.

* Cartell trobat a Internet, origen desconegut.

PSOE i salari mínim

Congratulacions, el PSOE ja té justificació per a la coronació de Rajoy com a president d’Espanya. Joia i felicitacions en les files socialistes: gràcies a la seva pressió, el govern del PP s’ha vist obligat a acceptar una pujada espectacular del salari mínim interprofessional. El 2017 l’SMI serà de 707,60€ mensuals. Lluny ens quedaran els 655,20€ actuals, la pujada històrica és del 8%. Seran 52,40€ de més al mes! Els socialistes del PSOE respiren tranquils; acaben de justificar el seu sacrifici en la votació per fer possible la presidència de Mariano Rajoy. Els treballadors ja estem tranquils davant el nou futur. Els sindicats sembla que també.

Alegria entre el 19% d’aturats de l’Estat. Si troben feina, ja saben què cobraran, o no. El que, particularment, trobo curiós és aquest triomfalisme. D’acord que és l’increment més alt des de l’any 2005 –7,9%– però és que les xifres no em quadren. Resulta que actualment 5,9 milions d’assalariats cobren per sota del salari mínim interprofessional de 655,20€. És a dir, el 35% dels treballadors cobren menys de “la quantia retributiva mínima que percebrà el treballador referida a la jornada legal de treball, sense distinció de sexe o edat dels treballadors, siguin fixos, eventuals o temporers” que fixa cada any el govern, cosa que em fa témer que el proper any superarem amb escreix aquest percentatge, ja que l’SMI pujarà aquest 8%, però els sous que es pagaran no passaran de l’1,5% amb tota seguretat. Per tant, més treballadors cobrant per sota el salari mínim.

El sindicats podrien acceptar l’SMI del 2017, per sota del que ells “exigien” –800€–, si anés acompanyat d’una altra mesura: que l’SMI sigui real. Acabar amb aquesta vergonya de 5,9 milions de treballadors amb salaris inferiors. Però no. Els sindicats majoritaris tornaran a callar i acceptar. Tenen massa a perdre si s’enfronten al govern o als seus respectius partits germans. No ens ha de sorprendre que en la nostra societat avançada del segle XXI recuperem un tipus de pobre: el pobre amb feina. Igual que al segle XIX, el salari és per permetre sobreviure, res més. Aquesta és la primera mesura que proposaria als sindicats, la segona és exigir sous dignes, no de supervivència. Una pregunta, si a Barcelona llogar un pis per 700€ és quasi una ganga, a què juguem tots plegats amb 707€?

Espanya és el país de l’OCDE en el qual més ha crescut la desigualtat des de l’inici de la crisi, tan sols per darrere de Xipre i catorze vegades més que la menyspreada Grècia. L’Estat va tancar 2015 superant el 22% dels seus habitants en risc de pobresa –el 2016 ja arriba al 30%–. El 15% de treballadors són pobres, i la taxa de pobresa entre les persones en atur se situa en el 45%. Les xifres aclaparen, més de 3,5 milions de ciutadans viuen en pobresa severa, amb ingressos per sota de 334€ mensuals. Un nou rècord de la Marca España: contribueix amb l’11% al total europeu de gent en pobresa i exclusió. Més val no parlar de les pensions per jubilació o viduïtat.

Govern i oposició continuen obcecats amb el cas català mentre el seu país s’enfonsa. Trista realitat que els ciutadans han de patir. Ben adoctrinats pels seus representants polítics i pels mass media, els diuen que han d’estar preocupats per la santa unitat d’Espanya i per vetllar que els insolidaris catalans no marxem del seu paradís. La veritat és que en part tenen raó. Els que governen, els que han governat i els que ho volen fer no qüestionen les estructures de l’Estat, no pensen en la definició d’un nou model que posi fi a la manca endèmica d’industrialització, modernització i redistribució. Govern i oposició no els diuen tota la veritat del que pot passar amb la independència de Catalunya. Si ara Espanya fot pena amb les dades exposades –tan sols una part de la realitat– què passarà quan perdin el 19% del PIB que representa Catalunya?

Mariano Rajoy Brey “Cunctator”

Democràtic, pacífic i conforme al dret –internacional- és com vam dissenyar el nostre procés d’autodeterminació. El juliol del 2010, gràcies a les retallades a l’estatut, el sentiment independentista va començar a despertar en àmplies capes de la societat catalana en la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. La resposta social a la sentencia del Tribunal Constitucional d'Espanya, sobre el text de l'Estatut de Catalunya de 2006, va iniciar el camí. L’Estat, mitjançat el seu Tribunal Constitucional, desmuntava el text català i deixava ben clar que de nació només hi ha “la Nación espanyola” i repetia fins el deliri -catorze vegades- l’aclaridora frase de “indissoluble unidad de la Nación española”. Fou la gota que va fer vessar el got. Mai agrairem prou al nacionalisme espanyol els seus recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut de 2006, PP contra 187 articles i PSOE contra 112 articles. Podem imitar a Piqué i dir: “Gracias TC, contigo empezó todo”.

La resposta de l’Estat va ser la previsible: menysprear la resposta massiva i ridiculitzar-nos una mica més. No s’ho van prendre seriosament, per què ho havien de fer? En els últims 31 anys no els hi havíem donat motius. No va ser fins després de la demostració de força de l’11 de setembre de 2012, en que un milió i mig de ciutadans vam reclamar “Catalunya, nou estat d'Europa”, que l’Estat no es posa les piles. L'expresident Aznar afirma que amb els nacionalistes catalans no s'ha de "transigir" sinó "derrotar-los" i avisa als contraris a la unitat d'Espanya que pagaran un preu "molt alt". Les veus del nacionalisme espanyol sonen altes i desvarien exigint mesures contundents i immediates contra el separatisme català,  molt especialment contra la seva bestia negra, en qui personifiquen tots els mals, el President Artur Mas. El president de govern espanyol, Mariano Rajoy, sembla mirar-s’ho amb calma.

Democràtica, pacífica i conforme al dret –espanyol- és com va dissenyar Mariano Rajoy la resposta de l’Estat al separatisme català. Lluny dels titulars, editorials i articles incendiaris, Rajoy deixa fer. Sense deixar-se influir pels que exigeixen, dins del seu partit i del PSOE, una resposta dràstica, ell sembla no fer res. Li reclamen que actuï com els anteriors presidents de govern, del PSOE i del PP, amb energia i contundència, amb tota la força i violència de l’estat, així és com van derrotar al separatisme basc. Fins el punt que a Catalunya mateix ens creiem que tenim acorralat a Rajoy, que no sap com reaccionar. Greu error. Rajoy sap, com nosaltres, que en el segle XXI, un estat membre de la UE, no pot reaccionar amb violència a un problema pacífic d’arrels democràtiques. Sap que només pot utilitzar vies democràtiques, i que hi ha més democràtic que les lleis i el dret jurídic? Lleis i dret jurídic espanyol, naturalment, que per això és un estat democràtic membre de la UE.

Després d’atacs furibunds sembla que l’estratègia de Rajoy comença a ser reconeguda. Excepte els més extremistes, ja ningú posa en dubte la seva resposta al desafiament català. Ofegament econòmic i desinversió de l’Estat a Catalunya; recuperar l’anterior divisió de la societat civil catalana entre “dretes i esquerres” –burgesos nacionalistes dolents Vs. poble d’esquerres bo- i no entre “sobiranistes i espanyolistes” tot impulsant un lerrouxisme del segle XXI; judicialització de la resposta de l’Estat a qualsevol iniciativa catalana, aplicant les lleis, tot fent de noves si és necessari, per tal de que no sigui la resposta partidista d’un govern, sinó la resposta legal i conforme al dret “nacional”; desprestigi constant i sistemàtic dels principals líders del procés; potenciació, i creació, de qualsevol alternativa contraria al procés sorgida de la societat civil catalana.

És una estratègia a llarg termini en front a la de confrontació directa i immediata. És l’estratègia d’una persona àmpliament ridiculitzada tant a Espanya com a Catalunya. L’acusaven de no fer res, d’incapaç, de no saber actuar amb fermesa, de no atrevir-se a prendre decisions i actuar, l’acusaven de ser “l’ajornador”. Espero estar equivocat, però sempre he pensat que era un judici erroni sobre Rajoy. Ell, un anodí registrador de la propietat, com un altre gallego que ens va governar 40 anys, no es precipiten mai, no prenen decisions immediates. Rajoy actua de forma subtil, "para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Així ho ha entès el poder oligàrquic espanyol, el que realment mana i governa. L’esquerra ha fet un nou pacte amb la dreta, com l’any 1978, per una nova transició que garanteixi l’estabilitat d’Espanya. “Una y grande” que lo de “libre” ja no cal. Si al 1978 el vell poder de l’oligarquia econòmica i política franquista va pactar amb l’esquerra socialista i comunista com perpertuar-se en el poder de la nova Espanya democràtica, ara, al 2016, PP i PSOE pacten com perpetuar espoli econòmic i cultural a Catalunya. Sense Catalunya l’actual Espanya desapareix, i la nova oligarquia econòmica i política sorgida de la segona restauració borbònica no ho pot permetre.

Rajoy ha desenvolupat una estratègia per evitar la nostra victòria més que per aconseguir la seva. A Mariano Rajoy l’acusaven de ser “l’ajornador” (cunctator). Com acusaven els seus conciutadans a Quintus Fabius Maximus “Cunctator”, el cònsol i general romà que es va negar a enfrontar-se de forma directa a Anníbal. Ridiculitzat en el seu moment, després va ser considerat l’heroi que va salvar a Roma del desastre. Ara, Rajoy, considera que ja està ben preparat. Disposa de la unió política amb la recent incorporació del PSOE a la seva estratègia, el 73% dels diputats al Parlament espanyol són nacionalistes a ultrança, les propostes d’entesa amb Catalunya estan bloquejades. Disposa de tots els mitjans de comunicació, dels mass media, al seu servei. Els que podien ser dubtosos, La Vanguardia, El Periódico o la CCMA, estan controlats. Disposa de “catalans de seny”, de dretes i d’esquerres, disposats a fer de “quinta columna”. Disposa dels serveis d’intel·ligència ben desplegats i infiltrats. Ara pot començar la quàdruple ofensiva: persecució judicial –institucions, polítics, càrrecs electes, funcionaris i població civil “insurrecte”-; persecució mediàtica, desprestigi dels representants públics del procés; manipulació i intoxicació de l’opinió pública; oferiment de “la pastanaga”, mitjançant els catalans de seny, d’unes millores immillorables en el reconeixement del fet diferencial català.

Depèn de nosaltres, del poble, la nostra victòria que és la seva derrota. Només depèn de nosaltres que la seva estratègia fracassi. Hem d’actuar amb intel·ligència i prudència, sense perdre mai de vista l’objectiu primari del procés. La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que posi un condicionant davant, no pot dir-se independentista.

El procés, devorador de partits

El procés ho ha tornat a fer: ha clarificat la incoherència d’un partit polític. Aquest cop li ha tocat al PSOE, el partit de referència de l‘esquerra progre espanyola i catalana. Aquest cap de setmana s’ha visualitzat definitivament que el partit està, com a mínim, dividit en dos. D’una part els 96 membres -40%- del comitè federal que no accepten abstenir-se i fer president a Rajoy, junt amb la militància defraudada representada per José Antonio Rodríguez, alcalde de Jun –Granada-, amb les seves 94.000 firmes per convocar un congrés extraordinari. De l’altre part 139 membres del comitè, un bon grapat de federacions territorials i els vells de la vella guàrdia, embolcallats pels aspirants a esdevenir la nova vella guàrdia i gaudir de les mateixes prebendes. Els votants, com sempre, no tenen veu.  El procés és l’origen i causa de la ruptura? No. Però és una part important i l’aglutinador del desenllaç. L’excusa idònia per emmascarar el cop d’estat intern i la traïció a les promeses electorals. És la manifestació del anticatalanisme primigeni de tot nacionalista espanyol que ho empara, i ho permet, tot.

És el que té el procés, tard o d’hora obliga a tothom, particulars i partits, a definir amb claredat el seu posicionament respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Perquè aquesta és una de les claus de tot el que està succeint al PSOE: què fer amb la qüestió catalana? A la fi aquesta pregunta ha estat l’aglutinant dels diversos sectors que volien, per raons diverses, fer president a Rajoy. El sector que únicament vol mantenir el seu statu quo; personatges com González, Guerra, Boyer, Chaves, Bono, Ibarra, Rubalcaba, Griñan... còmodament instal·lats en l’oligarquia econòmica, fa molts anys que van deixar de ser socialistes. El sector dels funcionaris, del partit o d’alguna de les administracions públiques, personatges que sense el sou oficial no sabrien que fer, que li deuen tot a l’aparell del partit, doncs mai han treballat en l’empresa privada; còmodament instal·lats en la seva mediocrecitat. El sector de la federació Andalusa del PSOE, que volia fer fora a Sánchez pel mateix motiu que van fer fora a Borrell, per ser dos secretaris generals elegits en unes primàries i fora del control del viejo aparato del “grup dels sevillans” sorgit del Congrés de Suresnes; còmodament instal·lats en els centres de control de poder del partit, els cacics del cortijo andalús, el graner dels vots del PSOE. El sector dels futurs imputats, dirigents ficats fins el coll en casos de corrupció que veien com s’aproximava el dia en que haurien d'asseure's en el banc dels acusats, personatges dels casos Malaya –el cas de corrupció urbanística més gran d’Espanya-, Edu, Invercaria, Facturas UGT, o dels ERE, tots curiosament d’Andalusia, una part de la llista negra de la corrupció en el PSOE: més de 320 càrrecs investigats -162 a Andalusia-  i 76 condemnats en més de 240 casos; còmodament instal·lats  en el pacte de fer president al candidat del PP a canvi de que els fiscals “les afinen” els seus casos.

La governabilitat de l’Estat i el bien de España són els arguments de Susana Diaz i dels vells barons per, primer, defenestrar a Pedro Sánchez  i, segon, abstenir-se per fer president el candidat del PP Mariano Rajoy. L’argument utilitzat és de qualsevol manual de manipulació: despertar la por, i a ser possible, irracional. En aquest cas han utilitzat la por als separatistes catalans. El mantra àmpliament difós en els mitjans de comunicació propers a Felipe González –Prisa amb El País- o propers al PP ha estat el pacte secret de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans per aconseguir la seva investidura. Intolerable. No importa que sigui mentida, li va costar el càrrec a Sánchez. Després l’argument per acabar de despertar la por: és imprescindible un govern a Espanya per frenar la secessió de Catalunya. Susana Díaz ho diu ben clar: “no se puede trocear la riqueza de España”. O com deia un altre “Asturias no podrá pagar sus pensiones con la independencia de Catalunya”. Veiem que l’axioma “España, antes roja que rota” a mutat per “España, antes del PP que rota”. És el nacionalisme espanyol, que no és de dretes o esquerres, senzillament és espanyol. Mai falla, quan el govern central té problemes treu l’espantall català i tots a una, com Fuenteovejuna.

El PSOE ha decidit que per sobre el dret universal a l’autodeterminació, preval el dret de la metròpoli sobre la colònia. Catalunya ha de continuar mantenint un estat corrupte i ineficaç. Estat fet, segons ells, per manar, no per treballar. Les incoherències s’han acabat: “España, Una, Grande y Libre”. Quaranta anys de dictadura franquista, quaranta anys de la segona restauració de la monarquia borbònica i bipartidisme. Vuitanta anys d’anorreament del catalanisme cultural i polític. Els analistes i politòlegs espanyols no entenen la decisió antinatural del PSOE, sospiten que hi ha alguna cosa d’amagat que no entenen. No entenen o no volen expressar en veu alta. Per frenar Catalunya tot si val.

El PSOE s’ha tret la màscara, amb la negació a l’autodeterminació ha enterrat definitivament l’últim vestigi fundacional. Com va enterrar el marxisme, el federalisme, l’OTAN, l’obrerisme, els sindicalisme –UGT-, la democràcia interna... de les quatre sigles només li queda una: “E” d’España.

Ara només falta Podemos pendent de pronunciar-se amb claredat: accepta el procés d’autodeterminació català? Podemos, i el seu satèl·lit Catalunya Sí que es Pot, són els únic actors polítics que falta que responguin. Sense ambigüitats. Si o no. La manca de resposta és una resposta.

Parlem repetidament del problema d’Espanya com un problema de detalls: atur, corrupció, pobresa, frau. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d’Espanya.

Preparem-nos, l’hora és a punt d’arribar

La República catalana ja té data de naixement: màxim 30 de setembre. El 6 d’octubre, el Parlament autonòmic català va aprovar que: “El Parlament de Catalunya insta el govern a la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, com a molt tard el setembre del 2017”. Ja no hi ha marxa enrere. Hem posat data pública al desafiament definitiu a l’Estat espanyol. En un termini màxim d’onze mesos, els catalans que ens considerem nacionalistes, tindrem que posar tot allò que faci falta per tirar endavant, i defensar, el que va començar, de forma massiva i transversal, en la manifestació de l’11 de setembre de 2012 convocada sota el lema “Catalunya, nou estat d'Europa”.

Data màxima perquè el part pot avançar-se: l’Estat el pot provocar prematurament. El nostre procés de independència està planificat a la catalana; amb tot detall, mirant de no ferir a ningú, que cap sector pugui sentir-se dolgut –inclòs els unionistes-, cercant la perfecció absoluta. És el nostre procés, el que ens ha de fer independents. Però l’Estat espanyol també té el seu propi procés per evitar el nostre. Utilitza, i utilitzarà, tots els ressorts de que disposa per evitar que marxem. És la seva lluita per aturar-nos qui pot provocar l’espurna que faci esclatar definitivament la situació. Aleshores tota la planificació a mesos vista no servirà per a res, s’haurà produït el xoc. Quan en un procés de independència salta aquesta espurna és qüestió d’hores, o dies, que es resolgui definitivament el contenciós. La feina de mesos o anys es concentra en aquestes hores o dies: independència o submissió. Llibertat o anorreament.

L’espurna pot ser la causa contra la presidenta del Parlament de Catalunya per desobediència al TC. L’objectiu de l’Estat és la inhabilitació de Carme Forcadell del seu càrrec com avís i mesura de coacció contra possibles noves accions -com també ho és el cas dels quatre inculpats en el “Cas 9N”-. Recordem que per al govern són mers funcionaris de l'Estat, ja que les nostres institucions són unes institucions de l’ordenament territorial espanyol. L'ordre de cessament en la seva funció de Presidenta serà el punt de no retorn. Ja no tindrem altre sortida: o plantem cara o taquem la barraca.

Quan la presidenta del Parlament rebi la notificació de la seva inhabilitació serà l’hora de demostrar que realment volem l’Estat català. Davant la inhabilitació podem fer dues coses: el Parlament ho accepta, Carme Forcadell se’n va a casa –el procés és mort- o Carme Forcadell declara que és Presidenta del Parlament per elecció dels parlamentaris, representants electes del poble de Catalunya, que no accepta la inhabilitació –és una declaració de independència, la famosa DUI, de facto- i ella continua amb les seves funcions amb tota normalitat. És l’espurna que farà esclatar el conflicte, el traslladarà a un altre dimensió.

Quina serà la resposta de l’Estat? Donarà ordre de detenció de la Presidenta? Dissoldrà el Parlament? Inhabilitarà a tots els parlamentaris que van votar favorablement? Suspendrà l’Estatut? El que l’Estat no pot fer és no fer res, serà la seva derrota. Si la seva resposta és absolutament desproporcionada, serà la seva derrota. Si la seva resposta és violenta, serà la seva derrota. Pot optar per una resposta política i intel·ligent que ens compliqui el procés als independentistes i donar temps a que la situació es podreixi a Catalunya.

Quina serà la resposta dels 2.300.000 catalans que vam votar SI el 9N? Ens esperarem a que els parlamentaris decideixin si accepten la inhabilitació? Deixarem sols als parlamentaris davant l’Estat? Ens posarem a les ordes del President de la Generalitat per defensar les nostres institucions? Continuarem pendents i obedients al partidisme caïnita? La societat catalana ha d’exigir una resposta digna dels seus representants i defensar-la amb totes les seves conseqüències. El conflicte no és tant sols per qüestions polítiques, històriques i/o econòmiques. És per crear un nou estat que defensi i pensi en els seus ciutadans, en el seu benestar, en una societat de tots i per a tots, no tan sols per a unes castas endogàmiques.

Preparem-nos, l’hora és a punt d’arribar. L’hora de demostrar al Món que els catalans ens mereixem la independència. L’hora de demostrar-nos a nosaltres mateixos el que som capaços de donar per la llibertat de la nostra nació.

Ara és hora, segadors.

Ara és hora d'estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

PSOE: Cop d’estat a l’andalusa

Dissabte 1 d’octubre es reuneix el “Comité Federal” del PSOE dividit en dos. Sembla que el grup parlamentari també ho està. El que no sabem és si la militància i, especialment, els votants també ho estan, de dividits. Dividits per una qüestió: fa el PSOE –Partido Socialista Obrero Español- president Mariano Rajoy? Permet amb la seva abstenció en la investidura que torni a governar? Amb tot el que representa Rajoy? (*)

En l’anomenat Congrés de Suresnes del PSOE, l’octubre de 1974, el “grup dels sevillans” es va apropiar el poder del partit. Aquell grup que recollia les aspiracions i plantejaments polítics dels militants de “l’interior”, dels que s’oposaven a la dictadura dins d’Espanya, enfront del històrics militants del "sector exterior”, còmodament refugiats en l’exili, va imposar la seva estratègia. Era el moment històric idoni marcat per tres dates: Desembre de 1973, mor en un atemptat l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol, home de confiança del general Franco per planificar i dirigir la transició de dictadura a democràcia amb la successió de Joan Carles I com a rei d’Espanya. Abril de 1974, es produeix la Revolució dels Clavells a Portugal, on un grup de joves oficials, majoritàriament capitans de l’exèrcit colonial, va dur a terme un cop d’estat contra la dictadura i va facilitar la instauració d’una democràcia parlamentaria. La tercera data era el mateix 1974, en aquells moments Franco tenia 82 anys i una salut feble. Era el moment de la renovació i de canvi en la política i orientació ideològica del PSOE. Era el moment de preparar-se per la futura democràcia. La CEE volia a España dins del seu mercat.

Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves encapçalaven aquell grup de militants de la federació andalusa que no era, de llarg, la més nombrosa en número de militants. A l’executiva escollida en aquell congrés, al costat dels tres dirigents sevillans, també hi apareixien Nicolás Redondo i José María Benegas, de la federació de Bizkaia. Una de las grans derrotades va ser la federació de Madrid.

Arribada la transició democràtica el PSOE va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions del 1982, Felipe González va ser escollit president de govern, amb Alfonso Guerra de vicepresident. El partit socialista va repetir la majoria absoluta en les dues eleccions següents. Finalment, en les de l’any 1996, va ser derrotat per Aznar. Van ser catorze anys de domini absolut de Felipe i el seu clan dels sevillans. Van ser anys de “quien se mueva no sale en la foto”. Anys de despotisme, d’implantació del nepotisme com a pràctica habitual. Anys que van acabar amb aquell grup de joves sevillans practicant les mateixes formes de fer política de la vella oligarquia del regim franquista a qui volien expulsar.

En els anys següents s’ha produït el bipartidisme dissenyat i pactat en la “modélica transición”. Alternança en el poder entra la dreta del PP i l’esquerra del PSOE. La resta de partits de l’Estat eren mers comparses en un guió ben establert. Guió escrit pels poders fàctics de la dictadura: poder econòmic i poder de l’estructura administrativa de l’estat, amb el beneplàcit dels militars –cada cop amb menys pes- i de les velles famílies polítiques d’Espanya. El PSOE va ser engolit per aquest poder “real”. Aquell grup de joves dirigents del 1982 van sortir per cames del govern per culpa de la corrupció. Casos com l’AVE, Flick, Kio, Filesa, Rumasa, Paesa, Expo, Roldan, Cooperativa PSV, Petromocho, Palomino, Guerra.... tots ells casos econòmics, o els de caire polític com els dels fons reservats, Cesid, Mengele, Lasa i Zabala o GAL, formen part d’una llarguíssima llista que no té res a envejar a l’actual del PP.

Avui aquells joves socialistes, González, Guerra, Chaves, Bono, Rubalcaba... formen part de l’oligarquia econòmica d’Espanya. Enriquits no sabem com, amb les seves cadires als consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX, ja no són ni joves ni socialistes. Formen part del residu tòxic de la Transició, dinosaures que es neguen a retirar-se. Acostumats a l’ “ordeno y mando” no volen perdre ni una quota de poder. González, Guerra, Chaves son els nous cacics andalusos, han fet d’Andalusia el seu cortijo particular i, de passada, del PSOE Andalús. Des d'Andalusia han exercit en el passat el seu poder, com a veritables señoritos, ara el volen mantenir, tenen a Susana Díaz de mayoral.

Mantenir el poder. No importa si és a costa del partit, no importa si és a costa de la ideologia, no importa si és a costa dels votants. L'única cosa que importa és el poder pel poder, i els beneficis que dona. Segurament també influiran en les seves accions els favors que ells deuen a les empreses de l'IBEX. Favors que els van permetre enriquir-se, com a Felipe amb les seves possessions a Punta Cana o Marrakech. Son aquests personatges que, amb l’ajut d’amics que també deuen favors, com Luís Cebrián propietari del Grup Prisa editor d’El País, i dels nous joves àvids de poder del partit, qui han posat preu al cap del Secretari General Pedro Sánchez. La guerra bruta –caïnita-, les traïcions, la difamació estan servides.

Volien obligar al Secretari General a acceptar l’abstenció del PSOE en la investidura de Rajoy. La trampa era de manual. Pedro Sánchez es convertiria en el “traïdor” que va fer president a Rajoy El que va permetre més retallades socials i econòmiques. El que acabaria d’enfonsar electoralment el partit. El que seria defenestrat en el pròxim congrés, d’on sorgiria un nou líder immaculat per dirigir el partit en la oposició i preparar-se per governar. Un nou líder acceptat i imposat pels vells dinosaures, els que fan i desfan.

Curiós que Pedro Sánchez, Secretari General elegit pels militants en unes primàries, tingui aquesta oposició del vell aparell del partit? Com la que va tenir Josep Borrell, també elegit en unes primàries, i que va durar un any en el càrrec? Un era de la federació de Madrid; l’altre, de la de Catalunya. Tots dos es van enfrontar als clans de Sevilla i de Bilbao, tots dos van guanyar les primàries amb el suport de la militància, però no comptaven amb l’aprovació dels padrinos del partit.

Curiós que la federació del PSOE amb més casos de corrupció conspiri, amb els vells dinosaures, per donar el govern al partit més corrupte de la història recent? Què poden esperar els militants i votants, no andalusos, de Susana Díaz? Una Susana Díaz que farà bé de no confiar-se. Té tots els números per no ser la primera dona presidenta de govern. Roma no paga traïdors.

Pedro Sánchez ha dimitit. Una gestora serà la responsable de decidir que fa amb Rajoy. L’ex-secretari general podrà tornar a presentar-se per recuperar el càrrec en el pròxim congrés del PSOE. Ja no serà el traïdor, sinó que podrà ser –segons el que succeeixi els pròxims mesos- l’home íntegre, de paraula, el que dóna, i escolta, la veu a la militància. El líder necessari per regenerar el partit i convertir-lo en el referent progressista del segle XXI. Si Pedro presenta batalla, vindran uns mesos divertits. Mentrestant nosaltres hem d’aprofitar el temps: referèndum o referèndum.

(*) La victòria dels mutants: arriba el PE

La victòria dels mutants, arriba el PE.

A Pedro Sánchez li ha durat dos dies el seu pols amb la vella guàrdia del PSOE. Haig de confessar que el passat dilluns vaig flipar amb la resposta del secretari general a les pressions dels barons del partit –pressions per dir-ho suaument, que més aviat era caça i captura del secretari general- amb la seva proposta de convocar un congrés del partit al mes d’octubre. Segurament és la primera vegada que Sánchez m'impressiona. No importen els motius reals de la seva decisió, ni com el PSOE ha acabat en aquesta situació. Trobo que la seva resposta a l’atac constant a que estava sotmès va ser, utilitzant un símil molt espanyol, “coger el toro por los cuernos”.

“Els crítics que defensen que el PSOE s'abstingui per fer president a Mariano Rajoy que ho defensin públicament”. Aquest va ser el seu pols. Un repte especialment dirigit a la vieja guardia del partit per tancar el debat sobre la governabilitat d'Espanya. El partit estava, i està, en una situació molt incòmode. Què fa davant la possibilitat de terceres eleccions? Sense govern a Espanya? Amb l’órdago separatista català? Permet governar a la dreta por el bien de España, o és manté fidel als seus principis ideològics?

La majoria dels votants del PSOE no ho dubtarien si es tractés d’un altre partit, o d’un altre dirigent, de dretes. Per salvar Espanya, per treure la pàtria del garbull on està ficada, no dubtarien en pactar amb la dreta per sortir de la crisi econòmica, social i, especialment, nacional. Històricament ja ho han fet, i ho tornaran a fer.

El problema rau en el fet que ni el PP és un partit de dretes, ni Rajoy un dirigent normal. El partit que hauria de recollir els votants de centre dreta i dreta ha esdevingut un partit amb postulats d’extrema dreta –això si, “moderna”- i el seu dirigent, Mariano Rajoy, no és el dirigent d’un partit lliberal, és el líder –encara que també discutit- d’un partit que fa por a la majoria de votants de l’estat.

Rajoy és el president d’un partit imputat per corrupció. El dirigent que va permetre la doble o triple comptabilitat. El del finançament de tipus mafiós del partit –i del enriquiment personal dels seus dirigents- mitjançant les mordidas. És el president de Blesa, Bárcenas. Gürtel, Naseiro, Imelsa, del Palma Arena o del cas Taula i el finançament a València, on tots els càrrecs de certa rellevància estan imputats, començant per Rita Barberá. I no és més que una petita llista dels centenars de casos i personatges acusats de corrupció i apropiació de diner públic.

Rajoy és el president de la “ley mordaza”, de la llei Wert, de la reforma laboral, de la fi de la separació de poders. De Bankia, les targetes Black, el rescat financer als bancs a costa dels contribuents..... la llista és infinita i angoixant.  Aquest és el president de govern que ha de rebre el vot del partit socialista per tal de que pugui continuar governant. Perquè l’abstenció del PSOE és un vot afirmatiu que permetrà a Rajoy passar de president en funcions a president electe, amb majoria, fent el que vulgui i com vulgui, sense comptar amb ningú, com sempre.

Sánchez sembla que ha estat derrotat per la vella guàrdia de barons del PSOE amb convinença dels actuals barons que volen poder a qualsevol preu.  Felipe González, Bono , Chávez, que avui tenen tant de socialistes com Esperanza Aguirre de progressista, son alguns dels vells dirigents carregats de milions – aconseguits no sabem com-  que donen consells i lliçons de puresa, tan sols preocupats per mantenir el seu estatus privilegiat.  S’han aliat amb la nova casta de dirigents desitjosos de tocar i ocupar poder. La seva aliança és per derrotar a Sánchez. El dubte és, per fer què?

Si el PSOE fa president a Rajoy serà el seu pas definitiu per mutar en PE, 137 anys després de la seva fundació s'haurà deixat pel camí la S de socialista i l'O d'obrer. A qui suposo en ple èxtasi és Pablo Iglesias i el seu Podemos. És la seva oportunitat per convertir-se en el referent dels votants d’esquerres del segle XXI, com el PSOE ho era en el passat segle. És la seva oportunitat –si en sap, i el deixen aprofitar-la- de convertir-se en el nou partit socialista espanyol.

Mitjans, notícies i moció de confiança

Avui, dimecres 28 de setembre de 2016, és un dia històric per la Catalunya autonòmica. Per primera vegada el president de la Generalitat es sotmetrà a una moció de confiança. Mai en aquets 40 anys d’autonomia el Govern havia vist rebutjats uns pressupostos. Rebuig que inevitablement porta, quan es practica la democràcia de forma real i no només verbal, a una moció de confiança.

El President Carles Puigdemont perd la votació dels pressupostos i anuncia que se sotmetrà a una qüestió de confiança el 28 de setembre. L’unionisme de dretes i el d’esquerres, disfressat de federalisme, celebren cofois la victòria. PP, C’s, PSC i CSQEP, ho celebren com la gran derrota del independentisme. Per l’unionisme és la demostració que el procés és mort. L’extrema esquerra parlamentaria, que no sabem que vol en realitat respecte a la sobirania nacional, CUP, ho celebra com la derrota del centre dreta i centre esquerra independentista. El que no tinc clar és el que volien demostrar.

Com responen els mitjans escrits a aquesta situació tan especial? Com informen d’un fet inèdit? Ingènuament pensava que els mitjans que s’editen a Catalunya es ferien ampli ressò en les seves edicions d’avui. Però no. Aquest matí, a les 12H, he mirat les portades dels diaris digitals, o la versió digital dels diaris impresos, i he constatat quines són les seves preferències editorials i informatives. Amb les seves portades gairebé podríem esbrinar les seves preferències en la qüestió nacional.

El MON reserva el seu titular de capçalera a l’Iceta, que preocupat “creu que González està frustrat”. La informació de la moció la trobem en la desena posició -tres llocs per sota de la informació sobre el real Madrid- tot dient que “Puigdemont defensarà un referèndum”.Per aquest mitjà és més notícia l’opinió d’Arrimadas o que entrin a robar en una perfumeria. Les notícies d’Espanya primer, desprès les de Catalunya i la moció de confiança.

A l’ARA, la informació apareix en el tercer bloc, per sota de la que fa referència a Felipe González, amb un titular ambigu: “Puigdemont fixa avui el rumb cap al referèndum”. La importància que li donen a la notícia es reflexa també en el fet de que al seu costat es parla de futbol. Espanya primer.

NACIÓDIGITAL també considera que la noticia de que Felipe González “se sent enganyat per Sánchez” té preferència entre els seus lectors i col·loca la de “El discurs més decisiu de Puigdemont” en segona línea. Espanya primer.

EL PERIODICO en parla en quarta línea “Puigdemont apostarà hoy por un referendum, pero con garantias”. La noticia va per sota una de Felipe González i una de Díaz. Espanya primer.

LA VANGUARDIA ho fa en tercera línea, per sota, naturalment, de les notícies que parlen de González, Diaz o Rivera. La seva informació no té desaprofitament: “Puigdemont hará hoy una última oferta a Rajoy para un referéndum pactado”. Espanya primer.

EL PUNT AVUI obra la informació amb un gran titular: “Qüestió de confiança”.

VILAWEB també obra la seva edició amb el titular de “Qüestió de confiança. Pendents de Puigdemont”.

ELNACIONAL posa com a titular:  “Puigdemont i Junqueras tanquen en un sopar la recta final del procés”.

DIRECTE és el més imaginatiu. No dona la noticia. Les dues noticies de capçalera fan referència a “Rita Barberà es clapa al Senat” i “Munté: la confiança es revalidarà i es culminarà el procés”.

Dels nou diaris que he llegit, tan sol dos donen com a noticia preferent que avui es produirà la moció de confiança del President Puigdemont. Una prova lamentable de quina informació rebem i de quina objectivitat gaudeixen els mitjans periodístics.

Al segle XXI l’estat només pot combatre el procés català amb mitjans pacífics. Aquests mitjans son la informació i la contrainformació, o desinformació. Per fer-ho utilitza tots els mitjans de comunicació al seu abast. Així com a periodistes, opinadors, tertulians, experts.... convençuts del que fan, o a sou de l’estat. 

11-S, el partidisme ens fa traïdors

Diumenge és un 11-S diferent, amb una càrrega política com mai. Aquesta Diada els nacionalistes hem de tornar a sortir al carrer a recordar i homenatjar tots els que han lluitat per la llibertat de Catalunya, començant pels defensors del 1714, fins als nostres dies. Hem de sortir per demostrar, a l’Estat, que estem units com a poble per alliberar-nos, i que la República catalana ja no és un somni. Hem de sortir per dir al món que estem camí de proclamar la independència. Una vegada més hem d’omplir els carrers de Catalunya en aquest dia de lluita. Ho tenim a tocar.

És una Diada diferent perquè els catalans tenim un president de la Generalitat imputat. Una vicepresidenta i dos consellers del Govern català imputats. Tots ells perseguits per l’Estat per escoltar la veu del poble de Catalunya i fer allò que aquest poble els demanava. Ingènuament pensava que aquesta situació de repressió al Govern català, i les seves institucions, seria aprofitada per fer un 11 de Setembre més potent que mai –si era possible després dels precedents−, fent una crida a mobilitzar-nos per la independència i per defensar la figura institucional del president de la Generalitat de l’atac de l’Estat. Sóc ben ingenu.

És una Diada diferent perquè els catalans tenim l’actual presidenta del Parlament a punt de ser inhabilitada. Tot per permetre als diputats del Parlament fer la seva feina de parlamentaris i debatre idees al Parlament. Greu delicte. Creia que la defensa de la figura institucional de president del Parlament era un factor de mobilització més. Mira que en sóc, d’ingenu.

L’11S del 2016 serà una Diada diferent perquè torna a ser una Diada dividida, amb actes paral·lels. Avui no és el dia per reflexionar en veu alta el que penso de l’organització d’aquesta Diada. Tan sols per entristir-me per una ocasió perduda, al meu entendre, de demostrar al món i a l’Estat la força unitària del sentiment independentista català. Aquest diumenge aniré al Fossar de les Moreres i desprès a la manifestació. Com sempre des d’un llunyà 1976.

“Que la prudència no ens faci traïdors”. Conscient que el seu primer deure com a nacionalista català era lluitar per la independència de Catalunya, Jordi Carbonell va ingressar al Front Universitari de Catalunya (FUC) l’any 1943 i, posteriorment, al Front Nacional de Catalunya (FNC), en els pitjors anys de repressió de la dictadura del general Franco, en els anys de victòria del feixisme en la Segona Guerra Mundial. No distorsionem el seu pensament.

Aquest 11S el partidisme ens fa traïdors a la memòria dels que en teoria hem d’honrar.

Publicat a lliureimillor.cat el 29 d'agost de 2016

11-S, la festa dels bons catalans

La història l’escriuen els vencedors i aquests 36 anys d’autonomisme ens han passat factura. Avui, el País no té res a veure amb aquella Catalunya de l’any 80, acabada de sortir de la dictadura, però en alguns aspectes hem anat per pitjor. És el que succeeix amb l’Onze de Setembre, que, recordem, fa memòria de l’11 de setembre de 1714.

L’11 de setembre els catalans no celebrem res, sinó que recordem la caiguda de Barcelona, que comportà la pèrdua de les llibertats nacionals mitjançant els Decrets de Nova Planta implantats per Felip V. No és un dia festiu, no és una celebració. És un dia de recolliment i record, almenys per a aquells catalans que lluitem per recuperar el que un rei Borbó va arrabassar-nos per la força de les armes. És un dia per donar les gràcies a tots els que en aquests 300 anys han mantingut viva la resistència.

Però l’espanyolisme polític, i els seus col·laboradors catalans, han anat aigualint el significat de la Diada. Ja de bon principi l’autonomisme complaent que governava, i l’esquerra sucursalista que volia governar, van rebaixar aquesta Festa Nacional a un senzill dia de festa; amb la lògica alegria de l’espanyolisme autòcton. Com a molt, quatre sonats independentistes trèiem les banderes un dia a l’any al Fossar de les Moreres. Alhora que l’esquerra espanyolista rebaixava encara més el significat transformant la revindicació nacional en un dia de reclamació de drets laborals. La mutació ha portat que l’11-S és la festa de tots els catalans, els nacionalistes, els autonomistes, els sucursalistes, els espanyolistes, els que se’ls en fot… la de tots, perquè ha perdut el seu significat.

Els darrers quatre anys hem recuperat la Diada, hem recuperat el significat de lluita per la independència, i aquest fet ha posat nerviosos molts bons catalans, aquells que amb un bon estatut, o millor encara, amb una Espanya federal, en tenen prou i van sobrats. Als defensors de la unitat d’Espanya a Catalunya –PPC i C’s− tan sols els falta demanar la presència de l’exèrcit al carrer; però són tan matussers que no enganyen a ningú. Els perillosos són els bons catalans, aquells que s’autoproclamen líders en la defensa dels veritables interessos del poble. Aquells que parlen de drets socials però mai de drets nacionals, que consideren l’autodeterminació un dret fonamental de qualsevol poble que no sigui el català. Que amaguen que, a Catalunya, mai hi haurà millora social sense un Estat català. Són l’esquerra sucursalista del PSC i ICV, o el nou lerrouxisme espanyolista de CSQEP, BCNenComú o Podem. Són perillosos perquè el seu discurs populista té el camp llaurat per arrelar en una societat mediatitzada per aquesta mateixa esquerra.

Sense complexos ens diuen que l’11-S és una festa de tots, no dels nacionalistes. Ara resulta que si recordem el significat de la Diada no som bons catalans. L’atac contra aquest l’11-S per part del possible front d’esquerres electoral en les properes eleccions autonòmiques és contundent:

Pablo Iglesias es queda tan tranquil afirmant: “L’11-S no és la Diada dels independentistes” o “A Catalunya sempre hem dit que algunes organitzacions independentistes −ANC y Òmnium− han d’entendre que l’11-S no és el seu dia, és el dia de tots els catalans sense exclusions”.

El duet Lluís Rabell-Coscubiela no pot deixar passar l’ocasió per fer la pilota al seu jerarca i es despengen tot afirmant, en Rabell, que no se sent massa apel·lat, sinó més aviat “rebutjat” perquè “No és un plantejament unitari per avançar en els drets democràtics de Catalunya” o en Coscubiela: “Tinc la impressió que la immensa majoria de votants de Catalunya Sí que es Pot, En Comú Podem o Barcelona en Comú no se senten cridats a participar en una manifestació que aposta per un full de ruta unilateral.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no pot evitar pronunciar-se: “Més enllà que pugui haver-hi discrepàncies… Barcelona és la capital, i com a amfitriona d’una mobilització massiva de la Diada, crec que, en general, s’hi ha de ser”. El subconscient la traeix quan afirma “Hi ha més motius per anar a la manifestació que no pas per no anar-hi”, conscient que ella no pot fallar en una mobilització massiva. Ella que ja té a punt el seu salt a la Generalitat amb un nou partit. Tots apel·len al caràcter festiu de la Diada per amagar el seu veritable significat.

Espero que la República catalana institucionalitzi con a Festa Nacional el dia que proclamem la independència i mantingui l’11 de setembre con un dia de record de tots aquells que van donar la llibertat, la salut o la vida per aconseguir-ho. S’ho mereixen.

Turquia, cop fallit o 23F?

Dissabte ens vam despertar amb l’intent de cop d’estat a Turquia. La nit de divendres, a quarts de dotze, l’exèrcit turc feia realitat el seu cinquè cop d’estat des de la fundació de la República de Turquia "per restablir l'ordre constitucional, la democràcia, els drets humans i les llibertats", tot acusant al president Tayyip Erdogan de "traïdor que ha establert un règim autoritari de la por”. Una vegada més l’exèrcit s’elegeix com a garant de la democràcia, modernització i secularització de la República fundada per Mustafa Kemal Atatürk, l’heroi de la guerra d’alliberament i d’independència el 1923.

Han passat 24 hores i, per les noticies que ens filtren, tinc la sensació d’assistir a un 23F a la turca. Vint minuts després de l’anunci militar, Erdogan, curiosament en llibertat, fa una crida a la resistència per salvar la democràcia. Resulta curiós que el president Erdogan es trobés de vacances a 500 km d’Ankara i que el militars colpistes no el detinguessin com a primera mesura per garantir l’efectivitat del cop d’estat. La crida a la resistència de la societat civil és ràpidament difosa per part dels imans religiosos des de les mesquites, els seguidors del president omplen els carrers en nom d’Al·là. A dos quarts de tres de la nit, tres hores després del seu inici, el govern dóna per fracassat el cop d’estat.

Curiositats d’un cop d’estat fora de tot manual. En una mirada ràpida al desenvolupament dels fets resulta curiós que en un cop d’estat per derrocar el President de la República cap unitat dels rebels es dirigís al balneari on, sense una protecció especial, es trobava de vacances Erdogan. Com sembla curiós que dos punts claus de qualsevol intervenció militar com són els mitjans de comunicació, molt especialment la TV, i els aeroports fossin recuperats per la població civil,  sense lluita, tan sols dues hores desprès. És curiós també que un exèrcit acostumat a utilitzar la força de forma indiscriminada contra la població civil, tant la turca com la kurda, hagi permès ser derrotat sense defensar-se. De moment ens informen de tres-cents morts, la majoria soldats, linxats i alguns decapitats, per una població civil desarmada. També és curiós que cap unitat de l’exèrcit no colpista hagi intervingut per frenar l’intent dels seus companys.

Erdogan ja té les mans lliures per fer un pas de clau més a la concentració de poder. En les seves primeres declaracions afirma que “aquest aixecament és un gran regal de Déu per a nosaltres. Perquè l'Exèrcit serà netejat i podrem fer-los pagar el preu més alt”. La repressió ja ha començat. De moment 3.000 militars arrestats; 2.700 jutges, de tots els estament judicials, destituïts; ha canviat els consellers del Consell Superior de Jutges i Fiscals, i tot en cinc hores. Ja parla de reinstaurar la pena de mort tan apreciada en les repúbliques, i monarquies, islàmiques. El sistema constitucional i judicial del país modificat per la via directa. Ara té les mans lliures per fer neteja d’opositors polítics, fins el punt d’exigir als Estats Units l’extradició immediata de Fethullah Gülen, el seu gran enemic polític, que, curiosament, disposa de molts seguidors dins l’Administració de justícia. Erdogan ha anat concentrant poder en les seves mans des que va arribar a la presidència, ara les té lliures per fer el que vulgui, amb el recolzament dels seus seguidors “que han salvat la democràcia”. A partir d’ara l’exèrcit ja no serà un problema en el seu camí per canviar Turquia.

Erdogan ja té les mans lliures per avançar en la seva islamització de Turquia. L’iman Fethullah Gülen va ser aliat d'Erdogan el 2002 i el va ajudar a guanyar les eleccions amb al seu moviment religiós moderat i modernitzador, de gran acceptació entre les classes mitjanes. Una vegada en el poder Erdogan va anar decantant-se per una islamització de l’estat, d’arrels laiques, apropant-se a una població majoritàriament rural i tradicional. Ara el seu ex aliat pot representar l’últim obstacle polític i religiós seriós en el seu camí per convertir-se en un president vitalici, que restableixi la fe islàmica en tota plenitud. Tal vegada somia en ser un nou Atatürk.

Com ha respost la U.E.? Com és habitual, sense una resposta ràpida i clara, amb ambigüitat, hi té massa en joc. Aliat incòmode, però aliat, Turquia manté una guerra secular contra els kurds, va obrir les fronteres per que arribessin el refugiats a Europa i quan li va interessar, desprès de negociar i obtenir compensacions, les va tornar a tancar. Un aliat que comprava el petroli embargat a l’Estat Islàmic, a qui permetia moure’s tranquil·lament per les seves fronteres. Un aliat que va lliscant cap a un estat totalitari, no respectuós amb els drets humans, però que és necessari per als creadors de l’Europa dels mercats. Turquia representa la possible última gran incorporació a aquesta Europa en fallida; 80 milions de consumidors potencials, una font de mà d’obra barata amb una situació geoestratègica privilegiada.

Amb l'excusa de garantir i assentar la democràcia a Turquia, ara que no ens vinguin amb la necessitat que formi part de la U.E. No necessitem més aliats incomodes i molt menys socis incòmodes. La Unió Europea està a la UVI, necessita refundar-se i Turquia no és precisament el model necessari.

Falta informació, esperem a veure com es desenvolupen les properes hores i dies. Però no em trec del cap el record del 23F, el cop d’estat reeixit que va canviar la nostra història.