La victòria dels mutants, arriba el PE.

A Pedro Sánchez li ha durat dos dies el seu pols amb la vella guàrdia del PSOE. Haig de confessar que el passat dilluns vaig flipar amb la resposta del secretari general a les pressions dels barons del partit –pressions per dir-ho suaument, que més aviat era caça i captura del secretari general- amb la seva proposta de convocar un congrés del partit al mes d’octubre. Segurament és la primera vegada que Sánchez m'impressiona. No importen els motius reals de la seva decisió, ni com el PSOE ha acabat en aquesta situació. Trobo que la seva resposta a l’atac constant a que estava sotmès va ser, utilitzant un símil molt espanyol, “coger el toro por los cuernos”.

“Els crítics que defensen que el PSOE s'abstingui per fer president a Mariano Rajoy que ho defensin públicament”. Aquest va ser el seu pols. Un repte especialment dirigit a la vieja guardia del partit per tancar el debat sobre la governabilitat d'Espanya. El partit estava, i està, en una situació molt incòmode. Què fa davant la possibilitat de terceres eleccions? Sense govern a Espanya? Amb l’órdago separatista català? Permet governar a la dreta por el bien de España, o és manté fidel als seus principis ideològics?

La majoria dels votants del PSOE no ho dubtarien si es tractés d’un altre partit, o d’un altre dirigent, de dretes. Per salvar Espanya, per treure la pàtria del garbull on està ficada, no dubtarien en pactar amb la dreta per sortir de la crisi econòmica, social i, especialment, nacional. Històricament ja ho han fet, i ho tornaran a fer.

El problema rau en el fet que ni el PP és un partit de dretes, ni Rajoy un dirigent normal. El partit que hauria de recollir els votants de centre dreta i dreta ha esdevingut un partit amb postulats d’extrema dreta –això si, “moderna”- i el seu dirigent, Mariano Rajoy, no és el dirigent d’un partit lliberal, és el líder –encara que també discutit- d’un partit que fa por a la majoria de votants de l’estat.

Rajoy és el president d’un partit imputat per corrupció. El dirigent que va permetre la doble o triple comptabilitat. El del finançament de tipus mafiós del partit –i del enriquiment personal dels seus dirigents- mitjançant les mordidas. És el president de Blesa, Bárcenas. Gürtel, Naseiro, Imelsa, del Palma Arena o del cas Taula i el finançament a València, on tots els càrrecs de certa rellevància estan imputats, començant per Rita Barberá. I no és més que una petita llista dels centenars de casos i personatges acusats de corrupció i apropiació de diner públic.

Rajoy és el president de la “ley mordaza”, de la llei Wert, de la reforma laboral, de la fi de la separació de poders. De Bankia, les targetes Black, el rescat financer als bancs a costa dels contribuents..... la llista és infinita i angoixant.  Aquest és el president de govern que ha de rebre el vot del partit socialista per tal de que pugui continuar governant. Perquè l’abstenció del PSOE és un vot afirmatiu que permetrà a Rajoy passar de president en funcions a president electe, amb majoria, fent el que vulgui i com vulgui, sense comptar amb ningú, com sempre.

Sánchez sembla que ha estat derrotat per la vella guàrdia de barons del PSOE amb convinença dels actuals barons que volen poder a qualsevol preu.  Felipe González, Bono , Chávez, que avui tenen tant de socialistes com Esperanza Aguirre de progressista, son alguns dels vells dirigents carregats de milions – aconseguits no sabem com-  que donen consells i lliçons de puresa, tan sols preocupats per mantenir el seu estatus privilegiat.  S’han aliat amb la nova casta de dirigents desitjosos de tocar i ocupar poder. La seva aliança és per derrotar a Sánchez. El dubte és, per fer què?

Si el PSOE fa president a Rajoy serà el seu pas definitiu per mutar en PE, 137 anys després de la seva fundació s'haurà deixat pel camí la S de socialista i l'O d'obrer. A qui suposo en ple èxtasi és Pablo Iglesias i el seu Podemos. És la seva oportunitat per convertir-se en el referent dels votants d’esquerres del segle XXI, com el PSOE ho era en el passat segle. És la seva oportunitat –si en sap, i el deixen aprofitar-la- de convertir-se en el nou partit socialista espanyol.

Mitjans, notícies i moció de confiança

Avui, dimecres 28 de setembre de 2016, és un dia històric per la Catalunya autonòmica. Per primera vegada el president de la Generalitat es sotmetrà a una moció de confiança. Mai en aquets 40 anys d’autonomia el Govern havia vist rebutjats uns pressupostos. Rebuig que inevitablement porta, quan es practica la democràcia de forma real i no només verbal, a una moció de confiança.

El President Carles Puigdemont perd la votació dels pressupostos i anuncia que se sotmetrà a una qüestió de confiança el 28 de setembre. L’unionisme de dretes i el d’esquerres, disfressat de federalisme, celebren cofois la victòria. PP, C’s, PSC i CSQEP, ho celebren com la gran derrota del independentisme. Per l’unionisme és la demostració que el procés és mort. L’extrema esquerra parlamentaria, que no sabem que vol en realitat respecte a la sobirania nacional, CUP, ho celebra com la derrota del centre dreta i centre esquerra independentista. El que no tinc clar és el que volien demostrar.

Com responen els mitjans escrits a aquesta situació tan especial? Com informen d’un fet inèdit? Ingènuament pensava que els mitjans que s’editen a Catalunya es ferien ampli ressò en les seves edicions d’avui. Però no. Aquest matí, a les 12H, he mirat les portades dels diaris digitals, o la versió digital dels diaris impresos, i he constatat quines són les seves preferències editorials i informatives. Amb les seves portades gairebé podríem esbrinar les seves preferències en la qüestió nacional.

El MON reserva el seu titular de capçalera a l’Iceta, que preocupat “creu que González està frustrat”. La informació de la moció la trobem en la desena posició -tres llocs per sota de la informació sobre el real Madrid- tot dient que “Puigdemont defensarà un referèndum”.Per aquest mitjà és més notícia l’opinió d’Arrimadas o que entrin a robar en una perfumeria. Les notícies d’Espanya primer, desprès les de Catalunya i la moció de confiança.

A l’ARA, la informació apareix en el tercer bloc, per sota de la que fa referència a Felipe González, amb un titular ambigu: “Puigdemont fixa avui el rumb cap al referèndum”. La importància que li donen a la notícia es reflexa també en el fet de que al seu costat es parla de futbol. Espanya primer.

NACIÓDIGITAL també considera que la noticia de que Felipe González “se sent enganyat per Sánchez” té preferència entre els seus lectors i col·loca la de “El discurs més decisiu de Puigdemont” en segona línea. Espanya primer.

EL PERIODICO en parla en quarta línea “Puigdemont apostarà hoy por un referendum, pero con garantias”. La noticia va per sota una de Felipe González i una de Díaz. Espanya primer.

LA VANGUARDIA ho fa en tercera línea, per sota, naturalment, de les notícies que parlen de González, Diaz o Rivera. La seva informació no té desaprofitament: “Puigdemont hará hoy una última oferta a Rajoy para un referéndum pactado”. Espanya primer.

EL PUNT AVUI obra la informació amb un gran titular: “Qüestió de confiança”.

VILAWEB també obra la seva edició amb el titular de “Qüestió de confiança. Pendents de Puigdemont”.

ELNACIONAL posa com a titular:  “Puigdemont i Junqueras tanquen en un sopar la recta final del procés”.

DIRECTE és el més imaginatiu. No dona la noticia. Les dues noticies de capçalera fan referència a “Rita Barberà es clapa al Senat” i “Munté: la confiança es revalidarà i es culminarà el procés”.

Dels nou diaris que he llegit, tan sol dos donen com a noticia preferent que avui es produirà la moció de confiança del President Puigdemont. Una prova lamentable de quina informació rebem i de quina objectivitat gaudeixen els mitjans periodístics.

Al segle XXI l’estat només pot combatre el procés català amb mitjans pacífics. Aquests mitjans son la informació i la contrainformació, o desinformació. Per fer-ho utilitza tots els mitjans de comunicació al seu abast. Així com a periodistes, opinadors, tertulians, experts.... convençuts del que fan, o a sou de l’estat. 

11-S, el partidisme ens fa traïdors

Diumenge és un 11-S diferent, amb una càrrega política com mai. Aquesta Diada els nacionalistes hem de tornar a sortir al carrer a recordar i homenatjar tots els que han lluitat per la llibertat de Catalunya, començant pels defensors del 1714, fins als nostres dies. Hem de sortir per demostrar, a l’Estat, que estem units com a poble per alliberar-nos, i que la República catalana ja no és un somni. Hem de sortir per dir al món que estem camí de proclamar la independència. Una vegada més hem d’omplir els carrers de Catalunya en aquest dia de lluita. Ho tenim a tocar.

És una Diada diferent perquè els catalans tenim un president de la Generalitat imputat. Una vicepresidenta i dos consellers del Govern català imputats. Tots ells perseguits per l’Estat per escoltar la veu del poble de Catalunya i fer allò que aquest poble els demanava. Ingènuament pensava que aquesta situació de repressió al Govern català, i les seves institucions, seria aprofitada per fer un 11 de Setembre més potent que mai –si era possible després dels precedents−, fent una crida a mobilitzar-nos per la independència i per defensar la figura institucional del president de la Generalitat de l’atac de l’Estat. Sóc ben ingenu.

És una Diada diferent perquè els catalans tenim l’actual presidenta del Parlament a punt de ser inhabilitada. Tot per permetre als diputats del Parlament fer la seva feina de parlamentaris i debatre idees al Parlament. Greu delicte. Creia que la defensa de la figura institucional de president del Parlament era un factor de mobilització més. Mira que en sóc, d’ingenu.

L’11S del 2016 serà una Diada diferent perquè torna a ser una Diada dividida, amb actes paral·lels. Avui no és el dia per reflexionar en veu alta el que penso de l’organització d’aquesta Diada. Tan sols per entristir-me per una ocasió perduda, al meu entendre, de demostrar al món i a l’Estat la força unitària del sentiment independentista català. Aquest diumenge aniré al Fossar de les Moreres i desprès a la manifestació. Com sempre des d’un llunyà 1976.

“Que la prudència no ens faci traïdors”. Conscient que el seu primer deure com a nacionalista català era lluitar per la independència de Catalunya, Jordi Carbonell va ingressar al Front Universitari de Catalunya (FUC) l’any 1943 i, posteriorment, al Front Nacional de Catalunya (FNC), en els pitjors anys de repressió de la dictadura del general Franco, en els anys de victòria del feixisme en la Segona Guerra Mundial. No distorsionem el seu pensament.

Aquest 11S el partidisme ens fa traïdors a la memòria dels que en teoria hem d’honrar.

Publicat a lliureimillor.cat el 29 d'agost de 2016

11-S, la festa dels bons catalans

La història l’escriuen els vencedors i aquests 36 anys d’autonomisme ens han passat factura. Avui, el País no té res a veure amb aquella Catalunya de l’any 80, acabada de sortir de la dictadura, però en alguns aspectes hem anat per pitjor. És el que succeeix amb l’Onze de Setembre, que, recordem, fa memòria de l’11 de setembre de 1714.

L’11 de setembre els catalans no celebrem res, sinó que recordem la caiguda de Barcelona, que comportà la pèrdua de les llibertats nacionals mitjançant els Decrets de Nova Planta implantats per Felip V. No és un dia festiu, no és una celebració. És un dia de recolliment i record, almenys per a aquells catalans que lluitem per recuperar el que un rei Borbó va arrabassar-nos per la força de les armes. És un dia per donar les gràcies a tots els que en aquests 300 anys han mantingut viva la resistència.

Però l’espanyolisme polític, i els seus col·laboradors catalans, han anat aigualint el significat de la Diada. Ja de bon principi l’autonomisme complaent que governava, i l’esquerra sucursalista que volia governar, van rebaixar aquesta Festa Nacional a un senzill dia de festa; amb la lògica alegria de l’espanyolisme autòcton. Com a molt, quatre sonats independentistes trèiem les banderes un dia a l’any al Fossar de les Moreres. Alhora que l’esquerra espanyolista rebaixava encara més el significat transformant la revindicació nacional en un dia de reclamació de drets laborals. La mutació ha portat que l’11-S és la festa de tots els catalans, els nacionalistes, els autonomistes, els sucursalistes, els espanyolistes, els que se’ls en fot… la de tots, perquè ha perdut el seu significat.

Els darrers quatre anys hem recuperat la Diada, hem recuperat el significat de lluita per la independència, i aquest fet ha posat nerviosos molts bons catalans, aquells que amb un bon estatut, o millor encara, amb una Espanya federal, en tenen prou i van sobrats. Als defensors de la unitat d’Espanya a Catalunya –PPC i C’s− tan sols els falta demanar la presència de l’exèrcit al carrer; però són tan matussers que no enganyen a ningú. Els perillosos són els bons catalans, aquells que s’autoproclamen líders en la defensa dels veritables interessos del poble. Aquells que parlen de drets socials però mai de drets nacionals, que consideren l’autodeterminació un dret fonamental de qualsevol poble que no sigui el català. Que amaguen que, a Catalunya, mai hi haurà millora social sense un Estat català. Són l’esquerra sucursalista del PSC i ICV, o el nou lerrouxisme espanyolista de CSQEP, BCNenComú o Podem. Són perillosos perquè el seu discurs populista té el camp llaurat per arrelar en una societat mediatitzada per aquesta mateixa esquerra.

Sense complexos ens diuen que l’11-S és una festa de tots, no dels nacionalistes. Ara resulta que si recordem el significat de la Diada no som bons catalans. L’atac contra aquest l’11-S per part del possible front d’esquerres electoral en les properes eleccions autonòmiques és contundent:

Pablo Iglesias es queda tan tranquil afirmant: “L’11-S no és la Diada dels independentistes” o “A Catalunya sempre hem dit que algunes organitzacions independentistes −ANC y Òmnium− han d’entendre que l’11-S no és el seu dia, és el dia de tots els catalans sense exclusions”.

El duet Lluís Rabell-Coscubiela no pot deixar passar l’ocasió per fer la pilota al seu jerarca i es despengen tot afirmant, en Rabell, que no se sent massa apel·lat, sinó més aviat “rebutjat” perquè “No és un plantejament unitari per avançar en els drets democràtics de Catalunya” o en Coscubiela: “Tinc la impressió que la immensa majoria de votants de Catalunya Sí que es Pot, En Comú Podem o Barcelona en Comú no se senten cridats a participar en una manifestació que aposta per un full de ruta unilateral.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no pot evitar pronunciar-se: “Més enllà que pugui haver-hi discrepàncies… Barcelona és la capital, i com a amfitriona d’una mobilització massiva de la Diada, crec que, en general, s’hi ha de ser”. El subconscient la traeix quan afirma “Hi ha més motius per anar a la manifestació que no pas per no anar-hi”, conscient que ella no pot fallar en una mobilització massiva. Ella que ja té a punt el seu salt a la Generalitat amb un nou partit. Tots apel·len al caràcter festiu de la Diada per amagar el seu veritable significat.

Espero que la República catalana institucionalitzi con a Festa Nacional el dia que proclamem la independència i mantingui l’11 de setembre con un dia de record de tots aquells que van donar la llibertat, la salut o la vida per aconseguir-ho. S’ho mereixen.