Obama, Castro, ¿i la UE?

Obama se’n va a l’Havana. Encara que soni com una noticia banal −milers de turistes ho fan cada any−, no ho és. És la fi del penúltim residu de l’antiga guerra freda que va regir el món.

Des de l’any 1945 les dues superpotències imperialistes del moment, Rússia –la Unió Soviètica− i els Estats Units, han dirigit la política i l’economia mundial utilitzant, sense cap tipus de vergonya ni d’escrúpols, els seus peons en benefici propi. Hi havia en joc el domini planetari. Encara que ells ho disfressessin dient-nos que el que estava en joc era la llibertat. Curiós que tots dos defensessin la llibertat; encara que fos segons la seva versió de llibertat.

Un d’aquests peons era Cuba. Castro, per diversos motius, va acabar escollint el bàndol de la llibertat defensada per l’URSS. Automàticament es va veure ben bé al mig d’un dels més perillosos enfrontaments a què ens va portar la mal anomenada guerra freda; els EUA no podien permetre aquella intromissió. Però això ja és història i tots sabem com va acabar.

Ara, el president dels EUA, Barack Obama, vol posar fi a aquesta relíquia política –la llei Helms-Burton i l’embargament− i viatja a Cuba per fer-se la foto amb el líder revolucionari Fidel Castro. La seva intenció és establir bones relacions de veïnatge. És a dir, recuperar l’illa del Carib a l’àrea de la seva influència, establerta el 1898, quan la va prendre a una Espanya moribunda –l’antiga superpotència− ajudant els nacionalistes cubans, i que Castro va interrompre el 1959. Haurà estat un parèntesi de 57 anys.

Obama restableix les relacions amb Cuba. Obama, i els EUA, faran possible el restabliment de la democràcia i la llibertat. Posarà fi a un embargament que no ha servit per a res. Bé, sí que ha servit. La població cubana ha sofert la manca absoluta de tot tipus d’aprovisionament des de la fi de l’URSS –que la mantenia artificialment− per culpa de la rigidesa dels mandataris propis i forans. Cuba és un apetitós mercat de dotze milions d’habitants a qui manca de tot, realment poca cosa, però l’illa està geoestratègicament situada. Obama ho fa perquè els temps han canviat; la Xina és una potència econòmica que està colonitzant el món i Rússia s’està recuperant.

Mentrestant ens podem preguntar: ¿on és, la Unió Europea? ¿Què ha fet en aquests gairebé 60 anys? Doncs el de sempre: res. Fins a l’any 1993, en que és va formalitzar la UE, podríem entendre que cada país mirés pels seus interessos i acceptés els mandats dels Estats Units. Però la claudicació de la UE en aquest assumpte és un mal precedent i és el reflex dels seu mal intrínsec en les relacions exteriors: Europa no té política exterior comuna. És un trist espectador de la política mundial. La guerra dels Balcans, amb les seves conseqüències, i ara la guerra de Síria, amb les seves conseqüències, són la patètica constatació que la UE no està feta per ser una potència política, tan sols per ser una potència econòmica, i de segon ordre.

La UE podia passar a la història com l’interlocutor que va posar pau entre les parts, que va portar la llibertat a Cuba. Europa podia posar fi a l’embargament i al patiment de la població amb una política exterior ferma en defensa dels valors que se li pressuposen: llibertat, democràcia, drets humans. I com que res es fa gratuïtament –encara menys en política internacional− podia situar-se en una posició preferent per convertir-se en el soci econòmic de referència per reconstruir l’economia de l’illa, amb el beneplàcit dels seus dirigents. Però no. És premonitori que la infame llei Helms-Burton sigui de l’any 1996, quan la UE ja existia. Un cop més espera que sigui un altre, sempre els Estat Units, qui solucioni el problema.

Com a ciutadà europeu, vaig trobar molt trist que l’alta representant per a la Política Exterior europea s’apressés a anar a parlar amb el ministre d’Exteriors cubà, després de l’anunci dels EUA de restablir les seves relacions diplomàtiques, perquè “la Unió Europea és un soci important de Cuba i hi ha d’exercir un paper actiu”. Declaracions fetes desprès que quatre o cinc ministres d’Exteriors de països de la UE hi anessin a intentar fer negoci, cada un pel seu cantó.

Quan sentim els noms de Castro, Obama, Cameron, Merkel o el ministre Margallo sabem a què es fa referència. ¿Algú sap qui és l’alta representant per a la Política Exterior europea? ¿Com es diu? ¿Quines atribucions i poders té? Doncs això, no serveix per a res.

Ofec econòmic i manipulació dels mitjans

Els mitjans de comunicació de tot l’Estat, catalans i no catalans, ja fa temps que van triar el seu paper en el procés d’independència de Catalunya. Uns a favor, la minoria; altres en contra, la majoria. Els seus motius ara no interessen, siguin ideològics, econòmics o personals, o una barreja de tots tres. Van triar què i com donar la informació sobre el procés. Van triar el seu bàndol, a favor o en contra de la independència del nostre país.

És una realitat que massa sovint oblidem. Encara molt pitjor si no som conscients del fet que en un procés d’independència no existeix la llibertat d’informació i acceptem, tot assimilant-les, les notícies que rebem sense qüestionar-les mai. D’exemples en tenim cada dia

El Periódico publica en grans titulars a la portada una enquesta –algun dia parlarem de les enquestes− que resumeix: “El PP i Ciutadans vorejarien la majoria amb noves eleccions”. L’anàlisi és molt senzilla, els resultats d’unes noves eleccions afavoreixen el PP i C’s. Ciutadans guanyaria 20 escons, podria superar Podem, mentre que el PSOE –Pedro Sánchez− mantindria el resultat del 20D i Podem –Pablo Iglesias− perdria força. A continuació també informa que “Pedro Sánchez obté a Catalunya la seva millor nota com a presidenciable i el 50,3% dels catalans creuen que el líder del PSOE seria un bon cap del Govern”.

Tot un estil d’informació veraç i rigorosa. Ens creiem les dades perquè són el resultat d’una enquesta −no té cap importància que l’hagi encarregat el mateix diari− que, ves per on, els resultats, i per tant la notícia, afavoreixen la línia editorial del mitjà. Es tracta d’orientar els seus lectors, suposadament d’esquerres, per tal que ells mateixos arribin a la conclusió que unes noves eleccions no són positives. Que és imprescindible que el PSOE i Podem pactin per barrar el pas a la dreta. Ah! I no importa que la nova dreta representada per C’s també participi en el pacte. Al cap i a la fi, es tracta d’una dreta que té com a principi d’identitat el fet de ser visceralment anticatalanista.

L’altre exemple, publicat en segona línia, com qui no vol la cosa, és molt més dur per la negació i manipulació del procés. El diari ens informa que “Montoro estudia avançar diners del FLA a Catalunya”. Ratifica la línia argumental del govern de l’Estat que Catalunya “malgasta sus recursos” i que, per tant, els catalans subsistim gràcies a la bondat de l’Estat. No dels impostos que paguem.

És una manera més elegant de dir el mateix que les televisions espanyoles sobre la reunió de Junqueras amb Montoro: l’independentista que incompleix la llei demana més diners al ministre De Guindos. ¿Curiós que el diari defensi la posició del ministre espanyol?

L’Estat deu a Catalunya 1.400 milions en concepte de la liquidació del sistema de finançament autonòmic del 2014 i no té previst pagar-ne 700 fins al proper mes de juliol. Mentrestant, si la Generalitat necessita els seus diners per atendre els seus compromisos, l’Estat s’ofereix generosament a prestar-los-els mitjançant un crèdit del FLA.

La realitat que no expliquen és que Catalunya –mentre continuï com una autonomia del regne d’Espanya− té, i tindrà, un dèficit fiscal de més de 1.400 milions mensuals. La realitat és que si l’Estat no es quedés els impostos que paguem tots els ciutadans que hi vivim, la Generalitat no hauria de demanar prestat.

Però aquesta és una realitat de la qual no interessa informar. No lliga amb els seus interessos.

No està bé repetir-se i utilitzar una frase ja dita anteriorment, en un escrit anterior comentant el paper dels mitjans a Compte amb la informació!, però n’hi ha, de frases, que hem de repetir-les fins a memoritzar-les…

“El feixista modern preferiria no utilitzar la violència. El seu mètode és enverinar els canals d’informació pública”. Henry A. Wallace

La conya de pactar govern

Escoltant el telenotícies em ve al cap una estranya associació d’idees. D’una banda, m’expliquen que l’empresa Mercadona, del valencià Juan Roig, blavero de pro, ha obtingut l’any 2015 uns beneficis nets de 611 milions d’euros, el 12% més que l’any anterior. Això si, el Sr. Roig, preocupat per la imatge de l’empresa, fa un pas endavant i, en la mateixa roda de premsa en la qual exposa els seus beneficis, reconeix que hi pot haver proveïdors de Mercadona que hi estiguin perdent diners. Dit d’una altra manera, reconeix que la seva empresa compra productes pagant preus per sota del cost real i/o amb condicions financeres que els seus proveïdors no poden suportar. Però tranquils, anuncia que Mercadona farà el possible perquè aquesta practica s’acabi l’any 2020 i puguin deixar de perdre-hi!

Mercadona obté uns beneficis nets extraordinaris per tres raons: primera, una bona política comercial i de màrqueting de la marca; segona, ofereix productes a bons preus als consumidors −a costa d’explotar els proveïdors, pagesos i ramaders, prioritàriament−, i tercera, lleis laborals i comercials que l’afavoreixen.

D’altra banda, el presentador de les noticies també explica el sainet de la investidura del futur president espanyol −sainet perquè es tracta, sens dubte, d’una posada en escena de caràcter jocós i popular−, dissenyada per entretenir els votants en vista del fracàs de les estratègies dels dos partits de la segona restauració borbònica. És un espectable televisiu per mantenir el poder al preu que sigui. Per distreure’ns de les estratègies dels poders fàctics, els que realment governen l’Estat, per continuar remenant les cireres a fi de que la política continuï al servei dels seus interessos.

És la beneïda Transició espanyola: dreta i esquerra al servei d’una restaurada monarquia per garantir el manteniment de l’statu quo.

I aquí és on em ve l’associació d’idees. En la situació de crisi de l’Estat, política, econòmica, social, territorial, ¿els poders fàctics que ens governen mitjançant uns polítics sotmesos i obedients −mireu el deute dels partits, i dels politics a títol personal, amb la banca− acceptaran que uns líders ineptes no arribin a un acord i que després de cinc mesos convoquin noves eleccions al mes de juny? ¿Nou govern al mes de setembre? ¿I si repeteixen els resultats, llavors vés a saber quan?

Dubto que les empreses de l’Ibex i/o del pont aeri, Mercadona amb els seus beneficis o el Banc de Sabadell amb un increment del 58% acceptin que l’Estat estigui 12 mesos sense govern. Volen estrènyer encara més en la reforma laboral, en les retallades de drets. Necessiten un govern que legisli segons els seus mandats i els de Brussel•les. I per damunt de tot, que es prengui seriosament el desafío catalán i posi ordre a l’Estat de les autonomies. Hi tenen massa a perdre, sense Catalunya.

Per això, des del primer dia penso que prevaldran les raons d’Estat i que PP i PSOE acabaran pactant. Sense Rajoy ni Sánchez, segurament, però mentre Catalunya se’n va Espanya no pot estar sense govern.

Incerta glòria

Estic astorat. Assisteixo a una defunció anunciada –defunció periodística− que no per previsible deixa de sorprendre’m. Si més no per la seva contundència. Els que ahir eren noticia de portada ara han desaparegut dels mitjans. ¿Recordeu aquells dies posteriors al 27S? ¿Recordeu com tots els mitjans de comunicació –de casa i de fora− donaven veu i amplificaven els posicionaments de la CUP?

Tothora, en tot moment, els diputats electes de la CUP eren notícia. Ah!, quins dies de glòria per a uns xicots antisistema a qui abans ningú feia cas, que mai eren entrevistats, que no sortien en cap ràdio ni televisió més enllà de l’àmbit local. De cop convertits en estrelles mediàtiques, perseguits pels mass media. Dies de glòria que els van portar, tan sols dos dies després, a anunciar solemnement que ells eren seriosos, que no eren com els vells polítics, amb les seves velles pràctiques, que ells no convertirien les converses entre formacions en un circ mediàtic, i que per tant exigien a l’altra part, a Junts pel Sí, reserva en les negociacions i que no fessin declaracions públiques que hi poguessin interferir. És a dir, les propostes i posicionaments tan sols es fan a la sala de reunions, a la premsa ni paraula.

Dos dies els va durar aquesta fermesa a preservar unes negociacions cabdals per al país –la formació del Govern que havia de portar-nos a la República catalana− i mantenir ells mateixos el secret de les propostes. Dia a dia podíem seguir fil per randa el serial en què es van convertir les negociacions gràcies a les seves declaracions als mitjans.

Fins a la investidura de Puigdemont, el diumenge 10 de gener, tres o quatre diputats de la CUP eren omnipresents als mitjans catalans pro procés, però encara més en els mitjans unionistes. No hi havia diari que no reflectís detalladament les seves exigències per portar a bon fi la independència, que no detallés i amplifiqués les contradiccions de Junts pel Sí i de Mas, que no presentés la CUP com a garant del procés. Televisions i mitjans estatals que mai havien parlat dels anys de lluita política de la CUP els donaven veu, els amplificaven i glorificaven com a extrema esquerra antisistema coherent amb els seus principis. Una lliçó per a aquells partits –catalans, naturalment− que no tenien principis i no es molestaven a complir les seves promeses electorals.

Tot això es va acabar aquell diumenge de gener. La CUP, els seus diputats, les seves propostes, han desaparegut dels mitjans de comunicació. Tornen al forat negre dels que no existeixen; més allà de les quotes informatives en els mitjans oficials de la Generalitat, no són notícia.

Espero que, amb més tranquil·litat i amb la distancia dels fets, aprenguin una lliçó. La CUP, les seves idees i propostes tan sols eren notícia perquè eren una possibilitat que el procés fracassés. I fracassar volia dir que Junts pel Sí –el president Artur Mas− no reeixís a formar govern i acabéssim en noves eleccions. El poder espanyol no va evitar que es formés un govern independentista, ni que el full de ruta proposat quedés en paper mullat. A l’Estat saben que no es guanya sempre, com també saben que és una lluita de llarga durada. Però, gràcies a la incontinència verbal de la CUP, i a les seves contínues declaracions públiques, l’Estat, amb la col·laboració –directa o indirecta− dels mitjans, va aconseguir apartar del Govern el seu principal enemic, el president Mas, i desprestigiar-lo com no ho havien aconseguit les seves campanyes inventades des de les clavegueres de l’Estat. Al mateix temps, entre desenes de milers de catalans es va escampar el fantasma del fatalisme i la por. El procés segons el full de ruta de divuit mesos estava tocat de mort, no era factible, l’acord entre independentistes no era possible. Sortosament, el 10 de gener el procés es va reiniciar. El full de ruta, en marxa; les ferides, guarint-se.

No és un retret, en política és normal. Posa un micro davant d’un polític i automàticament se li dispara la incontinència verbal. Encara més si no hi està acostumat, que l’afalaguin els periodistes. Tan sols és la constatació d’un fet que ha de fer-nos reflexionar, a tots, que no es pot anar com amateurs a jugar contra professionals de la cosa política.