Companys, no és això

“No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors... “

Els versos de Lluis Llach em ressonen dins del cap aquests dies quan veig la trista imatge dels independentistes catalans. Els versos em venen al cap quan recordo els companys que s’han quedat pel camí. Companys de lluita que van abandonar la comoditat del no fer res, la família, que van donar la seva llibertat, salut o inclòs la vida en la lluita per la llibertat del seu, del nostre, País i per les llibertats dels seus conciutadans.

“No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar... “

Em venen al cap molt especialment per aquells companys que ara, que estem a punt d’aconseguir l’objectiu de la independència, no la veuran perquè sembla que tenim tot el temps del món, que Catalunya i els catalans no tenim la necessitat imperiosa de posar fi al constant i sistemàtic espoli a que estem sotmesos, a la constant humiliació de veure com tribunals forasters legislen en contra de les nostres necessitats. Quan sembla que no tenim presa perquè les “formes” són més importants que el “fet”. I el fet és la República Catalana.

El 27 de setembre de 2015 és una data històrica. Els dos partits independentistes que es presentaven van guanyar les eleccions. En el nou Parlament autonòmic han entrat 72 diputats independentistes, majoria parlamentaria, amb un programa electoral i un objectiu clar: proclamar la República Catalana. Tanmateix podem comptar amb que, davant de fets consumats, alguns dels 63 diputats de partits favorables a continuar sota la monarquia espanyola canviaran el seu posicionament inicialment contrari a la República Catalana. Per tant, el full de ruta per la independència majoritàriament acceptat pels votants catalans es pot posar en marxa.

Aquestes són unes dades que semblaven objectives, però no, no ho són.

Han transcorregut 27 dies des de la victòria i les dues opcions electorals encara no estan d’acord ni tant sols en si vam guanyar!!

Patètic, molt patètic l’espectacle de divisió que estan donant. De forma pública i notòria es diuen el nom del porc en els mitjans de comunicació –mitjans majoritàriament controlats pels unionistes- que s’apressen a explotar i magnificar qualsevol desacord o crítica.

Trist que ara podem entreveure que dels 72 diputats no tots tenen com a objectiu primari la República Catalana. Que no tenen la independència del seu País com a primer, i imprescindible, pas per aconseguir fer polítiques i lleis socialment avançades que realment canviïn la vida dels seus conciutadans.

Els nostres diputats actuen com si ja haguéssim guanyat a l’Estat, com si ja fóssim independents. Discuteixen “com” ha de ser de justa i perfecta una República encara inexistent. Fins el punt que es permeten el luxe, les dues parts, de dir que no tenim –en tot cas no tindran ells i els seus interessos- pressa, que no passaria res si el nou Govern no es forma fins passat el 20 de Desembre. Després de les eleccions espanyoles!!  Són tàctiques de negociació, diuen, però hem desaprofitat una oportunitat de demostrar al Món i a nosaltres mateixos la força i unitat en la nostra ferma voluntat de llibertat.

Fa pocs dies llegia el comunicat de “suspensió d’activitats públiques” del PSAN. De l’anàlisi que fan podem extreure el convenciment que “la contradicció principal”, la primera a resoldre, és la dominació espanyola -de l’oligarquia espanyola- sobre la nació catalana. Per això el trencament d’aquesta dominació social ha de començar amb la independència. Pas previ, la independència, per acabar amb la dominació de l’oligarquia espanyola sobre les classes populars catalanes.



Companys, no és això
Lluis Llach, 1979

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Una província espanyola que ja no ho és

Avui, 16 d’octubre, fa 40 anys estava de guàrdia a l’Av. de les Drassanes –fent-me un hombre,  com deien els militars de l’època- i quan la noticia va saltar,  va passar desapercebuda per la majoria de la població. El Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides confirmava el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació per tal d’acabar amb la colonització espanyola. Després l’ONU va proposar un referèndum d'autodeterminació com a solució del conflicte.

La història ja la coneixem. Mal moment per l’Espanya franquista amb el dictador al llit de mort, mal moment pels sahrauís, i gran jugada d’en Hassan II que en plena guerra freda va saber aprofitar l’oportunitat. Marroc era un aliat massa important per l’OTAN. El poble sahrauí s’ho va creure –que farien un referèndum d'autodeterminació- , el govern espanyol ho va prometre quan governava el PSOE de Felipe González –el mateix PSOE que encara avui accepta el dret d’autodeterminació dels pobles- i el Marroc s’hi va negar des del primer moment. Avui encara esperen.

Recordo que els sahrauís eren espanyols, tenien el seu D.N.I., que així ho deia, i quan el Marroc va declarar la seva intenció d’annexionar-se el territori, l’Estat es va preparar per defensar-lo. No explicaré l’opereta que es va desenvolupar amb l’exèrcit en alerta màxima -amb les armes a la mà per defensar la provincia-, la utilització massiva de camps de mines, ni el viatge llampec del futur rei Joan Carles I per visitar les tropes i prometre el seu suport i el del govern per a la seva defensa del territorio español. Al novembre Hassan II va iniciar la Marxa Verda i fins avui.

Tot això em fa pensar en l’exaltació del nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, 40 anys després respecte a Catalunya i a la nostra deriva nacionalista. Ara que ja no ens poden enviar un militar a reprimir-nos per la força de les armes, ens envien la Constitución Española, el Fiscal General del Estado nomenat pel Rei, els tribunals de justícia i finalment el Tribunal Constitucional com a màxim intèrpret de la seva Constitució i garants, tots ells, de la unidad.

La Constitució, diuen, no permet fer un referèndum a Catalunya. Curiós, tampoc ho permetia la de l’època i el govern franquista el volia fer –només al Sàhara- a l’any 1975. Una part d’Espanya no pot separar-se, diuen, segons les lleis espanyoles ni internacionals. Continua sent curiós perquè a l’any 1975 van abandonar la província amb la cua entre les cames i crec que les lleis espanyoles vigents tampoc ho permetien. La mateixa corona borbònica que va anar a El-Aiún a prometre tot allò que volien escoltar sobre la unidad de la pàtria i que “España cumplirá sus compromisos" és la que els va abandonar, i és la mateixa que ara torna a parlar-nos de unidad  perquè gaudim d’una història y destinos comunes.

Tot això en fa pensar que la propera província espanyola que deixarà de ser-ho és Catalunya. Fa 40 anys si m'ho haguessin dit no sé si m’ho hagués cregut. A pesar de la meva militància separatista era un somni pensar que en unes eleccions autonòmiques un partit, o unes candidatures, que és presentessin per primera vegada amb un programa clar i detallat per proclamar la República Catalana obtinguessin el 48% dels vots emesos.

Sols depèn de nosaltres, com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? La llibertat nacional, la independència, és quelcom difícil i arriscat, hauria de ser el nostre objectiu únic i primordial. Sense la República catalana mai tindrem justícia social a Catalunya.

Ahir un dia normal a Espanya

Ahir va resultar un dia normal. Amb les normals sensacions que pots esperar en l’Espanya dels borbons, unes de fredes i unes altres de calentes. Les bones sensacions –les calentes- van ser la resposta de la gent al carrer a les portes del Palau de Justícia per demostrar el seu suport a les conselleres imputades per organitzar la consulta del 9N, com la resta de membres del Govern de la Generalitat autonòmica que també les acompanyaven al TJSC per declarar en la querella interposada per la Fiscalia General del Estado.  Delictes presumptament comesos?  D’això en vam parlar en l’anterior entrada al blog Imputació a la democràcia i no cal repetir-se.

Un altre de calenta va ser la resposta de l’Estat. No van poder estar-se de ficar-hi cullerada i el TJSC va emetre un comunicat fora de lloc on denunciava un “ataque directo y sin paliativos a la independencia judicial"  i  continuava  “... con el objetivo de cuestionar la legitimidad de jueces y, además, pretender influir en su toma de decisiones". En la mateixa línea de despropòsits el Ministre de justícia exigeix "respeto para la independenciade los jueces”. Independència que ell mateix va carregar-se quan va declarar que no s'havia imputat abans al President Mas per no interferir en el procés electoral del 27S. Entenc que ell, i el Govern de l’Estat, pensaven que si imputaven el President abans de les eleccions la seva victòria electoral estava garantida.

Bones sensacions en veure una vegada més que l’Estat i els seus representants ens exciten, amb les seves declaracions i insults, per tal que nosaltres no fallem. Queden dubtes que demà 15 d’Octubre hem d’anar a donar suport al President Mas i omplir el Passeig de Lluis Companys? Precisament el mateix dia que l’Estat espanyol va assassinar el President afusellant-lo a Montjuïc? Un recordatori de qui mana?

A la tarda/nit encara més bones sensacions en veure la gernació davant dels seus ajuntaments tot donant suport als imputats en moltes poblacions de Catalunya. També en veure tots els polítics catalans, excepte les absències naturals, en l’acte de lectura del manifest a la Pl. Sant Jaume. Bones sensacions.

Les no tant bones -les fredes- no és moment de comentar-les. Han passat 17 dies de les eleccions i hem perdut una oportunitat única per donar un missatge als catalans, a Espanya i al Món: formar en 2 o 3 dies l’últim govern autonòmic, el que té com a objectiu proclamar la República Catalana. Demostració de força i unitat en l’objectiu.

Però ahir –un altre de les fredes- alguna de les parts no van desaprofitar la gentada reunida al matí per alliçonar-nos i ordenar-nos que els deixem fer, que ells si que en saben, que estiguem tranquils que tot sortirà bé. Manca de sentit d’estat quan les parts manifesten que legalment “tenim temps”, inclòs fins després de les eleccions espanyoles!!

Encara no som conscients que el nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes les que l’Estat pot patir, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes.

Els catalans també sabem ésser lluitadors, però solem equivocar-nos d’enemic.

Hem de votar en les eleccions a Madrid?

Els catalans no podem negar les nostres arrels gregues i mediterrànies. Ens encanta la paraula, el debat, la discussió. Encara estem immersos en el debat postelectoral sobre qui serà, o no serà, President de la -teòricament- última Generalitat autonòmica que encetem apassionadament el debat de les properes Elecciones a Cortes Generales de España. Els catalans hem de votar en aquestes eleccions?  No hem de votar? Ah!  Ja tenim plataformes amb tots dos postulats passejant-se per la xarxa.

Personalment, sempre he pensat que els catalans, mentre seguim sent súbdits de la corona espanyola, hem de participar en aquestes eleccions  i treure’n el màxim possible de vots i escons. Vots nacionalistes naturalment, i un nacionalista català tant sols pot ser independentista mentre no tinguem la República Catalana.

Per què votar si ja hem començat el procés de secessió? Aquest és el principal argument contra la participació. Diuen que hem de demostrar a Espanya i al Món que ja no ens considerem espanyols, que són unes eleccions que no van amb nosaltres.

Precisament donar un missatge al Món i a Espanya és el argument per participar amb una coalició de partits independentistes amplia, com JuntsPelSi per entendre’ns, per tal de guanyar i treure un ampli número de escaños. Fer un grup Català al parlament espanyol amb la finalitat d’enviar un missatge al Món i a Espanya: volem la independència, estem construint l’Estat català.

Al Món li tornem a dir que a Catalunya estem farts d’Espanya, del seu sistema polític caduc i corrupte. Incapaç de cap canvi que representi una millora o avanç social o polític. Que estem decidits a fer la nostra pròpia via. Que estem en marxa i que ningú ens aturarà. Un nou missatge de força. Al Món, a Europa, a l’UE només entenen la raó de la força, en el nostre cas pacífica i democràtica, i fins que no demostrem que anem en “serio” no es posicionaran.

A Espanya li posarem un problema, un greu problema si els nostres representants són seriosos i saben a “què” van a Madrid. No van a fer política, ni a discutir lleis ni a regatejar el “peix al cove” com han fets tots els partits catalans amb representació fins avui –tots, amb més o menys dedicació al cove- i que no ha servit per a res. Sempre serem minoria, lògicament, davant una majoria anti catalana siguin del color que siguin. No aniran ni a demanar, ni a participar. Aniran a negociar com fem la independència. I per això necessitem un grup i una veu forta a Madrid. Independentistes recordant-los que millor que s’asseguin a negociar ràpidament i amistosament. Que ells ho necessiten més que nosaltres. Que hem de negociar el reconeixement de l’Estat català i el repartiment d’actius i passius. Que el “poble” espanyol, la ciutadania, comenci a escoltar la veritable veu de Catalunya i les veritats que els seus representants, siguin del color que siguin, els amaguen.

Les eleccions “a Madrid” són una oportunitat per tornar a fer sentir la nostra veu a Catalunya explicant de forma clara perquè és imprescindible la independència. Sense la República catalana mai tindrem justícia social, ni reforma política, ni recuperació econòmica, ni augment del treball, ni acabarem amb les retallades, ni.....

Al participar en les eleccions evitem que l’única veu que s’escolti a Catalunya sigui la dels unionistes. Amb les seves mentides àmpliament propagades per tots els mitjans de comunicació catalans que gaudeixen de la màxima audiència a casa nostra –excepte algunes petites excepcions- i podrem utilitzar els mitjans espanyols per explicar perquè volem la independència.

Evitar que el “grup català” a Madrid estigui format per PPC, C’s, PSC, UDC, ICV, PODEM, amb la seva veu submisa i servil. El grup català estarà format per independentistes.

Els nostres diputats a Madrid podran portar “la guerra” a casa seva. Mentre no proclamem la República Catalana podran defensar Catalunya posant el dit a l’ull dels partits espanyols. Defensar el Corredor Mediterrani no pels nostres interessos, si no pels interessos dels industrials valencians, del productors agrícoles murcians i andalusos. Podran exigir la reforma agrària -encara pendent al S. XXI- a Espanya, tot defensant els pagesos andalusos i extremenys, perquè no tinguin que emigrar o viure de la caritat del Plan de Fomento del Empleo Agrario (PFEA) més conegut com Plan de Empleo Rural (PER).

Una forma de denunciar i explicar perquè els catalans estem farts dels partits de la segona restauració borbònica dissenyada per Franco. La de l’alternança de conservadors i progressistes en el poder, aquest cas del PP i PSOE. Denunciar als espanyols, als ciutadans que els pateixen, la seva ineptitud i que la seva reforma social i política només arribarà de la mà de la nostra independència.

I un cop proclamem la República catalana, aquests diputats, seran la nostra delegació diplomàtica al Parlament espanyol.

Hem d’anar a Madrid a fer sentir la veu de la nostra dignitat.

 (Fa molts anys el meu mestre polític hem va explicar que a Madrid els parlamentaris catalans hi han d’anar amb una bosseta amb el raspall de dents i el pijama. Perquè quan baixen del faristol poden acabar a la presó. Que si no és amb aquest esperit, un independentista no fa res a Cortes, a Madrid)