20D, la fi del “Dret a decidir” a Espanya

Els resultats d’ahir de les Elecciones Generales a Cortes del Reino de España s’han de pair amb tranquil·litat. Tenen moltes lectures, moltes possibles conclusions pels interrogants que es plantejaven. Veurem com els llegeixen.

D’entrada, i en calent, miro els resultats en número de vots, les declaracions del partits i dels seus dirigents, les capçaleres dels diaris, les opinions dels opinadors professionals, les anàlisis dels politòlegs -opinadors també-, els missatges que inunden les xarxes.... i arribo a la conclusió que sóc rar (o si més no,  diferent), que com deia un entrevistat a TV3 fa uns dies, estic “descatalogat”.

Hi ha una majoria de mitjans i polítics, curiosament amb interessos diferents, que davant d’un dels interrogants com era el del “procés” han arribat a la conclusió que “el dret a decidir guanya” o “la consulta fa guanyar a Podem”. Els més ansiosos ja diuen que ERC i DIL “poden ser decisius per configurar govern”. De ser decisius a Madrid només donaré una resposta molt valenciana: “aneu a fer la mà”. De la conclusió que “el dret a decidir guanya”, no em quadren els números.

Amb quins partits espanyols pot comptar Catalunya per realitzar el referèndum? Quins partits espanyols estan disposats a pagar l’altíssim preu de proposar-lo i/o condecir-lo? Qui està disposat a perdre el poder a Madrid per la “qüestió catalana”?

El PSOE no ha estat, ni està, ni estarà a favor de realitzar un referèndum per la independència a Catalunya. Vegem-ne uns exemples.

Joaquín Leguina: “Això de la nació de nacions no pot funcionar, no pot ser, el que cal és defensar la unitat d'Espanya, això és ser progressista”. Declaracions assumides per José Bono.

Felipe González: ”No hi haurà independència en cap territori d’Espanya”. Declaracions assumides per Celestino Corbacho.

Alfonso Guerra: "La rebel·lió contra la llei o cop d’estat civil"  -referint-se al 9N-  “no és nou, espero que ara surti igual que en l’altre intent del 1934 i que la República espanyola va contestar molt bé” –referint-se als fets del 6 d’octubre del 1934.

La versió actualitzada del PSOE anomenada PODEMOS promet moltes coses, ara ja menys que en les eleccions europees, perquè solament són propostes, però quan es tracti de “tocar poder” la cosa canviarà. Ja es va demostrar amb la inclusió del “dret a decidir” dels catalans en el seu programa a última hora, només ho van fer per salvar la cara de la seva sucursal, socis, a Catalunya.

I és que els números no quadren. Suposem que Pablo Iglesias va de bon rotllo i encara es creu lo del “dret a decidir”. Té 42 diputats més els 27 dels seus socis. Amb qui pactarà a Madrid per autoritzar-ho? Amb el PSOE del “no” categòric?

La possibilitat d’un referèndum a Catalunya és una qüestió que no compren els votants de PODEMOS a Espanya. El partit de Pablo Iglesias, amb els socis territorials, ha rebut 5.189.463 vots a tot l’Estat. Si restem els vots de les nacions sense estat (Països Catalans, País Basc i Galicia) resulta que de votants estrictament espanyols ha rebut 2.751.225 vots.

Només el 53% dels seus vots són de los territorios españoles. A Espanya els votants d’esquerres contraris a la independència no confien en PODEMOS. Resulta trist i patètic que el neolerrouxisme de Pablo Iglesias triomfi en aquells territoris per als quals ha estat creat. El lerrouxisme espanyol pretén separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfi ni l’una ni l’altra.

Els catalans confonem “dret a decidir” amb obtenir la independència. Amb la conya del “dret a decidir”, ens passa com amb el federalisme, però a lo bèstia. Ho desitgem tant que ens autoenganyem pensant que a l’Estat n’hi ha que pensen com nosaltres. El desig ens priva de la facultat de raonament. Abandonem utopies, a Espanya mai trobarem ajut i menys en aquesta legislatura en la que el Senado ha quedat en mans del PP. Avui a Catalunya només tenim dos partits independentistes. Hem de recuperar la unitat d’acció perquè la dispersió ens perjudica.

El “dret a decidir” i el federalisme tant sols existeixen a Catalunya, que som la colònia. A Espanya, que és la metròpoli, no saben què és, ni els interessa. España es indivisible.

Hem perdut la iniciativa

Els catalans hem perdut la iniciativa. Perdó, els catalans independentistes hem perdut la iniciativa. Durant quatre anys, i molt especialment els dos darrers, les propostes del nacionalisme català, ara ja desacomplexadament independentista, han marcat l’agenda política; no tan sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. La qüestió catalana ha tingut més repercussió mediàtica i política que la crisi, l’atur, la corrupció generalitzada, la descomposició de l’Estat del benestar, la fi del bipartidisme…

Haig de reconèixer que un factor determinant per a aquesta explosió va ser l’intent fallit per part dels integrants del tripartit de reformar l’Estatut l’any 2005. Els motius reals que els van portar a fer-ho ara no importen, encara que dos dels partits deuen estar maleint el dia que se’ls va ocórrer la idea, i el tercer, a estones, perquè va ser el desllorigador que ens ha portat a un Parlament autonòmic clarament independentista.

Per al Govern de torn de Madrid la qüestió catalana havia quedat reduïda a una gent emprenyadora que demanava més diners per a les seves coses, petició que ells solucionaven com si fos un donatiu, una almoina. No importava que governés el PSOE o el PP, ni que el president autonòmic fos Pujol, Maragall o Montilla. Cap posava en dubte l’estructura de l’Estat. Tan sols un petit grupuscle de frikis independentistes que un dia a l’any trèiem les banderes i cridàvem: “independència”. Érem la petita veu de la discòrdia. Tot controlat.

Però la cosa va canviar. Gràcies a la sentencia d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut, molts ciutadans van començar a posar en dubte les seves certeses i a escoltar altres veus, les veus de la discòrdia. Tot va esclatar el juliol del 2010 amb la manifestació contra la resolució del Tribunal Constitucional. Va ser una manifestació gegantina, recordava la de l’11 de setembre del 1977, el primer esclat del catalanisme després de la dictadura. Les dues amb una munió de gent, un milió de manifestants; les dues, amb majoria de senyeres i unes poques estelades.

Però la diferencia ja estava marcada. En la del 1977, el motiu era “l’Estatut d’autonomia”. A la del 2010, la gent es manifestava per demostrar que “Som una nació. Nosaltres decidim”. Un salt qualitatiu decisiu, el catalanisme començava a abandonar les posicions autonomistes per encaminar-se cap a l’independentisme.

Amb la consulta d’Arenys i la manifestació de juliol, el nacionalisme conseqüent comença a marcar l’agenda política. Cada any per l’Onze de Setembre es repeteixen les concentracions massives de població, en una espiral de creixement que comença a despertar la curiositat internacional. Cada any milions de catalans sortim al carrer per exigir, ja de forma inequívoca, la independència, l’Estat català. El poder de l’Estat no reacciona. Primer pensa que es tracta de l’habitual “calentón” dels frikis. Posteriorment, inclouen el president Mas entre aquests frikis, que, com és lògic, acabaran deixant-se de tonteries i acceptant l’estatu quo constitucional. Però el president Mas acaba saltant-se les línies vermelles de l’Estat amb la consulta del 9 de novembre, i es converteix en l’enemic numero u d’Espanya, al mateix temps que el poder pren consciència definitivament que no es tracta d’un “calentón” esporàdic.

L’últim gran repte han estat les eleccions d’aquest setembre. Les forces que en el seu programa defineixen com a objectiu prioritari la independència com a pas imprescindible per aconseguir la reforma de la societat es presenten en una candidatura conjunta; i ho fan en clau plebiscitària. Declaren que si al Parlament autonòmic hi entra una majoria de diputats independentistes, posaran en marxa un full de ruta que en un màxim de 18 mesos, és a dir, pel maig del 2018, Catalunya esdevindrà un nou Estat. És la declaració de ruptura. Espanya s’ho pren com el que és, una declaració de guerra. Estan acollonits; davant la fermesa, unitat i acció democràtica no hi tenen res a fer.

Però la mateixa nit electoral perdem la iniciativa i la cedim als sectors contraris al procés d’independència. Aquella nit, i molt especialment l’endemà, es fa evident que els 72 diputats, somiats com a independentistes per la població que aquestos anys ha omplert carrers i carreteres, no tenen el mateix objectiu primari. Aquí hem perdut la iniciativa, portem dos mesos i mig de paràlisi; i encara parlen del gener del 2016 com si res. La iniciativa ara està en mans de les forces unionistes. El Govern espanyol i els mitjans de comunicació que estaven descol.locats i a remolc de les nostres iniciatives són els que ara la porten.

Hem perdut la iniciativa i, encara pitjor, l’energia positiva que emanava del procés. No podem continuar amb aquest espectable que malmet la imatge de força i unitat del poble català davant la comunitat internacional, que és la que ens ha de donar la independència, i davant dels milions de catalans que la han de votar i defensar. L’Estat comença a no estar tan acollonit.

L’acord no desitjat

Tal i com estava anunciat, avui, divendres 13, continuem sense President de la Generalitat. L’espectable ha estat penós. He sentit vergonya al veure com s’han rebaixat les institucions catalanes que, encara que siguin autonòmiques, són el nostre govern.

El president en funcions, Artur Mas, ha cedit a la pressió per arribar a un acord d’investidura, i ha fet una concessió inadmissible a les exigències de la CUP: la “presidència coral”. Exigència ideada per treure funcions al president del Govern de la Generalitat. Ha acceptat delegar funcions en tres vicepresidents que es responsabilitzarien de les àrees més sensibles i amb més pes. Per acabar d’adobar-ho ofereix presentar-se a una moció de confiança el proper juliol. Tan poc valorem la figura i la feina del President del Govern? Tant poc prestigi és mereix la Generalitat? Tan poc sentit d’estat tenim?

Si és tracta d’una proposta perquè mai ningú pugui acusar Artur Mas i a la coalició Junts Pel Sí, de no buscar desesperadament l’acord d’investidura, gairebé es pot entendre. Gairebé, no més. Perquè el mal que està causant aquesta situació no és prou valorat. Han passat 47 dies de les eleccions “més importants de la historia catalana”. El mercadeig i xantatge és esgarrifós. A nivell anímic estem pitjor que abans del 27S. Sort que vam guanyar les eleccions!!

La CUP no té cap interès que Artur Mas repeteixi com a President. L’error àmpliament comès ha estat considerar que són una organització independentista d’esquerra radical. No és així, són una organització d’esquerra radical independentista. En matemàtiques es diu que l’ordre dels factors no altera el producte, però en política sí.

“Si la república no és socialment avançada, no la volem” aquesta frase d’un diputat de la CUP reflecteix a la perfecció el seu pensament. És el mateix que els joves marxistes independentistes dels anys 70 deien: “si l’estat català no és d’esquerres no el volem”, menyspreant a qui no pensés com ells, menystenint la independència. Aquí és on l’ordre dels factors és vital. Primer la revolució social, després la república catalana. Encara que sàpiguen –esperem que al 2015 ho hagin descobert- que les esquerres de l’Estado mai s’aliaran amb ells perquè prioritàriament són espanyoles.

La CUP i els seus dirigents saben que ara és el seu moment. Ara, abans de nomenar President de Govern, és l’únic moment en el que poden imposar les seves idees polítiques i treure’n un rèdit electoral. Saben que ara es quan poden rendibilitzar els seus 338.000 vots aconseguits en el moment d’eufòria electoral del procés. Saben que les seves propostes polítiques són minoritàries en la societat catalana. Saben que a la República catalana ocuparan un espai minoritari similar al d’ICV. Saben que mai tindran prou força per aplicar el seu programa. Saben que mai guanyaran unes eleccions en un país europeu. Saben que l’únic polític capaç de posar-los en el lloc que els pertoca per resultats democràtics és Artur Mas. Per això no el volen de President.

Vestiran un discurs elaborat i fàcilment vendible; per tant, fàcil d’acceptar per traspassar totes les culpes “a l’altre”. Al dolent neoliberal de les retallades i de la corrupció descontrolada. A més, disposaran de l’ajut de la majoria de mitjans, periodistes, politòlegs, tertulians i opinadors. Com a bons revolucionaris són dogmàtics encegats per la seva religió; ells tenen la veritat absoluta, com si fossin els receptors de les taules de la llei*. Autèntics i únics posseïdors d’autoritat moral per dir a la resta el que és cert i el que no és cert.

Per això ja no accepto més veure com el President en funcions es rebaixa acceptant unes condicions imposades. Condicions que si ell i Junts Pel Sí les haguessin portat en el seu programa electoral i full de ruta molts dels seus votants s’ho haguessin pensat dues vegades abans de votar-los. Hem perdut el temps miserablement. El candidat votat per 1.680.000 catalans ha estat ell. Els seus enemics a casa nostra no el consideren imprescindible, i és cert, però en aquests 15 mesos que ens esperen si que és el millor que tenim, i el repte de independitzar-nos és massa gran per poder prescindir del seu actiu. Els seus enemics de l’Estado si que saben que és la “peça clau” a batre.


*Acabades d’escriure aquestes ratlles llegeixo que, com Moisés al Sinaí, ens donen les taules de la llei en forma del manifest "Fil a l'agulla", que no és més que la justificació que si no entrem en la terra promesa de la República és per culpa dels nostres pecats per no acceptar totes les seves propostes.

Demà, dijous de gloria o de passió?

Demà, dijous, el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas, es torna a presentar per ser investit com a darrer president de la Generalitat autonòmica. Se’n sortirà, o no, per dos vots.

Si és investit, encara som a temps de reconduir el do de pit de dilluns passat, l’aprovació de la declaració de l’inici del procés polític a Catalunya que ha de portar-nos a la independència nacional. Així, demà podem reagrupar totes les nostres forces i energies entorn d’un president electe i un Govern legalment constituïts.

En cas contrari, ens trobarem amb un president de la Generalitat en funcions i un Govern de la Generalitat en funcions. És a dir, tot el poder executiu de la Generalitat estarà provisionalment pendent de la investidura del nou president . En un procés electoral normal, és una situació normal. En un procés excepcional, és una aberració. No hi ha procés més excepcional a Catalunya que el de la proclamació de la seva independència de l’Estat espanyol.

Avui, dimecres, el Consell de Ministres del Govern espanyol, reunit en sessió extraordinària, ha aprovat el recurs d’inconstitucionalitat contra la declaració aprovada pel Parlament. El recurs carrega contra els membres de la Mesa del Parlament i del Govern, en total 21 càrrecs, Artur Mas i Carme Forcadell entre ells, “y en su caso a la persona que resulte nombrada como consecuencia del acto de investidura por el Parlamento catalán”.

El recurs serà tramitat pel Tribunal Constitucional amb la celeritat habitual en aquests casos, i en pocs dies ens podem trobar amb el Govern i el Parlament decapitats per inhabilitació. I tot això sense president ni Govern de la Generalitat.

Em pregunto si tots els 72 diputats que dilluns van aprovar la declaració són realment conscients del text que van aprovar: “El Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un Estat català independent en forma de república”. Aquest text, tal com s’exclamen tots el mitjans contraris, és una declaració de secessió. Són conscients els 72 diputats que el pitjor delicte que es pot cometre a l’Estat espanyol és el de secessió? Que absolutament totes les forces polítiques espanyoles “cerrarán filas”? Des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra? Que l’Estat actuarà amb una força absolutament arbitrària i desproporcionada? I nosaltres tan contents fent volar coloms, o com diuen a la capital, “discutiendo si son galgos o podencos”.

Un cop provocat i llançat el repte a l’Estat, sense disposar de totes les eines, actuem com si ja fóssim independents. Ens dediquem a barallar-nos per quines polítiques aplicarà el futur Estat català, quan tal vegada mai arribi.

Si l’Estat no va respondre dilluns enviant la Guàrdia Civil i/o els Mossos a detenir els diputats que van votar a favor pel delicte de secessió, és perquè al segle XXI ja no poden utilitzar aquest recurs. Han de ser més subtils. Ho estan sent.

“Si la república no és socialment avançada, no la volem”, va etzibar un orgullós revolucionari de la CUP. Revolucionari social, s’ha de veure. Nacional, no. Si realment estan a favor de la independència, tan sols han de prestar dos vots afirmatius al procés d’independència; els altres vuit poden demostrar la seva disconformitat al projecte social amb l’abstenció. L’excusa del no a Artur Mas pel 3% i les retallades no té credibilitat fora dels seus propis militants. Que rellegeixin els llibres d’història: estem a punt de repetir un error que aquest cop ens pot costar la supervivència nacional.

Tres per cent

A l’imaginari popular tenim números i xifres que tenen “vida” pròpia. Si diem 11S tots sabem de què parlem, siguem catalans o dels Estats Units; tant uns com els altres recordem fets tràgics de forma immediata.

A Catalunya, i a Espanya, tenim un número amb vida pròpia que va lligat a un percentatge: el 3.

Tres per cent és l’esterrecada que el President Pascual Maragall li va etzibar a Artur Mas, cap de l’oposició, al Parlament de Catalunya el Febrer de 2005. Acusava CDC de cobrar un 3% de percentatge en totes les obres públiques adjudicades per part del govern de la Generalitat en l’anterior etapa de CiU.

El problema de la seva acusació és que no es van trobar enlloc proves ni indicis que l’avalessin. La comissió parlamentària per investigar les acusacions no va poder acreditar el cobrament de comissions a canvi d'adjudicacions d'obres públiques. Tot el cas va arrancar d’un article, sense proves, publicat a El Periódico dies abans. És curiós que Maragall utilitzes aquest argument en una sessió de control de la seva gestió en l'esfondrament en el barri del Carmel de Barcelona causat per unes obres del metro.

La fatídica frase dirigida a Mas i CDC "vostès tenen un problema anomenat 3%" s’ha convertit en un arma de destrucció massiva que contamina tota la política catalana i molt especialment el procés iniciat per la independència i proclamació de la República catalana.

Tot just vaig sentir la frase del President Maragall em va venir a la memòria el també famós “cas Banca Catalana”. Creat, fomentat i explotat pel mateix sector d’interessos que ara treien el “cas 3%”.

Banca Catalana fou el cas creat pel poder econòmic i polític espanyol per evitar que Catalunya disposés d’una banca pròpia. Bascos i càntabres poden tenir-ne, els catalans mai. A més, amb el “cas Banca Catalana” l’Estat matava dos ocells d’un sol tret. Liquidava un banc català -gestionat per un grup de catalans desafectos al régimen- que podia fer competència a la banca nacional, i al mateix temps liquidava la gran anomalia que a Catalunya governessin els nacionalistes –catalans- liderats per Jordi Pujol i CDC, enlloc dels socialistes –espanyols- o la seva sucursal catalana PSC.

El cas va explotar l’any 1982 amb un fals anunci de suspensió de pagaments que va portar a la descapitalització del banc. Per tal de salvar-lo se’n va fer càrrec un consorci format per tota la gran banca espanyola. L’any 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari en no trobar indicis de cap delicte. Banca Catalana ja no era catalana. Objectiu assolit.

Van ser vuit  anys de continua campanya d’atac i desprestigi en contra de Jordi Pujol, del seu partit CDC i de retruc de la “burgesia catalana” pel pecat, no de ser burgesa, sinó nacionalista. Aquest missatge va calar profundament en l’imaginari dels catalans. Per a una part de la nostra societat, Jordi Pujol, CDC, i el nacionalisme que representen, són sinònims de corrupció. Sense proves. Les proves no són necessàries perquè “tothom ho sap”.

El cas Banca Catalana ja estava mort, era necessari un nou cas per mantenir viva la idea. Ara tenim el 3%. Proves? Cap ni una. Des de febrer de 2005 quan el President Pascual Maragall va dir la famosa frase no s’ha presentat cap prova. Curiosament també va ser un diari qui va fer saltar la notícia. Sense proves.

Ara, 10 anys després, sembla que la justícia espanyola ha reaccionat i comença una desfilada mediàtica d’acusacions i imputacions. La idea base és de nou la mateixa: el President de la Generalitat catalana és un corrupte, el seu partit CDC també. Ho sap tothom. De nou la idea qualla en la societat. Fàcil, és un missatge que els espanyols i unionistes fa 34 anys que ens repeteixen. Una generació de catalans sotmesos han acabat fent-lo seu.

És curiós com s’accepta el fet que CDC cobrava el 3% en totes les adjudicacions d'obres públiques quan governava abans del tripartit. Ara, que ha tornat al govern, torna a cobrar. Què passa? En els 8 anys de govern de PSC, ERC i ICV no es va fer obra pública? Algú es pot creure que les grans empreses d’obra pública que acceptaven pagar comissions anteriorment, que en 8 anys no van pagar res, ara accepten tornar a pagar? Per cert, els ajuntaments no en fan d’obra pública?

No importa, “tothom ho sap”. La campanya antinacionalista –mitjançant la personificació de la corrupció en Pujol o Mas i CDC- ha estat tant efectiva que el procés de independència està aturat i perilla per culpa del 3%. La unitat de les forces independentistes sembla impossible. Objectiu assolit.

Del PSC, dels exICV amagats a CSQEP i d’altres de l’esquerra espanyola i/o sucursalista no m’estranya, és lògic. És l’última oportunitat que els queda en el seu discurs anticatalanista. Basen tot el seu discurs antiindependència en el 3%. No tenen més arguments, no importa que no tinguin proves desprès de 10 anys. Saben que el discurs ve de lluny, dels cas Banca Catalana –són els mateixos que el van utilitzar-  i saben que s’ha convertit en dogma de fe.

El que ja no trobo lògic és que la “gran” excusa de la CUP per no investir Artur Mas és que en el seu programa ja deien que mai farien President el corrupte Mas del 3% i de les retallades. Fabulós. Accepten sense dubtar els argument creats per l’espanyolisme i els seus serfs a Catalunya. Cauen en el parany i volen convertir-se en protagonistes impossibilitant que l’”enemic número 1” de l’Estat sigui investit President del teòricament últim Govern de la Generalitat autonòmica. Semblen oblidar que els votants de Junts Pel Si van sextuplicar els seus vots, i que el programa de la coalició diu que Artur Mas serà el nou President. Aquí estan enrocats i perdem la força de la unitat independentista demostrada en quatre anys. Encara que ho sembli ja no marquem el ritme i donem temps a l’Estat. Objectiu assolit.

És molt fàcil. Si la CUP i els contraris a Mas estan convençuts que tota la obra pública de Catalunya –menys l’executada pel tripartit i els ajuntaments- ha pagat el 3% de comissió a CDC, i que el President Mas és l’únic culpable de les retallades –perquè l’Estat no té cap culpa de no fer els traspassos d’efectiu acordats, ni d’espoliar-nos 16.000M€ anuals-, si de debò n’estan convençuts, i al mateix temps realment estan per la República Catalana sense embuts, encara que ells no governin, encara que sigui una República governada pel centre dreta i no per la seva ideologia de partit, llavors és molt fàcil: que arribin a un acord tots els partits i diputats favorables a la independència respecte als possibles casos de corrupció de tots els partits a Catalunya.

Que tots firmin un document on es comprometin com a partits –els actuals i els que puguin derivar-se dels actual en un futur- com a parlamentaris, com a polítics i com a ciutadans, que els casos de corrupció política comesos en la etapa de la Generalitat autonòmica, tant en el Govern de la Generalitat, com en els Ajuntaments, en les Diputacions i en qualsevol organisme públic, no prescriuran. Que la Justícia de la República Catalana continuarà investigant els casos oberts abans de la independència i els nous casos que es denunciïn un cop independents, que es jutjaran tots els casos i que tots els culpables seran castigats.

Si el primer és la llibertat nacional i la independència, no perdem més temps. Hem caigut en un dels paranys de la Intel·ligència de l’Estat. Estem dividits, estem en lluita i volem prescindir d’un dels nostres millors actius. Els estem donant un avantatge que no tenien. Objectiu assolit.

Companys, no és això

“No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors... “

Els versos de Lluis Llach em ressonen dins del cap aquests dies quan veig la trista imatge dels independentistes catalans. Els versos em venen al cap quan recordo els companys que s’han quedat pel camí. Companys de lluita que van abandonar la comoditat del no fer res, la família, que van donar la seva llibertat, salut o inclòs la vida en la lluita per la llibertat del seu, del nostre, País i per les llibertats dels seus conciutadans.

“No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar... “

Em venen al cap molt especialment per aquells companys que ara, que estem a punt d’aconseguir l’objectiu de la independència, no la veuran perquè sembla que tenim tot el temps del món, que Catalunya i els catalans no tenim la necessitat imperiosa de posar fi al constant i sistemàtic espoli a que estem sotmesos, a la constant humiliació de veure com tribunals forasters legislen en contra de les nostres necessitats. Quan sembla que no tenim presa perquè les “formes” són més importants que el “fet”. I el fet és la República Catalana.

El 27 de setembre de 2015 és una data històrica. Els dos partits independentistes que es presentaven van guanyar les eleccions. En el nou Parlament autonòmic han entrat 72 diputats independentistes, majoria parlamentaria, amb un programa electoral i un objectiu clar: proclamar la República Catalana. Tanmateix podem comptar amb que, davant de fets consumats, alguns dels 63 diputats de partits favorables a continuar sota la monarquia espanyola canviaran el seu posicionament inicialment contrari a la República Catalana. Per tant, el full de ruta per la independència majoritàriament acceptat pels votants catalans es pot posar en marxa.

Aquestes són unes dades que semblaven objectives, però no, no ho són.

Han transcorregut 27 dies des de la victòria i les dues opcions electorals encara no estan d’acord ni tant sols en si vam guanyar!!

Patètic, molt patètic l’espectacle de divisió que estan donant. De forma pública i notòria es diuen el nom del porc en els mitjans de comunicació –mitjans majoritàriament controlats pels unionistes- que s’apressen a explotar i magnificar qualsevol desacord o crítica.

Trist que ara podem entreveure que dels 72 diputats no tots tenen com a objectiu primari la República Catalana. Que no tenen la independència del seu País com a primer, i imprescindible, pas per aconseguir fer polítiques i lleis socialment avançades que realment canviïn la vida dels seus conciutadans.

Els nostres diputats actuen com si ja haguéssim guanyat a l’Estat, com si ja fóssim independents. Discuteixen “com” ha de ser de justa i perfecta una República encara inexistent. Fins el punt que es permeten el luxe, les dues parts, de dir que no tenim –en tot cas no tindran ells i els seus interessos- pressa, que no passaria res si el nou Govern no es forma fins passat el 20 de Desembre. Després de les eleccions espanyoles!!  Són tàctiques de negociació, diuen, però hem desaprofitat una oportunitat de demostrar al Món i a nosaltres mateixos la força i unitat en la nostra ferma voluntat de llibertat.

Fa pocs dies llegia el comunicat de “suspensió d’activitats públiques” del PSAN. De l’anàlisi que fan podem extreure el convenciment que “la contradicció principal”, la primera a resoldre, és la dominació espanyola -de l’oligarquia espanyola- sobre la nació catalana. Per això el trencament d’aquesta dominació social ha de començar amb la independència. Pas previ, la independència, per acabar amb la dominació de l’oligarquia espanyola sobre les classes populars catalanes.



Companys, no és això
Lluis Llach, 1979

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Una província espanyola que ja no ho és

Avui, 16 d’octubre, fa 40 anys estava de guàrdia a l’Av. de les Drassanes –fent-me un hombre,  com deien els militars de l’època- i quan la noticia va saltar,  va passar desapercebuda per la majoria de la població. El Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides confirmava el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació per tal d’acabar amb la colonització espanyola. Després l’ONU va proposar un referèndum d'autodeterminació com a solució del conflicte.

La història ja la coneixem. Mal moment per l’Espanya franquista amb el dictador al llit de mort, mal moment pels sahrauís, i gran jugada d’en Hassan II que en plena guerra freda va saber aprofitar l’oportunitat. Marroc era un aliat massa important per l’OTAN. El poble sahrauí s’ho va creure –que farien un referèndum d'autodeterminació- , el govern espanyol ho va prometre quan governava el PSOE de Felipe González –el mateix PSOE que encara avui accepta el dret d’autodeterminació dels pobles- i el Marroc s’hi va negar des del primer moment. Avui encara esperen.

Recordo que els sahrauís eren espanyols, tenien el seu D.N.I., que així ho deia, i quan el Marroc va declarar la seva intenció d’annexionar-se el territori, l’Estat es va preparar per defensar-lo. No explicaré l’opereta que es va desenvolupar amb l’exèrcit en alerta màxima -amb les armes a la mà per defensar la provincia-, la utilització massiva de camps de mines, ni el viatge llampec del futur rei Joan Carles I per visitar les tropes i prometre el seu suport i el del govern per a la seva defensa del territorio español. Al novembre Hassan II va iniciar la Marxa Verda i fins avui.

Tot això em fa pensar en l’exaltació del nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, 40 anys després respecte a Catalunya i a la nostra deriva nacionalista. Ara que ja no ens poden enviar un militar a reprimir-nos per la força de les armes, ens envien la Constitución Española, el Fiscal General del Estado nomenat pel Rei, els tribunals de justícia i finalment el Tribunal Constitucional com a màxim intèrpret de la seva Constitució i garants, tots ells, de la unidad.

La Constitució, diuen, no permet fer un referèndum a Catalunya. Curiós, tampoc ho permetia la de l’època i el govern franquista el volia fer –només al Sàhara- a l’any 1975. Una part d’Espanya no pot separar-se, diuen, segons les lleis espanyoles ni internacionals. Continua sent curiós perquè a l’any 1975 van abandonar la província amb la cua entre les cames i crec que les lleis espanyoles vigents tampoc ho permetien. La mateixa corona borbònica que va anar a El-Aiún a prometre tot allò que volien escoltar sobre la unidad de la pàtria i que “España cumplirá sus compromisos" és la que els va abandonar, i és la mateixa que ara torna a parlar-nos de unidad  perquè gaudim d’una història y destinos comunes.

Tot això en fa pensar que la propera província espanyola que deixarà de ser-ho és Catalunya. Fa 40 anys si m'ho haguessin dit no sé si m’ho hagués cregut. A pesar de la meva militància separatista era un somni pensar que en unes eleccions autonòmiques un partit, o unes candidatures, que és presentessin per primera vegada amb un programa clar i detallat per proclamar la República Catalana obtinguessin el 48% dels vots emesos.

Sols depèn de nosaltres, com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? La llibertat nacional, la independència, és quelcom difícil i arriscat, hauria de ser el nostre objectiu únic i primordial. Sense la República catalana mai tindrem justícia social a Catalunya.

Ahir un dia normal a Espanya

Ahir va resultar un dia normal. Amb les normals sensacions que pots esperar en l’Espanya dels borbons, unes de fredes i unes altres de calentes. Les bones sensacions –les calentes- van ser la resposta de la gent al carrer a les portes del Palau de Justícia per demostrar el seu suport a les conselleres imputades per organitzar la consulta del 9N, com la resta de membres del Govern de la Generalitat autonòmica que també les acompanyaven al TJSC per declarar en la querella interposada per la Fiscalia General del Estado.  Delictes presumptament comesos?  D’això en vam parlar en l’anterior entrada al blog Imputació a la democràcia i no cal repetir-se.

Un altre de calenta va ser la resposta de l’Estat. No van poder estar-se de ficar-hi cullerada i el TJSC va emetre un comunicat fora de lloc on denunciava un “ataque directo y sin paliativos a la independencia judicial"  i  continuava  “... con el objetivo de cuestionar la legitimidad de jueces y, además, pretender influir en su toma de decisiones". En la mateixa línea de despropòsits el Ministre de justícia exigeix "respeto para la independenciade los jueces”. Independència que ell mateix va carregar-se quan va declarar que no s'havia imputat abans al President Mas per no interferir en el procés electoral del 27S. Entenc que ell, i el Govern de l’Estat, pensaven que si imputaven el President abans de les eleccions la seva victòria electoral estava garantida.

Bones sensacions en veure una vegada més que l’Estat i els seus representants ens exciten, amb les seves declaracions i insults, per tal que nosaltres no fallem. Queden dubtes que demà 15 d’Octubre hem d’anar a donar suport al President Mas i omplir el Passeig de Lluis Companys? Precisament el mateix dia que l’Estat espanyol va assassinar el President afusellant-lo a Montjuïc? Un recordatori de qui mana?

A la tarda/nit encara més bones sensacions en veure la gernació davant dels seus ajuntaments tot donant suport als imputats en moltes poblacions de Catalunya. També en veure tots els polítics catalans, excepte les absències naturals, en l’acte de lectura del manifest a la Pl. Sant Jaume. Bones sensacions.

Les no tant bones -les fredes- no és moment de comentar-les. Han passat 17 dies de les eleccions i hem perdut una oportunitat única per donar un missatge als catalans, a Espanya i al Món: formar en 2 o 3 dies l’últim govern autonòmic, el que té com a objectiu proclamar la República Catalana. Demostració de força i unitat en l’objectiu.

Però ahir –un altre de les fredes- alguna de les parts no van desaprofitar la gentada reunida al matí per alliçonar-nos i ordenar-nos que els deixem fer, que ells si que en saben, que estiguem tranquils que tot sortirà bé. Manca de sentit d’estat quan les parts manifesten que legalment “tenim temps”, inclòs fins després de les eleccions espanyoles!!

Encara no som conscients que el nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes les que l’Estat pot patir, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes.

Els catalans també sabem ésser lluitadors, però solem equivocar-nos d’enemic.

Hem de votar en les eleccions a Madrid?

Els catalans no podem negar les nostres arrels gregues i mediterrànies. Ens encanta la paraula, el debat, la discussió. Encara estem immersos en el debat postelectoral sobre qui serà, o no serà, President de la -teòricament- última Generalitat autonòmica que encetem apassionadament el debat de les properes Elecciones a Cortes Generales de España. Els catalans hem de votar en aquestes eleccions?  No hem de votar? Ah!  Ja tenim plataformes amb tots dos postulats passejant-se per la xarxa.

Personalment, sempre he pensat que els catalans, mentre seguim sent súbdits de la corona espanyola, hem de participar en aquestes eleccions  i treure’n el màxim possible de vots i escons. Vots nacionalistes naturalment, i un nacionalista català tant sols pot ser independentista mentre no tinguem la República Catalana.

Per què votar si ja hem començat el procés de secessió? Aquest és el principal argument contra la participació. Diuen que hem de demostrar a Espanya i al Món que ja no ens considerem espanyols, que són unes eleccions que no van amb nosaltres.

Precisament donar un missatge al Món i a Espanya és el argument per participar amb una coalició de partits independentistes amplia, com JuntsPelSi per entendre’ns, per tal de guanyar i treure un ampli número de escaños. Fer un grup Català al parlament espanyol amb la finalitat d’enviar un missatge al Món i a Espanya: volem la independència, estem construint l’Estat català.

Al Món li tornem a dir que a Catalunya estem farts d’Espanya, del seu sistema polític caduc i corrupte. Incapaç de cap canvi que representi una millora o avanç social o polític. Que estem decidits a fer la nostra pròpia via. Que estem en marxa i que ningú ens aturarà. Un nou missatge de força. Al Món, a Europa, a l’UE només entenen la raó de la força, en el nostre cas pacífica i democràtica, i fins que no demostrem que anem en “serio” no es posicionaran.

A Espanya li posarem un problema, un greu problema si els nostres representants són seriosos i saben a “què” van a Madrid. No van a fer política, ni a discutir lleis ni a regatejar el “peix al cove” com han fets tots els partits catalans amb representació fins avui –tots, amb més o menys dedicació al cove- i que no ha servit per a res. Sempre serem minoria, lògicament, davant una majoria anti catalana siguin del color que siguin. No aniran ni a demanar, ni a participar. Aniran a negociar com fem la independència. I per això necessitem un grup i una veu forta a Madrid. Independentistes recordant-los que millor que s’asseguin a negociar ràpidament i amistosament. Que ells ho necessiten més que nosaltres. Que hem de negociar el reconeixement de l’Estat català i el repartiment d’actius i passius. Que el “poble” espanyol, la ciutadania, comenci a escoltar la veritable veu de Catalunya i les veritats que els seus representants, siguin del color que siguin, els amaguen.

Les eleccions “a Madrid” són una oportunitat per tornar a fer sentir la nostra veu a Catalunya explicant de forma clara perquè és imprescindible la independència. Sense la República catalana mai tindrem justícia social, ni reforma política, ni recuperació econòmica, ni augment del treball, ni acabarem amb les retallades, ni.....

Al participar en les eleccions evitem que l’única veu que s’escolti a Catalunya sigui la dels unionistes. Amb les seves mentides àmpliament propagades per tots els mitjans de comunicació catalans que gaudeixen de la màxima audiència a casa nostra –excepte algunes petites excepcions- i podrem utilitzar els mitjans espanyols per explicar perquè volem la independència.

Evitar que el “grup català” a Madrid estigui format per PPC, C’s, PSC, UDC, ICV, PODEM, amb la seva veu submisa i servil. El grup català estarà format per independentistes.

Els nostres diputats a Madrid podran portar “la guerra” a casa seva. Mentre no proclamem la República Catalana podran defensar Catalunya posant el dit a l’ull dels partits espanyols. Defensar el Corredor Mediterrani no pels nostres interessos, si no pels interessos dels industrials valencians, del productors agrícoles murcians i andalusos. Podran exigir la reforma agrària -encara pendent al S. XXI- a Espanya, tot defensant els pagesos andalusos i extremenys, perquè no tinguin que emigrar o viure de la caritat del Plan de Fomento del Empleo Agrario (PFEA) més conegut com Plan de Empleo Rural (PER).

Una forma de denunciar i explicar perquè els catalans estem farts dels partits de la segona restauració borbònica dissenyada per Franco. La de l’alternança de conservadors i progressistes en el poder, aquest cas del PP i PSOE. Denunciar als espanyols, als ciutadans que els pateixen, la seva ineptitud i que la seva reforma social i política només arribarà de la mà de la nostra independència.

I un cop proclamem la República catalana, aquests diputats, seran la nostra delegació diplomàtica al Parlament espanyol.

Hem d’anar a Madrid a fer sentir la veu de la nostra dignitat.

 (Fa molts anys el meu mestre polític hem va explicar que a Madrid els parlamentaris catalans hi han d’anar amb una bosseta amb el raspall de dents i el pijama. Perquè quan baixen del faristol poden acabar a la presó. Que si no és amb aquest esperit, un independentista no fa res a Cortes, a Madrid)

Imputació a la democràcia

Avui els estrategs del govern Rajoy han aconseguit una nova fita. Han apujat el llistó dels despropòsits. Felicitats.

Bé, per ser sincers la fita la va proporcionar el Sindicato Manos Limpias -una associació feixista lligada a la Fundació Nacional Francisco Franco, al Frente nacional i a Fuerza Nueva- amb la seva querella contra el President Artur Mas i diversos col.laboradors “por haber incurrido en un delito de desobediencia por no acatar la prohibición del TC” en posar les urnes el dia 9 de novembre. Recordem que les va posar el 9N seguint el mandat de la majoria del poble català.

La querella no té perquè agafar-nos de nou. És practica habitual del Govern de Madrid o dels seus satèl.lits. Tampoc que el diari La Razón publiqués la notícia el dia 26, tres dies abans de produir-se (¿una mostra més de la separació dels poders polítics i judicials?).

Avui ens informen que la “Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC)” ha acceptat la querella que va interposar la Fiscalia General de l’Estat “por la supuesta comisión de delitos de desobediencia grave, prevaricación, malversación y usurpación de funciones en el proceso participativo del 9-N. La querella también se dirige contra la vicepresidenta catalana Joana Ortega y la consejera de Educación, Irene Rigau, también por los mismos delitos”

Tampoc ens ha de sorprendre aquest titular tan llarg de la querella. El Govern d’Espanya ens va anunciar per activa i per passiva que ho farien. El que m’ha sorprès és la fina ironia utilitzada en la data que han escollit. En van aprenent, o no. Tal vegada tan sols és un avís més que ens donen de qui mana i de qui té el poder real.

El tribunal espanyol farà declarar el 15 d’octubre com a imputat al 129è President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per “un delito de desobediencia”. Desobediència per acceptar el precepte que en democràcia les qüestions de fons que afecten a tota la ciutadania se solucionen parlant i votant.

Just 75 anys després que un 15 d’octubre de 1940 el 123è President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, fos afusellat per les forces militars colpistes de Franco per “responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar”.  És l’únic president de govern del món, escollit democràticament, que ha mort executat.

Ens troben que els hereus polítics de la dictadura -només cal mirar els llinatges dels que manen a la política, l’economia i a l’administració de l’estat, satisfets i orgullosos del seu passat- no només no han condemnat la dictadura, ni han permès la llei de memòria històrica, ni la reconciliació, sinó que ara ens recorden que ells van guanyar la guerra i que no permetran que nosaltres, els vençuts, aixequem el cap. I ens ho recorden de la forma més grollera.

Ens recorden que si ens van assassinar a un President, bé poden inhabilitar-ne un altre. No ens equivoquem, la data no és coincidència com diu el tribunal o l’Albiol amb un mig somriure. És amb plena consciència tal i com reconeix l’exsecretari d’Estat de comunicació Miguel Ángel Rodríguez en una piulada a Twitter: “Supongo que el MoltDesleal Mas ahora mismo está feliz: ya tiene lo más parecido a un fusilamiento!!! Qué bonito!!!”

L’Estat imputa la democràcia. El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat, és un argument contra Espanya. Per això l’expressió solucionar el “problema d’Espanya” no té sentit, cal triar: o la solució o Espanya.

La majoria de catalans el 27S vam triar la solució: la República Catalana.

Tertulians sense Història

Fa uns dies, mentre estava treballant amb l'ordinador, escoltava un programa d’opinió d’una TV (tant se val quin perquè tots s’assemblen). Els tertulians, periodistes o no, estaven indignats, sorpresos, atònits, horroritzats, tot comentant la mort d’un periodista japonès a mans del grup jihadista Estat Islàmic.

Els adjectius atroç, menyspreable, espantós, covard, eren constants. Curiós perquè parlaven de mort o execució, no d’assassinat. Incrèduls, no entenien perquè els jihadistes no havien negociat, com tampoc entenien què pretenen. Ells, com la majoria d’experts que parlen en públic sense cap rubor, són el clar exemple que els tertulians no han estudiat, o no recorden, les lliçons d’Història.

No entenc aquestes provocacions; es posaran el Món en contra, què busquen?, deia un. Tot el Món se’ls tirarà a sobre, deia un altre. En el fons no són verdaders creients del Islam, deia un tercer. I exposaven una sèrie de tòpics ben intencionats que tenen la virtut d’haver quallat en la nostra societat.

Estat Islàmic és el darrer grup, i tal vegada el que té els seus objectius més clars, que porta a la pràctica les idees del salafisme i la ideologia dels Germans Musulmans fundats el 1928. El seu objectiu és l'establiment d'un estat islàmic basat en la xaria i en el restabliment del Califat suní. S’autoproclama com a màxima autoritat religiosa de tots els musulmans del Món i a partir del “Llevant àrab” (Síria, Jordània, Israel, Palestina, Líban, Xipre, i sud de Turquia) vol reconquerir l’antic Califat des de l’Al-Ándalus fins a la India.

Els seus enemics, de qualsevol religió, siguin cristians o yazidistes, són exterminats i expulsats del territoris que controlen, com tampoc dubten en atacar i matar a musulmans xiïtes. Ells ho tenen clar: estan en possessió de la veritat absoluta i tot aquell que no pensi com ells és el seu enemic. I l’enemic, per infidel, és obligació exterminar-lo. No els importa tenir el Món per enemic, aquest món infidel i no creient d’Europa, dels EEUU, del món occidental en general, som el dimoni. No els importa que els musulmans xiïtes siguin enemics seus, també són infidels perquè es van apartar del camí.

Estat Islàmic a fet el que ningú s’havia atrevit a fer. Ha donat el pas definitiu en la seva guerra global per la reconquesta del Califat. Ha alliberat una part del territori i ha proclamat la República Islàmica. Un tros de terra on els bons musulmans poden viure d’acord amb la llei coranica. Com més l’ataqui occident més simpaties despertarà entre els musulmans. Com més l’ataquin les velles monarquies feudals xiïtes o sunnites, aliades d’occident, més simpaties despertarà entre els musulmans. Més i més soldats i voluntaris que escoltaran la seva crida.

El que no entenien els tertulians és que Estat Islàmic no vol negociar. Coneix els punts febles dels seus enemics. D’occident sap que no podem existir sense el “seu” petroli, sense els "seus" dòlars, com també sap que no podem reaccionar com ho hem fet històricament: atacant-los. Els ciutadans dels països occidentals no acceptarem una guerra contra ells perquè en la guerra moren civils i això, com és lògic, no ens agrada. No importa que cada dia assassinin civils o exterminin comunitats senceres perquè no pensen com ells, occident els diu que no està bé, que això no es fa, i nosaltres ja en tenim prou. És com si els aliats a la II Guerra Mundial haguessin demanat a Hitler que no fes més dolenteries, que marxés de França i de tots els territoris ocupats, i ja n’haguessin tingut prou.

Estat Islàmic està convençut que els occidentals som una cultura decadent, sense valors, immoral, feble, no creient, derrotada. Sense capacitat de reacció, lligats pels nostres mesquins interessos i només preocupats pels bens materials, egoistes, sense unitat. Ells en canvi, com a bons creients, es limiten a seguir el camí de la seva religió. Practiquen la jihad, el decret religiós de guerra per estendre la llei de Déu a tots aquells “no sotmesos”. Res del que facin estarà mal fet, ells són fidels, nosaltres infidels.

El problema d’Occident és que en part tenen raó. La “cultura occidental” ha esdevingut esgarrifosament materialista i individualista. Però tenim una cosa que ens diferencia, una cosa que ens ha costat segles de morts i guerres, una cosa que en l’escala del Temps és molt recent (no arriba a 300 anys) encara imperfecte, encara en construcció: és el que en diem Democràcia, la idea d’una revolució en contra dels totalitarismes polítics i religiosos que és resumeix en llibertat, igualtat, fraternitat. Tots els homes i dones som iguals i lliures, amb llibertat de pensament i d’elecció.

Això és el que veritablement fa por a Estat Islàmic. Volen reinstaurar els vells sistemes de govern teocràtics de règim feudal. No és casual que en el seu calendari estiguin en el segle XIV. Ho estan mentalment. Depèn de nosaltres, de com recuperem les lliçons que ens dona la Història i comencem a qüestionar els topics que ens volen fer creure uns “experts” que en els últims 30 anys no l’han encertat mai. És tracta d’escollir un sistema de viure o un altre, igual que 630 anys enrere.