Hem perdut la iniciativa

Els catalans hem perdut la iniciativa. Perdó, els catalans independentistes hem perdut la iniciativa. Durant quatre anys, i molt especialment els dos darrers, les propostes del nacionalisme català, ara ja desacomplexadament independentista, han marcat l’agenda política; no tan sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. La qüestió catalana ha tingut més repercussió mediàtica i política que la crisi, l’atur, la corrupció generalitzada, la descomposició de l’Estat del benestar, la fi del bipartidisme…

Haig de reconèixer que un factor determinant per a aquesta explosió va ser l’intent fallit per part dels integrants del tripartit de reformar l’Estatut l’any 2005. Els motius reals que els van portar a fer-ho ara no importen, encara que dos dels partits deuen estar maleint el dia que se’ls va ocórrer la idea, i el tercer, a estones, perquè va ser el desllorigador que ens ha portat a un Parlament autonòmic clarament independentista.

Per al Govern de torn de Madrid la qüestió catalana havia quedat reduïda a una gent emprenyadora que demanava més diners per a les seves coses, petició que ells solucionaven com si fos un donatiu, una almoina. No importava que governés el PSOE o el PP, ni que el president autonòmic fos Pujol, Maragall o Montilla. Cap posava en dubte l’estructura de l’Estat. Tan sols un petit grupuscle de frikis independentistes que un dia a l’any trèiem les banderes i cridàvem: “independència”. Érem la petita veu de la discòrdia. Tot controlat.

Però la cosa va canviar. Gràcies a la sentencia d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut, molts ciutadans van començar a posar en dubte les seves certeses i a escoltar altres veus, les veus de la discòrdia. Tot va esclatar el juliol del 2010 amb la manifestació contra la resolució del Tribunal Constitucional. Va ser una manifestació gegantina, recordava la de l’11 de setembre del 1977, el primer esclat del catalanisme després de la dictadura. Les dues amb una munió de gent, un milió de manifestants; les dues, amb majoria de senyeres i unes poques estelades.

Però la diferencia ja estava marcada. En la del 1977, el motiu era “l’Estatut d’autonomia”. A la del 2010, la gent es manifestava per demostrar que “Som una nació. Nosaltres decidim”. Un salt qualitatiu decisiu, el catalanisme començava a abandonar les posicions autonomistes per encaminar-se cap a l’independentisme.

Amb la consulta d’Arenys i la manifestació de juliol, el nacionalisme conseqüent comença a marcar l’agenda política. Cada any per l’Onze de Setembre es repeteixen les concentracions massives de població, en una espiral de creixement que comença a despertar la curiositat internacional. Cada any milions de catalans sortim al carrer per exigir, ja de forma inequívoca, la independència, l’Estat català. El poder de l’Estat no reacciona. Primer pensa que es tracta de l’habitual “calentón” dels frikis. Posteriorment, inclouen el president Mas entre aquests frikis, que, com és lògic, acabaran deixant-se de tonteries i acceptant l’estatu quo constitucional. Però el president Mas acaba saltant-se les línies vermelles de l’Estat amb la consulta del 9 de novembre, i es converteix en l’enemic numero u d’Espanya, al mateix temps que el poder pren consciència definitivament que no es tracta d’un “calentón” esporàdic.

L’últim gran repte han estat les eleccions d’aquest setembre. Les forces que en el seu programa defineixen com a objectiu prioritari la independència com a pas imprescindible per aconseguir la reforma de la societat es presenten en una candidatura conjunta; i ho fan en clau plebiscitària. Declaren que si al Parlament autonòmic hi entra una majoria de diputats independentistes, posaran en marxa un full de ruta que en un màxim de 18 mesos, és a dir, pel maig del 2018, Catalunya esdevindrà un nou Estat. És la declaració de ruptura. Espanya s’ho pren com el que és, una declaració de guerra. Estan acollonits; davant la fermesa, unitat i acció democràtica no hi tenen res a fer.

Però la mateixa nit electoral perdem la iniciativa i la cedim als sectors contraris al procés d’independència. Aquella nit, i molt especialment l’endemà, es fa evident que els 72 diputats, somiats com a independentistes per la població que aquestos anys ha omplert carrers i carreteres, no tenen el mateix objectiu primari. Aquí hem perdut la iniciativa, portem dos mesos i mig de paràlisi; i encara parlen del gener del 2016 com si res. La iniciativa ara està en mans de les forces unionistes. El Govern espanyol i els mitjans de comunicació que estaven descol.locats i a remolc de les nostres iniciatives són els que ara la porten.

Hem perdut la iniciativa i, encara pitjor, l’energia positiva que emanava del procés. No podem continuar amb aquest espectable que malmet la imatge de força i unitat del poble català davant la comunitat internacional, que és la que ens ha de donar la independència, i davant dels milions de catalans que la han de votar i defensar. L’Estat comença a no estar tan acollonit.