Crònica d’unes eleccions: els vencedors (I)

Després de qualsevol combat trobem uns vencedors i uns vençuts, encara que els vencedors no han de ser, obligatòriament, els combatents que s’han deixat la pell. Aquestes eleccions de diumenge 26J no són una excepció, tenim dos vencedors i un grapat de vençuts.

El primer vencedor, i més satisfet públicament de la seva victòria, és el Partido Popular (PP). Victòria innegable al ser el partit més votat i aconseguir 14 diputats més que fa sis mesos, passant de 123 a 137 diputats, en unes eleccions en les que tots els analistes, spin doctors, periodistes, comunicadors i professionals diversos de les tertúlies el donàvem com a perdedor; li pronosticaven una davallada en els seus resultats electorals que només depenia de les simpaties polítiques de qui la pronosticava. A l’hora de la veritat ha obtingut dos milions i mig de vots més que el segon, el PSOE.

El PP ha tornat a guanyar perquè era inevitable –aquesta vegada he guanyat les apostes i tinc pendents un munt de birres- per la senzilla raó que per als votants espanyols que la seva preferència va del centre a la dreta, només tenien un partit per votar: PP;  l’elecció era PP o abstenció. Albert Rivera, i el seu partit C’s, van decebre l’electorat de dretes que havia apostat per ells el 20D en vetar a Rajoy i preferir pactar amb l'esquerra del PSOE. Regeneració si, però no a aquest preu. Tant és així que és l’únic partit d’àmbit estatal que ha pujat en número de vots, tots els altres, PSOE, Podemos, C’s, han vist reduïts els seus resultats comparats amb les darreres eleccions del 20D.

La seva victòria era inevitable perquè el PP ha demostrat que té més de 7 milions de vots segurs, a qui no  afecten ni la corrupció generalitzada dels seus dirigents, ni la manca de sensibilitat democràtica del partit, ni la manca de decisió del seu líder, ni les polítiques econòmiques agressives contra la majoria dels seus propis votants. Perquè a Espanya, en l’espai del centre i de la dreta, no hi ha alternativa a qui votar. Perquè el PP no tenia una alternativa de canvi que li fes ombra, ni per la dreta ni per l’esquerra. Perquè aquest és el veritable drama del electorat espanyol, enfront al PP no existeix una alternativa guanyadora que pugui arrabassar-li el poder, ara per ara.

Aquest és el segon vencedor: ara per ara l'alternativa de centre esquerra i esquerra a Espanya està trinxada. Aquests vencedors, a diferencia del primer, no mostren la seva satisfacció públicament per la senzilla raó de que són fidels servidors de les “instrucciones secretas a los corregidores” quan instrueix que:  “... dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.

Perquè els veritables vencedors són els creadors de Podemos. Un partit d’esquerres –fundat per participar en les eleccions europees de 25 de maig de 2014- que es va presentar com una alternativa real, renovada i engrescadora, al PSOE. Un partit, el PSOE, tan carregat d’escàndols de corrupció com el PP. Un PSOE que acceptava resignadament totes les imposicions econòmiques i retallades en drets adquirits sense plantar cara a la dreta. Podemos, i especialment el seu mediàtic líder Pablo Iglesias, van irrompre en la política espanyola de forma demolidora. Des del primer moment van ser presentats com l'alternativa al PSOE. Una nova esquerra radical, que reprenia la lluita social i plantava cara al sistema. Dit d’un altra manera, Podemos recuperava l’esperit d’aquell PSOE del canvi de Felipe González del 1982. Ja estava fet, acabaven de dividir el vot del PSOE i, per tant, ja no seria un rival per a un PP en descomposició.

Després de l’estrena a les europees, i el seu èxit inicial, Pablo Iglesias ha pogut ser presentat com l’alternativa engrescadora de l’esquerra, de tot l’Estat, en front de la dreta en dues eleccions generals. Les del 20D de 2015, i aquestes del 26J.  En les dues ha restat vots al PSOE, en les dues els vots de PSOE+Podemos eren superiors als del PP. Victòria del PP, derrota del PSOE, objectiu acomplert. Encara que no l’únic de Podemos.

Del PSAN a la CUP, 40 anys.

La CUP és hereva del PSAN dels anys 80 del segle passat, eren independentistes marxistes. Ells eren tant independentistes que si la independència no era de tots els Països Catalans no l’acceptaven. No acceptaven la idea burgesa d’alliberar primer Catalunya –el Principat- i desprès el País Valencià i les Illes. O tot o res. Independentistes amb condicions.

Alhora eren tan marxistes que si la independència de Catalunya no era socialista  -socialisme marxista en aquells anys- tampoc l’acceptaven. Preferien que Catalunya continues sotmesa. O tot o res. Independentistes amb condicions.

Com a marxistes eren tan internacionalistes que buscaven la complicitat dels partits marxistes espanyols; tot ells –PCE, PORE, PTE,  MC, LCR, ORT,...- d’un centralisme i patriotisme –espanyol naturalment- acollonidors.

Els que a la clandestinitat –i a principis dels 80- lluitàvem només per la independència nacional -per la República catalana-  érem estigmatitzats, sospitosos de dretans, no érem independentistes de veritat com ells. Motiu? Doncs perquè primer volíem la secessió d’Espanya –en aquells anys ens dèiem separatistes, i així érem jutjats pels tribunals de l’Estat-  per desprès, un cop aconseguida la independència, canviar entre tots la societat. Fer un nou model social més avançat -el poble català decidiria si socialista o no-. Creiem, i continuo creient, que sense la llibertat nacional, mai aconseguirem la llibertat individual ni social.

Els amics del PSAN preferien mantenir la seva puresa ideològica de classe, encara que obligués als catalans a continuar sotmesos  al Regne d’Espanya; una monarquia feudal profundament antidemocràtica. Eren tant purs que del PSAN –una escissió del FNC- van sorgir 10 o 12 partits més, a partir de noves escissions, cada cop més purs ideològicament. Han passat 40 anys, alguns dels antics dirigents ara reconeixen que no era la millor estratègia.

La CUP continua ancorada en aquells vells principis ideològics sorgits del Maig del 68, com l’antic PSAN. No han evolucionat –curiós que en això no mutin- continuen convençuts de ser els únics posseïdors de la veritat, intransigents, dogmàtics, sense acceptar el diàleg sinó és per donar-los la raó. Els diferents partits i organitzacions que conformen la CUP es defineixen majoritàriament com a marxistes, troskistes, llibertaris; tots assemblearis, antisistema i també –no tots-  independentistes.

Continuen amb el vell mantra introduït per l’esquerra espanyola -acceptat per l’esquerra catalana sucursalista-  que diu: “el nacionalisme català és cosa de burgesos”. És la visió equivocada que tenen del catalanisme l’esquerra catalana –la federalista i la independentista-, quan consideren el nacionalisme com una ideologia burgesa. Dimonitzant la figura de Jordi Pujol i Convergència com a màxims exponents d’aquesta burgesia catalana. Qualsevol idea o cosa que aquesta burgesia proposi és, per se, nociva i ha de ser combatuda, encara que sigui la independència.

La CUP ens diu: si la independència -República catalana- no és d’esquerres no la volem. Independentistes amb condicions. Prefereixen continuar com a colònia d’Espanya. Súbdits d’una monarquia feudal que encara no ha premés ni la reforma agrària -Espanya és l’únic país de la UE que no ha fet la reforma agrària- a pesar de les majoria de govern dels socialistes del PSOE.

La CUP son tant internacionalistes que mantenen les classes populars catalanes subjugades a la dreta espanyola perquè somien amb un front d’esquerres, tot fent aliances amb partits de l’esquerra antisistema espanyols. L’esquerra catalana continua sense entendre que sense Nació no hi ha nacionalisme, i sense nacionalisme no hi ha internacionalisme. Hem d’esperar 40 anys per tal que reconeguin que no era la millor estratègia?.

És el nacionalisme espanyol d’esquerres qui ha donat aquesta alienant deformació a què està sotmesa l’esquerra catalana. Sotmesos per la dictadura de l’Estat burges espanyol que diuen detestar, però amb qui col·laboren quan li fan el seu joc. És la vella estratègia dels poders de l’Estat. És l’obrerisme català contra el nacionalisme català. És la divisió dels catalans: els obrers catalans instrumentalitzats pel feudalisme central castellà. És la vella estratègia de Lerroux a Catalunya: radicalitzar el discurs social per tal d’enfrontar-lo al discurs polític nacionalista.

Separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfi ni l’una ni l’altra, és l’objectiu d’aquest nou lerrouxisme per tal que finalment qui surti guanyant sigui l’Estat i la monarquia espanyoles. És l’objectiu de Pablo Iglesias i el seu partit Podemos, amb la complicitat de En Comú Podem, Barcelona en Comú, Catalunya Si Que es Pot, tots ells fills d’ICV. Fa fredor veure com també ERC es deixa arrastrar pels seus cants de sirena, subjugats per un front d’esquerres –inevitablement espanyolista- que acabi amb CDC –la burgesia catalana-.

La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que posi un condicionant davant no pot dir-se independentista.

Quan la unitat és de dretes

“Moltes vegades ens hem fet la il·lusió que érem independentistes sense sentir-nos profundament catalans”

Curiós com canvien les coses. Per allà l’últim quart del segle passat, el desig majoritari era la uniat d’acció de les organitzacions -polítiques, sindicals, socials, ciutadanes...- per aconseguir un objectiu comú a totes elles. Era difícil, molt difícil, aconseguir aquesta unitat, perquè sempre n’hi ha que confonen unitat amb unitarisme, en benefici propi lògicament, però el novembre de 1971 aquest desig d’unitat d’acció de les forces antifranquistes a Catalunya es va materialitzar amb la creació d’una plataforma unitària: l’Assemblea de Catalunya.

Acabar amb la dictadura i recuperar l’autogovern del 1932, mitjançant la mobilització del poble de Catalunya, era l’objectiu comú a les acaballes d’una dictadura que encara afusellaria a més opositors. De forma transversal, fossin de dretes o d’esquerres, independentistes o autonomistes, totes les organitzacions van acceptar que per portar la democràcia al nostre país –Catalunya- la lluita tenia un objectiu: “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. És el que el poble volia, i és el que va aconseguir. És la força de la unitat.

No faré un resum del que va suposar l’Assemblea de Catalunya per la conscienciació i mobilització dels catalans. La seva última acció unitària va ser la candidatura per al Senat “Entesa dels Catalans” * -en les primeres eleccions a l’Estat espanyol en quaranta anys, juny de 1977- que va obtenir 12 senadors, la candidatura més votada en les quatre circumscripcions de Catalunya. Una candidatura electoral unitària del catalanisme progressista que va demostrar la força i voluntat del poble.

L’Assemblea de Catalunya va ser dissolta pels seus fundadors després d’assolir els seus objectius: eleccions democràtiques, amnistia de presos polítics i estatut d’autonomia per Catalunya. Aquesta és la força de la unitat d’acció.

En els últims anys, a Catalunya, s’ha produït un canvi en la manera de pensar, i entendre, les relacions amb Espanya. Els independentistes ja no som una minoria folklòrica, més o menys simpàtica, som majoria. Els catalans, majoritàriament, passem d’un Estatut d’autonomia que ens encotilla i ofega. Avui ens pot semblar mentida que per aquell estatut, quaranta anys enrere, hi haguessin catalans que van donar la seva llibertat o, inclòs, la vida. Avui la majoria de ciutadans acceptem que l’única solució viable és la independència.

Avui, 39 anys després, de nou els catalans ens trobem immersos en la lluita per la nostra llibertat. Ara no és per acabar amb la dictadura d’un general colpista, ara és per aconseguir la veritable democràcia que només la República catalana pot garantir: democràcia real, garantia de l’estat del benestar, una nova manera de fer política, defensa de la cultura catalana. Ara l’objectiu és la independència i, de nou, el desig majoritari entre la gent del carrer és el d’unitat d’acció: de totes les forces independentistes catalanes. Aquest desig, el maig de 2011, es va materialitzar amb la creació d’una nova plataforma unitària: l’Assemblea Nacional Catalana. Amb un sol objectiu, la independència de la nació catalana per mitjans democràtics i pacífics. Fa cinc anys que omplim els carrers amb gent de tot el País, de totes condicions i creences, transversalment, sense preguntar: tu, de quins ets? Tots per un objectiu: la independència.

Aquí és on canvien les coses, sembla que tenim una petita diferencia amb la lluita dels anys 70. Les forces polítiques i sindicals ja no estan per la unitat d’acció el 2016, com si ho estaven el 1971. En aquesta nova lluita per la llibertat no hi ha voluntat d’anar tots a una, sembla que la consigna és que cada un faci sa guerra. Ara la consigna, entre partits i sindicats, és que la unitat d’acció no és bona ni necessària, al contrari, és perjudicial. Posen les necessitats del seu partit, per davant de les del País. He quedat perplex en arribar a aquesta conclusió: demanar –exigir- la unitat d’acció de tots els independentistes, a Catalunya, és de dretes. Curiós que el mantra més utilitzat per l’esquerra a tot el Món sigui el de la unitat, però a Catalunya no.

Però ben mirat no és d’estranyar. A l’any 1971 poble i partits teníem un mateix objectiu: recuperar la democràcia que ens retornaria l’estatut arrabassat. A l’any 2016 resulta clar que poble i partits no tenim el mateix objectiu.

L’explicació és ben senzilla, llavors poble i partits enteníem que Franco era el mal, era l’enemic. Avui el poble veu l’Estat com el mal, l’enemic que ens oprimeix, però els partits no ho veuen així. Per molts partits i sindicats el mal és el tipus de govern de l’Estat, no l’Estat en si mateix; el seu objectiu és reformar l’Estat, no independitzar-se d’ell. Dit d’un altre manera, volen governar l’Estat espanyol.

Aquesta dicotomia en els objectius fa impossible la unitat. Però ens estem equivocant, la unitat d’acció ha de sorgir entre organitzacions catalanes que tenen per objectiu la independència. Les que volen reformar l’Estat no compten; PP, Ciutadans, UDC, PSC, ICV, En Comú Podem, Barcelona en Comú, CCOO, UGT, no compten. Dels partits amb representació al Parlament que volen la República catalana en tenim tres, Cup, ERC, CDC. Aquí ens tornem a equivocar. A la pràctica sembla que no és el mateix voler la República catalana que voler la independència.

Dels diferents partits integrants de la Cup pocs n’hi ha que el seu objectiu principal sigui la independència. Primer volen canviar el sistema capitalista i després la independència; o la independència sempre i quan es produeixi conjuntament amb el canvi a un sistema anticapitalista, sinó és així, no a la independència. El seu objectiu és la revolució social i la implantació d’un sistema de govern anticapitalista d’esquerres; no queda clar si serà un govern marxista, socialista, autogestionari, assembleari, llibertari... perquè de tot tenen dins la Cup. Per aquest motiu no estan per la unitat d’acció. Perquè els altres no pensen com ells.

ERC es declara independentista des de fa uns quinze anys. A la pràctica fa molts gestos, però en ple procés de independència nacional li continuen sorgint els vells tics federalistes històrics –republicans ibèrics- encara tenen temptacions de redimir els treballadors de la resta de l’Estat tot fent un front comú d’esquerres amb partits espanyols. Paradoxal que un partit independentista somiï en alliberar primer els ciutadans espanyols que els catalans. El seu primer objectiu no és la independència, és acabar amb l’hegemonia de CDC dins del nacionalisme català. Això els porta a estranyes aliances per tal de treure-li poder al seu vell enemic. No estan per la unitat d’acció perquè aquesta unitat només és possible amb CDC, i amb CDC ni l’aigua. El seu president, Oriol Junqueras, ha deixat ben clar que no la veu necessària, tot al contrari, veu perjudicial la unitat d’acció entre partits i organitzacions socials. El motiu exposat és que no eixampla la base.

CDC a passat d’autonomista a independentista en aquestos últims sis anys, tot fent el mateix camí ideològic que la majoria de catalans. El partit està en plena transmutació des de que es va declarar inequívocament independentista. Se’n va declarar i ho ha demostrat amb fets. El seu president, Artur Mas, ha afirmat repetidament que la nova CDC té un sol objectiu: la independència de Catalunya. Per aconseguir aquest objectiu, veu imprescindible la uniat d’acció de les organitzacions polítiques, sindicals, socials, ciutadanes... que tenen el mateix objectiu. El motiu exposat és que l’objectiu és prioritari per poder canviar realment, i radicalment, el nostre País. Curiós com canvien les coses, demanar la unitat d’acció de tots els independentistes ara és de dretes.

Malauradament la plataforma unitària ANC està sofrint en les seves pròpies carns la lluita caïnita entre partits i organitzacions, lluites que l’està paralitzant. Òmnium, sempre a remolc del dinamisme de l’ANC, també sembla paralitzada. Qui se’n ressent? Els milers i milers de ciutadans que van apostar engrescats per la independència, que van fer el pas en aquests sis anys, emmirallats per la unitat demostrada en totes les mobilitzacions i que ara, amb la desunió i baralles, no entenen res.

Els partits polítics han d’ésser per servir Catalunya, no Catalunya per servir cap partit. La qualitat d’un partit polític ve determinada pel grau d’utilitat que representi per portar la llibertat nacional Catalunya. Sense llibertat nacional és impossible la llibertat individual.

* Entesa dels catalans. Candidatura al Senat espanyol promoguda per l'Assemblea de Catalunya, formada per:

Autonomistes socialistes: Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSCc)

Autonomistes comunistes: Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Catalanistes d'esquerres: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Independentistes: Estat Català (EC), Front Nacional de Catalunya (FNC) li van donar suport