El rei tornarà a salvar la democràcia

En un parell de dies mal comptats el rei d’Espanya tornarà a salvar la democràcia espanyola.

Aquesta estrafolària conclusió va sorgir tot fent-la petar amb una colla d’amics que ja em reclamen el sopar jugat el passat dia 22 de desembre, quan vaig exposar la meva creença que PP i PSOE arribaran a un pacte d’Estat, aposta que ja donen per guanyada.

Aquesta colla estan convençuts que, inevitablement, ens encaminem a unes noves eleccions després de més de cent vint dies de desacord. En canvi, tossut com sóc, jo defensava que, per una qüestió d’Estat, pactaran; ho faran en l’últim moment, quan sembli que tot està perdut, perquè els seus votants ho acceptin. Als arguments exposats en alguns altres escrits *, ara hi afegia les últimes dades del dèficit públic de l’Estat. Espanya ha incomplert les xifres marcades per Brussel·les, i ha quedat com el segon pitjor país de la UE, xifres només superades per Grècia. El govern de l’Estat coneixia aquesta realitat −i n’era conscient−; tan sols l’amagava als seus votants, i a Brussel·les, mentint de forma compulsiva, tot esperant guanyar les eleccions del 20D. Per acabar-ho d’adobar, tenim la xifra del deute bilionari de l’Estat que no para de créixer. Què en deuen pensar, els creditors, d’unes noves eleccions? Què deuen pensar de la possibilitat que es repeteixin, més o menys, els resultats que impossibilitin un govern fort? Que d’aquí sis mesos estarem igual que ara?

Arribo a la conclusió que pensen igual que els poders fàctics que manen a Espanya: és imprescindible un pacte d’Estat per salvar la democràcia. Perquè en aquest coi de país sempre estan salvant la democràcia, tal vegada perquè mai n’ha existit una de veritable.

Aquí és on apareix l’estrafolària conclusió. L’anterior rei, Joan Carles, va salvar la democràcia el 23 de febrer de 1981, quan es va produir el cop d’estat del militar contra el sistema de govern parlamentari. Del cop d’estat triomfant –no us cregueu allò de cop fallit− el Rei en va sortit reconegut. Va passar de ser el rei d’en Franco a ser el rei de la democràcia. Al mateix temps, es va fer net d’un grapat de militars nostàlgics del vell règim que no volien reciclar-se, i també es va redreçar l’Estat de les autonomies.

Ara li toca al fill. El pare de l’actual Rei es va polir tota la feina feta per guanyar prestigi i popularitat per a una monarquia, que ningú volia, amb caceres, amants, negocis, gendres, filles, diners en paradisos… Per tant, alguna cosa s’ha de fer. És necessari, perquè la figura del Rei és el pal de paller d’aquest Estat que ens van deixar “atado y bien atado”.

El 2016, les necessitats són dues. L’Estat, Espanya, necessita un govern estable i fort, capaç d’implementar les polítiques d’ajustament pressupostari que vénen de Brussel·les. Alhora, l’actual rei Felip VI d’Espanya i V de Catalunya està en hores baixes; la popularitat dels Borbons està en caiguda lliure. Solució? Repetir una jugada similar a la del pare, encara que canviant l’ordre dels objectius. Primer, salvar l’estructura de l’Estat −no pas el Rei− i la correlació dels poders fàctics. Segon, recuperar la bona imatge de la monarquia.

Com? Davant la manca de generositat, de lideratge, de capacitat d’integració i de cedir en benefici d’un bé comú –Espanya− , davant l’excés de personalismes i dogmatismes d’uns partits que no tenen em compte al poble –espanyol− sinó que solament pensen en benefici propi, el Rei de tots els espanyols, Felip VI, posarà ordre entre aquesta classe política corrupta i egoista, i serà el desllorigador de la situació: ell proposarà el president d’un govern de salvació davant la crítica situació de crisi i convivència, un president de consens per a un govern de concentració. Quin seria, entre els tres partits que es disputen el nacionalisme espanyol −PP, PSOE, C’s−, el que s’hi negaria? Ni tan sols Podem, que és conscient dels vots obtinguts de l’esquerra espanyola, fora de la perifèria.

Posats a fer, mentre exposava els meus arguments, encara vaig anar més lluny: el pròxim president espanyol serà del PSOE. Motiu? Brussel·les exigeix a Espanya que implanti un paquet de mesures restrictives que tan sols un govern d’esquerres i progressista pot fer colar a la població. Com va fer Felipe González l’any 1982; va ser el PSOE qui va permetre que la destrucció del sistema industrial i agrari d’Espanya, per ser acceptats a la CEE, comptés amb la col·laboració imprescindible dels sindicats. També penso que el futur president no serà cap dels actual líders dels seus partits.


* “Pacte contra Catalunya”

* “La conya de pactar govern”

La llengua, l’ètica i l’estètica

Als catalans ens perd l’estètica. Som un poble que té una burgesia conservadora –conservadora perquè té alguna cosa per conservar- capaç d’abraçar les revolucionaries propostes del modernisme per qüestions estètiques, i que és capaç de rondinar quan el nostre equip de futbol guanya per 4-0 però no ho fa practicant un joc bonic, un joc estètic. Per tant, la llengua, la paraula, no poden ser diferents. Ens perd l’estètica de les paraules. N’estem enamorats.

Per evitar que algú pugui pensar de nosaltres alguna cosa que no ens agrada perquè creiem que no és bona o no està bé, som capaços de destrossar la llengua. No només la nostra, el català, sinó la llengua com a mitjà universal de comunicació.

Els lingüistes és posen les mans al cap davant de l’ús d’expressions que avui ens semblen quotidianes malgrat la seva ridiculesa intrínseca; en frases buides construïdes tan sols per evitar no se sap ben bé què. “Els catalans i catalanes, treballadors i treballadores, són els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que...” No és un paràgraf inventat, forma part d’un discurs real d’un polític d’una formació de centreesquerra. És una aberració lingüística, un maltractament de la llengua fet només per evitar que algú pugui arribar a pensar que no som prou....  el que sigui. Tal vegada aquest maltractament del llenguatge, amb el desig per ésser políticament correcte, amaga una manca d’idees, de propostes, d’ètica. Canvien l’ètica per l’estètica.

D’exemples de paraules que hem inventat en favor d’aquesta correcció política, en tenim moltíssims. A la nostra civilitzada i moderna societat ja no tenim avis, i encara menys vells, tenim gent de la tercera edat. De la mateixa manera, els pobres ja no existeixen; ara tenim població en situació de risc d’exclusió social. Paraules boniques i frases llargues per amagar la realitat que ens incomoda. Canviem el veritable significat de les paraules per l’estètica.

Em ve a la memòria la frase que va encunyar en Paco Candel en el seu assaig sobre el paper de la immigració a Catalunya: “Els altres catalans”. En si mateixa no vol dir res, depèn de com la vulguem interpretar. En el moment de la seva publicació, l’any 1964, va ser un revulsiu entre la societat i les forces polítiques implicades en l’anomenat antifranquisme. Va ser majoritàriament interpretada com una crida a la col·laboració de totes dues comunitats. Posteriorment és va anar transformant en els nous catalans, expressió més políticament correcte, suposo.

Avui, a l’any 2011, no acabo d’entendre quin missatge ens vol fer arribar qui parla de nous catalans. No entenc si l’expressió només fa referència a la immigració que va venir a Catalunya entre els anys 50 i 70, de la que parlava en Paco Candel, o també inclou aquells catalans que van néixer a Catalunya aquells mateixos anys; perquè ells també eren nous en relació a l’anterior generació. O si es refereix a qualsevol immigrat a Catalunya. Aquesta és possiblement l’arrel dels malentesos. Dues persones podem utilitzar les mateixes frases, els mateixos mots, amb valors i significats diferents, contraposats.

D’un temps ençà m’ha sorprès un nou joc de paraules. Es tracta d’una nova definició o qualificatiu per marcar una part de la societat catalana: independentistes identitaris o, senzillament, catalans identitaris. El significat se m’escapa. És positiu o pejoratiu ser un indepe identitari?  Doncs bé, amb la frase catalans identitaris em succeeix el mateix que amb els nous catalans: no en tinc clar el significat.

Identitari ve del llatí identitas, d'idèntic. Entenem com identitat les característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. La llengua i la cultura, entre altres coses, configuren la identitat d'un país. Un català independentista identitari és, per tant, un català partidari de la independència política per garantir les característiques identitàries pròpies de Catalunya. Personalment considero la frase com un elogi.

No obstant he sentit i llegit aquesta expressió en contextos que difícilment poden ser considerats favorables a la independència de Catalunya. Possiblement ni tant sols poden ser considerats catalanistes. Per tant, què volia expressar aquell que la va inventar? Quin missatge vol transmetre aquell que la utilitza?

Si els que utilitzen el mot identitari el tenen per una fórmula políticament correcte –menys invasiva, més estètica- del que realment volen dir; si la utilitzen per no dir catalans ètnics o indepes etnicistes, ens trobem davant d’un joc molt perillós. La paraula, ètnic, que en si mateixa no es bona ni dolenta, avui en política es relaciona amb la pitjor cara del obscurantisme: el nazisme.

Per això, quan escolto catalans identitaris, se’m disparen les alarmes. És una forma de desprestigiar els catalans que no estem ni per autonomies, ni federalismes, ni terceres vies? És una forma subtil per tal que en el subconscient col·lectiu qualli la idea que els independentistes ens basem en raons ètniques o racistes? Som un perill per a qui no pensi igual? És una forma de dividir els catalans en bons i dolents, entre els que tenen uns principis d’identitat nacional als quals no volen renunciar i els que tant se’ls en foten aquests principis, per moltes i diverses raons?

Segons a qui li sento dir, sospito que és la nova fórmula de l’espanyolisme més retrògrada i de l’unionisme més agressiu per continuar demonitzant el sobiranisme. És el seu nou mantra per fixar en el subconscient col·lectiu la idea que els nacionalistes catalans som dictadors totalitaris, racistes, genocides, antidemòcrates; que el nacionalisme –solament el català, naturalment- és l’expressió actualitzada del nazisme.

Tot dit amb bones paraules, amb nous mots inventats; tot molt políticament correcte. De nou utilitzen l’estètica en la paraula per amagar l’absoluta manca d’ètica de qui les utilitza.

El Periódico 02/04/2016

Pacte contra Catalunya

Fa 100 dies va començar el vodevil de l’elecció del president de govern espanyol. Es fa difícil preveure com acabarà, però sempre he pensat, i continuo fent-ho, que no hi haurà noves eleccions a l’Estat.

El principal motiu és que els partits estatals no tenen autonomia d’acció pròpia. La política espanyola en els últims 37 anys ha estat controlada pel “pacto de la Transición”. Aquest pacte tenia un objectiu clar: la confirmació de Joan Carles com a rei d’Espanya mitjançant la segona restauració borbònica. Els poders econòmics, polítics i de l’administració sorgits dels 36 anys de dictadura franquista –el veritable poder fàctic d’Espanya− van pactar amb els partits polítics de la lluita antifranquista el reconeixement de l’hereu del sistema imposat pel dictador, el rei elegit per ell, com a cap d’Estat per garantir-ne l’atado y bien atado. Amb aquest reconeixement, es garantien la continuació del seu statu quo dins del nou sistema democràtic i que la història, amb les seves responsabilitats, no fos revisada. A canvi d’aquests tres petits detalls, el poder fàctic autoritzava la democratització del sistema polític amb un concepte copiat de la primera restauració borbònica: un sistema de torns d’alternança en el poder, uns anys de governs conservadors i uns anys de governs progressistes, l’anomenat bipartidisme.

A ningú se li escaparà que un sistema dissenyat pels poders fàctics estaria controlat per ells. Van decidir quin tipus de govern era necessari per fer les reformes de la transició política, quin govern era necessari per fer les grans reformes –tancaments− en la indústria i agricultura exigits per la CEE, quin govern per al miracle econòmic… i així fins avui. Sempre en benefici propi. Tot deixant que aquesta nova fornada de politics, de dretes i esquerres, en tragués profit i pogués enriquir-se. Sempre a les seves ordres.

Realment se’m fa molt difícil acceptar que si a aquests poders fàctics no els interessa que Espanya tingui noves eleccions al mes de juny ho permetin. Per donar un toc d’atenció als dos partits oficials del sistema –PP i PSOE− es van treure del barret les marques blanques de Ciudadanos i Podemos. Un exemple de com poden actuar el tenim a casa nostra. Quan Unió, i en Duran, han estat amortitzats i ja no compleixen la seva comesa, són esborrats. Ara UDC s’ha de vendre el patrimoni per pagar el deute que li havien permès i finançat mentre eren útils.

Un segon motiu és la necessitat de petits retocs puntuals que necessita la seva Constitució –seva perquè se la van fer a mida− per tal de poder continuar remenant les cireres 37 anys més.

El tercer motiu, i més important, és que si finalment els nous resultats electorals són com els del 20D, l’Estat no pot estar sense govern fins al setembre o octubre, quasi un any, al mateix temps que els catalans ens estem separant d’aquest Estat. Mentre Catalunya se’n va, Espanya no pot estar sense govern. A la població espanyola la poden mantenir enganyada, però els poders fàctics tenen plena consciència que la República catalana serà benvinguda a la UE i a l’euro. Que la República catalana pot ser la fi del regne d’Espanya, de l’actual statu quo.

Davant del repte de la independència de Catalunya, el repte més greu per a l’Estat en els últims 300 anys, és necessari un nou tipus de govern i de política. És necessari un nou “pacto de la Transición” que aglutini totes les sensibilitats polítiques. Ja no és suficient el bipartidisme. Ara toca un gran pacte de tots els espanyols per posar fi definitivament a les aspiracions dels catalans.

Estic convençut que tindrem pacte. Que PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos arribaran a un acord. Quin? Això ja no ho tinc tan clar. L’únic que cada dia tinc més clar és que Espanya actua i actuarà fent front comú contra Catalunya. Alhora que els autoanomenats independentistes continuem amb les lluites caïnites, les úniques que ens poden impedir arribar a la República catalana.