Aquesta estrafolària conclusió va sorgir tot fent-la petar amb una colla d’amics que ja em reclamen el sopar jugat el passat dia 22 de desembre, quan vaig exposar la meva creença que PP i PSOE arribaran a un pacte d’Estat, aposta que ja donen per guanyada.
Aquesta colla estan convençuts que, inevitablement, ens encaminem a unes noves eleccions després de més de cent vint dies de desacord. En canvi, tossut com sóc, jo defensava que, per una qüestió d’Estat, pactaran; ho faran en l’últim moment, quan sembli que tot està perdut, perquè els seus votants ho acceptin. Als arguments exposats en alguns altres escrits *, ara hi afegia les últimes dades del dèficit públic de l’Estat. Espanya ha incomplert les xifres marcades per Brussel·les, i ha quedat com el segon pitjor país de la UE, xifres només superades per Grècia. El govern de l’Estat coneixia aquesta realitat −i n’era conscient−; tan sols l’amagava als seus votants, i a Brussel·les, mentint de forma compulsiva, tot esperant guanyar les eleccions del 20D. Per acabar-ho d’adobar, tenim la xifra del deute bilionari de l’Estat que no para de créixer. Què en deuen pensar, els creditors, d’unes noves eleccions? Què deuen pensar de la possibilitat que es repeteixin, més o menys, els resultats que impossibilitin un govern fort? Que d’aquí sis mesos estarem igual que ara?
Arribo a la conclusió que pensen igual que els poders fàctics que manen a Espanya: és imprescindible un pacte d’Estat per salvar la democràcia. Perquè en aquest coi de país sempre estan salvant la democràcia, tal vegada perquè mai n’ha existit una de veritable.
Aquí és on apareix l’estrafolària conclusió. L’anterior rei, Joan Carles, va salvar la democràcia el 23 de febrer de 1981, quan es va produir el cop d’estat del militar contra el sistema de govern parlamentari. Del cop d’estat triomfant –no us cregueu allò de cop fallit− el Rei en va sortit reconegut. Va passar de ser el rei d’en Franco a ser el rei de la democràcia. Al mateix temps, es va fer net d’un grapat de militars nostàlgics del vell règim que no volien reciclar-se, i també es va redreçar l’Estat de les autonomies.
Ara li toca al fill. El pare de l’actual Rei es va polir tota la feina feta per guanyar prestigi i popularitat per a una monarquia, que ningú volia, amb caceres, amants, negocis, gendres, filles, diners en paradisos… Per tant, alguna cosa s’ha de fer. És necessari, perquè la figura del Rei és el pal de paller d’aquest Estat que ens van deixar “atado y bien atado”.
El 2016, les necessitats són dues. L’Estat, Espanya, necessita un govern estable i fort, capaç d’implementar les polítiques d’ajustament pressupostari que vénen de Brussel·les. Alhora, l’actual rei Felip VI d’Espanya i V de Catalunya està en hores baixes; la popularitat dels Borbons està en caiguda lliure. Solució? Repetir una jugada similar a la del pare, encara que canviant l’ordre dels objectius. Primer, salvar l’estructura de l’Estat −no pas el Rei− i la correlació dels poders fàctics. Segon, recuperar la bona imatge de la monarquia.
Com? Davant la manca de generositat, de lideratge, de capacitat d’integració i de cedir en benefici d’un bé comú –Espanya− , davant l’excés de personalismes i dogmatismes d’uns partits que no tenen em compte al poble –espanyol− sinó que solament pensen en benefici propi, el Rei de tots els espanyols, Felip VI, posarà ordre entre aquesta classe política corrupta i egoista, i serà el desllorigador de la situació: ell proposarà el president d’un govern de salvació davant la crítica situació de crisi i convivència, un president de consens per a un govern de concentració. Quin seria, entre els tres partits que es disputen el nacionalisme espanyol −PP, PSOE, C’s−, el que s’hi negaria? Ni tan sols Podem, que és conscient dels vots obtinguts de l’esquerra espanyola, fora de la perifèria.
Posats a fer, mentre exposava els meus arguments, encara vaig anar més lluny: el pròxim president espanyol serà del PSOE. Motiu? Brussel·les exigeix a Espanya que implanti un paquet de mesures restrictives que tan sols un govern d’esquerres i progressista pot fer colar a la població. Com va fer Felipe González l’any 1982; va ser el PSOE qui va permetre que la destrucció del sistema industrial i agrari d’Espanya, per ser acceptats a la CEE, comptés amb la col·laboració imprescindible dels sindicats. També penso que el futur president no serà cap dels actual líders dels seus partits.
* “Pacte contra Catalunya”
* “La conya de pactar govern”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada