Avui com ahir. Res no canvia.

Era el 28 de desembre i en llegir la noticia vaig pensar que seria una d'aquestes bromes estúpides que publiquen alguns mitjans. Però no, no és cap innocentada. Ho vaig poder comprovar a la web de la “Asociación de Militares Españoles” (AME) que amb data 28 publica un article per denunciar les ofenses que les Fuerzas Armadas en Cataluña han rebut.

Amb una prosa que recorda al NO-DO, aquesta associació que s’ auto defineix com una associació lliure i independent de militars, proposa l’ús de la força contra el Govern de la Generalitat i contra tots els catalans sobiranistes.

A l’article, hi podem llegir el seu anàlisi i conclusions:

(…) queja contra lo que parece extraordinariamente una peligrosísima, inadmisible, intolerable y total dejación por parte de los poderes públicos correspondientes en relación con los hechos que se vienen produciendo tanto en la región de Cataluña (…) las declarada y manifiestas intenciones de separatismo por parte del gobierno de la Generalidad (…).

La Asociación de Militares Españoles considera estos hechos la frontera última de lo que no se puede traspasar y que pudiera terminar en un conflicto civil entre españoles que resultara en la desintegración de España, dando lugar a una situación que deviniera, (…) necesariamente irreversible, en el cumplimiento de la misión que la Constitución Española, basada en la soberanía nacional -que reside en el pueblo español y no en el Parlamento Nacional, no se olvide-, asigna a los Ejércitos.

Igualmente, confía en, y espera, que tanto el Gobierno como quien tiene la más alta función constitucional para ello, adopten todas aquellas medidas que sean precisas para que se imponga el imperio de la ley y se aplique el rigor de la misma a cuantos, de una u otra manera, de palabra o de obra, por comisión u omisión, actúen conscientemente fuera de la Carta Magna (…) dentro de la que es y debe seguir siendo la única Nación de los españoles: ESPAÑA.

Això està escrit avui, desembre del 2012, en ple segle XXI. Una amenaça clara i gens subtil.

Res no canvia. És l’esperit i l’estil de “Las Juntas Militares de Defensa” de principis del segle XX. Han passat 100 anys. Però per a un exèrcit espanyol hereu directe de l’exèrcit vencedor del cop d'estat militar del 1936, fill i continuador de l’esperit franquista, que va imposar la seva transición a la democracia, tot vigilant i controlant el procés, garant del “atado y bien atado” del dictador mort al seu llit, exèrcit i “fuerzas y cuerpos de seguridad del estado” que van passar de defensar la dictadura a defensar la democràcia sense que mai hagin estats depurats ni qüestionats, per aquest exèrcit nou i europeu res no canvia.

És l’esperit tant estimat pels nacionalistes espanyols, de dretes i esquerres, que la milícia no hi entén de colors polítics, tal i com recordava a les seves memòries el President de la II República Espanyola Manuel Azaña: “es una ley en la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Continua sent aquell exèrcit del segle XIX que vestit de “ralladillo” i amb espardenyes va perdre les últimes colònies d'ultramar. No va aprendre res de la crisi del 98. Continua sent l’exèrcit de José Millán-Astray, el dels crits "Viva la muerte" "Muera la inteligencia", fundador de La Legión Española, l’anomenat “Tercio” que va perdre les guerres del Marroc i del Sàhara i només va guanyar la seva guerra civil.

En democràcia, l’exèrcit està sota les ordres del poder polític. No té autonomia, no pot fer res sense l’aval del govern. Fa dos segles que l’exèrcit espanyol salva Espanya i encara no se n'ha sortit. Continua ancorat al passat sense assabentar-se que avui, al segle XXI, no és més que una peça al servei d'Europa. No s’ha assabentat encara que Espanya no és més que una peça de la Unió Europea.

Ara és l’hora !!

Ahir va ser un dia que s’estudiarà a les escoles de la futura República Catalana. Ahir, al Parlament autonòmic català, es va viure una jornada històrica. Ahir van començar a caure les caretes dels parlamentaris, es van començar a definir d'una forma clara i entenedora el dos grups que tenim al Parlament: el dels nacionalistes catalans i el dels nacionalistes espanyols.

Es va començar perquè encara hi ha grups, o polítics, que no s’han assabentat  que a Catalunya avui el doble joc ja no té cabuda, que s’han de definir, que han de dir clarament a quin grup pertanyen, que han de dir què son.

Ahir, 22 de desembre de 2012, vam assistir al posicionament clar de 74 diputats a favor de l’Estat propi, l’Estat català, i de 28 diputats a favor de l’España una, grande y libre.

El trist és el grupet dels que encara no s’han assabentat, dels que encara creuen que poden nadar i guardar la roba. Els 20 diputats del PSC-PSOE que estan a favor del dret a decidir, o no ho estan. Que ells també volen decidir una Espanya federal, o no. Ni ells ho saben, perdo, si que ho saben però no poden dir-ho públicament: decidiran el que decideixi el PSOE. El seu problema és que el Sr. Rubalcaba ja ho ha dit: “Diremos que no, siempre, a un referéndum en Cataluña”.

Després estan els 13 de ICV-EUiA que tampoc és defineixen. Volen mantenir indefinidament el seu estatus de partit progre i modern, sense mullar-se, així tots contents. Dret a decidir si, però quin?. El seu portaveu ho va dir al candidat a la investidura: nosaltres (ICV-EUiA) volem el dret a decidir però no accepten el seu dret a decidir, per què primer volen aprofundir en les negociacions amb Espanya?.

Al Parlament autonòmic de Catalunya li falten aquests 33 diputats. Els hem de demanar, exigir, que és defineixin d'una vegada.

Ahir els catalans vam fer un pas de gegant. La Nació és un fet real, no és una ideologia. Tots els catalans que creiem que som una Nació hem d'alçar-nos i junts caminar vers el futur. Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un estat foraster té el dret, i l’obligació, a organitzar-se en un estat independent.

Ara és l’hora.

Doble joc

L’11 de setembre d'aquest any, i les posteriors eleccions del novembre, han tingut la gran virtut de marcar una claríssima línia de posicionament. Ja no hi ha lloc pel doble joc, les bones paraules que amaguen intencions no tant bones, el dir una cosa aquí i una altra allà, el definir-se segons qui escolta. Ara ja no, o caixa o faixa.

És molt senzill, estàs a favor de l’Estat propi, l’Estat català?  ¿estàs a favor de la llibertat i plenitud de Catalunya? o pel contrari estàs a favor de què Catalunya continuï per sempre com una comunitat més, una de les 17 Comunidades Autónomas,  d'Espanya. I no importa com es disfressi: estat federal, estat federal asimètric, confederal (?), autonomia plena, no importa. Catalunya sotmesa a Espanya, una, grande y libre.

Fixeu-vos si és senzill, tant senzill que fa por. Els polítics, periodistes, comunicadors, politòlegs, tertulians, intel·lectuals, pensadors, gent de la cultura o la faràndula, etc, etc, han de definir-se, han de dir a favor de què estan i això els hi fa por, perquè ara començaran a caure les caretes, ara sabrem realment què en pensen o de qui cobren, a qui s’han venut l’ànima.

Estem als inicis d'aquest procés purificador i esclaridor, però ja comencem a veure nacionalistes que no passen d'autonomistes, a catalanistes profundament espanyolistes, autonomistes que frisen per l’Estat espanyol, a gent d'esquerres moderns i avançats amb les mateixes idees i tics que els seus antecessors del 36, a gent de la dreta moderada absolutament intransigents amb la unidad territorial,.....

Torna a ser molt senzill, només cal mirar els mitjans de comunicació i quin posicionament prenen. Premsa, ràdio i televisió estan en peu de guerra defensant els seus amics i els seus interessos. I aquí és on es veu de qui cobren el sou els “periodistes i comunicadors” com defensen aferrissadament els interessos de l’amo. És tant fàcil manipular un periodista “famós” o un programa de debat “plural”, on no paren de parlar del procés polític, de debatre’l, però casualitats de la vida sempre sota un to no massa favorable, amb “especialistes” reticents, en el millor dels casos, al procés nacional. On és més esfereïdor és a la televisió, la gran màquina de manipulació de masses. Podem fer un llistat amb les diferents TV, programes, convidats, a qui representen o de quines idees semblen aquests convidats i quin posicionament real defensen,

Dels polítics ni parlar-ne, mireu-vos- els en calma, què diuen però sobre tot que fan, o proposen fer o no deixen fer.

La resta, incloent-hi a cadascun de nosaltres com a ciutadans d'aquest País, hem de decidir-nos i actuar amb conseqüència: què som?  què volem?  què fem per aconseguir-ho? 

El dia que els catalans ens decidim sincerament, i fins a les darreres conseqüències, a realitzar un moviment alliberador de Catalunya serem nacionalistes catalans i amb aquest nom serem reconeguts, i acceptats, arreu del món.

En canvi, si el món no arriba a parlar mai dels nacionalistes catalans, serà perquè mai no ens haurem mogut per alliberar Catalunya.

Aquesta tardor hem iniciat el camí final vers la llibertat, però Catalunya ens necessita a tots.

Catalanofòbia (I)

catalanofòbia

f. [LC] Aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català.

(Institut d’Estudis Catalans)

  

Assistim a l’expressió de la incredulitat per part de periodistes, polítics, politòlegs i de la població de Catalunya davant la resposta que des dels mitjans de comunicació, del Govern i de la classe política espanyola en general s'està donant a la nova situació política que vivim a Catalunya.

“No entenen res” expressen sorpresos alguns benintencionats.  “Ho estan empitjorant”  es queixen certs unionistes.  La veritat és senzilla. Només cal repassar l’historia d'Espanya  la seva evolució i el seu comportament davant del “problema catalán”.

Res del que diuen ara, res en la seva resposta, res del seu comportament reflecteixen cap tipus d'evolució  No pot haver-hi diàleg, el simple fet de dialogar i negociar significa que l'estructura del seu artificial edifici “patrio” trontolla. La “unidad del territorio y de la lengua” no es toquen, amb això no es juga, no importen les conseqüències per a Espanya, ho tenen clar: "Antes una España roja que una España rota" de José Calvo Sotelo, líder de la dreta,  o  “La única solución al problema catalán es la guerra”, de Ramiro de Maeztu, periodista socialista.

Perquè res del que ara vivim és nou. A l'exigència de llibertat per part de Catalunya la resposta ha estat sempre la mateixa: no.  I no importen les conseqüències. No a la llengua, no a la fi de l’espoli econòmic, no a la fi de l’espoli cultural, no a la justícia social i a la solidaritat d'Espanya en vers Catalunya.

Octubre de 1899. “La Correspondencia Militar”, òrgan de l’exèrcit, ofereix la solució al tancament de caixes:

“No es posible gobernar que de un modo: por medios dictatoriales, que el Gobierno tiene al alcance de la mano (....) Comiéncese por considerar al catalanismo como delito de traición a la Patria, y echen todo el peso de la Ley sobre los que, merced al disfraz autonómico profesan aquellos ideales (....) Cóbrense los tributos y realícense los embargos, empleando la fuerza en vez de la persuasión; media docena de escarmientos bastarán para que se calmen los catalanistas más obcecados. Haga público el Gobierno su firme propósito de ahogar en sangre cuantas algaradas pretendan determinados elementos promover en Cataluña sobre la base del separatismo disfrazado que allí se inicia (....) con la prudencia que hasta ahora se ha observado no es posible gobernar”

La resposta a l’incipient catalanisme per part de l’Estat espanyol va ser unànime, va tenir la virtut d'unir a les dretes i a l’esquerres espanyoles en front l’enemic comú: Catalunya.

Gener de 1900. El diputat del Partido Liberal Bernabé Dávila, ministre de Governació amb Alfons XIII i senador vitalici, presenta una interpel·lació al Senat:

“se proceda con aquella energía con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin pérdida de tiempo, a los tribunales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución”

El delicte i motiu de la interpel·lació és la pastoral que el Bisbe va fer demanant que en els actes litúrgics i en l’ensenyament del catecisme s’utilitzés el català.

El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.

Estat propi o independència

Dins del llarg procés vers la llibertat nacional els defensors de la unitat d'Espanya comencen a articular el seu discurs desprès del sotrac i ensurt que els va representar el passat onze de setembre. El discurs l’articulen en tres o quatre idees bàsiques, sent una d'elles que el President Mas és un mentider.

Repeteixen constantment que menteix quan diu que farà un referèndum perquè segons la seva lògica és il·legal i per tant no el podrà fer.  Com repetien constantment, abans de les eleccions, que el President de la Generalitat mentia als “innocents” manifestants perquè realment no vol la independència de Catalunya, resulta que només vol l’Estat propi i es veu que no és el mateix

Ja sé que en aquesta època que m’ha tocat viure les coses ja no són com són, no es poden dir pel seu nom. Hem de buscar, sempre, el políticament correcte, encara que ens faci caure en el ridícul.

Estat propi o independència. Em pot explicar algú, amb el diccionari a la mà, quina és la diferencia final?  si no porten al mateix lloc?  si no són dos expressions de la mateixa idea?.  Està clar que l’important és marejar la perdiu i que la gent acabi confonent les coses, acabi enganyada i manipulada. Ara, no us enganyeu, els unionistes si que saben que és exactament el mateix, aquest és el motiu de les campanyes de difamació i confusió.

Si no vaig errat l’Estat espanyol va ratificar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU, que va entrar en vigor el 23 de març de 1976, on en l’Article 1 es diu que “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”.

Els redactors del document sabien que els Estats tindrien temptacions restrictives i per evitar-ho van especificar en l’Article 5 que “Res en aquest Pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un Estat perquè pugui emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualssevol dels drets o llibertats que hi queden reconeguts .....”

Per lligar-ho encara una mica mes  “No s’hauran d'admetre restriccions o menyscabaments a cap dels drets humans fonamentals reconeguts ..... amb el pretext que aquest Pacte no els reconeix, o que els reconeix en menor mesura”.

Està clar, l’Estat espanyol reconeix el dret a l’autodeterminació de tots els pobles dins del seu ordenament jurídic. En la Constitució espanyola queda indicat que “Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno.”  L’Estat té l’obligació de respectar i aplicar les seves pròpies lleis, encara que no li agradin.

Aquesta és la realitat: si el poble de Catalunya ho vol, de forma pacífica, democràtica i conforme al dret, exercirem el nostre dret a l’autodeterminació i ens independitzarem d'Espanya  Crearem el nostre Estat propi, l’Estat català.

Atacs i contra atacs

En aquests últims 50 anys el catalans hem anat amb el lliri a la mà. Com a societat cansada i moralment vençuda hem desenvolupat, en resposta a la pressió de la dictadura, uns anticossos que ens han portat a una situació en què desconfiem i malpensem de qualsevol cosa relacionada amb el que podríem denominar assumptes dels Ministeris de d’Interior i de Defensa.

Aquesta situació, que no és més que un dels molts reflexes de la manca de “sentit d’estat” que patològicament patim els ciutadans catalans i, el què encara és més greu, també el pateixen els nostres polítics, ens ha portat a què avui encara considerem als Mossos d’Esquadra, policia autonòmica catalana formada a Catalunya, com un cos estrany, antisocial i antidemocràtic pel sol fet de ser i/o representar l’autoritat. Qui aplica la llei. Quasi, quasi un caprici innecessari.  Aquesta reflexió ve del tracte que reben com a cos de seguretat per part dels ciutadans però sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

Aquí tal vegada està la mare dels ous. Quan es parla de la Policia Nacional o de la Guardia Civil  tothom té molt clar, ells, els ciutadans, els periodistes i els polítics, que és parla de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, espanyol lògicament, son part intrínseca de l’estat, mani qui mani sigui el PP o el PSOE, i per tant intocables.

El problema està en quan parlem dels Mossos d’Esquadra.  Què son?  cossos de seguretat de l’Estat?  no, Catalunya no és un estat.  Cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado?  legalment no ho sé, ara del què estic segur, és que a la pràctica diària no tenen aquesta consideració pel sistema.   Per què,?  molt senzill, per  a l’Estat espanyol són una molèstia, un mal de cap, un problema, quelcom a aniquilar, un cos innecessari perquè a España qui vetlla per la seguretat, són los cuerpos y fuerzas de seguridad, no policies de fireta.

I nosaltres catalans, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació, no desaprofitem una sola ocasió per tirar-nos pedres a la nostra teulada, teulada de vidre per cert. Aprofitem qualsevol ocasió per atacar i desprestigiar als funcionaris que vetllen per la nostra seguretat i a qui exigim que en un moment donat es juguin la seva vida per a nosaltres.  Que no es mal interpreti res. La policia democràtica ha de ser controlada i supervisada i si comet accions punibles, castigada en rigor. El que no accepto és el dubte permanent sobre la seva “democràcia” , sobre les seves pràctiques, el seu tarannà, el ficar-se amb ells perquè, en el fons, és rendible i fa modern.  Una campanya constant, sistemàtica i planificada des que es va fundar el 1983.

Com exemple, l’últim cas protagonitzat pels mossos. Durant els aldarulls produïts per alguns manifestants el dia de la vaga general, una manifestant, Esther Quintana, va rebre un impacte a la cara que li va provocar la pèrdua d’un ull. Davant d’aquest lamentable i irreparable fet per a la víctima,  l’opinió generalitzada va ser atacar al cos de Mossos d’Esquadra. Però no per esbrinar els fets, qui, com, on, perquè s’havia produït el llançament i quin material s’havia utilitzat. I si finalment existien responsabilitats, exigir-les. Des d’un inici vam assistir de nou al linxament públic de tota la institució de la policia catalana.  Ara, dies desprès, assistim a un espectable on el que menys preocupa és la víctima, l’objectiu es el desprestigi de la institució i del Conseller responsable.

I aquí és on anem amb el lliri a la mà.  A qui li molesta la sola existència de la policia catalana?  qui la vol fer desaparèixer?  qui constantment està desprestigiant-la?  per què qualsevol “problema” relacionat amb el cos de mossos te tanta repercussió a tots el mitjans , premsa, radio i TV, de l’Estat?  qui està torpedinant les seves actuacions?

“Algú”, dins del mossos, va deixar que el Conseller Puig fes la seva compareixença amb uns informes interns falsos. Va deixar que el Conseller defensés als funcionaris i després va filtrar més informació i imatges on es pot veure que el que defensava el conseller no era cert. Al Conseller li van fer el llit. De moment avui el Cap de Recursos Operatius dels Mossos ha estat cessat per amagar informació al seu superior. No vull ser suspicaç, però és coincidència que aquest Comissari de la Brigada Mòbil de la policia catalana provingués de la Policia Nacional? 

Hem de demanar responsabilitats, però de forma responsable. Deixem d’anar amb el lliri a la mà i caure constantment en el paranys.  Una última reflexió, qui són els que amb més vehemència demanen la destitució del Conseller?  quins partits són??

6 de Desembre

Fa 34 anys que anàvem a les urnes per ratificar, o no, la Constitución Española. Una constitució que per a la majoria de catalans, i d'espanyols,  era acabar amb el mal somni de la dictadura militar del general Franco.

A Catalunya va anar a votar el 67% dels electors i 2,7 milions van dir: si. Els catalans acceptaren la Constitución Española. Ho van fer perquè en aquell moment volien passar pàgina d'una dictadura que havia arrasat Catalunya, amb milers de morts al camp de batalla, a l’exili, a les presons i camps de concentració, amb tortures, davant els pelotones de fusilamiento, de casi 40 anys de repressió.

Avui però els catalans no tenim res a commemorar, aquests 34 anys han estat un nou engany de l’Espanya una, grande y libre. Una Constitució que ens ha portat a on avui estem: una comunitat autònoma de les 17 de l’Estat espanyol. Catalunya, espoliada, sotmesa als seus capricis. Catalunya sotmesa per una constitució pensada i escrita pels hereus del general Franco. Hereus, de dretes i d'esquerres,  que constantment ens retallen els drets polítics, lingüístics, històrics, socials, econòmics. Ens arruïnen i espolien de forma constant, sistemàtica i planificada. Les nostres empreses i petits comerços es veuen abocats al tancament, els treballadors a l’atur, casi 1 de cada 4 catalans a l’atur, els país és una ruïna d'on els joves preparats fugen i, aleshores, què ens quedarà pel futur si la nova generació marxa?  res, la ruïna, el buit absolut.

Cap govern pot sostenir-se si no és amb el consentiment, entusiasta o resignat, de la població. Per això resulta cert que “cada poble té el govern que es mereix”.

Avui, 34 anys després, els catalans no en tenim cap dubte: la Costitución Española del 1978 no és la nostra, no és la que Catalunya necessita. Per sobreviure com a poble, com a societat, per mantenir l’estat del benestar i evitar acabar com un país tercermundista on només hi ha uns quants rics i moltíssims pobres, sense classe mitjana, per evitar la ruïna total i definitiva a què estem abocats, només tenim una solució: l’Estat propi, l’Estat català. Amb la nostra Constitució feta a mida nostra, amb regeneració democràtica, regeneració política, regeneració econòmica, sense espoli, amb futur.

Si som incapaços de dir: prou!! ja no consenteixo ni em resigno!!, jo treballo per l’Estat propi. No ens queixem, mereixem la ruïna.