Avui com ahir. Res no canvia.

Era el 28 de desembre i en llegir la noticia vaig pensar que seria una d'aquestes bromes estúpides que publiquen alguns mitjans. Però no, no és cap innocentada. Ho vaig poder comprovar a la web de la “Asociación de Militares Españoles” (AME) que amb data 28 publica un article per denunciar les ofenses que les Fuerzas Armadas en Cataluña han rebut.

Amb una prosa que recorda al NO-DO, aquesta associació que s’ auto defineix com una associació lliure i independent de militars, proposa l’ús de la força contra el Govern de la Generalitat i contra tots els catalans sobiranistes.

A l’article, hi podem llegir el seu anàlisi i conclusions:

(…) queja contra lo que parece extraordinariamente una peligrosísima, inadmisible, intolerable y total dejación por parte de los poderes públicos correspondientes en relación con los hechos que se vienen produciendo tanto en la región de Cataluña (…) las declarada y manifiestas intenciones de separatismo por parte del gobierno de la Generalidad (…).

La Asociación de Militares Españoles considera estos hechos la frontera última de lo que no se puede traspasar y que pudiera terminar en un conflicto civil entre españoles que resultara en la desintegración de España, dando lugar a una situación que deviniera, (…) necesariamente irreversible, en el cumplimiento de la misión que la Constitución Española, basada en la soberanía nacional -que reside en el pueblo español y no en el Parlamento Nacional, no se olvide-, asigna a los Ejércitos.

Igualmente, confía en, y espera, que tanto el Gobierno como quien tiene la más alta función constitucional para ello, adopten todas aquellas medidas que sean precisas para que se imponga el imperio de la ley y se aplique el rigor de la misma a cuantos, de una u otra manera, de palabra o de obra, por comisión u omisión, actúen conscientemente fuera de la Carta Magna (…) dentro de la que es y debe seguir siendo la única Nación de los españoles: ESPAÑA.

Això està escrit avui, desembre del 2012, en ple segle XXI. Una amenaça clara i gens subtil.

Res no canvia. És l’esperit i l’estil de “Las Juntas Militares de Defensa” de principis del segle XX. Han passat 100 anys. Però per a un exèrcit espanyol hereu directe de l’exèrcit vencedor del cop d'estat militar del 1936, fill i continuador de l’esperit franquista, que va imposar la seva transición a la democracia, tot vigilant i controlant el procés, garant del “atado y bien atado” del dictador mort al seu llit, exèrcit i “fuerzas y cuerpos de seguridad del estado” que van passar de defensar la dictadura a defensar la democràcia sense que mai hagin estats depurats ni qüestionats, per aquest exèrcit nou i europeu res no canvia.

És l’esperit tant estimat pels nacionalistes espanyols, de dretes i esquerres, que la milícia no hi entén de colors polítics, tal i com recordava a les seves memòries el President de la II República Espanyola Manuel Azaña: “es una ley en la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Continua sent aquell exèrcit del segle XIX que vestit de “ralladillo” i amb espardenyes va perdre les últimes colònies d'ultramar. No va aprendre res de la crisi del 98. Continua sent l’exèrcit de José Millán-Astray, el dels crits "Viva la muerte" "Muera la inteligencia", fundador de La Legión Española, l’anomenat “Tercio” que va perdre les guerres del Marroc i del Sàhara i només va guanyar la seva guerra civil.

En democràcia, l’exèrcit està sota les ordres del poder polític. No té autonomia, no pot fer res sense l’aval del govern. Fa dos segles que l’exèrcit espanyol salva Espanya i encara no se n'ha sortit. Continua ancorat al passat sense assabentar-se que avui, al segle XXI, no és més que una peça al servei d'Europa. No s’ha assabentat encara que Espanya no és més que una peça de la Unió Europea.