Prou retallades

La indignació creix. La gent, esperonada per la seva pròpia necessitat o perquè ja no suporta aquesta realitat, comença a perdre la por i surt al carrer a protestar. Aquesta protesta és el primer pas en la presa de consciència que cal lluitar, que ningú regala res.

Barcelona, com a tot l’Estat, una vegada més s’ha omplert de la gent corrent que poca cosa té però que ho està perdent tot, expressant la seva indignació envers una situació que no ha provocat, que li ha vingut imposada per tercers, però que és qui la pateix. Atur, precarietat, empobriment, desnonaments, indefensió, indiferència mentre que els causants, i els còmplices que els ho permeten i s’enriqueixen amb ells, continuen enriquint-se encara més, dient el que s’ha de fer, dictant les lleis, fent pagar als altres la seva cobdícia, els seus errors, la seva mala praxi.

Tan sols hi trobo a faltar un detall. A Barcelona la indignació en contra de les retallades i les polítiques restrictives del Govern, tenen dos punts diferencials amb la resta de l’Estat: la Comunitat autònoma de Catalunya no pot fer lleis, les lleis només les fa l’Estat, ni pot cobrar els impostos. No pot fer cap llei en contra de la corrupció, la desmesurada voracitat dels poders econòmics, del deteriorament de les condicions laborals, res de res. La Generalitat, davant d'aquesta situació, només pot pal·liar la manca de diners amb retallades i impostos. L’Estat no li permet generar més efectiu per tal d'ofegar la econòmicament, no li accepta l'impost sobre els dipòsits bancaris ni l’euro per recepta. A la Generalitat només li deixa fer retallades per l’alt cost polític que representa pel propi Govern català.

El detall que trobo a faltar és la manca de protesta al carrer d'aquest fet diferencial. La Generalitat està obligada a retallar per culpa de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Segons el propi Govern català el 43% dels impostos pagats se'ls queda l’Estat, 17.000 milions d'euros l’any. Amb els diners pagats pels catalans com impostos, si Catalunya comptes amb els impostos dels catalans, no farien falta retallades a Catalunya.

Però L’Estat recapta els impostos i dona els diners a Catalunya. El problema és que els diners que inverteix i traspassa son insuficients per fer front a la despesa necessària, i l’Estat ho sap. Al poble de Catalunya se li ha d'explicar molt, i molt bé la situació actual des del vessant econòmic. La majoria de ciutadans desconeixen la situació real de les finances i les causes que ens hi han portat. Són ciutadans que l’única informació que reben és a través dels mitjans de comunicació unionistes, que a Catalunya són majoria absoluta.

No entenia, abans del 25-N, perquè el Govern no ho explicava clarament. Penso, com a única explicació plausible, que no ho feia perquè no volia destruir la seva futura relació amb ERC i ICV explicant les destrosses del tripartit en el vessant econòmic si creia que els necessitaria per tirar endavant el projecte nacional. Però ara, després del 25-N amb la clara victòria dels sobiranistes i amb ERC donant suport al Govern, si que no ho entenc gens ni mica. Se m’escapa.

La majoria dels manifestants desconeixen que les retallades, les baixades de sous als funcionaris, la pèrdua de poder adquisitiu, la incertesa en el treball, l’atur, el no arribar a fi de mes, els desnonaments, la pèrdua de benestar, tot això que els preocupa, com a la majoria de catalans, tenen l’origen en l’espoli fiscal i en el 43% dels nostres impostos que es queda Espanya.

Penso que el Govern té l’obligació d'informar la població, oficialment, de la realitat. No sé perquè la Generalitat no ho fa, com tampoc ho fa, de forma dura, clara, concisa i sense embuts, ERC com a partit majoritari de l’oposició.

La resta de partits no ho faran mai perquè son contraris a l’Estat català. Ells ho amaguen i diuen que la culpa és de les tonteries nacionalistes, tonteries catalanistes com TV3, l’escola en català, les ambaixades, la promoció exterior... És aquest missatge, que fa anys que practiquen, el que predomina en àmplies capes de la població.

Ens creiem que ho tenim fet, que el SI en un referèndum està garantit. Ho creiem perquè les enquestes ho diuen. Quines enquestes? Fetes per qui? Publicades on?

Hem d'exigir al Govern de la Generalitat, als partits del Govern CiU, al primer partit de l’oposició ERC, i als partits que vulguin acabar amb l’espoli, que expliquin amb tots els mitjans disponibles al seu abast, constantment, de forma clara i contundent, la situació econòmica de Catalunya i l’efecte del dèficit fiscal sobre la vida quotidiana de tots els ciutadans. Si no ho fan, continuaré sense entendre-ho. 

Corrupció? sí senyor!!

Llegeixo en un diari que el President Mas convoca per la setmana que ve una cimera anticorrupció. Sembla que es reunirà amb la presidenta del Parlament de Catalunya, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el fiscal superior de Catalunya, els síndics de Comptes i de Greuges i el director de l'Oficina Antifrau.

Sembla que el nostre President està preocupat per “l'acumulació” de casos de corrupció i irregularitats en el finançament de partits, tant a l'Estat com a Catalunya, que considera pot tenir “conseqüències greus”,

Digueu-me cínic però em sona a la cançó de l’enfadós.

Parlem una mica de corrupció. Fins fa pocs dies teníem clar, perquè sembla que assistim a una revisió de la història, que a l’època franquista, fins a la mort del dictador l’any 1975, el sistema polític era genèticament corrupte. Tots esperàvem que amb la democràcia arribarien aires nous.

A l’any 1977 es van convocar les primeres eleccions postfranquistes a Espanya. Curiosament les eleccions les guanya un partit, UCD, muntat i finançat per mantenir intactes les estructures econòmiques, polítiques, socials, judicials i militars de la dictadura. El “atado y bien atado” del dictador. També pot resultar curiós que aquest partit fos liderat per Adolfo Suárez “Ministro Secretario General del Movimiento”.

Escurçant les reflexions, podem dir que els mateixos que havien manat durant 38 anys ho continuaven fent (després del pertinent “cambio de chaqueta”).

A les eleccions del 1982 guanya el PSOE de Felipe González. Què fan? Regeneració democràtica? No. Nous aires? No. Es converteixen en uns alumnes aplicats de la corrupció i el poder. No faré una llista, només dos noms: Juan Guerra i Rumasa. És l’Espanya del “pelotazo”, que deixa en bolquers la “España picaresca del Siglo de Oro”.

Amb tot això, i després de milers de milions robats, i alternances al Govern de l’Estat, arribem als nostres dies. I ja estic cansat de sentir parlar de corrupció. Estic cansat que els partits polítics s’exclamin i exaltin davant la corrupció del contrari i facin cas omís de la pròpia. Estic cansat que ens prenguin per idiotes exclamant que això s’ha d’acabar. Molt Honorable President Artur Mas, si m’ho permet, faré unes reflexions per si alguna d’elles li serveix.

Primer, felicitats per no invitar a la cimera a cap partit polític. Els polítics fan les lleis i vostè vol acabar amb la corrupció dels polítics: per tant, millor que no s’assabentin de res. Permeti’m dir de pas que penso que la corrupció política està instal·lada a les cúpules i a l’estructura dels partits. Personalment tinc l’honor de conèixer a molts polítics de base, dels que fan la feina dura i difícil (alcaldes, regidors, militants, que ni figuren ni volen fer-ho) que només busquen la millora del seu País.

Segon, si considerem que la corrupció política i econòmica, que van lligades, li costa a l’Estat i a Catalunya molts milions d’euros anuals i estem en època de retallades, és imprescindible acabar amb aquesta sagnia, conceptes morals a part.

La corrupció és molt senzilla (tracta de la cobdícia humana) i ja ve de lluny (a la Bíblia ja en parlen). Tractem-los a tots amb la màxima duresa: corruptors, corruptibles i entitats o particulars beneficiats per ambdues parts. Li proposaria analitzar, per si poden ser bones mesures, unes quantes idees.

Comencem per: Justícia ràpida. Nomenar jutges i fiscals especialitzats, i preparats, per lluitar contra la corrupció. Que no depenguin dels partits. Amb els equipaments, infraestructures i personal necessaris. Aplicació dràstica del secret sumarial.

Corruptes i corruptors: Tractar-los amb el màxim rigor i als condemnats, com als terroristes, fer-los complir les penes íntegrament. Confiscació dels bens i diners obtinguts. Obligació de tornar íntegrament el bens obtinguts i en cas contrari penes de presó per desacatar la sentència. Investigació de l’entorn familiar. Inhabilitació a perpetuïtat dels càrrecs públics implicats. Inhabilitació a perpetuïtat per ocupar càrrecs en l’empresa privada.

Partits i polítics: Llei de finançament de partits. Limitacions a la despesa. Obligació de fer públiques les aportacions que reben els partits a partir d’1€. Llei d’incompatibilitats de donacions a partits polítics. Llei d’incompatibilitats pels càrrecs públics.

Parlament: Llei de comissions parlamentaries. Penes de presó duríssimes per les persones que declarin davant d’una comissió parlamentaria i menteixin.

No ho sé President, el problema que veig és que sé que vostè vol la regeneració política de Catalunya, perquè va lligada a la recuperació nacional, però el Parlament de Catalunya no és més que un dels 17 Parlaments autonòmics del Regne d’Espanya i que no pot fer absolutament cap llei per acabar amb la corrupció.

Per tant Molt Honorable President permeti’m un consell, no perdi el temps. Amb Espanya no hi ha res a fer. Anem ràpids cap a l’Estat propi, l’Estat català, i quan puguem fer les lleis fem-les ben fetes per impossibilitar al màxim la corrupció i per fer pagar, perquè no acceptarem una amnistia, les accions dels actuals corruptes i corruptors.