Mossos: policia política o democràtica

Aquests dies estem gaudint de l’últim espectacle per desprestigiar i erosionar la reputació dels Mossos d’Esquadra. Són objectiu comú de dos col·lectius en principi oposats, inclòs enemics, com són el poder de l’Estat i els antisistema. Es tractaria d’una òpera bufa sinó fos pel substrat ideològic de tots dos col·lectius en l’objectiu que tenen de carregar-se a la policia catalana. Els molesta per motius diferents, però tenen un objectiu comú.

El govern de l’Estat no accepta que a Catalunya disposem d’un cos de policia propi que s’escapi del seu control. Perquè ens entenguem, el que li agradaria al Govern de l’Estat és un cos de Mossos com el que hi havia durant el franquisme, amb una mica més de competències,  i prou. No accepta que no estigui a les seves odres directes, no accepta que disposi de totes les competències d’una policia per desenvolupar plenament la seva feina, no accepta que sigui una policia democràtica.  L’Estat , a partir de la seva ideologia unitària i centralista,  vol fer desaparèixer els Mossos d’Esquadra i substituir-los pels cossos de seguretat de veritat:  Les seves Policia nacional i Guardia civil. El seu somni és buidar els Mossos de contingut, deixar-los sense competències efectives, com una policia de fireta. Els odia perquè son la policia nacional catalana, la seva sola existència els molesta perquè son una estructura d’estat.

Els antisistema tenen un enemic de manual: les forces repressives del sistema capitalista. Defineixen a totes les policies com el braç armat de l’oligarquia dominant. Són el seu enemic natural, a vegades gasten més energies en anar contra la policia que en contra el mateix sistema governant. Forma part de l’ADN de la seva ideologia anarco marxista –el que ja és en si mateix una gran contradicció ideològica- aprofiten totes les ocasions que se’ls presenten per atacar i desprestigiar els cossos policials. Els apliquen la màxima de que a l’enemic ni aigua.

Els nostres parlamentaris antisistema –un oxímoron ideològic- no poden ser diferents. Dins l’amalgama de grups que conformen la CUP ni ha de diferents posicionaments sobre la independència de Catalunya, però majoritàriament prioritzen fer una revolució dins l’Estat actual que porti a una societat “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrada i no patriarcal”,  abans que prioritzar la consecució de l’Estat català com a primer pas indispensable per a les millores socials. La CUP, com a bon antisistema anticapitalista, odia als Mossos.  Prioritzen la lluita per destruir l’actual estat de dretes,  i substituir-lo pel seu d’esquerres  –sota la seva exclusiva ideologia, lògicament-  abans que prioritzar la lluita d’alliberament nacional en que la majoria de la societat catalana ens trobem, tant de dretes com d’esquerres, units en un mateix objectiu. Sota aquest prisma pot ser lògic que acusin els Mossos de tots el mals, reals i/o imaginaris, no son la seva policia nacional catalana, a voltes em pregunto si els cupaires es consideren nacionalment catalans.

La CUP, a partir de la seva ideologia,  no vol acabar amb els Mossos per substituir-los per un altre policia, sinó per substituir el seu component democràtic. Fa fredor escoltar a parlamentaris del Parlament català exigir la dimissió del Conseller d’Interior de la Generalitat per una detenció efectuada pels Mossos a ordres d’un jutge. Demanen la dimissió perquè el Conseller –un polític- no va donar ordres de com actuar al cos de Mossos –policia- davant l’ordre judicial. Fa fredor perquè el que estan dient aquests parlamentaris de la CUP és que volen substituir la policia democràtica que obeeix la llei,  per una policia que obeeix els dictats dels polítics. Perquè ens entenguem, d’acord amb la seva ideologia d’extrema esquerra, volen convertir a policia catalana en una policia política, com la STASI, la SECURITATE, el KGB, o qualsevol altre. Aquí els extrems es toquen, perquè el seu model de policia coincideix també amb la d’ideologia d’extrema dreta, com la GESTAPO, la PIDE o la BRIGADA POLITICO SOCIAL. Volen una policia política supeditada a les ordres del poder polític.

Els extrems es toquen i col·laboren. Un govern de dretes –amb polítiques d’extrema dreta- com és el PP, d’un estat monàrquic amb una oligarquia de concepció feudal –com és Espanya- fa la pinça amb els antisistema –socialistes, llibertaris, republicans- per destruir a la policia catalana.

Que no ens diguin que han de desobeir. Els funcionaris de la Generalitat no han de desobeir, han d’obeir unes noves lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. I en el supòsit de que els funcionaris del nostre Govern es vegin en la necessitat de desobeir la llei –espanyola-  només ho poden fer una vegada, la definitiva.

* Cartell trobat a Internet, origen desconegut.

PSOE i salari mínim

Congratulacions, el PSOE ja té justificació per a la coronació de Rajoy com a president d’Espanya. Joia i felicitacions en les files socialistes: gràcies a la seva pressió, el govern del PP s’ha vist obligat a acceptar una pujada espectacular del salari mínim interprofessional. El 2017 l’SMI serà de 707,60€ mensuals. Lluny ens quedaran els 655,20€ actuals, la pujada històrica és del 8%. Seran 52,40€ de més al mes! Els socialistes del PSOE respiren tranquils; acaben de justificar el seu sacrifici en la votació per fer possible la presidència de Mariano Rajoy. Els treballadors ja estem tranquils davant el nou futur. Els sindicats sembla que també.

Alegria entre el 19% d’aturats de l’Estat. Si troben feina, ja saben què cobraran, o no. El que, particularment, trobo curiós és aquest triomfalisme. D’acord que és l’increment més alt des de l’any 2005 –7,9%– però és que les xifres no em quadren. Resulta que actualment 5,9 milions d’assalariats cobren per sota del salari mínim interprofessional de 655,20€. És a dir, el 35% dels treballadors cobren menys de “la quantia retributiva mínima que percebrà el treballador referida a la jornada legal de treball, sense distinció de sexe o edat dels treballadors, siguin fixos, eventuals o temporers” que fixa cada any el govern, cosa que em fa témer que el proper any superarem amb escreix aquest percentatge, ja que l’SMI pujarà aquest 8%, però els sous que es pagaran no passaran de l’1,5% amb tota seguretat. Per tant, més treballadors cobrant per sota el salari mínim.

El sindicats podrien acceptar l’SMI del 2017, per sota del que ells “exigien” –800€–, si anés acompanyat d’una altra mesura: que l’SMI sigui real. Acabar amb aquesta vergonya de 5,9 milions de treballadors amb salaris inferiors. Però no. Els sindicats majoritaris tornaran a callar i acceptar. Tenen massa a perdre si s’enfronten al govern o als seus respectius partits germans. No ens ha de sorprendre que en la nostra societat avançada del segle XXI recuperem un tipus de pobre: el pobre amb feina. Igual que al segle XIX, el salari és per permetre sobreviure, res més. Aquesta és la primera mesura que proposaria als sindicats, la segona és exigir sous dignes, no de supervivència. Una pregunta, si a Barcelona llogar un pis per 700€ és quasi una ganga, a què juguem tots plegats amb 707€?

Espanya és el país de l’OCDE en el qual més ha crescut la desigualtat des de l’inici de la crisi, tan sols per darrere de Xipre i catorze vegades més que la menyspreada Grècia. L’Estat va tancar 2015 superant el 22% dels seus habitants en risc de pobresa –el 2016 ja arriba al 30%–. El 15% de treballadors són pobres, i la taxa de pobresa entre les persones en atur se situa en el 45%. Les xifres aclaparen, més de 3,5 milions de ciutadans viuen en pobresa severa, amb ingressos per sota de 334€ mensuals. Un nou rècord de la Marca España: contribueix amb l’11% al total europeu de gent en pobresa i exclusió. Més val no parlar de les pensions per jubilació o viduïtat.

Govern i oposició continuen obcecats amb el cas català mentre el seu país s’enfonsa. Trista realitat que els ciutadans han de patir. Ben adoctrinats pels seus representants polítics i pels mass media, els diuen que han d’estar preocupats per la santa unitat d’Espanya i per vetllar que els insolidaris catalans no marxem del seu paradís. La veritat és que en part tenen raó. Els que governen, els que han governat i els que ho volen fer no qüestionen les estructures de l’Estat, no pensen en la definició d’un nou model que posi fi a la manca endèmica d’industrialització, modernització i redistribució. Govern i oposició no els diuen tota la veritat del que pot passar amb la independència de Catalunya. Si ara Espanya fot pena amb les dades exposades –tan sols una part de la realitat– què passarà quan perdin el 19% del PIB que representa Catalunya?