Estructures d’Estat? Comencem per les Universitats

Com ens hi estem preparant, per a la futura República catalana? 

Fa uns dies llegia la noticia, signada per 39 professors d’anglès de la universitat de Barcelona (UB), que denunciava la vergonyosa situació laboral dels professors d’Estudis Anglesos en aquesta Universitat: més del 65% dels professors treballa amb contractes precaris –contractes brossa?-. Encara més, denunciava un delicte: 6 de cada 10 d’aquests contractes són fraudulents. També denunciava una situació de discriminació en el repartiment de places per part, suposo, del Degà, i del Vicerector de Professorat i del mateix Rector com a responsables finals. Situació que, a manca de més informació, puc considerar de nepotisme.

Em vaig quedar de pedra. El que denunciava aquell petit retall de premsa en la secció de cartes al Director –suposo que petit per no molestar- és que la tant pregonada aposta per la modernització i internacionalització de les nostres empreses i treballadors, promoguda per les Conselleries d’Empresa i Coneixement, de Treball, d’Economia o de Cultura, no són més que paraules buides de contingut.

Les condicions laborals dels professors universitaris d’anglès que han de preparar els futurs professors d’anglès, científics, diplomàtics, polítics, treballadors, empresaris, professionals, i dotar la població catalana en general dels coneixements imprescindibles per relacionar-se amb la resta del Món en aquesta societat globalitzada, són de vergonyosa explotació.

Com és possible que un professor universitari d’anglès de la UB, d’entre 40 o 50 anys, cobri 7.000€/any? Que el Degà i el Rector, amb el beneplàcit del Conseller i del Director d’Universitats, com a màxims responsables, obliguin els professors a treballar amb falsos contractes de “professor associat” per tal de pagar-los, per gairebé la mateixa feina, tan sols un quart del sou que els correspondria com a “professor titular”?

He esperat uns dies per veure la resposta oficial desmentint la informació, però no s’ha produït. Ni per part de la UB, ni per part de la Conselleria afectada. Com podem modernitzar Catalunya si passem olímpicament de l’idioma més utilitzat en les relacions internacionals? No tan sols per les empreses, sinó en tot tipus de relacions entre persones de llengües diferents que volen comunicar-se. La manca de resposta m’obliga a creure que tot el que denuncien els 39 professors d’anglès signants és cert.

Com a ciutadà espero una resposta contundent de la Conselleria –del Rector i Vicerector de Professorat, com a parts implicades, ja no n’espero res- explicant la situació real, els motius que han portat a aquesta situació, i les rectificacions que espero que es facin de forma immediata.

Espero que als responsables d’aquestes practiques vergonyoses i fora de tot respecte pel treball desenvolupat per uns professionals qualificats, se’ls demanin responsabilitats i s’actuï amb ells com s’actuaria, en un cas similar, contra qualsevol empresari que en la seva empresa tractés els seus treballadors de forma similar -contractes laborals falsos, explotació laboral, salaris per sota del conveni- com ho fa la UB. A un petit empresari, la Conselleria de Treball li obriria un expedient que acabaria en la lògica sanció.

Ho espero perquè en aquesta Catalunya autonòmica podem fer poques coses, i no accepto que una que depèn del meu Govern, tan important pel nostre futur com a País i com a ciutadans, es faci malament, amb tripijocs, a l’espanyola.

Ho espero perquè dono per fet que aquestes pràctiques només succeeixen a la Universitat de Barcelona, que no son una pràctica habitual a les universitats catalanes.

Sindicats, federacions regionals?

Alguns coneguts, i també alguns de no coneguts, m’han retret que opinés, en l’escrit Sindicats, relíquia del segle XIX?, sobre els sindicats i el sindicalisme sense estar sindicat. Si més no, és curiós.

I és curiós perquè aquest comentari ja fa aflorar dos dels punts dels quals intentava opinar en l’escrit, que formen part dels problemes que són un llast del sindicalisme actual a casa nostra: el primer, l’endogàmia; el segon, creure que són els únics posseïdors de la veritat. Curiós perquè en la mateixa afirmació “si no ests de cap sindicat, com pots opinar del que fem?” s’hi amaga el reconeixement implícit de la derrota. Malament si tan sols els treballadors sindicats poden percebre què fan –per a què serveixen− els sindicats en la defensa de tots els treballadors, estiguin sindicats o no, en plena crisi. És curiós que a un treballador que ha treballat més de 43 anys li neguin el dret a opinar sobre el món del treball.

El segon retret més recurrent ha estat el que sóc un “independentista radical” i que, per tant, desconec “la realitat de la societat catalana”. Deixem el comentari, intrínsecament pervers i manipulador, que un independentista no està capacitat per conèixer la realitat de la societat on viu, per parlar-ne un altre dia. Per reforçar aquesta opinió, sobre la manca de coneixement dels independentistes, m’afegien, tot fent conya, que en la manifestació del Primer de Maig no hi havia presència, excepte algun cas anecdòtic, ni de líders independentistes, ni de banderes independentistes. Conclusió: els nacionalistes passem olímpicament dels problemes reals de la societat catalana*.

Aquest és un punt que en l’anterior escrit no comentava, el de la relació entre el sindicalisme i el procés d’alliberament nacional que vivim a Catalunya, i m’adono que va ser un error no fer-ho. Quan, amb una colla d’amics, parlàvem d’aquests retrets, l’explicació que els feia era a l’inrevés, tot fent preguntes: Què han fet, i estan fent, els sindicats majoritaris a Catalunya per afavorir el procés d’emancipació nacional? Quin posicionament tenen els sindicats respecte a la independència de Catalunya? Per respondre a les preguntes comentava, com a exemple, aquest passat Primer de Maig.

El lema de la manifestació, i de la pancarta unitària, deia: “Treball digne i drets”, i com a segon lema, “Contra la pobresa salarial i social”. Els discursos, com a resposta als problemes denunciats en els lemes, van ser una repetició i resum dels últims anys: prou retallades. Prou retallades dels governs de dretes catalans i espanyols. El concepte bàsic és que s’ha de salvar l’estat del benestar −una afirmació tan ambigua que fins i tot un partit de dretes com C’s la fa seva−, era la resposta, el leitmotiv general. Aleshores preguntava, als amics, si eren conscients que els indepes precisament volem un Estat català per garantir el benestar de tots els ciutadans.

També preguntava: els sindicats CCOO i UGT −que són els majoritaris− expliquen, a tort i a dret, que les retallades que patim els catalans venen pel dèficit fiscal interregional a què sotmet l’Estat espanyol tots el ciutadans de Catalunya? Els preguntava si expliquen que abans d’exigir al Govern català que no retalli, s’ha d’exigir al Govern de Madrid que posi fi a l’espoli de 45M€ diaris; o fer totes dues exigències de forma conjunta. Que fins a acabar amb l’espoli de 16.000M€ anuals, el Govern català no pot fer front a les inversions necessàries en defensa de la societat del benestar. Que el Govern i el Parlament catalans no poden fer lleis en defensa dels ciutadans perquè el Tribunal Constitucional espanyol les recorre totes, manin les dretes o les esquerres.

Les respostes a les preguntes eren negatives. És trist arribar a la conclusió que no ho expliquen perquè l’única solució per acabar amb aquesta situació de submissió és un Estat català. No ho expliquen senzillament perquè aquests sindicats són corretja de transmissió dels seus respectius partits polítics espanyols, amb interessos únicament espanyols, i amb la unitat d’Espanya no s’hi juga.

És una fal·làcia afirmar que el moviment nacionalista català no està preocupat per les reivindicacions dels drets laborals. Ho saben els que, per estratègia partidista, ho afirmen. El problema per a Catalunya és que el moviment sindical majoritari dels últims 60 anys ha estat en mans de sindicats sotmesos a Espanya. Situació agreujada aquests últims sis anys, en què la societat catalana ha evolucionat vers posicionaments clarament independentistes.

Resulta inaudit que els sindicats majoritaris que han de defensar els treballadors, i tota la societat catalana, no s’hagin mobilitzat per defensar les 32 lleis catalanes impugnades pel Govern d’Espanya. Lleis socials, com la que estableix un impost als habitatges buits per afavorir el lloguer social, o la de la igualtat entre homes i dones per afavorir la igualtat efectiva de gènere. Encara no entenc com ni CCOO ni UGT no van sortir al carrer en defensa dels més desvalguts quan el Tribunal Constitucional va impugnar la llei del Govern català de pobresa energètica, llei que prohibia a les companyies de llum i gas tallar el subministrament, en cas d’impagament, a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica durant els mesos freds. O la llei que prohibia el fracking, en defensa del medi ambient.

Aquesta repressió constant de l’obra del Govern català perjudica tots els catalans, treballadors i no treballadors, indepes i no indepes; ataca tota la societat catalana sense distinció. Els sindicats tenen l’obligació de defensar els drets socials. Per què no ho fan? Els fa por alinear-se amb el Govern de la Generalitat perquè és de dretes? Encara que les lleis del Govern siguin justes i necessàries? Els fa por alinear-se amb un Govern de la Generalitat perquè és nacionalista català? Un Govern que té un full de ruta cap a la independència nacional?

Que no repeteixin la fal·làcia que els independentistes no hi toquem. Qui està fora de la realitat del segle XXI a Catalunya són aquests sindicats allunyats de les necessitats reals de la societat catalana, que exigeix un model de societat més justa, renovada, dinàmica i humana que només l’Estat català pot portar i garantir. Sindicats que continuen ancorats al segle XIX, amb els seus paradigmes obsolets i superats, en una nova societat que afronta nous reptes. No som precisament els indepes qui ens hem apartat d’aquests sindicats, tal vegada és aquest tipus de fer sindicalisme el que s’ha apartat de la realitat social. Catalunya necessita sindicats nacionals, no federacions regionals.



*També resulta curiós que l’esquerra catalana utilitzi, per desprestigiar el nacionalisme català, el mateix discurs i la mateixa terminologia que l’unionisme més radical, o l’esquerra i dreta espanyoles.

Sindicats, relíquia del Segle XIX?

L’1 de Maig, al carrer, tenia una sensació estranya, un déjà vu que no em quadrava: les imatges i consignes no em quadraven. Uns pocs milers de manifestants a Barcelona, moltes banderes i pancartes de cada sindicat −per marcar paquet propi i diferenciar-se de l’altre, suposo−, un eslògan unitari que en si mateix no vol dir res i uns discursos exaltats plens de consignes que de tan repetides al llarg dels anys han perdut credibilitat. Recordava les imatges, però no em quadraven els protagonistes.

Aquell déjà vu em portava a un altre indret i a uns altres manifestants. No em quadrava perquè em recordava aquells 11 de Setembre, al fossar de les Moreres, on els independentistes trèiem les banderes un dia a l’any i ens afartàvem de cridar “independència”. La resta dels 364 dies, a la nostra, a mirar-nos el melic, sense propostes reals a les necessitats dels catalans. L’independentisme ha fet els deures i s’ha posat al dia. Avui som la força –o moviment social− més dinàmic i amb les propostes més clares i definides de la societat catalana. Som la força que dóna una solució no utòpica als problemes del ciutadans de Catalunya. La Catalunya independent serà el punt de partida d’una societat més justa, renovada, dinàmica i humana.

Els sindicats encara no els han fet, els deures. Continuen amb els vells clixés dels seus orígens, la UGT va ser fundada a Barcelona l’any 1888, i resten inamovibles en una nova societat, on res és com fa més d’un segle. Això no és bo. Els sindicats es van fundar perquè eren necessaris i avui ho son com mai; en un món globalitzat, on els Estats estan sent substituïts per grans corporacions i multinacionals que ens volen imposar la seva llei amb tractats com el TTIP, en la configuració d’un nou ordre mundial neofeudal, els sindicats son imprescindibles per a la defensa dels drets dels treballadors, i de la societat en general.

El bipartidisme dissenyat per dominar la política espanyola s’ha repetit mimèticament en els sindicats; CCOO i UGT dominen el sindicalisme en un bipartidisme lligat, lògicament, als seus respectius partits matriu. Aquestes dues organitzacions ostenten una força hegemònica tan sols contestada puntualment en algun sector. Això, sota l’aixopluc del poder, els ha portat a una total decadència. Havien de ser els garants de la defensa dels drets socials i de la protesta enfront dels abusos, però han acabat com a part del sistema polític, com a part del problema. Engolits, silenciats i comprats amb subvencions, cursos de formació professional, cadires en consells d’administració, adjudicació directa de pisos de protecció social, targetes black, frau dels ERO… La mateixa corrupció que ha embolicat els partits polítics també ha embolicat els sindicats. Curiosament, ningú exigeix la seva renovació democràtica, ni en les formes ni en el fons, com si els sindicats continuessin per sobre del bé i del mal.

És paradoxal que, en els pitjors anys de crisi econòmica, de retallada de drets laborals i socials aconseguits després d’anys de lluites sindicals, els sindicats estiguin en caiguda lliure. No els preocupa una caiguda en afiliats de quasi el 40%? No els preocupa que els treballadors els donin l’esquena? No els preocupa estar tan desconnectats de la societat? No fan autocrítica? O tan sols estan preocupats per conservar el seu statu quo?

La seva resposta aquest 1 de Maig ha estat anunciar “una tardor calenta”: proposta de vaga general abans que s’acabi el 2016. Curiós que ho plantegin a un mes vista d’unes noves eleccions generals que, segons els resultats, no faran possible la formació de nou govern fins al mes de setembre. CCOO i UGT donen per fet que el nou govern serà del PP? Perquè resulta molt poc creïble que un mes després de formar-se un govern d’esquerres i progressista els sindicats convoquin una vaga general.

Resulta curiós, per no dir patètic, que en deu anys de crisi, amb anys duríssims de retallades i atur, ens diguin ara que “la reforma laboral del PP ha fet pobres els treballadors i la sortida de la crisi només l’han notat les empreses de l’Ibex 35”. A França, només d’anunciar la reforma laboral del socialista Hollande, els sindicats s’han posat en peu de guerra. No han necessitat deu anys.

Tot plegat és tracta tan sols d’una nova maniobra política. Com va anunciar un representant de partit, “aquest Primer de Maig és el tret de sortida per a aquesta segona volta de les eleccions generals amb la qual aconseguirem un govern de canvi”. Els interessos partidistes per damunt de tot.

Necessitem els sindicats, però actualitzats al segle XXI. No poden continuar únicament amb el vell discurs d’esquerra versus dreta. De classe burgesa dolenta versus classe treballadora bona. O es reinventen, o seran una relíquia residual.