Cada poble té el que es mereix?

Avui he anat al metge, metgessa per ser més exactes, i en veure el bronzejat que lluïa li he preguntat si havia estat de vacances. Sí - ha respost - quatre dies a la platja i quatre dies a Alemanya, visitant la meva filla.

Com fa temps que ens coneixem, i m’aguanta com a pacient, ha volgut aclarir-m’ho una miqueta més. És que la meva filla treballa a Frankfurt, és doctora com jo, saps? – m’ha dit - se’n va anar a treballar amb el seu marit, que també és metge.

Això m’ha fet pensar. El meu millor Amic, així en majúscules (ens vam conèixer a pàrvuls, amb la bata de “ralladillo” típica dels escolapis) té dues filles. Una, sociòloga, sempre ha treballat a “Europa”: França, Itàlia, Anglaterra. L’altre, publicista, després d’un llarg període de “becariat” a Barcelona, se’n va anar a treballar a Alemanya, amb la seva parella, enginyer industrial. Després a Anglaterra.

Un altre bon amic, també amb dues filles curiosament, es troba en la mateixa situació. Una filla, comunicació audiovisual, la té a Bilbao i l’altre, especialista en psicologia infantil, a Toronto, també amb la seva parella, també enginyer industrial.

He continuat refrescant la memòria pensant en coneguts i familiars i el resultat és esfereïdor. És com un “comunicat de guerra”, un llistat de baixes, de gent que ja no hi és Desapareguts.

Quantes famílies a Catalunya estan igual? Quantes tenen familiars, parents, amics, coneguts, companys, que han marxat fora de Catalunya per treballar?

Si marxar és trist, si veure com els teus conciutadans han d’emigrar per guanyar-se la vida és trist, encara ho és més quan els que marxen son els joves més preparats: el futur del País.

Amb un atur juvenil proper al 53%, el primer trimestre de l’any, què podem esperar? Alhora em pregunto, si els més preparats per estudis o formació professional marxen, qui farà de metge? Qui de mestre? Qui d’advocat? Qui de funcionari? Qui de tècnic? Qui de torner fressador? Qui d’electromecànic? Qui de polític o periodista?

Espanya s’encamina al col·lapse econòmic i a la fallida. Un president del Govern, progressista, ho va dir fa anys: “Espanya està destinada a ser la Florida d’Europa”.  Que traduït vol dir: un país de serveis i cambrers perquè vinguin els jubilats europeus. D’hotels, bars, restaurants i l’Eurovegas, de sol i platja, en el que la industria i/o el teixit industrial de les Pimes no hi té cabuda ni futur. I així estem ara.

Hem format els nostres joves, a costa de molts impostos, i quan els tenim preparats els obliguem a marxar per tal que altres “societats” es beneficiïn de la seva formació, del seu treball. Encara més patètic i penós és que el nostre “autogovern autonòmic” no hi pot fer res. No pot fer les lleis, no pot disposar dels diners dels impostos, no pot fer polítiques actives per evitar-ho. Seguim lligats a un Estat foraster que ens sagna econòmicament, culturalment i generacional.

Diuen que cada poble té el que es mereix. Ara tenim la que pot ser l’última oportunitat. Només un Estat propi, la República catalana, ens permetrà capgirar la situació i redreçar-la. 

Els unionistes desconcertats.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013 (III)

El moviment anomenat sobiranista té desconcertats els unionistes catalans. Van quedar desconcertats el passat 11 de setembre, i sobrepassats pels resultats electorals del 25 de novembre de 2012. Ara, després del concert del 29 de Juny al Camp Nou, continuen amb la seva particular visió del problema “real” de Catalunya i dels seus ciutadans.

Però no ens confonguem, tant el PP-PPC com Cs saben molt bé què està passant a la societat catalana, què és el que volem i quin és el nostre objectiu. Una cosa és el que ells diuen i un altra cosa molt diferent el que pensen i temen. 

Albert Rivera (Cs) qualifica el Concert per la Llibertat de “míting musical” i critica que TV3 l’hagi retransmès. Curiós que digui que el concert no representa els catalans quan poquíssimes vegades TV3 arriba a una quota del 33% (sense ser un partit de futbol, és clar). 

La seva companya de viatge, Alícia Sánchez Camacho (PP-PPC), va encara més lluny i també s’horroritza davant “l'aquelarre de la ruptura i l'exclusió”. El seu problema, el de l’Albert Rivera i de tants d’altres “buenos catalanes”, és que tenen por de la realitat. Senten vertigen quan pensen en allò que la societat inevitablement farà i no podran evitar. Tremolen davant l’11 de setembre, la cadena humana, les manifestacions, però sobretot davant la conscienciació de mobilització permanent. Alícia Sánchez Camacho afirma que el President de la Generalitat busca “la Catalunya de l'exclusió, del sectarisme i la divisió”.

És curiós que siguin aquests personatges, i els partits que representen, els únics que parlin de sectarisme i divisió. De por.

Per a ells tot el moviment sobiranista, i el Concert per la Llibertat en particular, només busquen el confrontament dins la societat catalana:  “Malgrat alguns facin exercicis televisius de força, hi ha una Catalunya silenciosa que vol ser catalana i espanyola i no trencar amb els llaços familiars, culturals i històrics amb la resta d'Espanya”.

Curiós. Només ells parlen de confrontació entre ciutadans, cultures, llengües, societats, pobles....Tal vegada perquè no tenen arguments i tenen por de la llibertat de Catalunya.

Menteixen, enganyen i manipulen tot el que poden i més. I no només ells, PPC i Cs, sinó els unionistes de tots els colors i partits.

És molt senzill. Per nosaltres, catalans, servir el propi País és la manera més eficaç, i a l’abast de tothom, de servir la humanitat.

Per nosaltres, catalans, Catalunya és la Nació, Europa podria ésser l’estat, i Espanya és l’obstacle.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013 (II)

El PSC, immers en les seves contradiccions, ha respost davant l’èxit del Concert per la Llibertat del dissabte al Camp Nou com ens té acostumats: amb més contradiccions, com si no sabessin què fer per sortir d’una situació incòmode. No ho tenen clar?

Pérez Rubalcaba (PSOE) ho té clar:  retocar la Constitució espanyola i buscar un encaix amb Catalunya “per contrarestar l'impacte de l'independentisme”

El PSOE ho té clar:  “Entre tots hem de sacsejar la coctelera, perquè al final en surti un model que anomenarem federal, però que no distarà tant de l'actual sistema autonòmic”.

Pere Navarro (PSOE-PSC) ho té clar. Actua com l’Herrera, diu el que pensa que la gent vol escoltar, però no queda clar el que ell pensa de debò. Emulant el personatge de l’escriptor Tomasi di Lampedusa en El Gatopardo "Si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï"

En nom del dret a decidir vol “recupera la millor tradició del catalanisme federalista”. És a dir, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Perquè l’Espanya federal del PSOE-PSC seguirà sent “Una, Grande y Libre” com en els millors anys del franquisme.

Les seves declaracions no tenen desaprofitament: "estem absolutament disposats a acostar-nos a ERC quan deixin de ser còmplices de les retallades de CiU i quan prioritzin el seu calendari social”.

Com l’Herrera d’ICV tapen la seva incòmoda realitat, alienats amb l’unionisme més ranci en contra de la República catalana, tot apel·lant a les imprescindibles mesures per evitar el col·lapse social i econòmic de la societat catalana. El que no volen dir ni acceptar és que la imprescindible regeneració política, econòmica i social només és possible amb lleis i mesures fetes pels catalans amb lleis catalanes. I, les lleis, només les fan els estats, només les farà la República catalana.

Tampoc ha entès res, o no vol entendre, el moviment sobiranista actual a Catalunya. Ara, el 2013, i després de la manifestació de l’11 de setembre passat i de les eleccions del 25 de novembre, els ciutadans estan amatents i no confien en una “casta” de dirigents polítics que els ha defraudat en massa ocasions. Ara, el 2013, ja no és com l’any 1977, quan els partits polítics van fer prevaler els seus interessos de partit per sobre els de Catalunya després de la manifestació d’un milió de persones l’11 de setembre. Manifestació multitudinària quan encara no feia ni dos anys de la mort del dictador.

Concert per la Llibertat. Barcelona, juny 2013

Joan Herrera (ICV), davant el resultat del Concert per la Llibertat, fa les seves conclusions. Una vegada més diu el que pensa que la gent vol escoltar, però no queda clar el que ell pensa de debò.

Per a ell, els organitzadors i el públic assistent, així com el públic espectador mitjançant la retransmissió de TV3, “demana el dret a decidir per dir quina és la solució a les relacions molt degradades amb l'Estat” i que, segons les seves anàlisis i aspiracions, aquest dret ha “de ser transversal i no només per decidir les relacions amb l'Estat sinó també amb el món econòmic”.

Amb el seu partidisme habitual afirma que ICV busca respostes polítiques en “altres actors a l'Estat espanyol” que estiguin a favor del dret a decidir de Catalunya, com Izquierda Unida. Llàstima que el seu amic i diputat Gaspar Llamazares ja ho va deixar molt clar al gener:

“Tenim molt clar que volem conviure dins d'una Espanya plural i democràtica. El meu objectiu no és la separació, és que continuem convivint junts d'una altra manera  (....)  quan sorgeixi la possibilitat de celebrar-se la consulta, llavors defensarem una via en comú, el federalisme, que visquem en comú tots els pobles d'Espanya”.

Joan Herrera està a favor del dret democràtic a votar en un referèndum, així com els seus socis de federació Izquierda Unida, però se li acaba el temps i ja va sent hora que digui d’una forma clara i sense floritures si ell personalment, i el seu partit ICV, estan a favor de la independència de Catalunya: de la República catalana.

Sr. Herrera, no vulgui jugar més amb nosaltres. La imprescindible regeneració política, econòmica i social només és possible una vegada Catalunya sigui un estat independent. I la independència depèn de nosaltres, de la mateixa societat civil que està empenyent el procés sobiranista.

De la mateixa societat civil que no busca “solucions a les relacions molt degradades amb l'Estat “  sinó que busca la llibertat, la independència del seu país: Catalunya.