20D, la fi del “Dret a decidir” a Espanya

Els resultats d’ahir de les Elecciones Generales a Cortes del Reino de España s’han de pair amb tranquil·litat. Tenen moltes lectures, moltes possibles conclusions pels interrogants que es plantejaven. Veurem com els llegeixen.

D’entrada, i en calent, miro els resultats en número de vots, les declaracions del partits i dels seus dirigents, les capçaleres dels diaris, les opinions dels opinadors professionals, les anàlisis dels politòlegs -opinadors també-, els missatges que inunden les xarxes.... i arribo a la conclusió que sóc rar (o si més no,  diferent), que com deia un entrevistat a TV3 fa uns dies, estic “descatalogat”.

Hi ha una majoria de mitjans i polítics, curiosament amb interessos diferents, que davant d’un dels interrogants com era el del “procés” han arribat a la conclusió que “el dret a decidir guanya” o “la consulta fa guanyar a Podem”. Els més ansiosos ja diuen que ERC i DIL “poden ser decisius per configurar govern”. De ser decisius a Madrid només donaré una resposta molt valenciana: “aneu a fer la mà”. De la conclusió que “el dret a decidir guanya”, no em quadren els números.

Amb quins partits espanyols pot comptar Catalunya per realitzar el referèndum? Quins partits espanyols estan disposats a pagar l’altíssim preu de proposar-lo i/o condecir-lo? Qui està disposat a perdre el poder a Madrid per la “qüestió catalana”?

El PSOE no ha estat, ni està, ni estarà a favor de realitzar un referèndum per la independència a Catalunya. Vegem-ne uns exemples.

Joaquín Leguina: “Això de la nació de nacions no pot funcionar, no pot ser, el que cal és defensar la unitat d'Espanya, això és ser progressista”. Declaracions assumides per José Bono.

Felipe González: ”No hi haurà independència en cap territori d’Espanya”. Declaracions assumides per Celestino Corbacho.

Alfonso Guerra: "La rebel·lió contra la llei o cop d’estat civil"  -referint-se al 9N-  “no és nou, espero que ara surti igual que en l’altre intent del 1934 i que la República espanyola va contestar molt bé” –referint-se als fets del 6 d’octubre del 1934.

La versió actualitzada del PSOE anomenada PODEMOS promet moltes coses, ara ja menys que en les eleccions europees, perquè solament són propostes, però quan es tracti de “tocar poder” la cosa canviarà. Ja es va demostrar amb la inclusió del “dret a decidir” dels catalans en el seu programa a última hora, només ho van fer per salvar la cara de la seva sucursal, socis, a Catalunya.

I és que els números no quadren. Suposem que Pablo Iglesias va de bon rotllo i encara es creu lo del “dret a decidir”. Té 42 diputats més els 27 dels seus socis. Amb qui pactarà a Madrid per autoritzar-ho? Amb el PSOE del “no” categòric?

La possibilitat d’un referèndum a Catalunya és una qüestió que no compren els votants de PODEMOS a Espanya. El partit de Pablo Iglesias, amb els socis territorials, ha rebut 5.189.463 vots a tot l’Estat. Si restem els vots de les nacions sense estat (Països Catalans, País Basc i Galicia) resulta que de votants estrictament espanyols ha rebut 2.751.225 vots.

Només el 53% dels seus vots són de los territorios españoles. A Espanya els votants d’esquerres contraris a la independència no confien en PODEMOS. Resulta trist i patètic que el neolerrouxisme de Pablo Iglesias triomfi en aquells territoris per als quals ha estat creat. El lerrouxisme espanyol pretén separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfi ni l’una ni l’altra.

Els catalans confonem “dret a decidir” amb obtenir la independència. Amb la conya del “dret a decidir”, ens passa com amb el federalisme, però a lo bèstia. Ho desitgem tant que ens autoenganyem pensant que a l’Estat n’hi ha que pensen com nosaltres. El desig ens priva de la facultat de raonament. Abandonem utopies, a Espanya mai trobarem ajut i menys en aquesta legislatura en la que el Senado ha quedat en mans del PP. Avui a Catalunya només tenim dos partits independentistes. Hem de recuperar la unitat d’acció perquè la dispersió ens perjudica.

El “dret a decidir” i el federalisme tant sols existeixen a Catalunya, que som la colònia. A Espanya, que és la metròpoli, no saben què és, ni els interessa. España es indivisible.

Hem perdut la iniciativa

Els catalans hem perdut la iniciativa. Perdó, els catalans independentistes hem perdut la iniciativa. Durant quatre anys, i molt especialment els dos darrers, les propostes del nacionalisme català, ara ja desacomplexadament independentista, han marcat l’agenda política; no tan sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. La qüestió catalana ha tingut més repercussió mediàtica i política que la crisi, l’atur, la corrupció generalitzada, la descomposició de l’Estat del benestar, la fi del bipartidisme…

Haig de reconèixer que un factor determinant per a aquesta explosió va ser l’intent fallit per part dels integrants del tripartit de reformar l’Estatut l’any 2005. Els motius reals que els van portar a fer-ho ara no importen, encara que dos dels partits deuen estar maleint el dia que se’ls va ocórrer la idea, i el tercer, a estones, perquè va ser el desllorigador que ens ha portat a un Parlament autonòmic clarament independentista.

Per al Govern de torn de Madrid la qüestió catalana havia quedat reduïda a una gent emprenyadora que demanava més diners per a les seves coses, petició que ells solucionaven com si fos un donatiu, una almoina. No importava que governés el PSOE o el PP, ni que el president autonòmic fos Pujol, Maragall o Montilla. Cap posava en dubte l’estructura de l’Estat. Tan sols un petit grupuscle de frikis independentistes que un dia a l’any trèiem les banderes i cridàvem: “independència”. Érem la petita veu de la discòrdia. Tot controlat.

Però la cosa va canviar. Gràcies a la sentencia d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut, molts ciutadans van començar a posar en dubte les seves certeses i a escoltar altres veus, les veus de la discòrdia. Tot va esclatar el juliol del 2010 amb la manifestació contra la resolució del Tribunal Constitucional. Va ser una manifestació gegantina, recordava la de l’11 de setembre del 1977, el primer esclat del catalanisme després de la dictadura. Les dues amb una munió de gent, un milió de manifestants; les dues, amb majoria de senyeres i unes poques estelades.

Però la diferencia ja estava marcada. En la del 1977, el motiu era “l’Estatut d’autonomia”. A la del 2010, la gent es manifestava per demostrar que “Som una nació. Nosaltres decidim”. Un salt qualitatiu decisiu, el catalanisme començava a abandonar les posicions autonomistes per encaminar-se cap a l’independentisme.

Amb la consulta d’Arenys i la manifestació de juliol, el nacionalisme conseqüent comença a marcar l’agenda política. Cada any per l’Onze de Setembre es repeteixen les concentracions massives de població, en una espiral de creixement que comença a despertar la curiositat internacional. Cada any milions de catalans sortim al carrer per exigir, ja de forma inequívoca, la independència, l’Estat català. El poder de l’Estat no reacciona. Primer pensa que es tracta de l’habitual “calentón” dels frikis. Posteriorment, inclouen el president Mas entre aquests frikis, que, com és lògic, acabaran deixant-se de tonteries i acceptant l’estatu quo constitucional. Però el president Mas acaba saltant-se les línies vermelles de l’Estat amb la consulta del 9 de novembre, i es converteix en l’enemic numero u d’Espanya, al mateix temps que el poder pren consciència definitivament que no es tracta d’un “calentón” esporàdic.

L’últim gran repte han estat les eleccions d’aquest setembre. Les forces que en el seu programa defineixen com a objectiu prioritari la independència com a pas imprescindible per aconseguir la reforma de la societat es presenten en una candidatura conjunta; i ho fan en clau plebiscitària. Declaren que si al Parlament autonòmic hi entra una majoria de diputats independentistes, posaran en marxa un full de ruta que en un màxim de 18 mesos, és a dir, pel maig del 2018, Catalunya esdevindrà un nou Estat. És la declaració de ruptura. Espanya s’ho pren com el que és, una declaració de guerra. Estan acollonits; davant la fermesa, unitat i acció democràtica no hi tenen res a fer.

Però la mateixa nit electoral perdem la iniciativa i la cedim als sectors contraris al procés d’independència. Aquella nit, i molt especialment l’endemà, es fa evident que els 72 diputats, somiats com a independentistes per la població que aquestos anys ha omplert carrers i carreteres, no tenen el mateix objectiu primari. Aquí hem perdut la iniciativa, portem dos mesos i mig de paràlisi; i encara parlen del gener del 2016 com si res. La iniciativa ara està en mans de les forces unionistes. El Govern espanyol i els mitjans de comunicació que estaven descol.locats i a remolc de les nostres iniciatives són els que ara la porten.

Hem perdut la iniciativa i, encara pitjor, l’energia positiva que emanava del procés. No podem continuar amb aquest espectable que malmet la imatge de força i unitat del poble català davant la comunitat internacional, que és la que ens ha de donar la independència, i davant dels milions de catalans que la han de votar i defensar. L’Estat comença a no estar tan acollonit.