Duran i l’11 de Setembre

He de reconèixer que en Josep Antoni Duran i Lleida té la virtut de sorprendre’m. Ho ha tornat a fer. No amb la seva fugida a Panamà per no assistir a la Via Catalana per la independència, sinó per la utilització matussera que s’ha atrevit a fer del President Francesc Macià.

En Duran, davant la veu majoritària del seu poble, s’atreveix a utilitzar les paraules d’en Macià: "S'ha de renunciar a part dels ideals pensant en l’interès d'un poble", traient-les del context en el què van ser pronunciades. No explica que el President Macià hi va afegir “avui és el dia més trist de la meva vida”.  Sap que el moment històric en què van ser pronunciades no té res, absolutament res, a veure amb el moment actual. Francesc Macià va renunciar al seu somni d’una República catalana per la manca de suport intern i la traïció dels republicans espanyols.

¿Com s’atreveix, en Duran, a comparar-se (apropiant-se indignament de les seves paraules) amb Francesc Macià, que va fer el possible i l’impossible per la Llibertat, en majúscules, de la seva Nació?

Al líder d’Unió hem de exigir-li que digui clarament què votarà en el referèndum. Tot fa pensar que votarà NO a la independència, NO a l’Estat català. A part de seguir dins d’Espanya, què vol?  Al seu partit, UDC, li hem de exigir el mateix, que parli clarament i digui què votarà: SI o NO.  El partit està d’acord amb en Duran i farà campanya pel NO a la llibertat de la seva Nació?

Sr. Duran, el català que es desnacionalitza voluntàriament, i renega de la seva història, no arriba mai a ésser un català normal ni un castellà normal. És foraster a la seva Pàtria, un exiliat perpetu.

Vargas Llosa, una obsessió.

Jorge Mario Pedro Vargas Llosa ho ha tornat a fer. Ha tornat a carregar contra els nacionalistes catalans deixant anar una de les seves perles: "El nacionalisme és una tara, un tornar a la tribu". Cal remarcar l’adjectiu catalans, doncs aquest escriptor peruà, Premi Nobel de Literatura, té una mena d’odi irracional al sentiment catalanista. Per acabar d’adobar-ho, per si algun dels seus lectors habituals a El País no se n’ha assabenta, els prevenia que el nacionalisme al llarg de la història ha causat "matances bestials”. És una obsessió que té amb Catalunya.

És ben curiós que aquest home perdi els nervis davant d’unes demostracions de comportament democràtic i pacífic com les dels nacionalistes catalans a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 o després de la Via Catalana de l’11 de setembre d’enguany. Dues fites absolutament clarificadores, doncs des de la consulta d’Arenys el 2009 si alguna cosa diferencia i caracteritza el moviment nacional que viu Catalunya és el seu caràcter pacífic, democràtic i integrador.

Segurament confon el sentiment nacionalista que la majoria de catalans expressem, amb el “seu” nacionalisme: excloent, totalitarista i imperialista (però sense imperi) après a la capital del seu País d’adopció, que considera que Catalunya és de España, perquè son perfectament conscients que no és España.

És ben curiós que Vargas Llosa, nascut quatre mesos abans del cop d’estat del general Franco, no consideri el nacionalisme espanyol com a perillós i no l’utilitzi mai com a referent del mal al costat dels alemanys i japonesos. Ben curiós quan ell és descendent de pares mestizos i criollos. Es a dir, descendent de les classes socials que van fer la revolució nacionalista a tot Amèrica per independitzar-se del Rei d’Espanya i ho van aconseguir. Considera el general Antonio José de Sucre, comandant de les tropes secessionistes a la batalla d’ Ayacucho, o a Simón Bolivar uns nacionalistes tarats?

Ell, com a peruà, hauria de ser conscient que Espanya no és una unitat nacional, sinó una unitat geogràfica que compren una pluralitat de nacions, entre elles Portugal, però que amb la seva independència fa que Espanya no arribi ni a unitat geogràfica. La nomenada España una no és una nacionalitat, és una esgarrifosa presó de Nacions.