Un procés democràtic, pacífic i conforme al dret

El procés per la independència d’una nació pot fer-se de moltes maneres. No existeix una fórmula preestablerta, i així ha estat al llarg dels segles per a tots aquells pobles sotmesos que un dia van dir prou i van lluitar per la seva llibertat i dignitat.

Cada poble ha hagut de triar el seu propi camí. De vegades a base de cometre errors i haver de començar de nou. Bàsicament, però, sempre ha existit un component violent en el procés de separació d’un territori de la seva metròpoli, encara que hi ha exemples de processos absolutament pacífics.

En el nostre cas, l’actual procés per la independència de Catalunya, és el poble qui arrossega la classe política, l’establishment, i a les organitzacions socials i cíviques enquistades i complaents amb l’actual situació de submissió i indefensió de la nostra Nació, en el procés per constituir-nos en un nou Estat d’Europa lliure i sobirà. Únic senyor del seu propi destí: l’Estat català.

Aquest procés l’ha engegat el poble i ha anat agafant força sota tres principis bàsics que el defineixen perfectament com a un model del segle XXI dins d’una Europa democràtica i defensora dels drets humans. El procés per la independència de Catalunya és democràtic, pacífic i conforme al dret internacional.

Tota aquesta reflexió em ve al cap arran de les declaracions, i el començament d’algunes accions, que volen trencar un dels tres: pacífic.

Amb el nerviosisme de qui es veu constantment superat per la situació, els representants polítics dels que volen que tot continuï igual, fidels vassalls del poder central, han expressat el que realment pensen i secretament anhelen: que la pau a Catalunya es trenqui, que les diferents comunitats i sensibilitats (lingüístiques, culturals, socials) que convivim sense problemes, es trenquin.

Volen confrontació i violència. La verbal la posen ells cada dia i a tota hora, perquè es l’únic llenguatge que entenen. Les paraules i la raó els fan por perquè amb paraules se saben incapaços de defensar l’indefensable. Volen i busquen la divisió, la por, acabar i rebentar aquest procés democràtic i pacífic.

Per aquest motiu, a finals de novembre, un parlamentari del Parlament català (Jordi Cañas de C’s) va expressar la seva ràbia quan sense poder contenir-se va deixar anar: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”. Una amenaça gravíssima. És un avís d’intencions del que faran? Els unionistes espanyols actuaran com els unionistes anglesos a Irlanda? Ens avisa que si es necessario para la unidad de España practicaran el terrorisme? Tal i com l’Estat espanyol ja a fet en altres temps no gaire llunyans?

Una ràbia per un fet que no podran evitar, la independència, que avui a traït a un altre parlamentari (Alícia Sánchez-Camacho de PPC) quan avisa que “La Gran Bretanya també ha suspès una autonomia. La de l'Ulster”. És el model de procés violent al que sembla preferirien enfrontar-se.

Preparem-nos per a una escalada verbal sense precedents. De joc brut. Ara ja saben la data i el temps que els queda. Preparem-nos per resistir, pacíficament i democràticament, es un llenguatge que no entenen i els supera. Com deia la meva àvia davant les situacions difícils: “noi, pit i collons”.

Una foto per a la Història

Fa just una setmana una fotografia em va impactar. Era la foto de la família unionista feliç celebrant plegats les bondats de la seva Constitución que els havia de permetre avortar de soca-rel qualsevol deriva nacionalista catalana. Cares de felicitat, rialles, cava, brindis i complicitat. 

Ahir un altra foto em va tornar a impactar. És la fotografia dels representants dels partits polítics catalans que acompanyen el President Mas en l’anunci de la data i pregunta que, segons mandat del Parlament autonòmic català, ens permetrà votar en un referèndum per la independència de la nostra Nació.

Posat seriós, cares d’alegria continguda, conscients del moment i del pas històric del que són protagonistes. És la fotografia del ventall d’opcions i de maneres de veure la societat al nostre país. Des de les posicions més de dretes fins a les més d’esquerres. Des de l’UDC fins a les CUP, tot passant per CDC, ERC i ICV. Una amplíssima majoria dels actuals representants parlamentaris. Com és lògic només faltaven els que van fer-se la foto, fa set dies, amb la Delegada de Gobierno. Els que neguen el fonament de la democràcia: la participació dels ciutadans mitjançant el seu vot.

Una fotografia que ja ha passat a la història i com a tal sortirà en tots els llibres de text de la futura República catalana. Ahir els nostres representants van donar el penúltim pas en l’enfrontament polític amb el caduc Estat espanyol.

Tal vegada la pregunta no és la millor, ni la data la que més ens agradaria (almenys a mi). Però són la data i la pregunta que hem permetran votar “Sí” a la independència de Catalunya.

Ara ens caurà damunt l’apocalipsi, la campanya de la por i la demagògia absoluta, de l’enfrontament i les amenaces. Ens esperen 11 mesos de pressió absoluta per part del Gobierno de España i dels seus còmplices a casa nostra. De la intoxicació massiva mitjançant uns mitjans de comunicació majoritàriament contraris al procés. 

Se’ns ha girat feina, molta feina. Començant pel Govern, tots hem de fer molta pedagogia, explicar sempre i a tot arreu el que implica quedar-se a l’Estat espanyol i el que implicarà l’Estat català. Avantatges i desavantatges. Com serà el procés i a quin model de societat més lliure, més justa, més solidària ens portarà. Seran 11 mesos de bogeria, apassionants. 

(Escrit sota l’emoció, sense gaire reflexió, que ja vindrà a partir de dilluns...)

5 de desembre i la Constitució

Dia trist, aquest 5 de desembre de 2013. No perquè sigui el dia abans en què l’Estat espanyol commemora la seva Constitución democràtica, redactada sota la tutela directa del poder polític, econòmic i militar de l’”antic règim”, tot seguint els dictats del “todo atado y bien atado”.

No, no és per això, que ben pensat ho podria ser. Més aviat és trist pels militants i votants de bona fe del PSC que encara creien en la vigència de la “C”.

El líder indiscutible i indiscutit del PSC, Sr. Navarro, no ha trobat ni millor dia ni millor manera de deixar clar el posicionament del seu partit que anar a celebrar el dia de la Constitución (per cert, un dia abans) amb els ferms admiradors i defensors de la seva puresa. 

La foto és meravellosa. És la foto de la família unionista feliç perquè finalment el nen díscol ha tornat a casa, com en aquell anunci de torrons, que vuelve a casa por Navidad. En aquestes dates nadalenques, el PSC per fi ha posat seny i ha deixat clar qui estima (com en aquella pregunta idiota de qui s’estima més el nen: “el papa o la mama?”). El Sr. Navarro s’estima més la madre patria, la seva España unitària i unificadora encara que ell la somiï federal. Algun dia es despertarà i descobrirà qui són els reis, però ja serà tard i el mal ja estarà fet.

Trist veure els somriures de complicitat del líder del partit socialista català amb la líder de l’espanyolisme més desacomplexat, Sra. Camacho, líder d’un partit fundat per un incombustible ministre del dictador que tenia les mans tacades de sang de la seva època de Ministre de l’Interior. Compartint brindis amb el representant del nou Lerrouxisme, Sr. Rivera. Tots tres ben cofois sota la tutela de la delegada de Gobierno, tant democràtica ella que dona suport i medalles a organitzacions feixistes que estarien prohibides en qualsevol democràcia europea. 

En ple procés d’alliberament del que en teoria era el seu poble, Catalunya, escull el bàndol de la por, del continuisme en l’espoli cultural i econòmic i s’alia definitivament amb els que volen una Catalunya sotmesa i submisa, callada.

És la foto del poder polític espanyol, i militar, reunits amb “els bons colonitzats”, bons catalanets amb influències polítiques a la seva província*. 

Una foto val més que mil paraules.

*Província: A l'antiga Roma, territori sotmès a la jurisdicció d'un magistrat romà desprès de la seva conquesta.