Del PSAN a la CUP, 40 anys.

La CUP és hereva del PSAN dels anys 80 del segle passat, eren independentistes marxistes. Ells eren tant independentistes que si la independència no era de tots els Països Catalans no l’acceptaven. No acceptaven la idea burgesa d’alliberar primer Catalunya –el Principat- i desprès el País Valencià i les Illes. O tot o res. Independentistes amb condicions.

Alhora eren tan marxistes que si la independència de Catalunya no era socialista  -socialisme marxista en aquells anys- tampoc l’acceptaven. Preferien que Catalunya continues sotmesa. O tot o res. Independentistes amb condicions.

Com a marxistes eren tan internacionalistes que buscaven la complicitat dels partits marxistes espanyols; tot ells –PCE, PORE, PTE,  MC, LCR, ORT,...- d’un centralisme i patriotisme –espanyol naturalment- acollonidors.

Els que a la clandestinitat –i a principis dels 80- lluitàvem només per la independència nacional -per la República catalana-  érem estigmatitzats, sospitosos de dretans, no érem independentistes de veritat com ells. Motiu? Doncs perquè primer volíem la secessió d’Espanya –en aquells anys ens dèiem separatistes, i així érem jutjats pels tribunals de l’Estat-  per desprès, un cop aconseguida la independència, canviar entre tots la societat. Fer un nou model social més avançat -el poble català decidiria si socialista o no-. Creiem, i continuo creient, que sense la llibertat nacional, mai aconseguirem la llibertat individual ni social.

Els amics del PSAN preferien mantenir la seva puresa ideològica de classe, encara que obligués als catalans a continuar sotmesos  al Regne d’Espanya; una monarquia feudal profundament antidemocràtica. Eren tant purs que del PSAN –una escissió del FNC- van sorgir 10 o 12 partits més, a partir de noves escissions, cada cop més purs ideològicament. Han passat 40 anys, alguns dels antics dirigents ara reconeixen que no era la millor estratègia.

La CUP continua ancorada en aquells vells principis ideològics sorgits del Maig del 68, com l’antic PSAN. No han evolucionat –curiós que en això no mutin- continuen convençuts de ser els únics posseïdors de la veritat, intransigents, dogmàtics, sense acceptar el diàleg sinó és per donar-los la raó. Els diferents partits i organitzacions que conformen la CUP es defineixen majoritàriament com a marxistes, troskistes, llibertaris; tots assemblearis, antisistema i també –no tots-  independentistes.

Continuen amb el vell mantra introduït per l’esquerra espanyola -acceptat per l’esquerra catalana sucursalista-  que diu: “el nacionalisme català és cosa de burgesos”. És la visió equivocada que tenen del catalanisme l’esquerra catalana –la federalista i la independentista-, quan consideren el nacionalisme com una ideologia burgesa. Dimonitzant la figura de Jordi Pujol i Convergència com a màxims exponents d’aquesta burgesia catalana. Qualsevol idea o cosa que aquesta burgesia proposi és, per se, nociva i ha de ser combatuda, encara que sigui la independència.

La CUP ens diu: si la independència -República catalana- no és d’esquerres no la volem. Independentistes amb condicions. Prefereixen continuar com a colònia d’Espanya. Súbdits d’una monarquia feudal que encara no ha premés ni la reforma agrària -Espanya és l’únic país de la UE que no ha fet la reforma agrària- a pesar de les majoria de govern dels socialistes del PSOE.

La CUP son tant internacionalistes que mantenen les classes populars catalanes subjugades a la dreta espanyola perquè somien amb un front d’esquerres, tot fent aliances amb partits de l’esquerra antisistema espanyols. L’esquerra catalana continua sense entendre que sense Nació no hi ha nacionalisme, i sense nacionalisme no hi ha internacionalisme. Hem d’esperar 40 anys per tal que reconeguin que no era la millor estratègia?.

És el nacionalisme espanyol d’esquerres qui ha donat aquesta alienant deformació a què està sotmesa l’esquerra catalana. Sotmesos per la dictadura de l’Estat burges espanyol que diuen detestar, però amb qui col·laboren quan li fan el seu joc. És la vella estratègia dels poders de l’Estat. És l’obrerisme català contra el nacionalisme català. És la divisió dels catalans: els obrers catalans instrumentalitzats pel feudalisme central castellà. És la vella estratègia de Lerroux a Catalunya: radicalitzar el discurs social per tal d’enfrontar-lo al discurs polític nacionalista.

Separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfi ni l’una ni l’altra, és l’objectiu d’aquest nou lerrouxisme per tal que finalment qui surti guanyant sigui l’Estat i la monarquia espanyoles. És l’objectiu de Pablo Iglesias i el seu partit Podemos, amb la complicitat de En Comú Podem, Barcelona en Comú, Catalunya Si Que es Pot, tots ells fills d’ICV. Fa fredor veure com també ERC es deixa arrastrar pels seus cants de sirena, subjugats per un front d’esquerres –inevitablement espanyolista- que acabi amb CDC –la burgesia catalana-.

La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que posi un condicionant davant no pot dir-se independentista.