La CUP és hereva
del PSAN dels anys 80 del segle passat, eren
independentistes marxistes. Ells eren tant independentistes que si la
independència no era de tots els Països Catalans no l’acceptaven. No acceptaven
la idea burgesa d’alliberar primer Catalunya –el Principat- i desprès el País
Valencià i les Illes. O tot o res. Independentistes amb condicions.
Alhora eren tan marxistes que si la independència de
Catalunya no era socialista -socialisme marxista
en aquells anys- tampoc l’acceptaven. Preferien que Catalunya continues
sotmesa. O tot o res. Independentistes amb condicions.
Com a marxistes eren tan internacionalistes que buscaven
la complicitat dels partits marxistes espanyols; tot ells –PCE, PORE, PTE, MC, LCR, ORT,...- d’un centralisme i
patriotisme –espanyol naturalment- acollonidors.
Els que a la clandestinitat –i a principis dels 80-
lluitàvem només per la independència
nacional -per la República catalana- érem
estigmatitzats, sospitosos de dretans, no érem independentistes de veritat com ells.
Motiu? Doncs perquè primer volíem la secessió d’Espanya –en aquells anys ens
dèiem separatistes, i així érem jutjats pels tribunals de l’Estat- per desprès, un cop aconseguida la
independència, canviar entre tots la societat. Fer un nou model social més avançat
-el poble català decidiria si socialista o no-. Creiem, i continuo creient, que
sense la llibertat nacional, mai aconseguirem la llibertat individual ni
social.
Els amics del
PSAN preferien mantenir la seva puresa ideològica de classe, encara que obligués
als catalans a continuar sotmesos al
Regne d’Espanya; una monarquia feudal profundament
antidemocràtica. Eren tant purs que del PSAN –una escissió del FNC- van sorgir
10 o 12 partits més, a partir de noves escissions, cada cop més purs
ideològicament. Han passat 40 anys, alguns dels antics dirigents ara reconeixen
que no era la millor estratègia.
La CUP continua
ancorada en aquells vells principis ideològics sorgits del Maig del 68, com l’antic PSAN. No han evolucionat –curiós que en això no mutin- continuen convençuts de ser els
únics posseïdors de la veritat, intransigents, dogmàtics, sense acceptar el
diàleg sinó és per donar-los la raó. Els diferents partits i organitzacions que
conformen la CUP es defineixen majoritàriament com a marxistes, troskistes, llibertaris;
tots assemblearis, antisistema i també –no
tots- independentistes.
Continuen amb el vell mantra
introduït per l’esquerra espanyola -acceptat per l’esquerra catalana
sucursalista- que diu: “el nacionalisme català és cosa de
burgesos”. És la visió equivocada que tenen del catalanisme l’esquerra
catalana –la federalista i la independentista-, quan consideren el nacionalisme
com una ideologia burgesa. Dimonitzant la figura de Jordi Pujol i Convergència
com a màxims exponents d’aquesta burgesia catalana. Qualsevol idea o cosa que
aquesta burgesia proposi és, per se,
nociva i ha de ser combatuda, encara que sigui la independència.
La CUP ens diu:
si la independència -República catalana- no és d’esquerres no la volem. Independentistes amb condicions. Prefereixen continuar com a colònia
d’Espanya. Súbdits d’una monarquia feudal que encara no ha premés ni la reforma
agrària -Espanya és l’únic país de la UE que no ha fet la reforma agrària- a
pesar de les majoria de govern dels socialistes del PSOE.
La CUP son tant
internacionalistes que mantenen les classes populars catalanes subjugades a la
dreta espanyola perquè somien amb un front
d’esquerres, tot fent aliances amb partits de l’esquerra antisistema espanyols. L’esquerra catalana continua sense entendre
que sense Nació no hi ha nacionalisme, i sense nacionalisme no hi ha
internacionalisme. Hem d’esperar 40 anys per tal que reconeguin que no era la
millor estratègia?.
És el
nacionalisme espanyol d’esquerres qui ha donat aquesta alienant deformació a
què està sotmesa l’esquerra catalana. Sotmesos per la
dictadura de l’Estat burges espanyol que diuen detestar, però amb qui
col·laboren quan li fan el seu joc. És la vella estratègia dels poders de
l’Estat. És l’obrerisme català contra el nacionalisme català. És la divisió
dels catalans: els obrers catalans instrumentalitzats pel feudalisme central
castellà. És la vella estratègia de Lerroux a Catalunya: radicalitzar el
discurs social per tal d’enfrontar-lo al discurs polític nacionalista.
Separar i
enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no
triomfi ni l’una ni l’altra, és l’objectiu d’aquest
nou lerrouxisme per tal que finalment qui surti guanyant sigui l’Estat i la
monarquia espanyoles. És l’objectiu de Pablo Iglesias i el seu partit Podemos,
amb la complicitat de En Comú Podem, Barcelona en Comú, Catalunya Si Que es
Pot, tots ells fills d’ICV. Fa fredor veure com també ERC es deixa arrastrar
pels seus cants de sirena, subjugats per un front d’esquerres –inevitablement
espanyolista- que acabi amb CDC –la burgesia catalana-.
La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que
posi un condicionant davant no pot dir-se independentista.
Hola Jordi,
ResponEliminaAquesta vegada la teva anàlisi no s'aguanta ni pels pèls, en conjunt, tot i que alguna part sigui bastant encertada.
Salut, amic.
Com pots entendre no comparteixo la teva anàlisi, em limito explicar la realitat que jo vaig conèixer, de l'any 1975 fins a finals dels 80. Però m'agradaria poder ampliar el debat dels punts que no estàs d'acord, ja que no vaig militar en el PSAN i com és lògic la informació que tinc és de reunir-me amb ells per a l'organització d'actes o accions
EliminaEl comentari eliminat ha estat un error meu.....
Vaig pertànyer al PSAN i no em reconec en res de tot això que afirmes. Una cosa és certa: Jordi Pujol no em queia bé i el pacte amb espanya, no el validaven CiU i el PSC ?
ResponEliminaLes reflexions que exposo son les meves experiències com a militant d’un partit independentista que va participar en reunions amb militants del PSAN per concretar accions conjuntes. No sé en quins anys vas militar al PSAN, jo em refereixo del 1975 fins el 1985, més o menys
EliminaJordi Pujol no em queia bé perquè en aquells anys era un autonomista, com la immensa majoria de catalans, i jo lluitava per la independència. Del PSOE-PSC ni parlar-ne.
Recordo que una de les discrepàncies amb el PSAN va ser per la campanya del Estatut el 1978. El PSAN va demanar el NO, el FNC vam demanar el SI. Perquè? Molt senzill, en el nostre anàlisi de la situació vam entendre que el poble volia recuperar l’Estatut del 1932, no fer una revolució per la implantació d’una república socialista catalana.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaJo crec que l'has clavada.
ResponEliminaÉs més, a aqueta gent no-independentista se'ls anomena BOTIFLERS.
Firam senyors, firam.