Després de qualsevol combat trobem uns vencedors i uns vençuts, encara que els vencedors no han de ser,
obligatòriament, els combatents que s’han deixat la pell. Aquestes eleccions de
diumenge 26J no són una excepció, tenim dos vencedors i un grapat de vençuts.
El primer vencedor, i més satisfet públicament de la seva victòria, és el
Partido Popular (PP). Victòria innegable al ser el partit més votat i aconseguir 14 diputats més
que fa sis mesos, passant de 123 a 137 diputats, en unes eleccions en les que
tots els analistes, spin doctors, periodistes, comunicadors i professionals
diversos de les tertúlies el donàvem com a perdedor; li pronosticaven una
davallada en els seus resultats electorals que només depenia de les simpaties
polítiques de qui la pronosticava. A l’hora de la veritat ha obtingut dos
milions i mig de vots més que el segon, el PSOE.
El PP ha tornat a guanyar perquè era inevitable –aquesta vegada he guanyat les apostes
i tinc pendents un munt de birres- per
la senzilla raó que per als votants espanyols que la seva preferència va del
centre a la dreta, només tenien un partit per votar: PP; l’elecció era PP o abstenció. Albert Rivera, i
el seu partit C’s, van decebre l’electorat de dretes que havia apostat per ells el 20D en vetar a Rajoy i preferir pactar amb l'esquerra del PSOE. Regeneració
si, però no a aquest preu. Tant és així que és l’únic partit d’àmbit estatal
que ha pujat en número de vots, tots els altres, PSOE, Podemos, C’s, han vist
reduïts els seus resultats comparats amb les darreres eleccions del 20D.
La seva victòria era inevitable perquè el PP ha demostrat que té més de 7
milions de vots segurs, a qui no afecten ni la corrupció
generalitzada dels seus dirigents, ni la manca de sensibilitat democràtica del
partit, ni la manca de decisió del seu líder, ni les polítiques econòmiques
agressives contra la majoria dels seus propis votants. Perquè a Espanya, en
l’espai del centre i de la dreta, no hi ha alternativa a qui votar. Perquè el
PP no tenia una alternativa de canvi
que li fes ombra, ni per la dreta ni per l’esquerra. Perquè aquest és el
veritable drama del electorat espanyol, enfront al PP no existeix una
alternativa guanyadora que pugui
arrabassar-li el poder, ara per ara.
Aquest és el segon vencedor: ara per ara l'alternativa de centre esquerra i
esquerra a Espanya està trinxada. Aquests vencedors, a diferencia del primer, no mostren la seva
satisfacció públicament per la senzilla raó de que són fidels servidors de les “instrucciones
secretas a los corregidores” quan instrueix que: “... dará las
providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que
se note el cuidado”.
Perquè els veritables vencedors són els creadors de Podemos. Un partit d’esquerres –fundat per participar en les eleccions europees de 25 de maig de
2014- que es va presentar com una alternativa real, renovada i engrescadora, al
PSOE. Un partit, el PSOE, tan carregat d’escàndols de corrupció com el PP. Un
PSOE que acceptava resignadament totes les imposicions econòmiques i retallades
en drets adquirits sense plantar cara a la
dreta. Podemos, i especialment el seu mediàtic líder Pablo Iglesias, van
irrompre en la política espanyola de forma demolidora. Des del primer moment
van ser presentats com l'alternativa al PSOE. Una nova esquerra radical, que reprenia la lluita social i plantava
cara al sistema. Dit d’un altra
manera, Podemos recuperava l’esperit d’aquell PSOE del canvi de Felipe González
del 1982. Ja estava fet, acabaven de dividir el vot del PSOE i, per tant, ja no
seria un rival per a un PP en descomposició.
Després de l’estrena a les europees, i el seu èxit inicial, Pablo Iglesias
ha pogut ser presentat com l’alternativa engrescadora de l’esquerra, de tot
l’Estat, en front de la dreta en dues eleccions generals. Les del 20D de 2015, i
aquestes del 26J. En les dues ha restat
vots al PSOE, en les dues els vots de PSOE+Podemos eren superiors als del PP. Victòria
del PP, derrota del PSOE, objectiu acomplert. Encara que no l’únic de Podemos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada