Compte amb la informació!

“Les hòsties vindran ara; l’Estat si fotrà fort”. I tots vam estar d’acord. Era una reunió d’un grup de vells amics descatalogats -vells per edat i pels anys de coneixença, descatalogats per la munió d’anys de militància independentista- parlant de l’acord in extremis assolit al parlament amb la investidura del MHP Puigdemont. Vam parlar de tot i de res. Un dels temes era la manipulació a què estem sotmesos i que, tot i ser conscients que ens manipulen, sempre hi acabem caient.

L'Estat s’ha anat preparant aquests últims anys, molt especialment el 2015, per fer front i  al projecte separatista de Catalunya i derrotar-lo. Ho fa amb les millors eines que té, que ja li han demostrat la seva vàlua, com és la lluita en el camp de la intel·ligència. Els serveis de seguretat ens apliquen les tècniques d’operacions psicomediàtiques de manipulació de masses. El que s’anomena guerra psicològica. Els indicis són constants i aclaparadors. El problema greu, més que no pas el fet que la majoria de la població caigui en els seus paranys de manipulació i contrainformació, és més aviat que els dirigents dels procés, en tots els àmbits, hi caiguin.

Hi ha dos camps en què la presència d’aquesta planificació d’operacions psicològiques es aclaparadora i molt visible. Un és la creació i/o potenciació de partits, entitats i associacions contràries a la independència de Catalunya; un altre és el dels mitjans de comunicació. Molt especialment les televisions, ja que són, de bon tros, el mitjà més influent en l’opinió pública.

Algun exemple dels mitjans de comunicació. La cobertura mediàtica que ha tingut la CUP i els seus dirigents en tots els mitjans antiprocés -televisions, ràdios, diaris- tan catalans com espanyols. Mentre el seu discurs era contrari a la investidura de Mas i a la possibilitat de formar un govern de Junts pel Si, és a dir, del 27S a la nit fins a la investidura del nou President, la seva presència era aclaparadora. A tota hora i a tot arreu et trobaves unes declaracions de la CUP. Com si fossin la força política més important a Catalunya. Eren els que marcaven el temps polític amb el seu desgast constant de l’enemic número u de Madrid: Artur Mas. Ara ja no són tant necessaris, han desaparegut dels mitjans. Ara tant sols surten en noticies puntuals, però, curiosament, sempre en la mateixa direcció del missatge.

Un altre exemple. Aquest dimecres, Antena 3 TV informava en exclusiva sobre la connexió entre la CUP, Podemos i l'entorn d'ETA amb el règim de Nicolás Maduro i Veneçuela. Tot a partir d’unes imatges gravades a l’aeroport de Madrid-Barajas. Al vídeo ens mostraven Anna Gabriel, de la CUP, María José Aguilar, de Podemos, i Ignacio Gil de San Vicente, relacionat amb ETA, dirigint-se a un avió militar veneçolà per volar en direcció a Veneçuela. La gravació és de fa més d’un any, del desembre del 2014. ¿Per què l’Estat ha fet pública la gravació 13 mesos desprès? Perquè ara li interessa. És una peça més del seu joc.

La reacció del dirigents de la CUP ha estat fer broma del tema i riure's d’Antena 3 TV, com si la cosa no els afectés gaire. Greu error de percepció, de manca de realisme polític. ¿De debò els dirigents de la CUP que van anar a Veneçuela no eren conscients que pujant a un avió militar –que ha de demanar un permís especial per aterrar- serien gravats pels serveis d’informació? ¿Què utilitzarien la informació en benefici seu? Ja sé que ells, els dirigents, realment no hi donen importància a les seves bones relacions amb la Veneçuela de Maduro. Fins i tot alguns líders, no pas tots, expliquen orgullosos que són  assessors econòmics de Maduro, i que el seu model de societat per a Espanya és la República bolivariana.

Són dos exemples de com els mitjans de comunicació estan al servei dels contraris a la independència. Hem entrat en la penúltima fase del procés de separació i hem de ser molt curosos en allò que fem i diem. No hem de subministrar a l’Estat més eines de les que ja té. Però encara més curosos hem de ser amb la informació que rebem. Com es fa sota una dictadura, de llegir entre línies i no creure’s tot el que ens diuen els experts.

“El feixista modern preferiria no utilitzar la violència. El seu mètode és enverinar els canals d'informació pública” Henry A. Wallace

Ja sóc aquí!

“Ja sóc aquí!”, podria exclamar el president Carles Puigdemont tot emulant el seu antecessor Josep Tarradellas. Dos parts difícils, dues investidures anhelades, en moments històrics totalment diferents. L’octubre del 1977, el president Tarradellas és reconegut per l’Estat com a legítim president de la Generalitat. Del 125è president els catalans n’esperaven que restituís l’Estatut d’autonomia arrabassat per la dictadura franquista. Que ens restituís la democràcia.

Aquest diumenge de gener del 2016 Carles Puigdemont ha estat investit com a 130è president. D’aquest, els catalans n’esperem que ens porti a la República catalana. En 36 anys d’autonomia el salt qualitatiu és immens. Els catalans ja no desitgem ser una autonomia més del Reino de España, volem ser un Estat sobirà més del món lliure.

En 30 anys hem passat del 3% o 4% d’independentistes al 48%. Aquesta és la diferència entre els dos presidents. Si l’any 1977 estàvem esperançats i ens vam mobilitzar un milió de persones a Barcelona reclamant que ens tornessin l’Estatut, ara ens mobilitzem milions de persones reclamant la llibertat nacional, la independència.

“Avui no toca”, com deia un altre president de la Generalitat, analitzar com hem arribat a aquesta investidura, ni els seus costos. Com va dir en torn de rèplica el nou president, no toca parlar d’“arqueologia”. Avui és un dia de joia que les futures generacions d’escolars estudiaran a les escoles. Comença l’última legislatura d’una Generalitat autonòmica.

Gràcies MHP Artur Mas per portar-nos fins aquí, sense vós i el vostre coratge no hi seríem. Gràcies MHP Carles Puigdemont per la declaració de principis en el debat d’investidura. Heu afirmat que us hi deixareu la pell per aconseguir el que esperem. Tan sols vull confirmar-vos que els catalans que anhelem la República catalana ens hi deixarem la pell al vostre costat.

Al març tornem a votar

Al març tornem a votar. Fa uns dies reflexionava que semblava que estàvem abocats a noves eleccions, però aquest dimarts ja no ho dubtava ningú. Vaja, no ho dubtava ningú de les cúpules dirigents dels partits polítics. Els dubtes que jo mateix tenia sobre la conveniència, o no, de convocar-les després de les eleccions espanyoles s’han esvaït. Son necessàries si no hi ha investidura.

El nostre procés -nostre perquè el cas català s’estudiarà a les escoles de ciències polítiques i socials- és com la lliga de fútbol. La lliga és de llarga duració i sempre arriba un partit inesperat (al menys en el cas del Barça) en que l’equip se la fot. Després de partits fantàstics, amb golejades, joc bonic, el planter lluint-se, amb àrbitres a la contra, la Federació a la contra..... arriba un partit en que el Barça fa el ridícul. Després ja sabeu: nervis, presses, declaracions, intoxicació dels mitjans contraris i reflexió. L’entrenador agafa l’equip, analitzen i reflexionen, preparen els canvis necessaris –d’actitud, perquè l’estil de joc no el poden canviar, és el guanyador- reprenen la lliga i guanyen. Després de l’ensopegada el Barça surt enfortit i acaba guanyant cinc o sis títols. El millor equip del Món.

Això són aquestes eleccions de març. Les eleccions que venen després de l’ensopegada i el ridícul. El moment de reestructurar-nos i, sense modificar el model guanyador, acabar de perfeccionar-nos. Tant sols em pregunto, i aquestes preguntes són uns dels dos motius pels quals dubtava de noves eleccions, ¿serem capaços de reconèixer el model guanyador sense deixar-nos portar per sentiments emocionals i destruir-lo? ¿Com en tantes ocasions ha fet el Barça en la seva anterior història? ¿En la què guanyar un títol de lliga era gairebé una anomalia?

El procés ha estat tant ràpid que era necessari parar i fer net d’autoenganys, de veritats que ara s’han demostrat falses. Ara, que gairebé totes les cartes estan damunt la taula, ho podem fer. Les eleccions de març són una oportunitat per demostrar que el procés no tant sols està viu, sinó que és més fort. Tant sols hem d’evitar el parany de l’estat i dels seus aliats col·laboracionistes; aquestes eleccions han de ser en clau República catalana Vs. Estat espanyol. Llibertat i possibilitat de millora en front del immobilisme i la decadència.

En tot procés d’alliberament nacional arriba inexorablement un dia en que tots hem de definir-nos, hem de triar, ¿a favor de qui estem? En el nostre cas hem de triar: República catalana o Reino de España.

El primer a definir-se va ser el PSC-PSOE: els catalanistes van marxar; a quedat com a PSOE-PSC. Després ICV: a quedat no sabem com; diluït i engolit per Podemos i els seus aliats a casa nostra, amb els catalanistes, i algun independentista, fugint. A CiU el mateix; es van separar, cada un pel seu camí. La mateixa UDC dividida en dos partits, un col·laboracionista amb els poders de l’estat i l’altre independentista. Aquests dies ha caigut un dels últims mites del procés. La CUP comença a evidenciar la futura, i necessària, divisió clarificadora: per un costat el sector independentista que prioritza l’alliberament nacional com a pas imprescindible per les necessàries millores socials i, per l’altre costat, el sector que prioritza ser l’esquerra anticapitalista i antisistema, d’arrels troskistes, que propugna, en el seu manifest, una República federal espanyola.

Ara tant sols falta definir-se a CDC i ERC, ara és el seu moment de fer net. ¿O continuem tant ingenus que després de la decepció de la CUP seguim creient que dins dels dos partits no hi ha sectors poc proclius a la independència? I si no hi són, millor, quedarà clar.

A les properes eleccions és imprescindible que repetim la coalició guanyadora, l’única que ha portat 62 diputats independentistes al Parlament català. Una coalició que aglutini a tot el vot independentista en una sola formació política, amb un altre nom si és necessari. ¿Impossible? No. No si els actors són conscients del moment històric irrepetible en que ens trobem. No si són capaços d’abandonar lluites personals i de partit tot reconeixent la vàlua dels adversaris polítics. Històricament a Catalunya ja ho hem fet. Vam guanyar.

Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 celebrades a Espanya eren unes eleccions municipals més, però els que volien acabar amb la monarquia les van plantejar com un plebiscit sobre el règim d'Alfons XIII. Tot i no guanyar les eleccions l’opció republicana a tot l’estat va ser tant aclaparadora, que el rei va fugir. Sort que tant sols eren unes eleccions municipals!!.

A Catalunya sectors molt diferents de la societat es van posar d’acord. Només tenien dos punts en comú: catalanisme i acabar amb la monarquia. Al març de a1931, un mes abans de les eleccions, és va fundar una nou partit que aglutinava a diferents corrents catalanistes:

Estat Català de Francesc Macià, partit polític independentista i insurreccional. Partit Republicà Català de Lluís Companys, partit de caire catalanista, progressista i laic; propugnava una República espanyola federal. El grup l'Opinió de Joan Lluhí, de caràcter socialitzant i partidari de la República espanyola federal. Així con diverses associacions locals de caràcter republicà federal i socialista. En van posar d’acord en allò que els unia i van fundar Esquerra Republicana de Catalunya. El primer president va ésser l’ex coronel Francesc Macià, imputat i jutjat pels fets de Prats de Motlló.

Ara és l’hora de demostrar que ERC i CDC estan a l’alçada del moment històric. Ells i tota la societat catalana, aquesta  auto denominada societat civil. Per tal que l’opció independentista guanyi, amb majoria parlamentaria, és imprescindible una nova coalició que aglutini a tots els sectors independentistes de Catalunya. Els provinents de la dreta de DC, els de centre dreta i centre de CDC, de centre esquerra d’ERC, els d’esquerres ex PSC i ex ICV, de l’esquerra radical de CUP. Una demostració de força de que la societat catalana, des de la dreta fins a l’esquerra, està unida per un ideal: l’alliberament nacional. Aleshores les eleccions seran un plebiscit. Tant sols dos opcions de vot: Estat català o autonomia espanyola. Ens obligarem a triar.

Tots els que pensem que sense un estat propi mai serà possible fer canvis de millora social i econòmica a Catalunya ens hem d’unir en aquest objectiu primari. Després, en les primeres eleccions veritablement lliures en la història de Catalunya, en les primeres de la nostra República, els ciutadans votarem i decidirem quin tipus de govern volem. Com a catalans podem ésser de dretes o d’esquerres, allò que no podem fer mai és deixar de considerar-nos nacionalment catalans i no actuar en conseqüència. ¿O és que ens fa por votar perquè ens sabem minoritaris?

Estem en un moment d’emergència nacional, els auto definits independentistes hem de demostrar que ho som. Sense independència continuem sota Espanya. ¿Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?. Reflexionem que comporta i triem, ¿què som?.

(A data d'avui encara ens les podem estalviar,  però ¿a quin preu?)

Babaus, crèduls i bonistes, som catalans

Sembla que estem abocats a noves eleccions al mes de març. A menys que alguns diputats de la CUP facin objecció de consciència a les ordres rebudes de la direcció, no pas de l’assemblea, i votin sense trair els seus principis nacionals en la investidura de president de la Generalitat.

El 27-S es va votar en clau de plebiscit: Catalunya versus Espanya. Les de març tornaran a ser unes eleccions més i tornarem a votar en clau autonòmica: esquerra versus dreta.

La coalició Junts pel Sí no reeixirà, ja se n’ocuparan ERC, la CUP, Catalunya Sí que es Pot, Barcelona en Comú i, naturalment, Podem. Tornarà el mantra que uneix l’esquerra i la dreta espanyola: Mas dolent. Tornarà el mantra que uneix l’esquerra catalana pretesament nacionalista i la col·laboracionista: Mas retallades. Tornarà la tercera via d’esquerres: arreglem primer Espanya, que és el realment important, i després ja ens ho mirarem.

L’expresident Aznar ens ho va advertir: “Antes se romperá Cataluña que el país entero… Hay una visión de una Cataluña única que no es verdad, vemos que hay un soberanismo monolítico que tampoco es cierto, la fragmentación política catalana no se da en ninguna parte del país”.

Era l’octubre del 2012, abans de les eleccions de novembre, i les paraules d’Aznar van estar mal interpretades o ridiculitzades pels sectors nacionalistes. No era tant una amenaça com la reflexió d’una realitat. L’expresident té moltes mancances, però hi ha una cosa que no se li pot negar, té concepció d’Estat. Del seu, Espanya, naturalment.

A Catalunya patim un bonisme endogàmic que ens porta a creure que l’esquerra és bona per se i que la dreta és dolenta per naturalesa. Aquesta creença és com un dels deu manaments, és quelcom que no es pot ni discutir. És el nostre mantra. Els poders reals de l’Estat espanyol ho saben molt bé, en part és obra seva, i és a partir d’aquest coneixement que sorgeix la reflexió d’Aznar.

A principis del segle XX la monarquia espanyola començava a tenir seriosos problemes a Catalunya per dos fronts. El primer era la burgesia que estava decantant-se cap al catalanisme i les exigències polítiques. Es començava a parlar de la nació catalana, i tota nació, per definició, ha de ser lliure. Per tant, podia acabar amb propostes secessionistes. L’altre front era l’obrerisme. Incipient i molt fort, i lògic al ser Catalunya l’única zona de l’Estat que estava aplicant la revolució industrial. Per tant, podia acabar amb propostes revolucionàries.

Ho van solucionar enviant-nos Alejandro Lerroux i el seu Partido Radical. Amb un discurs populista, d’esquerra radical, anticlerical, antiburgès i, sobretot, anticatalà. Se’n va sortir i, a més, va posar la llavor del mantra que encara patim que diu: el catalanisme és burgès i, per consegüent, dolent.

A principis del segle XXI la monarquia espanyola té un seriós problema a Catalunya amb el secessionisme. Ho volen solucionar com sempre, dividint-nos. Avui el nou lerrouxisme de Pablo Iglesias i el seu Podemos es defineix com d’esquerra radical, antisistema, antiburgès i, sobretot, anticatalà. Utilitzen un llenguatge diferent, però l’objectiu és el mateix: separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfin ni l’una ni l’altra.

Portem deu anys en què l’Estat està utilitzant totes les armes al seu abast per fer front al problema català. Al segle XXI ens combaten amb informació, contrainformació, manipulació. Utilitzen tots els mitjans de comunicació com una arma contra el nacionalisme. Preparem-nos per l’allau que ens caurà fins al mes de març. “Antes se romperá Cataluña que el país entero”. I nosaltres hem tornat a caure al seu parany.

Babaus i crèduls, amb el lliri a la mà, som nacionalistes catalans.