El nostre procés -nostre perquè el cas català s’estudiarà a les escoles de ciències polítiques i socials- és com la lliga de fútbol. La lliga és de llarga duració i sempre arriba un partit inesperat (al menys en el cas del Barça) en que l’equip se la fot. Després de partits fantàstics, amb golejades, joc bonic, el planter lluint-se, amb àrbitres a la contra, la Federació a la contra..... arriba un partit en que el Barça fa el ridícul. Després ja sabeu: nervis, presses, declaracions, intoxicació dels mitjans contraris i reflexió. L’entrenador agafa l’equip, analitzen i reflexionen, preparen els canvis necessaris –d’actitud, perquè l’estil de joc no el poden canviar, és el guanyador- reprenen la lliga i guanyen. Després de l’ensopegada el Barça surt enfortit i acaba guanyant cinc o sis títols. El millor equip del Món.
Això són aquestes eleccions de març. Les eleccions que venen després de l’ensopegada i el ridícul. El moment de reestructurar-nos i, sense modificar el model guanyador, acabar de perfeccionar-nos. Tant sols em pregunto, i aquestes preguntes són uns dels dos motius pels quals dubtava de noves eleccions, ¿serem capaços de reconèixer el model guanyador sense deixar-nos portar per sentiments emocionals i destruir-lo? ¿Com en tantes ocasions ha fet el Barça en la seva anterior història? ¿En la què guanyar un títol de lliga era gairebé una anomalia?
El procés ha estat tant ràpid que era necessari parar i fer net d’autoenganys, de veritats que ara s’han demostrat falses. Ara, que gairebé totes les cartes estan damunt la taula, ho podem fer. Les eleccions de març són una oportunitat per demostrar que el procés no tant sols està viu, sinó que és més fort. Tant sols hem d’evitar el parany de l’estat i dels seus aliats col·laboracionistes; aquestes eleccions han de ser en clau República catalana Vs. Estat espanyol. Llibertat i possibilitat de millora en front del immobilisme i la decadència.
En tot procés d’alliberament nacional arriba inexorablement un dia en que tots hem de definir-nos, hem de triar, ¿a favor de qui estem? En el nostre cas hem de triar: República catalana o Reino de España.
El primer a definir-se va ser el PSC-PSOE: els catalanistes van marxar; a quedat com a PSOE-PSC. Després ICV: a quedat no sabem com; diluït i engolit per Podemos i els seus aliats a casa nostra, amb els catalanistes, i algun independentista, fugint. A CiU el mateix; es van separar, cada un pel seu camí. La mateixa UDC dividida en dos partits, un col·laboracionista amb els poders de l’estat i l’altre independentista. Aquests dies ha caigut un dels últims mites del procés. La CUP comença a evidenciar la futura, i necessària, divisió clarificadora: per un costat el sector independentista que prioritza l’alliberament nacional com a pas imprescindible per les necessàries millores socials i, per l’altre costat, el sector que prioritza ser l’esquerra anticapitalista i antisistema, d’arrels troskistes, que propugna, en el seu manifest, una República federal espanyola.
Ara tant sols falta definir-se a CDC i ERC, ara és el seu moment de fer net. ¿O continuem tant ingenus que després de la decepció de la CUP seguim creient que dins dels dos partits no hi ha sectors poc proclius a la independència? I si no hi són, millor, quedarà clar.
A les properes eleccions és imprescindible que repetim la coalició guanyadora, l’única que ha portat 62 diputats independentistes al Parlament català. Una coalició que aglutini a tot el vot independentista en una sola formació política, amb un altre nom si és necessari. ¿Impossible? No. No si els actors són conscients del moment històric irrepetible en que ens trobem. No si són capaços d’abandonar lluites personals i de partit tot reconeixent la vàlua dels adversaris polítics. Històricament a Catalunya ja ho hem fet. Vam guanyar.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 celebrades a Espanya eren unes eleccions municipals més, però els que volien acabar amb la monarquia les van plantejar com un plebiscit sobre el règim d'Alfons XIII. Tot i no guanyar les eleccions l’opció republicana a tot l’estat va ser tant aclaparadora, que el rei va fugir. Sort que tant sols eren unes eleccions municipals!!.
A Catalunya sectors molt diferents de la societat es van posar d’acord. Només tenien dos punts en comú: catalanisme i acabar amb la monarquia. Al març de a1931, un mes abans de les eleccions, és va fundar una nou partit que aglutinava a diferents corrents catalanistes:
Estat Català de Francesc Macià, partit polític independentista i insurreccional. Partit Republicà Català de Lluís Companys, partit de caire catalanista, progressista i laic; propugnava una República espanyola federal. El grup l'Opinió de Joan Lluhí, de caràcter socialitzant i partidari de la República espanyola federal. Així con diverses associacions locals de caràcter republicà federal i socialista. En van posar d’acord en allò que els unia i van fundar Esquerra Republicana de Catalunya. El primer president va ésser l’ex coronel Francesc Macià, imputat i jutjat pels fets de Prats de Motlló.
Ara és l’hora de demostrar que ERC i CDC estan a l’alçada del moment històric. Ells i tota la societat catalana, aquesta auto denominada societat civil. Per tal que l’opció independentista guanyi, amb majoria parlamentaria, és imprescindible una nova coalició que aglutini a tots els sectors independentistes de Catalunya. Els provinents de la dreta de DC, els de centre dreta i centre de CDC, de centre esquerra d’ERC, els d’esquerres ex PSC i ex ICV, de l’esquerra radical de CUP. Una demostració de força de que la societat catalana, des de la dreta fins a l’esquerra, està unida per un ideal: l’alliberament nacional. Aleshores les eleccions seran un plebiscit. Tant sols dos opcions de vot: Estat català o autonomia espanyola. Ens obligarem a triar.
Tots els que pensem que sense un estat propi mai serà possible fer canvis de millora social i econòmica a Catalunya ens hem d’unir en aquest objectiu primari. Després, en les primeres eleccions veritablement lliures en la història de Catalunya, en les primeres de la nostra República, els ciutadans votarem i decidirem quin tipus de govern volem. Com a catalans podem ésser de dretes o d’esquerres, allò que no podem fer mai és deixar de considerar-nos nacionalment catalans i no actuar en conseqüència. ¿O és que ens fa por votar perquè ens sabem minoritaris?
Estem en un moment d’emergència nacional, els auto definits independentistes hem de demostrar que ho som. Sense independència continuem sota Espanya. ¿Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?. Reflexionem que comporta i triem, ¿què som?.
(A data d'avui encara ens les podem estalviar, però ¿a quin preu?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada