Democràtic, pacífic i conforme al dret –internacional- és com vam dissenyar el nostre procés d’autodeterminació. El juliol del
2010, gràcies a les retallades a l’estatut, el sentiment independentista va
començar a despertar en àmplies capes de la societat catalana en la
manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. La resposta social a la
sentencia del Tribunal Constitucional d'Espanya, sobre el text de l'Estatut de
Catalunya de 2006, va iniciar el camí. L’Estat, mitjançat el seu Tribunal
Constitucional, desmuntava el text català i deixava ben clar que de nació només
hi ha “la Nación espanyola” i repetia fins el deliri -catorze vegades-
l’aclaridora frase de “indissoluble unidad de la Nación española”. Fou la gota
que va fer vessar el got. Mai agrairem prou al nacionalisme espanyol els seus
recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut de 2006, PP contra 187 articles i
PSOE contra 112 articles. Podem imitar a Piqué i dir: “Gracias TC, contigo
empezó todo”.
La resposta de l’Estat va ser la previsible: menysprear la resposta massiva
i ridiculitzar-nos una mica més. No s’ho van prendre
seriosament, per què ho havien de fer? En els últims 31 anys no els hi havíem
donat motius. No va ser fins després de la demostració de força de l’11 de
setembre de 2012, en que un milió i mig de ciutadans vam reclamar “Catalunya,
nou estat d'Europa”, que l’Estat no es posa les piles. L'expresident Aznar
afirma que amb els nacionalistes catalans no s'ha de "transigir" sinó
"derrotar-los" i avisa als contraris a la unitat d'Espanya que
pagaran un preu "molt alt". Les veus del nacionalisme espanyol sonen
altes i desvarien exigint mesures contundents i immediates contra el
separatisme català, molt especialment
contra la seva bestia negra, en qui personifiquen tots els mals, el President
Artur Mas. El president de govern espanyol, Mariano Rajoy, sembla mirar-s’ho
amb calma.
Democràtica, pacífica i conforme al dret –espanyol- és com va dissenyar Mariano Rajoy la resposta de l’Estat al separatisme
català. Lluny dels titulars, editorials i articles incendiaris, Rajoy deixa
fer. Sense deixar-se influir pels que exigeixen, dins del seu partit i del
PSOE, una resposta dràstica, ell sembla no fer res. Li reclamen que actuï com
els anteriors presidents de govern, del PSOE i del PP, amb energia i
contundència, amb tota la força i violència de l’estat, així és com van
derrotar al separatisme basc. Fins el punt que a Catalunya mateix ens creiem
que tenim acorralat a Rajoy, que no sap com reaccionar. Greu error. Rajoy sap,
com nosaltres, que en el segle XXI, un estat membre de la UE, no pot reaccionar
amb violència a un problema pacífic d’arrels democràtiques. Sap que només pot
utilitzar vies democràtiques, i que hi ha més democràtic que les lleis i el
dret jurídic? Lleis i dret jurídic espanyol, naturalment, que per això és un
estat democràtic membre de la UE.
Després d’atacs furibunds sembla que l’estratègia de Rajoy comença a ser
reconeguda. Excepte els més extremistes, ja ningú posa en dubte la
seva resposta al desafiament català. Ofegament econòmic i desinversió de
l’Estat a Catalunya; recuperar l’anterior divisió de la societat civil catalana
entre “dretes i esquerres” –burgesos nacionalistes dolents Vs. poble
d’esquerres bo- i no entre “sobiranistes i espanyolistes” tot impulsant un
lerrouxisme del segle XXI; judicialització de la resposta de l’Estat a
qualsevol iniciativa catalana, aplicant les lleis, tot fent de noves si és
necessari, per tal de que no sigui la resposta partidista d’un govern, sinó la
resposta legal i conforme al dret “nacional”; desprestigi constant i sistemàtic
dels principals líders del procés; potenciació, i creació, de qualsevol
alternativa contraria al procés sorgida de la societat civil catalana.
És una estratègia a llarg termini en front a la de confrontació directa i
immediata. És l’estratègia d’una persona àmpliament ridiculitzada
tant a Espanya com a Catalunya. L’acusaven de no fer res, d’incapaç, de no
saber actuar amb fermesa, de no atrevir-se a prendre decisions i actuar,
l’acusaven de ser “l’ajornador”. Espero estar equivocat, però sempre he pensat
que era un judici erroni sobre Rajoy. Ell, un anodí registrador de la
propietat, com un altre gallego que ens va governar 40 anys, no es precipiten
mai, no prenen decisions immediates. Rajoy actua de forma subtil, "para
que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Així ho ha entès el
poder oligàrquic espanyol, el que realment mana i governa. L’esquerra ha fet un
nou pacte amb la dreta, com l’any 1978, per una nova transició que garanteixi
l’estabilitat d’Espanya. “Una y grande” que lo de “libre” ja no cal. Si al 1978
el vell poder de l’oligarquia econòmica i política franquista va pactar amb
l’esquerra socialista i comunista com perpertuar-se en el poder de la nova
Espanya democràtica, ara, al 2016, PP i PSOE pacten com perpetuar espoli
econòmic i cultural a Catalunya. Sense Catalunya l’actual Espanya desapareix, i
la nova oligarquia econòmica i política sorgida de la segona restauració
borbònica no ho pot permetre.
Rajoy ha desenvolupat una estratègia per evitar la nostra victòria més que
per aconseguir la seva. A Mariano Rajoy
l’acusaven de ser “l’ajornador” (cunctator). Com acusaven els seus conciutadans
a Quintus Fabius Maximus “Cunctator”, el cònsol i general romà que es va negar
a enfrontar-se de forma directa a Anníbal. Ridiculitzat en el seu moment,
després va ser considerat l’heroi que va salvar a Roma del desastre. Ara,
Rajoy, considera que ja està ben preparat. Disposa de la unió política amb la
recent incorporació del PSOE a la seva estratègia, el 73% dels diputats al
Parlament espanyol són nacionalistes a ultrança, les propostes d’entesa amb
Catalunya estan bloquejades. Disposa de tots els mitjans de comunicació, dels
mass media, al seu servei. Els que podien ser dubtosos, La Vanguardia, El
Periódico o la CCMA, estan controlats. Disposa de “catalans de seny”, de dretes
i d’esquerres, disposats a fer de “quinta columna”. Disposa dels serveis
d’intel·ligència ben desplegats i infiltrats. Ara pot començar la quàdruple
ofensiva: persecució judicial –institucions, polítics, càrrecs electes,
funcionaris i població civil “insurrecte”-; persecució mediàtica, desprestigi
dels representants públics del procés; manipulació i intoxicació de l’opinió
pública; oferiment de “la pastanaga”, mitjançant els catalans de seny, d’unes
millores immillorables en el reconeixement del fet diferencial català.
Depèn de nosaltres, del poble, la nostra victòria que és la seva derrota. Només depèn de nosaltres que la seva estratègia fracassi. Hem d’actuar amb
intel·ligència i prudència, sense perdre mai de vista l’objectiu primari del
procés. La independència nacional és l'objectiu. Qualsevol que posi un
condicionant davant, no pot dir-se independentista.
