Catalanofòbia (I)

catalanofòbia

f. [LC] Aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català.

(Institut d’Estudis Catalans)

  

Assistim a l’expressió de la incredulitat per part de periodistes, polítics, politòlegs i de la població de Catalunya davant la resposta que des dels mitjans de comunicació, del Govern i de la classe política espanyola en general s'està donant a la nova situació política que vivim a Catalunya.

“No entenen res” expressen sorpresos alguns benintencionats.  “Ho estan empitjorant”  es queixen certs unionistes.  La veritat és senzilla. Només cal repassar l’historia d'Espanya  la seva evolució i el seu comportament davant del “problema catalán”.

Res del que diuen ara, res en la seva resposta, res del seu comportament reflecteixen cap tipus d'evolució  No pot haver-hi diàleg, el simple fet de dialogar i negociar significa que l'estructura del seu artificial edifici “patrio” trontolla. La “unidad del territorio y de la lengua” no es toquen, amb això no es juga, no importen les conseqüències per a Espanya, ho tenen clar: "Antes una España roja que una España rota" de José Calvo Sotelo, líder de la dreta,  o  “La única solución al problema catalán es la guerra”, de Ramiro de Maeztu, periodista socialista.

Perquè res del que ara vivim és nou. A l'exigència de llibertat per part de Catalunya la resposta ha estat sempre la mateixa: no.  I no importen les conseqüències. No a la llengua, no a la fi de l’espoli econòmic, no a la fi de l’espoli cultural, no a la justícia social i a la solidaritat d'Espanya en vers Catalunya.

Octubre de 1899. “La Correspondencia Militar”, òrgan de l’exèrcit, ofereix la solució al tancament de caixes:

“No es posible gobernar que de un modo: por medios dictatoriales, que el Gobierno tiene al alcance de la mano (....) Comiéncese por considerar al catalanismo como delito de traición a la Patria, y echen todo el peso de la Ley sobre los que, merced al disfraz autonómico profesan aquellos ideales (....) Cóbrense los tributos y realícense los embargos, empleando la fuerza en vez de la persuasión; media docena de escarmientos bastarán para que se calmen los catalanistas más obcecados. Haga público el Gobierno su firme propósito de ahogar en sangre cuantas algaradas pretendan determinados elementos promover en Cataluña sobre la base del separatismo disfrazado que allí se inicia (....) con la prudencia que hasta ahora se ha observado no es posible gobernar”

La resposta a l’incipient catalanisme per part de l’Estat espanyol va ser unànime, va tenir la virtut d'unir a les dretes i a l’esquerres espanyoles en front l’enemic comú: Catalunya.

Gener de 1900. El diputat del Partido Liberal Bernabé Dávila, ministre de Governació amb Alfons XIII i senador vitalici, presenta una interpel·lació al Senat:

“se proceda con aquella energía con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin pérdida de tiempo, a los tribunales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución”

El delicte i motiu de la interpel·lació és la pastoral que el Bisbe va fer demanant que en els actes litúrgics i en l’ensenyament del catecisme s’utilitzés el català.

El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.