L’acord no desitjat

Tal i com estava anunciat, avui, divendres 13, continuem sense President de la Generalitat. L’espectable ha estat penós. He sentit vergonya al veure com s’han rebaixat les institucions catalanes que, encara que siguin autonòmiques, són el nostre govern.

El president en funcions, Artur Mas, ha cedit a la pressió per arribar a un acord d’investidura, i ha fet una concessió inadmissible a les exigències de la CUP: la “presidència coral”. Exigència ideada per treure funcions al president del Govern de la Generalitat. Ha acceptat delegar funcions en tres vicepresidents que es responsabilitzarien de les àrees més sensibles i amb més pes. Per acabar d’adobar-ho ofereix presentar-se a una moció de confiança el proper juliol. Tan poc valorem la figura i la feina del President del Govern? Tant poc prestigi és mereix la Generalitat? Tan poc sentit d’estat tenim?

Si és tracta d’una proposta perquè mai ningú pugui acusar Artur Mas i a la coalició Junts Pel Sí, de no buscar desesperadament l’acord d’investidura, gairebé es pot entendre. Gairebé, no més. Perquè el mal que està causant aquesta situació no és prou valorat. Han passat 47 dies de les eleccions “més importants de la historia catalana”. El mercadeig i xantatge és esgarrifós. A nivell anímic estem pitjor que abans del 27S. Sort que vam guanyar les eleccions!!

La CUP no té cap interès que Artur Mas repeteixi com a President. L’error àmpliament comès ha estat considerar que són una organització independentista d’esquerra radical. No és així, són una organització d’esquerra radical independentista. En matemàtiques es diu que l’ordre dels factors no altera el producte, però en política sí.

“Si la república no és socialment avançada, no la volem” aquesta frase d’un diputat de la CUP reflecteix a la perfecció el seu pensament. És el mateix que els joves marxistes independentistes dels anys 70 deien: “si l’estat català no és d’esquerres no el volem”, menyspreant a qui no pensés com ells, menystenint la independència. Aquí és on l’ordre dels factors és vital. Primer la revolució social, després la república catalana. Encara que sàpiguen –esperem que al 2015 ho hagin descobert- que les esquerres de l’Estado mai s’aliaran amb ells perquè prioritàriament són espanyoles.

La CUP i els seus dirigents saben que ara és el seu moment. Ara, abans de nomenar President de Govern, és l’únic moment en el que poden imposar les seves idees polítiques i treure’n un rèdit electoral. Saben que ara es quan poden rendibilitzar els seus 338.000 vots aconseguits en el moment d’eufòria electoral del procés. Saben que les seves propostes polítiques són minoritàries en la societat catalana. Saben que a la República catalana ocuparan un espai minoritari similar al d’ICV. Saben que mai tindran prou força per aplicar el seu programa. Saben que mai guanyaran unes eleccions en un país europeu. Saben que l’únic polític capaç de posar-los en el lloc que els pertoca per resultats democràtics és Artur Mas. Per això no el volen de President.

Vestiran un discurs elaborat i fàcilment vendible; per tant, fàcil d’acceptar per traspassar totes les culpes “a l’altre”. Al dolent neoliberal de les retallades i de la corrupció descontrolada. A més, disposaran de l’ajut de la majoria de mitjans, periodistes, politòlegs, tertulians i opinadors. Com a bons revolucionaris són dogmàtics encegats per la seva religió; ells tenen la veritat absoluta, com si fossin els receptors de les taules de la llei*. Autèntics i únics posseïdors d’autoritat moral per dir a la resta el que és cert i el que no és cert.

Per això ja no accepto més veure com el President en funcions es rebaixa acceptant unes condicions imposades. Condicions que si ell i Junts Pel Sí les haguessin portat en el seu programa electoral i full de ruta molts dels seus votants s’ho haguessin pensat dues vegades abans de votar-los. Hem perdut el temps miserablement. El candidat votat per 1.680.000 catalans ha estat ell. Els seus enemics a casa nostra no el consideren imprescindible, i és cert, però en aquests 15 mesos que ens esperen si que és el millor que tenim, i el repte de independitzar-nos és massa gran per poder prescindir del seu actiu. Els seus enemics de l’Estado si que saben que és la “peça clau” a batre.


*Acabades d’escriure aquestes ratlles llegeixo que, com Moisés al Sinaí, ens donen les taules de la llei en forma del manifest "Fil a l'agulla", que no és més que la justificació que si no entrem en la terra promesa de la República és per culpa dels nostres pecats per no acceptar totes les seves propostes.

Demà, dijous de gloria o de passió?

Demà, dijous, el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas, es torna a presentar per ser investit com a darrer president de la Generalitat autonòmica. Se’n sortirà, o no, per dos vots.

Si és investit, encara som a temps de reconduir el do de pit de dilluns passat, l’aprovació de la declaració de l’inici del procés polític a Catalunya que ha de portar-nos a la independència nacional. Així, demà podem reagrupar totes les nostres forces i energies entorn d’un president electe i un Govern legalment constituïts.

En cas contrari, ens trobarem amb un president de la Generalitat en funcions i un Govern de la Generalitat en funcions. És a dir, tot el poder executiu de la Generalitat estarà provisionalment pendent de la investidura del nou president . En un procés electoral normal, és una situació normal. En un procés excepcional, és una aberració. No hi ha procés més excepcional a Catalunya que el de la proclamació de la seva independència de l’Estat espanyol.

Avui, dimecres, el Consell de Ministres del Govern espanyol, reunit en sessió extraordinària, ha aprovat el recurs d’inconstitucionalitat contra la declaració aprovada pel Parlament. El recurs carrega contra els membres de la Mesa del Parlament i del Govern, en total 21 càrrecs, Artur Mas i Carme Forcadell entre ells, “y en su caso a la persona que resulte nombrada como consecuencia del acto de investidura por el Parlamento catalán”.

El recurs serà tramitat pel Tribunal Constitucional amb la celeritat habitual en aquests casos, i en pocs dies ens podem trobar amb el Govern i el Parlament decapitats per inhabilitació. I tot això sense president ni Govern de la Generalitat.

Em pregunto si tots els 72 diputats que dilluns van aprovar la declaració són realment conscients del text que van aprovar: “El Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un Estat català independent en forma de república”. Aquest text, tal com s’exclamen tots el mitjans contraris, és una declaració de secessió. Són conscients els 72 diputats que el pitjor delicte que es pot cometre a l’Estat espanyol és el de secessió? Que absolutament totes les forces polítiques espanyoles “cerrarán filas”? Des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra? Que l’Estat actuarà amb una força absolutament arbitrària i desproporcionada? I nosaltres tan contents fent volar coloms, o com diuen a la capital, “discutiendo si son galgos o podencos”.

Un cop provocat i llançat el repte a l’Estat, sense disposar de totes les eines, actuem com si ja fóssim independents. Ens dediquem a barallar-nos per quines polítiques aplicarà el futur Estat català, quan tal vegada mai arribi.

Si l’Estat no va respondre dilluns enviant la Guàrdia Civil i/o els Mossos a detenir els diputats que van votar a favor pel delicte de secessió, és perquè al segle XXI ja no poden utilitzar aquest recurs. Han de ser més subtils. Ho estan sent.

“Si la república no és socialment avançada, no la volem”, va etzibar un orgullós revolucionari de la CUP. Revolucionari social, s’ha de veure. Nacional, no. Si realment estan a favor de la independència, tan sols han de prestar dos vots afirmatius al procés d’independència; els altres vuit poden demostrar la seva disconformitat al projecte social amb l’abstenció. L’excusa del no a Artur Mas pel 3% i les retallades no té credibilitat fora dels seus propis militants. Que rellegeixin els llibres d’història: estem a punt de repetir un error que aquest cop ens pot costar la supervivència nacional.

Tres per cent

A l’imaginari popular tenim números i xifres que tenen “vida” pròpia. Si diem 11S tots sabem de què parlem, siguem catalans o dels Estats Units; tant uns com els altres recordem fets tràgics de forma immediata.

A Catalunya, i a Espanya, tenim un número amb vida pròpia que va lligat a un percentatge: el 3.

Tres per cent és l’esterrecada que el President Pascual Maragall li va etzibar a Artur Mas, cap de l’oposició, al Parlament de Catalunya el Febrer de 2005. Acusava CDC de cobrar un 3% de percentatge en totes les obres públiques adjudicades per part del govern de la Generalitat en l’anterior etapa de CiU.

El problema de la seva acusació és que no es van trobar enlloc proves ni indicis que l’avalessin. La comissió parlamentària per investigar les acusacions no va poder acreditar el cobrament de comissions a canvi d'adjudicacions d'obres públiques. Tot el cas va arrancar d’un article, sense proves, publicat a El Periódico dies abans. És curiós que Maragall utilitzes aquest argument en una sessió de control de la seva gestió en l'esfondrament en el barri del Carmel de Barcelona causat per unes obres del metro.

La fatídica frase dirigida a Mas i CDC "vostès tenen un problema anomenat 3%" s’ha convertit en un arma de destrucció massiva que contamina tota la política catalana i molt especialment el procés iniciat per la independència i proclamació de la República catalana.

Tot just vaig sentir la frase del President Maragall em va venir a la memòria el també famós “cas Banca Catalana”. Creat, fomentat i explotat pel mateix sector d’interessos que ara treien el “cas 3%”.

Banca Catalana fou el cas creat pel poder econòmic i polític espanyol per evitar que Catalunya disposés d’una banca pròpia. Bascos i càntabres poden tenir-ne, els catalans mai. A més, amb el “cas Banca Catalana” l’Estat matava dos ocells d’un sol tret. Liquidava un banc català -gestionat per un grup de catalans desafectos al régimen- que podia fer competència a la banca nacional, i al mateix temps liquidava la gran anomalia que a Catalunya governessin els nacionalistes –catalans- liderats per Jordi Pujol i CDC, enlloc dels socialistes –espanyols- o la seva sucursal catalana PSC.

El cas va explotar l’any 1982 amb un fals anunci de suspensió de pagaments que va portar a la descapitalització del banc. Per tal de salvar-lo se’n va fer càrrec un consorci format per tota la gran banca espanyola. L’any 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari en no trobar indicis de cap delicte. Banca Catalana ja no era catalana. Objectiu assolit.

Van ser vuit  anys de continua campanya d’atac i desprestigi en contra de Jordi Pujol, del seu partit CDC i de retruc de la “burgesia catalana” pel pecat, no de ser burgesa, sinó nacionalista. Aquest missatge va calar profundament en l’imaginari dels catalans. Per a una part de la nostra societat, Jordi Pujol, CDC, i el nacionalisme que representen, són sinònims de corrupció. Sense proves. Les proves no són necessàries perquè “tothom ho sap”.

El cas Banca Catalana ja estava mort, era necessari un nou cas per mantenir viva la idea. Ara tenim el 3%. Proves? Cap ni una. Des de febrer de 2005 quan el President Pascual Maragall va dir la famosa frase no s’ha presentat cap prova. Curiosament també va ser un diari qui va fer saltar la notícia. Sense proves.

Ara, 10 anys després, sembla que la justícia espanyola ha reaccionat i comença una desfilada mediàtica d’acusacions i imputacions. La idea base és de nou la mateixa: el President de la Generalitat catalana és un corrupte, el seu partit CDC també. Ho sap tothom. De nou la idea qualla en la societat. Fàcil, és un missatge que els espanyols i unionistes fa 34 anys que ens repeteixen. Una generació de catalans sotmesos han acabat fent-lo seu.

És curiós com s’accepta el fet que CDC cobrava el 3% en totes les adjudicacions d'obres públiques quan governava abans del tripartit. Ara, que ha tornat al govern, torna a cobrar. Què passa? En els 8 anys de govern de PSC, ERC i ICV no es va fer obra pública? Algú es pot creure que les grans empreses d’obra pública que acceptaven pagar comissions anteriorment, que en 8 anys no van pagar res, ara accepten tornar a pagar? Per cert, els ajuntaments no en fan d’obra pública?

No importa, “tothom ho sap”. La campanya antinacionalista –mitjançant la personificació de la corrupció en Pujol o Mas i CDC- ha estat tant efectiva que el procés de independència està aturat i perilla per culpa del 3%. La unitat de les forces independentistes sembla impossible. Objectiu assolit.

Del PSC, dels exICV amagats a CSQEP i d’altres de l’esquerra espanyola i/o sucursalista no m’estranya, és lògic. És l’última oportunitat que els queda en el seu discurs anticatalanista. Basen tot el seu discurs antiindependència en el 3%. No tenen més arguments, no importa que no tinguin proves desprès de 10 anys. Saben que el discurs ve de lluny, dels cas Banca Catalana –són els mateixos que el van utilitzar-  i saben que s’ha convertit en dogma de fe.

El que ja no trobo lògic és que la “gran” excusa de la CUP per no investir Artur Mas és que en el seu programa ja deien que mai farien President el corrupte Mas del 3% i de les retallades. Fabulós. Accepten sense dubtar els argument creats per l’espanyolisme i els seus serfs a Catalunya. Cauen en el parany i volen convertir-se en protagonistes impossibilitant que l’”enemic número 1” de l’Estat sigui investit President del teòricament últim Govern de la Generalitat autonòmica. Semblen oblidar que els votants de Junts Pel Si van sextuplicar els seus vots, i que el programa de la coalició diu que Artur Mas serà el nou President. Aquí estan enrocats i perdem la força de la unitat independentista demostrada en quatre anys. Encara que ho sembli ja no marquem el ritme i donem temps a l’Estat. Objectiu assolit.

És molt fàcil. Si la CUP i els contraris a Mas estan convençuts que tota la obra pública de Catalunya –menys l’executada pel tripartit i els ajuntaments- ha pagat el 3% de comissió a CDC, i que el President Mas és l’únic culpable de les retallades –perquè l’Estat no té cap culpa de no fer els traspassos d’efectiu acordats, ni d’espoliar-nos 16.000M€ anuals-, si de debò n’estan convençuts, i al mateix temps realment estan per la República Catalana sense embuts, encara que ells no governin, encara que sigui una República governada pel centre dreta i no per la seva ideologia de partit, llavors és molt fàcil: que arribin a un acord tots els partits i diputats favorables a la independència respecte als possibles casos de corrupció de tots els partits a Catalunya.

Que tots firmin un document on es comprometin com a partits –els actuals i els que puguin derivar-se dels actual en un futur- com a parlamentaris, com a polítics i com a ciutadans, que els casos de corrupció política comesos en la etapa de la Generalitat autonòmica, tant en el Govern de la Generalitat, com en els Ajuntaments, en les Diputacions i en qualsevol organisme públic, no prescriuran. Que la Justícia de la República Catalana continuarà investigant els casos oberts abans de la independència i els nous casos que es denunciïn un cop independents, que es jutjaran tots els casos i que tots els culpables seran castigats.

Si el primer és la llibertat nacional i la independència, no perdem més temps. Hem caigut en un dels paranys de la Intel·ligència de l’Estat. Estem dividits, estem en lluita i volem prescindir d’un dels nostres millors actius. Els estem donant un avantatge que no tenien. Objectiu assolit.