A Catalunya, i a Espanya, tenim un número amb vida pròpia que va lligat a un percentatge: el 3.
Tres per cent és l’esterrecada que el President Pascual Maragall li va etzibar a Artur Mas, cap de l’oposició, al Parlament de Catalunya el Febrer de 2005. Acusava CDC de cobrar un 3% de percentatge en totes les obres públiques adjudicades per part del govern de la Generalitat en l’anterior etapa de CiU.
El problema de la seva acusació és que no es van trobar enlloc proves ni indicis que l’avalessin. La comissió parlamentària per investigar les acusacions no va poder acreditar el cobrament de comissions a canvi d'adjudicacions d'obres públiques. Tot el cas va arrancar d’un article, sense proves, publicat a El Periódico dies abans. És curiós que Maragall utilitzes aquest argument en una sessió de control de la seva gestió en l'esfondrament en el barri del Carmel de Barcelona causat per unes obres del metro.
La fatídica frase dirigida a Mas i CDC "vostès tenen un problema anomenat 3%" s’ha convertit en un arma de destrucció massiva que contamina tota la política catalana i molt especialment el procés iniciat per la independència i proclamació de la República catalana.
Tot just vaig sentir la frase del President Maragall em va venir a la memòria el també famós “cas Banca Catalana”. Creat, fomentat i explotat pel mateix sector d’interessos que ara treien el “cas 3%”.
Banca Catalana fou el cas creat pel poder econòmic i polític espanyol per evitar que Catalunya disposés d’una banca pròpia. Bascos i càntabres poden tenir-ne, els catalans mai. A més, amb el “cas Banca Catalana” l’Estat matava dos ocells d’un sol tret. Liquidava un banc català -gestionat per un grup de catalans desafectos al régimen- que podia fer competència a la banca nacional, i al mateix temps liquidava la gran anomalia que a Catalunya governessin els nacionalistes –catalans- liderats per Jordi Pujol i CDC, enlloc dels socialistes –espanyols- o la seva sucursal catalana PSC.
El cas va explotar l’any 1982 amb un fals anunci de suspensió de pagaments que va portar a la descapitalització del banc. Per tal de salvar-lo se’n va fer càrrec un consorci format per tota la gran banca espanyola. L’any 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari en no trobar indicis de cap delicte. Banca Catalana ja no era catalana. Objectiu assolit.
Van ser vuit anys de continua campanya d’atac i desprestigi en contra de Jordi Pujol, del seu partit CDC i de retruc de la “burgesia catalana” pel pecat, no de ser burgesa, sinó nacionalista. Aquest missatge va calar profundament en l’imaginari dels catalans. Per a una part de la nostra societat, Jordi Pujol, CDC, i el nacionalisme que representen, són sinònims de corrupció. Sense proves. Les proves no són necessàries perquè “tothom ho sap”.
El cas Banca Catalana ja estava mort, era necessari un nou cas per mantenir viva la idea. Ara tenim el 3%. Proves? Cap ni una. Des de febrer de 2005 quan el President Pascual Maragall va dir la famosa frase no s’ha presentat cap prova. Curiosament també va ser un diari qui va fer saltar la notícia. Sense proves.
Ara, 10 anys després, sembla que la justícia espanyola ha reaccionat i comença una desfilada mediàtica d’acusacions i imputacions. La idea base és de nou la mateixa: el President de la Generalitat catalana és un corrupte, el seu partit CDC també. Ho sap tothom. De nou la idea qualla en la societat. Fàcil, és un missatge que els espanyols i unionistes fa 34 anys que ens repeteixen. Una generació de catalans sotmesos han acabat fent-lo seu.
És curiós com s’accepta el fet que CDC cobrava el 3% en totes les adjudicacions d'obres públiques quan governava abans del tripartit. Ara, que ha tornat al govern, torna a cobrar. Què passa? En els 8 anys de govern de PSC, ERC i ICV no es va fer obra pública? Algú es pot creure que les grans empreses d’obra pública que acceptaven pagar comissions anteriorment, que en 8 anys no van pagar res, ara accepten tornar a pagar? Per cert, els ajuntaments no en fan d’obra pública?
No importa, “tothom ho sap”. La campanya antinacionalista –mitjançant la personificació de la corrupció en Pujol o Mas i CDC- ha estat tant efectiva que el procés de independència està aturat i perilla per culpa del 3%. La unitat de les forces independentistes sembla impossible. Objectiu assolit.
Del PSC, dels exICV amagats a CSQEP i d’altres de l’esquerra espanyola i/o sucursalista no m’estranya, és lògic. És l’última oportunitat que els queda en el seu discurs anticatalanista. Basen tot el seu discurs antiindependència en el 3%. No tenen més arguments, no importa que no tinguin proves desprès de 10 anys. Saben que el discurs ve de lluny, dels cas Banca Catalana –són els mateixos que el van utilitzar- i saben que s’ha convertit en dogma de fe.
El que ja no trobo lògic és que la “gran” excusa de la CUP per no investir Artur Mas és que en el seu programa ja deien que mai farien President el corrupte Mas del 3% i de les retallades. Fabulós. Accepten sense dubtar els argument creats per l’espanyolisme i els seus serfs a Catalunya. Cauen en el parany i volen convertir-se en protagonistes impossibilitant que l’”enemic número 1” de l’Estat sigui investit President del teòricament últim Govern de la Generalitat autonòmica. Semblen oblidar que els votants de Junts Pel Si van sextuplicar els seus vots, i que el programa de la coalició diu que Artur Mas serà el nou President. Aquí estan enrocats i perdem la força de la unitat independentista demostrada en quatre anys. Encara que ho sembli ja no marquem el ritme i donem temps a l’Estat. Objectiu assolit.
És molt fàcil. Si la CUP i els contraris a Mas estan convençuts que tota la obra pública de Catalunya –menys l’executada pel tripartit i els ajuntaments- ha pagat el 3% de comissió a CDC, i que el President Mas és l’únic culpable de les retallades –perquè l’Estat no té cap culpa de no fer els traspassos d’efectiu acordats, ni d’espoliar-nos 16.000M€ anuals-, si de debò n’estan convençuts, i al mateix temps realment estan per la República Catalana sense embuts, encara que ells no governin, encara que sigui una República governada pel centre dreta i no per la seva ideologia de partit, llavors és molt fàcil: que arribin a un acord tots els partits i diputats favorables a la independència respecte als possibles casos de corrupció de tots els partits a Catalunya.
Que tots firmin un document on es comprometin com a partits –els actuals i els que puguin derivar-se dels actual en un futur- com a parlamentaris, com a polítics i com a ciutadans, que els casos de corrupció política comesos en la etapa de la Generalitat autonòmica, tant en el Govern de la Generalitat, com en els Ajuntaments, en les Diputacions i en qualsevol organisme públic, no prescriuran. Que la Justícia de la República Catalana continuarà investigant els casos oberts abans de la independència i els nous casos que es denunciïn un cop independents, que es jutjaran tots els casos i que tots els culpables seran castigats.
Si el primer és la llibertat nacional i la independència, no perdem més temps. Hem caigut en un dels paranys de la Intel·ligència de l’Estat. Estem dividits, estem en lluita i volem prescindir d’un dels nostres millors actius. Els estem donant un avantatge que no tenien. Objectiu assolit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada