Companys, no és això

“No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors... “

Els versos de Lluis Llach em ressonen dins del cap aquests dies quan veig la trista imatge dels independentistes catalans. Els versos em venen al cap quan recordo els companys que s’han quedat pel camí. Companys de lluita que van abandonar la comoditat del no fer res, la família, que van donar la seva llibertat, salut o inclòs la vida en la lluita per la llibertat del seu, del nostre, País i per les llibertats dels seus conciutadans.

“No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar... “

Em venen al cap molt especialment per aquells companys que ara, que estem a punt d’aconseguir l’objectiu de la independència, no la veuran perquè sembla que tenim tot el temps del món, que Catalunya i els catalans no tenim la necessitat imperiosa de posar fi al constant i sistemàtic espoli a que estem sotmesos, a la constant humiliació de veure com tribunals forasters legislen en contra de les nostres necessitats. Quan sembla que no tenim presa perquè les “formes” són més importants que el “fet”. I el fet és la República Catalana.

El 27 de setembre de 2015 és una data històrica. Els dos partits independentistes que es presentaven van guanyar les eleccions. En el nou Parlament autonòmic han entrat 72 diputats independentistes, majoria parlamentaria, amb un programa electoral i un objectiu clar: proclamar la República Catalana. Tanmateix podem comptar amb que, davant de fets consumats, alguns dels 63 diputats de partits favorables a continuar sota la monarquia espanyola canviaran el seu posicionament inicialment contrari a la República Catalana. Per tant, el full de ruta per la independència majoritàriament acceptat pels votants catalans es pot posar en marxa.

Aquestes són unes dades que semblaven objectives, però no, no ho són.

Han transcorregut 27 dies des de la victòria i les dues opcions electorals encara no estan d’acord ni tant sols en si vam guanyar!!

Patètic, molt patètic l’espectacle de divisió que estan donant. De forma pública i notòria es diuen el nom del porc en els mitjans de comunicació –mitjans majoritàriament controlats pels unionistes- que s’apressen a explotar i magnificar qualsevol desacord o crítica.

Trist que ara podem entreveure que dels 72 diputats no tots tenen com a objectiu primari la República Catalana. Que no tenen la independència del seu País com a primer, i imprescindible, pas per aconseguir fer polítiques i lleis socialment avançades que realment canviïn la vida dels seus conciutadans.

Els nostres diputats actuen com si ja haguéssim guanyat a l’Estat, com si ja fóssim independents. Discuteixen “com” ha de ser de justa i perfecta una República encara inexistent. Fins el punt que es permeten el luxe, les dues parts, de dir que no tenim –en tot cas no tindran ells i els seus interessos- pressa, que no passaria res si el nou Govern no es forma fins passat el 20 de Desembre. Després de les eleccions espanyoles!!  Són tàctiques de negociació, diuen, però hem desaprofitat una oportunitat de demostrar al Món i a nosaltres mateixos la força i unitat en la nostra ferma voluntat de llibertat.

Fa pocs dies llegia el comunicat de “suspensió d’activitats públiques” del PSAN. De l’anàlisi que fan podem extreure el convenciment que “la contradicció principal”, la primera a resoldre, és la dominació espanyola -de l’oligarquia espanyola- sobre la nació catalana. Per això el trencament d’aquesta dominació social ha de començar amb la independència. Pas previ, la independència, per acabar amb la dominació de l’oligarquia espanyola sobre les classes populars catalanes.



Companys, no és això
Lluis Llach, 1979

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.