El “cas Mas” i el cas “els 18 del 3%”

Han passat sis dies de l’anomenada operació Pika –els 18 del 3%– i tot confirma que va ser el primer acte de la posada en escena de l’obra principal cas Mas –sense desmerèixer Ortega i Rigau–. Que el 3% només era el preludi d’una obra teatral –contra Mas– que el govern central voldria que fos un monòleg, el de la fiscalia.

Els titulars dels diaris confirmen que les detencions arbitràries eren el recordatori de qui mana. Divendres, dia 3, comentava a “Els 18 del 3%” alguns dels motius per al manteniment del famós cas 3% sense tancar per part del govern de l’Estat. Un d’aquests motius és que, mentre no es tanqui als jutjats, l’utilitzen com a comodí permanent. Aquest cop ha servit per emmarcar el judici a Mas i els seus còmplices. Per recordar al públic la maldat intrínseca del protagonista, que, com és ben sabut, s’ha inventat el procés per tapar i amagar la seva incommensurable corrupció i la del seu insaciable partit. Era important recordar-ho al públic per evitar que s’escandalitzi davant d’un judici polític. Era imprescindible lligar l’expresident de la Generalitat amb la corrupció. L’Estat no jutja un polític; jutja un corrupte. Repassem els titular dels mitjans escrits com a resum de les notícies amb què ens van bombardejar.

Primer acte, dijous, dia 2: “La Guardia Civil acaba de detener a varios dirigentes de la cúpula de CDC vinculados a la trama del 3%” és el titular que publica El Español a les 9 del mati. En un ampli reportatge ple de detalls –un brillant exercici de periodisme d’investigació capaç de donar notícies que encara no s’han produït– que permet a un dels detinguts assabentar-se de la seva detenció abans que es produeixi. Èxit total. La notícia és ràpidament difosa per tots els mitjans. Comença a caure, de nou, merda damunt CDC, Mas, PDeCAT… Pocs es qüestionen la notícia. Són 18 convergents detinguts per la Guardia Civil. Al·leluia!, exclamem joiosos alguns mitjans i partits catalans disposats a treure’n suc.

Dues hores després, el titular del Jutjat d’Instrucció número 1 del Vendrell, responsable de les detencions, emet un comunicat en què remarca que no ha ordenat cap detenció. No importa: el mal està fet.

Dimarts, dia 3: “El 3% apunta a Mas” és el gran titular de capçalera de La Razón, Abc, El País. El Mundo l’amplia a “la CDC de Mas”. A casa nostra no volen ser menys. La Vanguardia i Ara titulen “el 3% esquitxa CDC”, i El Periódico, com El Mundo, amplia el titular i ens diu “Golpe a la CDC de Mas y Trias”. La coincidència de titulars és curiosa. Fi de la segona escena del primer acte de l’obra. Els 18 detinguts són posats en llibertat; l’endemà el cas ja no serà titular, ja no toca. Ens han preparat per al segon acte.

Segon acte, dilluns, dia 6: Mas assegut al tribunal davant el jutge. Aviat arribarà la tan desitjada foto. Rajoy i el PP, únic garants d’Espanya, jutgen el prevaricador Mas. Gràcies a les televisions tots els bons espanyols podran dormir tranquils, podran gaudir de primera mà com l’Estat acaba amb el responsable del 3% que ha arruïnat Catalunya i els catalans. Recordem-ho, no es jutja un càrrec polític per un acte polític, es jutja un extorsionador.

Dimarts, dia 7: La foto de Mas, imputat, davant el jutge. La segona escena d’aquest acte comença amb la imatge de l’expresident de la Generalitat assegut al banc dels acusats. El titulars varien segons necessitats. El més curiós, el de La Razón, que ens explica, abans d’acabar l’obra, com finalitzarà el tercer acte: “Veredicto por unanimidad”, aclarint, per si algú dubtava del significat, que els vots del president i d’un jutge –contraris al procés– seran claus per a “una sentencia sin discrepancias”. ¿Pressió a la imparcialitat dels jutges? No.

A partir d’aquí, l’obra –el judici a un president de la Generalitat de Catalunya i a dos membres del seu Govern pel delicte polític de dur a terme una consulta democràtica– continuarà en aquest segon acte amb constants recordatoris del caràcter corrupte del principal protagonista, com avui [dimecres] fa algun mitjà. Ara, que ja estem de ple en el desenvolupament del cas contra Mas, el cas 3% ja no té importància, és el comodí. Ara toca parlar de desobediència i prevaricació. Ara toca parlar de persecució als que no pensen com Mas. La sobredosi d’importància donada al testimoni estel·lar de la fiscalia –pels mitjans unionistes, i no tant– es ben patent, no paga la pena encaparrar-s’hi.

Tercer acte, la sentància: ¿a qui defraudarà? És l’únic dubte: ¿quin serà el desenllaç? Els titulars, condemnatoris o absolutoris, ja estan escrits a les direccions del mitjans. És un cas polític, la interpretació de la sentència serà en clau política. No importa la veritat ni la justícia. Fa dos mil cinc-cents anys un grec ens va avisar que la veritat és la primera víctima de la guerra.

Els catalans també sabem ésser lluitadors, però solem equivocar-nos d’enemic. Tan sols hi ha una cosa que fa por a l’Estat: la unitat dels catalans per aconseguir un objectiu, la independència. No ens equivoquem d’enemic. La depuració de responsabilitats, si hi són, ha de ser feina de la justícia de la República catalana. No hi ha d’haver amnistia ni prescripció per delictes de corrupció, ni dels coneguts ni dels que coneixerem.

Els 18 del 3%

Estrenem el febrer amb detencions massives anunciades a la premsa abans que el mateix jutge sabés que les ordenaria realitzar. Molt normal en la democràcia espanyola. El grup d’intel·ligència responsable de la lluita antisecessionista catalana prepara el guió del nou cas, el govern de l’Estat hi dona el vistiplau –Soraya Sáenz de Santamaría, a més de vicepresidenta i ministra per les Administracions Territorials, té el control sobre el CNI, el servei secret espanyol–, fiscals i jutges són instruïts segons necessitats del cas. Finalment el guió es filtra als mitjans de comunicació amb instruccions clares. No per repetida i sobreexplotada la jugada té garantit l’èxit.

Dijous era el cas dels 18 del 3%. Continuació del cas 3% de CDC i/o Pujol, que encara té molt de suc. Els nervis van trair els guionistes, perquè la premsa més fidel va anunciar la detenció de divuit dirigents de CDC abans que el jutge del Vendrell, encarregat del cas, tingués noticia que havia de detenir-los. Tant li fa. Els titulars de la tarda i nit de tots els mitjans –contraris i favorables al procés– eren els que havien previst. Un mes de febrer del 2005 –fa 12 anys– va començar el cas 3%. Pasqual Maragall, per defensar-se de la seva mala gestió en l’enfonsament del Carmel, al Parlament va acusar CDC de “tenir un problema amb el 3%” , tot repetint un titular d’El Periódico del mateix dia i sense cap prova. Tant de suc dona aquest guió del 3% que dotze anys després encara continua pendent de judici. No importa, el mal està fet i ha calat en la societat catalana. De forma subtil “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”.

Fa mandra analitzar les portades dels diaris d’avui divendres –l’endemà– i les notícies de ràdio i televisió. Sempre és el mateix, sempre són els mateixos. Mentre em queia damunt la notícia, em van venir al cap els possibles objectius del cas dels 18 del 3%

Objectius estratègics:

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que roben.

Tranquil·litzar els seus: Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.

Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!

Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic destructiu. Al segle XXI encara triomfa.

Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.

Objectius tàctics:

Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.

Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i Daniel De Alfonso.

Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.

Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–, alcaldessa de Barcelona gràcies al cas Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que acabarà amb la majoria independentista.

Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes  És un clar avís: si et posiciones, rebràs.

El nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.

El NO no farà campanya?

Un dels arguments per desacreditar el Referèndum diu que els partidaris del NO no faran campanya. És l’argument dels qui és lamenten que el Referèndum –en majúscula perquè és únic, és el de la nostra independència– no serà ni vàlid ni democràtic perquè tan sols hi participaran –amb arguments– els partidaris del SÍ, ja que els partidaris dels NO s’abstindran de participar-hi perquè és il·legal per inconstitucional. Ho lamenten fal·laçment, perquè en el fons són contraris que se celebri. El que realment busquen es sembrar dubtes sobre la seva viabilitat i validesa, ja que l’argument complet que fan córrer és que les lleis i la comunitat internacional invaliden un referèndum en el qual només s’expressi i participi una de les parts. Diaris, ràdios i televisions repeteixen, mitjançant experts tertulians i col·laboradors, aquest mantra tan fals com les altres “veritats” que cada dia ens expliquen. Fals per dos raons: la primera, perquè és fals en el seu enunciat. La comunitat internacional reconeixerà un referèndum d’autodeterminació –independència– si tot el seu procés està plantejat i es porta a terme amb garanties democràtiques perquè els partidaris del SÍ i els del NO puguin expressar-se amb igualtat de condicions. Serà problema dels partidaris del NO si s’abstenen i no volen participar.

La segona raó és que el NO sí que farà campanya, ja l’està fent. De forma constant i sistemàtica, cada dia, tothora, ens bombardegen amb arguments, més o menys subtils, del NO a convocar el Referèndum i pel NO quan sigui l’hora d’anar a votar. Diaris, ràdios i televisions omplen diàriament les pàgines i espais informatius amb els seus arguments contraris, amb afirmacions contundents, de mitges veritats, de falsedats, de manipulació, atacant el procés sobiranista, posicionant-se en contra del nostre dret a ser una nació lliure; és la campanya del NO iniciada fa anys, just en el mateix moment en què els catalans vam dir prou.

És la desinformació com a arma de combat a favor del NO. Tots els diaris d’àmbit estatal –lògicament– sense importar la seva pretesa tendència ideològica ens informen sobre els arguments del NO –no a la convocatòria, NO com a resposta a la pregunta–, i en aquesta santa croada se’ls han unit de forma desacomplexada els diaris catalans amb interessos amb el poder de Madrid, La Vanguardia i El Periódico, i també de forma més subtil, mitjançant opinions personals dels seus col·laboradors, diaris suposadament sobiranistes. De les televisions, ni parlar-ne. A Catalunya les televisions espanyoles copen l’audiència. Es consumeix majoritàriament televisió unionista: Tele 5, Antena 3, La 1, Cuatro, La Sexta, cada dia, a totes hores, durant tot l’any fan campanya pel NO. La cadena d’en Godó –8TV–  també s’apunta, més subtilment, a argumentar pel NO. De TV3 em fa mandra comentar-ne res. Tan sols tinc un qualificatiu: vergonya. I una pregunta: per què ho permeten? Les ràdios estan en el mateix paradigma que les televisions. Les majoritàries pertanyen a grups de comunicació espanyols o a catalans unionistes –Lara i Godó– i de les emissores de la CCMA podem fer la mateixa reflexió que de TV3.

És el SÍ qui no està fent campanya. Hem de posar-nos les piles. Fins setembre hem de fer un gran esforç d’imaginació i feina pedagògica per explicar el SÍ. El sí que farem el Referèndum, i el perquè del SÍ a la pregunta. El Govern no ha començat, els partits tampoc. Som la societat civil que hem de fer-ho constantment, dia a dia, a totes hores. L’argument bàsic és l’econòmic. El cost de pertànyer a l’Estat espanyol, les possibilitats econòmiques de l’Estat català. L’única possibilitat de recuperar l’estat del benestar perdut per la mala praxis del govern de l’Estat és la independència. Hem d’explicar a tort i a dret els avantatges socials de la independència, atur, sanitat, educació, ajudes a la dependència, economia, treball, infraestructures… És el nostre deure com a catalans no dependents. Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?

“Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?”  Pau Claris