Estrenem el febrer amb
detencions massives anunciades a la premsa abans que el mateix jutge sabés que
les ordenaria realitzar. Molt normal en la
democràcia espanyola. El grup d’intel·ligència responsable de la lluita antisecessionista
catalana prepara el guió del nou cas, el govern de l’Estat hi dona el vistiplau
–Soraya Sáenz de Santamaría, a més de vicepresidenta i ministra per les
Administracions Territorials, té el control sobre el CNI, el servei secret
espanyol–, fiscals i jutges són instruïts segons necessitats del cas. Finalment
el guió es filtra als mitjans de
comunicació amb instruccions clares. No per repetida i sobreexplotada la jugada
té garantit l’èxit.
Dijous era el cas dels 18 del 3%. Continuació del cas
3% de CDC i/o Pujol, que encara té molt de suc. Els
nervis van trair els guionistes, perquè la premsa
més fidel va anunciar la detenció de divuit dirigents de CDC abans que el
jutge del Vendrell, encarregat del cas, tingués noticia que havia de detenir-los.
Tant li fa. Els titulars de la tarda i nit de tots els mitjans –contraris i
favorables al procés– eren els que havien previst. Un mes de febrer del 2005
–fa 12 anys– va començar el cas 3%. Pasqual Maragall, per defensar-se de la
seva mala gestió en l’enfonsament del Carmel, al Parlament va acusar CDC de
“tenir un problema amb el 3%” , tot repetint un titular d’El Periódico del mateix dia i sense cap prova. Tant de suc dona
aquest guió del 3% que dotze anys
després encara continua pendent de judici. No importa, el mal està fet i ha
calat en la societat catalana. De forma subtil “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”.
Fa mandra analitzar les portades dels diaris d’avui divendres –l’endemà– i
les notícies de ràdio i televisió. Sempre és el mateix, sempre són els
mateixos. Mentre em queia damunt la notícia, em van venir al cap els possibles
objectius del cas dels 18 del 3%
Objectius estratègics:
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció
català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és
un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que
roben.
Tranquil·litzar els seus:
Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.
Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i
insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!
Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i
mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa
catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el
seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic
destructiu. Al segle XXI encara triomfa.
Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part
majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i
centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per
abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i
objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.
Objectius tàctics:
Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la
Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i
l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.
Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC
i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del
procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i
Daniel De Alfonso.
Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.
Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–,
alcaldessa de Barcelona gràcies al cas
Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que
acabarà amb la majoria independentista.
Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o
empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes És un clar avís: si et posiciones, rebràs.
El nacionalisme català és,
dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i
converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara
que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada