Quan la unitat és de dretes

“Moltes vegades ens hem fet la il·lusió que érem independentistes sense sentir-nos profundament catalans”

Curiós com canvien les coses. Per allà l’últim quart del segle passat, el desig majoritari era la uniat d’acció de les organitzacions -polítiques, sindicals, socials, ciutadanes...- per aconseguir un objectiu comú a totes elles. Era difícil, molt difícil, aconseguir aquesta unitat, perquè sempre n’hi ha que confonen unitat amb unitarisme, en benefici propi lògicament, però el novembre de 1971 aquest desig d’unitat d’acció de les forces antifranquistes a Catalunya es va materialitzar amb la creació d’una plataforma unitària: l’Assemblea de Catalunya.

Acabar amb la dictadura i recuperar l’autogovern del 1932, mitjançant la mobilització del poble de Catalunya, era l’objectiu comú a les acaballes d’una dictadura que encara afusellaria a més opositors. De forma transversal, fossin de dretes o d’esquerres, independentistes o autonomistes, totes les organitzacions van acceptar que per portar la democràcia al nostre país –Catalunya- la lluita tenia un objectiu: “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. És el que el poble volia, i és el que va aconseguir. És la força de la unitat.

No faré un resum del que va suposar l’Assemblea de Catalunya per la conscienciació i mobilització dels catalans. La seva última acció unitària va ser la candidatura per al Senat “Entesa dels Catalans” * -en les primeres eleccions a l’Estat espanyol en quaranta anys, juny de 1977- que va obtenir 12 senadors, la candidatura més votada en les quatre circumscripcions de Catalunya. Una candidatura electoral unitària del catalanisme progressista que va demostrar la força i voluntat del poble.

L’Assemblea de Catalunya va ser dissolta pels seus fundadors després d’assolir els seus objectius: eleccions democràtiques, amnistia de presos polítics i estatut d’autonomia per Catalunya. Aquesta és la força de la unitat d’acció.

En els últims anys, a Catalunya, s’ha produït un canvi en la manera de pensar, i entendre, les relacions amb Espanya. Els independentistes ja no som una minoria folklòrica, més o menys simpàtica, som majoria. Els catalans, majoritàriament, passem d’un Estatut d’autonomia que ens encotilla i ofega. Avui ens pot semblar mentida que per aquell estatut, quaranta anys enrere, hi haguessin catalans que van donar la seva llibertat o, inclòs, la vida. Avui la majoria de ciutadans acceptem que l’única solució viable és la independència.

Avui, 39 anys després, de nou els catalans ens trobem immersos en la lluita per la nostra llibertat. Ara no és per acabar amb la dictadura d’un general colpista, ara és per aconseguir la veritable democràcia que només la República catalana pot garantir: democràcia real, garantia de l’estat del benestar, una nova manera de fer política, defensa de la cultura catalana. Ara l’objectiu és la independència i, de nou, el desig majoritari entre la gent del carrer és el d’unitat d’acció: de totes les forces independentistes catalanes. Aquest desig, el maig de 2011, es va materialitzar amb la creació d’una nova plataforma unitària: l’Assemblea Nacional Catalana. Amb un sol objectiu, la independència de la nació catalana per mitjans democràtics i pacífics. Fa cinc anys que omplim els carrers amb gent de tot el País, de totes condicions i creences, transversalment, sense preguntar: tu, de quins ets? Tots per un objectiu: la independència.

Aquí és on canvien les coses, sembla que tenim una petita diferencia amb la lluita dels anys 70. Les forces polítiques i sindicals ja no estan per la unitat d’acció el 2016, com si ho estaven el 1971. En aquesta nova lluita per la llibertat no hi ha voluntat d’anar tots a una, sembla que la consigna és que cada un faci sa guerra. Ara la consigna, entre partits i sindicats, és que la unitat d’acció no és bona ni necessària, al contrari, és perjudicial. Posen les necessitats del seu partit, per davant de les del País. He quedat perplex en arribar a aquesta conclusió: demanar –exigir- la unitat d’acció de tots els independentistes, a Catalunya, és de dretes. Curiós que el mantra més utilitzat per l’esquerra a tot el Món sigui el de la unitat, però a Catalunya no.

Però ben mirat no és d’estranyar. A l’any 1971 poble i partits teníem un mateix objectiu: recuperar la democràcia que ens retornaria l’estatut arrabassat. A l’any 2016 resulta clar que poble i partits no tenim el mateix objectiu.

L’explicació és ben senzilla, llavors poble i partits enteníem que Franco era el mal, era l’enemic. Avui el poble veu l’Estat com el mal, l’enemic que ens oprimeix, però els partits no ho veuen així. Per molts partits i sindicats el mal és el tipus de govern de l’Estat, no l’Estat en si mateix; el seu objectiu és reformar l’Estat, no independitzar-se d’ell. Dit d’un altre manera, volen governar l’Estat espanyol.

Aquesta dicotomia en els objectius fa impossible la unitat. Però ens estem equivocant, la unitat d’acció ha de sorgir entre organitzacions catalanes que tenen per objectiu la independència. Les que volen reformar l’Estat no compten; PP, Ciutadans, UDC, PSC, ICV, En Comú Podem, Barcelona en Comú, CCOO, UGT, no compten. Dels partits amb representació al Parlament que volen la República catalana en tenim tres, Cup, ERC, CDC. Aquí ens tornem a equivocar. A la pràctica sembla que no és el mateix voler la República catalana que voler la independència.

Dels diferents partits integrants de la Cup pocs n’hi ha que el seu objectiu principal sigui la independència. Primer volen canviar el sistema capitalista i després la independència; o la independència sempre i quan es produeixi conjuntament amb el canvi a un sistema anticapitalista, sinó és així, no a la independència. El seu objectiu és la revolució social i la implantació d’un sistema de govern anticapitalista d’esquerres; no queda clar si serà un govern marxista, socialista, autogestionari, assembleari, llibertari... perquè de tot tenen dins la Cup. Per aquest motiu no estan per la unitat d’acció. Perquè els altres no pensen com ells.

ERC es declara independentista des de fa uns quinze anys. A la pràctica fa molts gestos, però en ple procés de independència nacional li continuen sorgint els vells tics federalistes històrics –republicans ibèrics- encara tenen temptacions de redimir els treballadors de la resta de l’Estat tot fent un front comú d’esquerres amb partits espanyols. Paradoxal que un partit independentista somiï en alliberar primer els ciutadans espanyols que els catalans. El seu primer objectiu no és la independència, és acabar amb l’hegemonia de CDC dins del nacionalisme català. Això els porta a estranyes aliances per tal de treure-li poder al seu vell enemic. No estan per la unitat d’acció perquè aquesta unitat només és possible amb CDC, i amb CDC ni l’aigua. El seu president, Oriol Junqueras, ha deixat ben clar que no la veu necessària, tot al contrari, veu perjudicial la unitat d’acció entre partits i organitzacions socials. El motiu exposat és que no eixampla la base.

CDC a passat d’autonomista a independentista en aquestos últims sis anys, tot fent el mateix camí ideològic que la majoria de catalans. El partit està en plena transmutació des de que es va declarar inequívocament independentista. Se’n va declarar i ho ha demostrat amb fets. El seu president, Artur Mas, ha afirmat repetidament que la nova CDC té un sol objectiu: la independència de Catalunya. Per aconseguir aquest objectiu, veu imprescindible la uniat d’acció de les organitzacions polítiques, sindicals, socials, ciutadanes... que tenen el mateix objectiu. El motiu exposat és que l’objectiu és prioritari per poder canviar realment, i radicalment, el nostre País. Curiós com canvien les coses, demanar la unitat d’acció de tots els independentistes ara és de dretes.

Malauradament la plataforma unitària ANC està sofrint en les seves pròpies carns la lluita caïnita entre partits i organitzacions, lluites que l’està paralitzant. Òmnium, sempre a remolc del dinamisme de l’ANC, també sembla paralitzada. Qui se’n ressent? Els milers i milers de ciutadans que van apostar engrescats per la independència, que van fer el pas en aquests sis anys, emmirallats per la unitat demostrada en totes les mobilitzacions i que ara, amb la desunió i baralles, no entenen res.

Els partits polítics han d’ésser per servir Catalunya, no Catalunya per servir cap partit. La qualitat d’un partit polític ve determinada pel grau d’utilitat que representi per portar la llibertat nacional Catalunya. Sense llibertat nacional és impossible la llibertat individual.

* Entesa dels catalans. Candidatura al Senat espanyol promoguda per l'Assemblea de Catalunya, formada per:

Autonomistes socialistes: Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSCc)

Autonomistes comunistes: Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Catalanistes d'esquerres: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Independentistes: Estat Català (EC), Front Nacional de Catalunya (FNC) li van donar suport