PSOE i salari mínim

Congratulacions, el PSOE ja té justificació per a la coronació de Rajoy com a president d’Espanya. Joia i felicitacions en les files socialistes: gràcies a la seva pressió, el govern del PP s’ha vist obligat a acceptar una pujada espectacular del salari mínim interprofessional. El 2017 l’SMI serà de 707,60€ mensuals. Lluny ens quedaran els 655,20€ actuals, la pujada històrica és del 8%. Seran 52,40€ de més al mes! Els socialistes del PSOE respiren tranquils; acaben de justificar el seu sacrifici en la votació per fer possible la presidència de Mariano Rajoy. Els treballadors ja estem tranquils davant el nou futur. Els sindicats sembla que també.

Alegria entre el 19% d’aturats de l’Estat. Si troben feina, ja saben què cobraran, o no. El que, particularment, trobo curiós és aquest triomfalisme. D’acord que és l’increment més alt des de l’any 2005 –7,9%– però és que les xifres no em quadren. Resulta que actualment 5,9 milions d’assalariats cobren per sota del salari mínim interprofessional de 655,20€. És a dir, el 35% dels treballadors cobren menys de “la quantia retributiva mínima que percebrà el treballador referida a la jornada legal de treball, sense distinció de sexe o edat dels treballadors, siguin fixos, eventuals o temporers” que fixa cada any el govern, cosa que em fa témer que el proper any superarem amb escreix aquest percentatge, ja que l’SMI pujarà aquest 8%, però els sous que es pagaran no passaran de l’1,5% amb tota seguretat. Per tant, més treballadors cobrant per sota el salari mínim.

El sindicats podrien acceptar l’SMI del 2017, per sota del que ells “exigien” –800€–, si anés acompanyat d’una altra mesura: que l’SMI sigui real. Acabar amb aquesta vergonya de 5,9 milions de treballadors amb salaris inferiors. Però no. Els sindicats majoritaris tornaran a callar i acceptar. Tenen massa a perdre si s’enfronten al govern o als seus respectius partits germans. No ens ha de sorprendre que en la nostra societat avançada del segle XXI recuperem un tipus de pobre: el pobre amb feina. Igual que al segle XIX, el salari és per permetre sobreviure, res més. Aquesta és la primera mesura que proposaria als sindicats, la segona és exigir sous dignes, no de supervivència. Una pregunta, si a Barcelona llogar un pis per 700€ és quasi una ganga, a què juguem tots plegats amb 707€?

Espanya és el país de l’OCDE en el qual més ha crescut la desigualtat des de l’inici de la crisi, tan sols per darrere de Xipre i catorze vegades més que la menyspreada Grècia. L’Estat va tancar 2015 superant el 22% dels seus habitants en risc de pobresa –el 2016 ja arriba al 30%–. El 15% de treballadors són pobres, i la taxa de pobresa entre les persones en atur se situa en el 45%. Les xifres aclaparen, més de 3,5 milions de ciutadans viuen en pobresa severa, amb ingressos per sota de 334€ mensuals. Un nou rècord de la Marca España: contribueix amb l’11% al total europeu de gent en pobresa i exclusió. Més val no parlar de les pensions per jubilació o viduïtat.

Govern i oposició continuen obcecats amb el cas català mentre el seu país s’enfonsa. Trista realitat que els ciutadans han de patir. Ben adoctrinats pels seus representants polítics i pels mass media, els diuen que han d’estar preocupats per la santa unitat d’Espanya i per vetllar que els insolidaris catalans no marxem del seu paradís. La veritat és que en part tenen raó. Els que governen, els que han governat i els que ho volen fer no qüestionen les estructures de l’Estat, no pensen en la definició d’un nou model que posi fi a la manca endèmica d’industrialització, modernització i redistribució. Govern i oposició no els diuen tota la veritat del que pot passar amb la independència de Catalunya. Si ara Espanya fot pena amb les dades exposades –tan sols una part de la realitat– què passarà quan perdin el 19% del PIB que representa Catalunya?