La llengua, l’ètica i l’estètica

Als catalans ens perd l’estètica. Som un poble que té una burgesia conservadora –conservadora perquè té alguna cosa per conservar- capaç d’abraçar les revolucionaries propostes del modernisme per qüestions estètiques, i que és capaç de rondinar quan el nostre equip de futbol guanya per 4-0 però no ho fa practicant un joc bonic, un joc estètic. Per tant, la llengua, la paraula, no poden ser diferents. Ens perd l’estètica de les paraules. N’estem enamorats.

Per evitar que algú pugui pensar de nosaltres alguna cosa que no ens agrada perquè creiem que no és bona o no està bé, som capaços de destrossar la llengua. No només la nostra, el català, sinó la llengua com a mitjà universal de comunicació.

Els lingüistes és posen les mans al cap davant de l’ús d’expressions que avui ens semblen quotidianes malgrat la seva ridiculesa intrínseca; en frases buides construïdes tan sols per evitar no se sap ben bé què. “Els catalans i catalanes, treballadors i treballadores, són els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que...” No és un paràgraf inventat, forma part d’un discurs real d’un polític d’una formació de centreesquerra. És una aberració lingüística, un maltractament de la llengua fet només per evitar que algú pugui arribar a pensar que no som prou....  el que sigui. Tal vegada aquest maltractament del llenguatge, amb el desig per ésser políticament correcte, amaga una manca d’idees, de propostes, d’ètica. Canvien l’ètica per l’estètica.

D’exemples de paraules que hem inventat en favor d’aquesta correcció política, en tenim moltíssims. A la nostra civilitzada i moderna societat ja no tenim avis, i encara menys vells, tenim gent de la tercera edat. De la mateixa manera, els pobres ja no existeixen; ara tenim població en situació de risc d’exclusió social. Paraules boniques i frases llargues per amagar la realitat que ens incomoda. Canviem el veritable significat de les paraules per l’estètica.

Em ve a la memòria la frase que va encunyar en Paco Candel en el seu assaig sobre el paper de la immigració a Catalunya: “Els altres catalans”. En si mateixa no vol dir res, depèn de com la vulguem interpretar. En el moment de la seva publicació, l’any 1964, va ser un revulsiu entre la societat i les forces polítiques implicades en l’anomenat antifranquisme. Va ser majoritàriament interpretada com una crida a la col·laboració de totes dues comunitats. Posteriorment és va anar transformant en els nous catalans, expressió més políticament correcte, suposo.

Avui, a l’any 2011, no acabo d’entendre quin missatge ens vol fer arribar qui parla de nous catalans. No entenc si l’expressió només fa referència a la immigració que va venir a Catalunya entre els anys 50 i 70, de la que parlava en Paco Candel, o també inclou aquells catalans que van néixer a Catalunya aquells mateixos anys; perquè ells també eren nous en relació a l’anterior generació. O si es refereix a qualsevol immigrat a Catalunya. Aquesta és possiblement l’arrel dels malentesos. Dues persones podem utilitzar les mateixes frases, els mateixos mots, amb valors i significats diferents, contraposats.

D’un temps ençà m’ha sorprès un nou joc de paraules. Es tracta d’una nova definició o qualificatiu per marcar una part de la societat catalana: independentistes identitaris o, senzillament, catalans identitaris. El significat se m’escapa. És positiu o pejoratiu ser un indepe identitari?  Doncs bé, amb la frase catalans identitaris em succeeix el mateix que amb els nous catalans: no en tinc clar el significat.

Identitari ve del llatí identitas, d'idèntic. Entenem com identitat les característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. La llengua i la cultura, entre altres coses, configuren la identitat d'un país. Un català independentista identitari és, per tant, un català partidari de la independència política per garantir les característiques identitàries pròpies de Catalunya. Personalment considero la frase com un elogi.

No obstant he sentit i llegit aquesta expressió en contextos que difícilment poden ser considerats favorables a la independència de Catalunya. Possiblement ni tant sols poden ser considerats catalanistes. Per tant, què volia expressar aquell que la va inventar? Quin missatge vol transmetre aquell que la utilitza?

Si els que utilitzen el mot identitari el tenen per una fórmula políticament correcte –menys invasiva, més estètica- del que realment volen dir; si la utilitzen per no dir catalans ètnics o indepes etnicistes, ens trobem davant d’un joc molt perillós. La paraula, ètnic, que en si mateixa no es bona ni dolenta, avui en política es relaciona amb la pitjor cara del obscurantisme: el nazisme.

Per això, quan escolto catalans identitaris, se’m disparen les alarmes. És una forma de desprestigiar els catalans que no estem ni per autonomies, ni federalismes, ni terceres vies? És una forma subtil per tal que en el subconscient col·lectiu qualli la idea que els independentistes ens basem en raons ètniques o racistes? Som un perill per a qui no pensi igual? És una forma de dividir els catalans en bons i dolents, entre els que tenen uns principis d’identitat nacional als quals no volen renunciar i els que tant se’ls en foten aquests principis, per moltes i diverses raons?

Segons a qui li sento dir, sospito que és la nova fórmula de l’espanyolisme més retrògrada i de l’unionisme més agressiu per continuar demonitzant el sobiranisme. És el seu nou mantra per fixar en el subconscient col·lectiu la idea que els nacionalistes catalans som dictadors totalitaris, racistes, genocides, antidemòcrates; que el nacionalisme –solament el català, naturalment- és l’expressió actualitzada del nazisme.

Tot dit amb bones paraules, amb nous mots inventats; tot molt políticament correcte. De nou utilitzen l’estètica en la paraula per amagar l’absoluta manca d’ètica de qui les utilitza.

El Periódico 02/04/2016