Obama, Castro, ¿i la UE?

Obama se’n va a l’Havana. Encara que soni com una noticia banal −milers de turistes ho fan cada any−, no ho és. És la fi del penúltim residu de l’antiga guerra freda que va regir el món.

Des de l’any 1945 les dues superpotències imperialistes del moment, Rússia –la Unió Soviètica− i els Estats Units, han dirigit la política i l’economia mundial utilitzant, sense cap tipus de vergonya ni d’escrúpols, els seus peons en benefici propi. Hi havia en joc el domini planetari. Encara que ells ho disfressessin dient-nos que el que estava en joc era la llibertat. Curiós que tots dos defensessin la llibertat; encara que fos segons la seva versió de llibertat.

Un d’aquests peons era Cuba. Castro, per diversos motius, va acabar escollint el bàndol de la llibertat defensada per l’URSS. Automàticament es va veure ben bé al mig d’un dels més perillosos enfrontaments a què ens va portar la mal anomenada guerra freda; els EUA no podien permetre aquella intromissió. Però això ja és història i tots sabem com va acabar.

Ara, el president dels EUA, Barack Obama, vol posar fi a aquesta relíquia política –la llei Helms-Burton i l’embargament− i viatja a Cuba per fer-se la foto amb el líder revolucionari Fidel Castro. La seva intenció és establir bones relacions de veïnatge. És a dir, recuperar l’illa del Carib a l’àrea de la seva influència, establerta el 1898, quan la va prendre a una Espanya moribunda –l’antiga superpotència− ajudant els nacionalistes cubans, i que Castro va interrompre el 1959. Haurà estat un parèntesi de 57 anys.

Obama restableix les relacions amb Cuba. Obama, i els EUA, faran possible el restabliment de la democràcia i la llibertat. Posarà fi a un embargament que no ha servit per a res. Bé, sí que ha servit. La població cubana ha sofert la manca absoluta de tot tipus d’aprovisionament des de la fi de l’URSS –que la mantenia artificialment− per culpa de la rigidesa dels mandataris propis i forans. Cuba és un apetitós mercat de dotze milions d’habitants a qui manca de tot, realment poca cosa, però l’illa està geoestratègicament situada. Obama ho fa perquè els temps han canviat; la Xina és una potència econòmica que està colonitzant el món i Rússia s’està recuperant.

Mentrestant ens podem preguntar: ¿on és, la Unió Europea? ¿Què ha fet en aquests gairebé 60 anys? Doncs el de sempre: res. Fins a l’any 1993, en que és va formalitzar la UE, podríem entendre que cada país mirés pels seus interessos i acceptés els mandats dels Estats Units. Però la claudicació de la UE en aquest assumpte és un mal precedent i és el reflex dels seu mal intrínsec en les relacions exteriors: Europa no té política exterior comuna. És un trist espectador de la política mundial. La guerra dels Balcans, amb les seves conseqüències, i ara la guerra de Síria, amb les seves conseqüències, són la patètica constatació que la UE no està feta per ser una potència política, tan sols per ser una potència econòmica, i de segon ordre.

La UE podia passar a la història com l’interlocutor que va posar pau entre les parts, que va portar la llibertat a Cuba. Europa podia posar fi a l’embargament i al patiment de la població amb una política exterior ferma en defensa dels valors que se li pressuposen: llibertat, democràcia, drets humans. I com que res es fa gratuïtament –encara menys en política internacional− podia situar-se en una posició preferent per convertir-se en el soci econòmic de referència per reconstruir l’economia de l’illa, amb el beneplàcit dels seus dirigents. Però no. És premonitori que la infame llei Helms-Burton sigui de l’any 1996, quan la UE ja existia. Un cop més espera que sigui un altre, sempre els Estat Units, qui solucioni el problema.

Com a ciutadà europeu, vaig trobar molt trist que l’alta representant per a la Política Exterior europea s’apressés a anar a parlar amb el ministre d’Exteriors cubà, després de l’anunci dels EUA de restablir les seves relacions diplomàtiques, perquè “la Unió Europea és un soci important de Cuba i hi ha d’exercir un paper actiu”. Declaracions fetes desprès que quatre o cinc ministres d’Exteriors de països de la UE hi anessin a intentar fer negoci, cada un pel seu cantó.

Quan sentim els noms de Castro, Obama, Cameron, Merkel o el ministre Margallo sabem a què es fa referència. ¿Algú sap qui és l’alta representant per a la Política Exterior europea? ¿Com es diu? ¿Quines atribucions i poders té? Doncs això, no serveix per a res.