11-S, la festa dels bons catalans

La història l’escriuen els vencedors i aquests 36 anys d’autonomisme ens han passat factura. Avui, el País no té res a veure amb aquella Catalunya de l’any 80, acabada de sortir de la dictadura, però en alguns aspectes hem anat per pitjor. És el que succeeix amb l’Onze de Setembre, que, recordem, fa memòria de l’11 de setembre de 1714.

L’11 de setembre els catalans no celebrem res, sinó que recordem la caiguda de Barcelona, que comportà la pèrdua de les llibertats nacionals mitjançant els Decrets de Nova Planta implantats per Felip V. No és un dia festiu, no és una celebració. És un dia de recolliment i record, almenys per a aquells catalans que lluitem per recuperar el que un rei Borbó va arrabassar-nos per la força de les armes. És un dia per donar les gràcies a tots els que en aquests 300 anys han mantingut viva la resistència.

Però l’espanyolisme polític, i els seus col·laboradors catalans, han anat aigualint el significat de la Diada. Ja de bon principi l’autonomisme complaent que governava, i l’esquerra sucursalista que volia governar, van rebaixar aquesta Festa Nacional a un senzill dia de festa; amb la lògica alegria de l’espanyolisme autòcton. Com a molt, quatre sonats independentistes trèiem les banderes un dia a l’any al Fossar de les Moreres. Alhora que l’esquerra espanyolista rebaixava encara més el significat transformant la revindicació nacional en un dia de reclamació de drets laborals. La mutació ha portat que l’11-S és la festa de tots els catalans, els nacionalistes, els autonomistes, els sucursalistes, els espanyolistes, els que se’ls en fot… la de tots, perquè ha perdut el seu significat.

Els darrers quatre anys hem recuperat la Diada, hem recuperat el significat de lluita per la independència, i aquest fet ha posat nerviosos molts bons catalans, aquells que amb un bon estatut, o millor encara, amb una Espanya federal, en tenen prou i van sobrats. Als defensors de la unitat d’Espanya a Catalunya –PPC i C’s− tan sols els falta demanar la presència de l’exèrcit al carrer; però són tan matussers que no enganyen a ningú. Els perillosos són els bons catalans, aquells que s’autoproclamen líders en la defensa dels veritables interessos del poble. Aquells que parlen de drets socials però mai de drets nacionals, que consideren l’autodeterminació un dret fonamental de qualsevol poble que no sigui el català. Que amaguen que, a Catalunya, mai hi haurà millora social sense un Estat català. Són l’esquerra sucursalista del PSC i ICV, o el nou lerrouxisme espanyolista de CSQEP, BCNenComú o Podem. Són perillosos perquè el seu discurs populista té el camp llaurat per arrelar en una societat mediatitzada per aquesta mateixa esquerra.

Sense complexos ens diuen que l’11-S és una festa de tots, no dels nacionalistes. Ara resulta que si recordem el significat de la Diada no som bons catalans. L’atac contra aquest l’11-S per part del possible front d’esquerres electoral en les properes eleccions autonòmiques és contundent:

Pablo Iglesias es queda tan tranquil afirmant: “L’11-S no és la Diada dels independentistes” o “A Catalunya sempre hem dit que algunes organitzacions independentistes −ANC y Òmnium− han d’entendre que l’11-S no és el seu dia, és el dia de tots els catalans sense exclusions”.

El duet Lluís Rabell-Coscubiela no pot deixar passar l’ocasió per fer la pilota al seu jerarca i es despengen tot afirmant, en Rabell, que no se sent massa apel·lat, sinó més aviat “rebutjat” perquè “No és un plantejament unitari per avançar en els drets democràtics de Catalunya” o en Coscubiela: “Tinc la impressió que la immensa majoria de votants de Catalunya Sí que es Pot, En Comú Podem o Barcelona en Comú no se senten cridats a participar en una manifestació que aposta per un full de ruta unilateral.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no pot evitar pronunciar-se: “Més enllà que pugui haver-hi discrepàncies… Barcelona és la capital, i com a amfitriona d’una mobilització massiva de la Diada, crec que, en general, s’hi ha de ser”. El subconscient la traeix quan afirma “Hi ha més motius per anar a la manifestació que no pas per no anar-hi”, conscient que ella no pot fallar en una mobilització massiva. Ella que ja té a punt el seu salt a la Generalitat amb un nou partit. Tots apel·len al caràcter festiu de la Diada per amagar el seu veritable significat.

Espero que la República catalana institucionalitzi con a Festa Nacional el dia que proclamem la independència i mantingui l’11 de setembre con un dia de record de tots aquells que van donar la llibertat, la salut o la vida per aconseguir-ho. S’ho mereixen.