Dissabte 1 d’octubre es reuneix el “Comité Federal” del PSOE dividit en dos. Sembla que el grup parlamentari també
ho està. El que no sabem és si la militància i, especialment, els votants també
ho estan, de dividits. Dividits per una qüestió: fa el PSOE –Partido Socialista
Obrero Español- president Mariano Rajoy? Permet amb la seva abstenció en la
investidura que torni a governar? Amb tot el que representa Rajoy? (*)
En l’anomenat Congrés de Suresnes del PSOE, l’octubre de 1974, el “grup
dels sevillans” es va apropiar el poder del partit. Aquell grup que recollia les
aspiracions i plantejaments polítics dels militants de “l’interior”, dels que
s’oposaven a la dictadura dins d’Espanya, enfront del històrics militants del "sector
exterior”, còmodament refugiats en l’exili, va imposar la seva estratègia. Era
el moment històric idoni marcat per tres dates: Desembre de 1973, mor en un
atemptat l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol, home de
confiança del general Franco per planificar i dirigir la transició de dictadura
a democràcia amb la successió de Joan Carles I com a rei d’Espanya. Abril de
1974, es produeix la Revolució dels Clavells a Portugal, on un grup de joves
oficials, majoritàriament capitans de l’exèrcit colonial, va dur a terme un cop d’estat contra la dictadura i va
facilitar la instauració d’una democràcia parlamentaria. La tercera data era el
mateix 1974, en aquells moments Franco tenia 82 anys i una salut feble. Era el
moment de la renovació i de canvi en la política i orientació ideològica del
PSOE. Era el moment de preparar-se per la futura democràcia. La CEE volia a
España dins del seu mercat.
Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves encapçalaven aquell grup de
militants de la federació andalusa que no era, de llarg, la més nombrosa en número de militants. A
l’executiva escollida en aquell congrés, al costat dels tres dirigents
sevillans, també hi apareixien Nicolás Redondo i José María Benegas, de la
federació de Bizkaia. Una de las grans derrotades va ser la federació de
Madrid.
Arribada la transició democràtica el PSOE va aconseguir la majoria absoluta
en les eleccions del 1982, Felipe González va ser escollit president de govern, amb Alfonso Guerra de
vicepresident. El partit socialista va repetir la majoria absoluta en les dues
eleccions següents. Finalment, en les de l’any 1996, va ser derrotat per Aznar.
Van ser catorze anys de domini absolut de Felipe i el seu clan dels sevillans. Van ser anys de “quien se mueva no
sale en la foto”. Anys de despotisme, d’implantació del nepotisme com a
pràctica habitual. Anys que van acabar amb aquell grup de joves sevillans
practicant les mateixes formes de fer política de la vella oligarquia del regim
franquista a qui volien expulsar.
En els anys següents s’ha produït el bipartidisme dissenyat i pactat en la
“modélica transición”. Alternança en el poder entra la dreta del PP i l’esquerra del PSOE. La
resta de partits de l’Estat eren mers comparses en un guió ben establert. Guió
escrit pels poders fàctics de la dictadura: poder econòmic i poder de
l’estructura administrativa de l’estat, amb el beneplàcit dels militars –cada
cop amb menys pes- i de les velles famílies polítiques d’Espanya. El PSOE va
ser engolit per aquest poder “real”. Aquell grup de joves dirigents del 1982 van
sortir per cames del govern per culpa de la corrupció. Casos com l’AVE, Flick,
Kio, Filesa, Rumasa, Paesa, Expo, Roldan, Cooperativa PSV, Petromocho,
Palomino, Guerra.... tots ells casos econòmics, o els de caire polític com els
dels fons reservats, Cesid, Mengele, Lasa i Zabala o GAL, formen part d’una
llarguíssima llista que no té res a envejar a l’actual del PP.
Avui aquells joves socialistes, González, Guerra, Chaves, Bono, Rubalcaba...
formen part de l’oligarquia econòmica d’Espanya. Enriquits no sabem com, amb les seves cadires
als consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX, ja no són ni
joves ni socialistes. Formen part del residu tòxic de la Transició, dinosaures
que es neguen a retirar-se. Acostumats a l’ “ordeno
y mando” no volen perdre ni una quota de poder. González, Guerra, Chaves
son els nous cacics andalusos, han fet d’Andalusia el seu cortijo particular i, de passada, del PSOE Andalús. Des d'Andalusia
han exercit en el passat el seu poder, com a veritables señoritos, ara el volen mantenir, tenen a Susana Díaz de mayoral.
Mantenir el poder. No importa si és a costa del partit, no importa si és a
costa de la ideologia, no importa si és a costa dels votants. L'única cosa que importa és el poder
pel poder, i els beneficis que dona. Segurament també influiran en les seves
accions els favors que ells deuen a les empreses de l'IBEX. Favors que els van
permetre enriquir-se, com a Felipe amb les seves possessions a Punta Cana o
Marrakech. Son aquests personatges que, amb l’ajut d’amics que també deuen
favors, com Luís Cebrián propietari del Grup Prisa editor d’El País, i dels
nous joves àvids de poder del partit, qui han posat preu al cap del Secretari
General Pedro Sánchez. La guerra bruta –caïnita-, les traïcions, la difamació
estan servides.
Volien obligar al Secretari General a acceptar l’abstenció del PSOE en la
investidura de Rajoy. La trampa era de manual. Pedro Sánchez es convertiria en el “traïdor” que
va fer president a Rajoy El que va permetre més retallades socials i
econòmiques. El que acabaria d’enfonsar electoralment el partit. El que seria
defenestrat en el pròxim congrés, d’on sorgiria un nou líder immaculat per
dirigir el partit en la oposició i preparar-se per governar. Un nou líder
acceptat i imposat pels vells dinosaures, els que fan i desfan.
Curiós que Pedro Sánchez, Secretari General elegit pels militants en unes
primàries, tingui aquesta oposició del vell aparell del partit? Com la que va tenir Josep Borrell,
també elegit en unes primàries, i que va durar un any en el càrrec? Un era de
la federació de Madrid; l’altre, de la de Catalunya. Tots dos es van enfrontar als
clans de Sevilla i de Bilbao, tots dos van guanyar les primàries amb el suport
de la militància, però no comptaven amb l’aprovació dels padrinos del partit.
Curiós que la federació del PSOE amb més casos de corrupció conspiri, amb
els vells dinosaures, per donar el govern al partit més corrupte de la història
recent? Què poden esperar els militants i votants, no andalusos, de Susana Díaz?
Una Susana Díaz que farà bé de no confiar-se. Té tots els números per no ser la
primera dona presidenta de govern. Roma no paga traïdors.
Pedro Sánchez ha dimitit. Una gestora serà la responsable de decidir que fa
amb Rajoy. L’ex-secretari general podrà tornar a presentar-se per recuperar el
càrrec en el pròxim congrés del PSOE. Ja no serà el traïdor, sinó que podrà ser
–segons el que succeeixi els pròxims mesos- l’home íntegre, de paraula, el que
dóna, i escolta, la veu a la militància. El líder necessari per regenerar el
partit i convertir-lo en el referent progressista del segle XXI. Si Pedro
presenta batalla, vindran uns mesos divertits. Mentrestant nosaltres hem
d’aprofitar el temps: referèndum o referèndum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada