El procés, devorador de partits

El procés ho ha tornat a fer: ha clarificat la incoherència d’un partit polític. Aquest cop li ha tocat al PSOE, el partit de referència de l‘esquerra progre espanyola i catalana. Aquest cap de setmana s’ha visualitzat definitivament que el partit està, com a mínim, dividit en dos. D’una part els 96 membres -40%- del comitè federal que no accepten abstenir-se i fer president a Rajoy, junt amb la militància defraudada representada per José Antonio Rodríguez, alcalde de Jun –Granada-, amb les seves 94.000 firmes per convocar un congrés extraordinari. De l’altre part 139 membres del comitè, un bon grapat de federacions territorials i els vells de la vella guàrdia, embolcallats pels aspirants a esdevenir la nova vella guàrdia i gaudir de les mateixes prebendes. Els votants, com sempre, no tenen veu.  El procés és l’origen i causa de la ruptura? No. Però és una part important i l’aglutinador del desenllaç. L’excusa idònia per emmascarar el cop d’estat intern i la traïció a les promeses electorals. És la manifestació del anticatalanisme primigeni de tot nacionalista espanyol que ho empara, i ho permet, tot.

És el que té el procés, tard o d’hora obliga a tothom, particulars i partits, a definir amb claredat el seu posicionament respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Perquè aquesta és una de les claus de tot el que està succeint al PSOE: què fer amb la qüestió catalana? A la fi aquesta pregunta ha estat l’aglutinant dels diversos sectors que volien, per raons diverses, fer president a Rajoy. El sector que únicament vol mantenir el seu statu quo; personatges com González, Guerra, Boyer, Chaves, Bono, Ibarra, Rubalcaba, Griñan... còmodament instal·lats en l’oligarquia econòmica, fa molts anys que van deixar de ser socialistes. El sector dels funcionaris, del partit o d’alguna de les administracions públiques, personatges que sense el sou oficial no sabrien que fer, que li deuen tot a l’aparell del partit, doncs mai han treballat en l’empresa privada; còmodament instal·lats en la seva mediocrecitat. El sector de la federació Andalusa del PSOE, que volia fer fora a Sánchez pel mateix motiu que van fer fora a Borrell, per ser dos secretaris generals elegits en unes primàries i fora del control del viejo aparato del “grup dels sevillans” sorgit del Congrés de Suresnes; còmodament instal·lats en els centres de control de poder del partit, els cacics del cortijo andalús, el graner dels vots del PSOE. El sector dels futurs imputats, dirigents ficats fins el coll en casos de corrupció que veien com s’aproximava el dia en que haurien d'asseure's en el banc dels acusats, personatges dels casos Malaya –el cas de corrupció urbanística més gran d’Espanya-, Edu, Invercaria, Facturas UGT, o dels ERE, tots curiosament d’Andalusia, una part de la llista negra de la corrupció en el PSOE: més de 320 càrrecs investigats -162 a Andalusia-  i 76 condemnats en més de 240 casos; còmodament instal·lats  en el pacte de fer president al candidat del PP a canvi de que els fiscals “les afinen” els seus casos.

La governabilitat de l’Estat i el bien de España són els arguments de Susana Diaz i dels vells barons per, primer, defenestrar a Pedro Sánchez  i, segon, abstenir-se per fer president el candidat del PP Mariano Rajoy. L’argument utilitzat és de qualsevol manual de manipulació: despertar la por, i a ser possible, irracional. En aquest cas han utilitzat la por als separatistes catalans. El mantra àmpliament difós en els mitjans de comunicació propers a Felipe González –Prisa amb El País- o propers al PP ha estat el pacte secret de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans per aconseguir la seva investidura. Intolerable. No importa que sigui mentida, li va costar el càrrec a Sánchez. Després l’argument per acabar de despertar la por: és imprescindible un govern a Espanya per frenar la secessió de Catalunya. Susana Díaz ho diu ben clar: “no se puede trocear la riqueza de España”. O com deia un altre “Asturias no podrá pagar sus pensiones con la independencia de Catalunya”. Veiem que l’axioma “España, antes roja que rota” a mutat per “España, antes del PP que rota”. És el nacionalisme espanyol, que no és de dretes o esquerres, senzillament és espanyol. Mai falla, quan el govern central té problemes treu l’espantall català i tots a una, com Fuenteovejuna.

El PSOE ha decidit que per sobre el dret universal a l’autodeterminació, preval el dret de la metròpoli sobre la colònia. Catalunya ha de continuar mantenint un estat corrupte i ineficaç. Estat fet, segons ells, per manar, no per treballar. Les incoherències s’han acabat: “España, Una, Grande y Libre”. Quaranta anys de dictadura franquista, quaranta anys de la segona restauració de la monarquia borbònica i bipartidisme. Vuitanta anys d’anorreament del catalanisme cultural i polític. Els analistes i politòlegs espanyols no entenen la decisió antinatural del PSOE, sospiten que hi ha alguna cosa d’amagat que no entenen. No entenen o no volen expressar en veu alta. Per frenar Catalunya tot si val.

El PSOE s’ha tret la màscara, amb la negació a l’autodeterminació ha enterrat definitivament l’últim vestigi fundacional. Com va enterrar el marxisme, el federalisme, l’OTAN, l’obrerisme, els sindicalisme –UGT-, la democràcia interna... de les quatre sigles només li queda una: “E” d’España.

Ara només falta Podemos pendent de pronunciar-se amb claredat: accepta el procés d’autodeterminació català? Podemos, i el seu satèl·lit Catalunya Sí que es Pot, són els únic actors polítics que falta que responguin. Sense ambigüitats. Si o no. La manca de resposta és una resposta.

Parlem repetidament del problema d’Espanya com un problema de detalls: atur, corrupció, pobresa, frau. És Espanya mateixa el problema. La solució no és acceptar Espanya com a premissa, la solució és prescindir d’Espanya.