Tothora, en tot moment, els diputats electes de la CUP eren notícia. Ah!, quins dies de glòria per a uns xicots antisistema a qui abans ningú feia cas, que mai eren entrevistats, que no sortien en cap ràdio ni televisió més enllà de l’àmbit local. De cop convertits en estrelles mediàtiques, perseguits pels mass media. Dies de glòria que els van portar, tan sols dos dies després, a anunciar solemnement que ells eren seriosos, que no eren com els vells polítics, amb les seves velles pràctiques, que ells no convertirien les converses entre formacions en un circ mediàtic, i que per tant exigien a l’altra part, a Junts pel Sí, reserva en les negociacions i que no fessin declaracions públiques que hi poguessin interferir. És a dir, les propostes i posicionaments tan sols es fan a la sala de reunions, a la premsa ni paraula.
Dos dies els va durar aquesta fermesa a preservar unes negociacions cabdals per al país –la formació del Govern que havia de portar-nos a la República catalana− i mantenir ells mateixos el secret de les propostes. Dia a dia podíem seguir fil per randa el serial en què es van convertir les negociacions gràcies a les seves declaracions als mitjans.
Fins a la investidura de Puigdemont, el diumenge 10 de gener, tres o quatre diputats de la CUP eren omnipresents als mitjans catalans pro procés, però encara més en els mitjans unionistes. No hi havia diari que no reflectís detalladament les seves exigències per portar a bon fi la independència, que no detallés i amplifiqués les contradiccions de Junts pel Sí i de Mas, que no presentés la CUP com a garant del procés. Televisions i mitjans estatals que mai havien parlat dels anys de lluita política de la CUP els donaven veu, els amplificaven i glorificaven com a extrema esquerra antisistema coherent amb els seus principis. Una lliçó per a aquells partits –catalans, naturalment− que no tenien principis i no es molestaven a complir les seves promeses electorals.
Tot això es va acabar aquell diumenge de gener. La CUP, els seus diputats, les seves propostes, han desaparegut dels mitjans de comunicació. Tornen al forat negre dels que no existeixen; més allà de les quotes informatives en els mitjans oficials de la Generalitat, no són notícia.
Espero que, amb més tranquil·litat i amb la distancia dels fets, aprenguin una lliçó. La CUP, les seves idees i propostes tan sols eren notícia perquè eren una possibilitat que el procés fracassés. I fracassar volia dir que Junts pel Sí –el president Artur Mas− no reeixís a formar govern i acabéssim en noves eleccions. El poder espanyol no va evitar que es formés un govern independentista, ni que el full de ruta proposat quedés en paper mullat. A l’Estat saben que no es guanya sempre, com també saben que és una lluita de llarga durada. Però, gràcies a la incontinència verbal de la CUP, i a les seves contínues declaracions públiques, l’Estat, amb la col·laboració –directa o indirecta− dels mitjans, va aconseguir apartar del Govern el seu principal enemic, el president Mas, i desprestigiar-lo com no ho havien aconseguit les seves campanyes inventades des de les clavegueres de l’Estat. Al mateix temps, entre desenes de milers de catalans es va escampar el fantasma del fatalisme i la por. El procés segons el full de ruta de divuit mesos estava tocat de mort, no era factible, l’acord entre independentistes no era possible. Sortosament, el 10 de gener el procés es va reiniciar. El full de ruta, en marxa; les ferides, guarint-se.
No és un retret, en política és normal. Posa un micro davant d’un polític i automàticament se li dispara la incontinència verbal. Encara més si no hi està acostumat, que l’afalaguin els periodistes. Tan sols és la constatació d’un fet que ha de fer-nos reflexionar, a tots, que no es pot anar com amateurs a jugar contra professionals de la cosa política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada